EL CAMINO MÁS CORTO
Manu Leguineche
“El camino mas corto” és un llibre molt ben considerat
pels experts, de fet està qualificat com un clàssic dins del camp de relats
viatgers escrits per periodistes del segle XX. L’admiració és major, sabent que
l’autor és Manuel Leguineche, que anys desprès es convertiria en un gran reporter.
El llibre bé es podria dir que és com un manual
que qualsevol viatger pot llegir abans de començar la pròpia aventura perquè hi
podrà informar-se de molts aspectes, gràcies a la visió del que ja aleshores
apuntava ser un gran rodamóns i escriptor de cròniques periodístiques. Manu
Leguineche va escriure el llibre després de fer el seu gran viatge en Land Cruiser.
Va ser una inoblidable odissea en la que
va donar la volta al món. Era l’any 1965, només tenia vint-i-tres anys i va creuar cinc continents
i trenta països. Leguineche va ser un privilegiat per poder veure els països
sense la massificació turística que no tardaria en arribar i en procés de canvi
social i polític.
El viatge no el va fer sol. Manu, que tenia ganes
de llibertat en una Espanya que notava opressiva, s’ajuntà amb una expedició
anomenada Trans World Record Expedition
formada per tres periodistes americans i un fotògraf suís. L’expedició tenia
per finalitat competir per un record, que siga dit de pas, superaren en més de
50000 quilometres. I mentre viatjaven enviaven cròniques als respectius països.
Uns mapes a l’inici del llibre expliquen
el recorregut exacte.
Al grup expedicionari hi havia un cap que
dirigia, “el jefe”, i dos dels companys
no es portaven bé entre ells, era un risc amb el que comptaven, perquè un
viatge similar exigeix conviure durant molt de temps en circumstancies
singulars i en aquell grup hi havia gent de diversa personalitat i diferent
caràcter amb uns desitjos i una manera diferent de comportar-se. Però tot forma
part de l’aprenentatge. L’expedició havia de complir el record, i pel bé de
tots havien de seguir unes normes, eixe era l’objectiu.
Estava previst que el viatge durara sis mesos i
es prolongà en quasi tres anys, la majoria de les vegades per problemes
burocràtics o per conflictes socials i politics. Durant el temps d’espera, el
grup sovint se separava i cadascú anava a la seua. Als joves rodamóns els va
donar temps a moltes coses, entre altres a enamorar-se o desenamorar-se, fins i
tot algun dels companys es casà. I és que era un viatge fent amistats constantment,
més o menys duradores i vivint aventures, algunes molt divertides i altres
angoixants.
Leguineche, com els altres companys, durant el camí escrivia cròniques
periodístiques i realitzava entrevistes a persones unes vegades anònimes i
altres de certa rellevància. Que bonica la xerrada amb la mare Teresa de
Calcuta o amb el Dalai Lama!
A més a més dels companys, a Leguineche l’acompanyen
els llibres i els ensenyaments dels seus autors els viatgers que ja han
trepitjat la terra per on va i els que als llargs dels anys precedents han anat
alimentant la seua gana de conèixer mon.
Com el llibre és posterior al viatge, Leguineche
afegeix comentaris de llocs visitats després. És així que podem llegir
complementàries referències des de la
dècada de 1960, fins la dècada de 1990 que ens donen diferents mirades separades pel
temps. Esta part, al meu parer, dona un valor afegit al llibre per les
constants comparacions amb altres situacions similars, que en conjunt fan que
siga un llibre didàctic a nivell geogràfic, històric o polític.
La lectura absorbeix tant que m’he imaginat
formant part de l’expedició en el viatge insòlit i excepcional junt a aquells
joves. Quantes aventures i desventures! ”No els faltà res, trobaren agitació
política, religiosa, social... També trobaren amabilitat i en altres moments no
tanta... van gaudir i alhora van patir malalties, robatoris, fam... i van viure
moments d’eufòria amb altres de desànim. Amb tot van complir un somni, el de
fer periodisme real.
És un llibre gros, té més de 600 pàgines i podria
tindre’n més... de fet l’última part sobre
Austràlia i EEUU està explicada més ràpidament... És que van ser molts
dies fora d’Espanya i Leguineche tenia molt que contar... Però la grossària no
ha de ser motiu per espantar-se, el
llibre es pot llegir per capítols separats, tot d’una tirada o rellegir moltes
vegades, que cadascú trie.
Diuen els que coneixien a Leguineche que “El
Camino más corto” era el seu llibre preferit i no ho dubte pensant que va ser
la primera vegada en experimentar sensacions noves i diferents a les que
l’envoltaven en l’Espanya d’aquell moment. En una part del llibre diu unes
paraules que donen a entendre el significat que va tindre aquella primera volta
al món:
“Uno tiende
siempre a creer que lo que vivió aquellos años es irrepeble, que lo que vino
después fue en cierto modo una mala repeticion de aquella primera experiencia
tan exultante..”
El recomane, especialment als que els agrada
viatjar, als que gaudeixen de les curiositats que tracten sobre diferents
cultures i mentalitats. M’ha agradat perquè motiva a seguir viatjant i a mi
particularment a més a més, a seguir escrivint sobre viatges. M’agrada el que
ens ensenya: la filosofia era viatjar i viure assaborint cada pas, gaudint del
que el país oferia. Leguineche viatjà per aprendre, ser lliure i ser feliç, els
bons moments no faltaren i en el llibre comparteix la llibertat, l’aprenentatge
i la felicitat viscuda.
No sé si Leguineche quan estava escrivint “El
camino más corto” imaginaria que
acabaria sent un llibre que no caducaria, però el temps així ho diu, perquè els
somnis complits, els records i les emocions queden perennes en qui les viu i
quan la persona ja no hi és, queden les seues paraules escrites i estes, les de
Manu Leguineche, s’hi continuen reeditant perquè segueixen vives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada