Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 6 de gener de 2023

FRANÇA: SAINT BÉAT

Saint Béat és un lloc tranquil als Pirineus Francesos estancat en el temps... marcat pel riu que tan sovint es desborda...destaca per la seia església romànica, per la seua fortalesa i per les pedreres de marbre que ja utilitzaven en els temps dels romans...


Estem en Vielha. Anem a creuar la frontera de França. La Val d’Aran de França està a un pas. Gaudim del paisatge frondós i verd amb les seues variants cromàtiques. Des de Vielha per la N-230, deixem a un costat i altre de la carretera  pobles de la Val d’Aran: Casau, Gausac, Vilac, Mont, Betlan, Moncorbau, Pont d’Arròs, Arròs, Vilamòs, Bossòs, Les, Bausen… alguns ja els coneixem. 

Fa dies que me n’adone que per la zona hi ha moltes serreries, per la quantitat d’arbres que els envolten De camí en veiem alguna. També passem per davant de Naturaran, un parc de naturalesa i multi aventura, que no s’ha de confondre amb Aran Park que és un parc d’animals de la zona en estat quasi semi en llibertat. Pense que esta, és una bona opció per a quan torne.


Quasi sense adonar-nos-en ja estem al Pont del rei, el límit amb França.


El control duaner està encara un poc més avant. Inesperadament en arribar-hi, un policia entra al vehicle i ens mira.  No ens demanen documentació. Tal volta estan buscant a alguna persona. El primer poble francès que deixem a un costat és Fos.


En uns 10 minuts estem a Saint Beat, un poble medieval en el que parem per veure la seua església. És menut, no arriba a 350 habitants. En una primera ullada em recorda els poblets quasi deshabitats del la Vall d’Aran, però amb una diferència. En Espanya hi ha més activitat turística que li dona altre aire, altra vida... este poble aparentment es veu estancat. 

L’any 2019 es va fusionar amb el poble veí Lez creant un nou municipi Saint Béat-Lez. El riu Garona  travessa Saint Béat i alhora que li dona encant també proporciona el revés de la moneda. I és que, quan el riu es desborda…les cases que voregen el riu s’inunden. Passa molt, l’última va ser el 18 de juny de 2013. Acabaven de recuperar-se d’altra desgracia anterior en 1999 quan la ciutat fou epicentre d’un terratrèmol. A conseqüència de la riuada, hi ha baixos de cases fets malbé. Altres les estan restaurant. I es que aquell el riu corria ple i amb força destrossant tot el que agafava per davant.


El poble era conegut pels romans per les seues pedreres de marbre blanc que hi havia a les dos muntanyes que l’envolten. Un marbre molt valorat que s’utilitzà per a moltes escultures i temples dels voltants i també en llocs més allunyats com Versalles, Toulouse, Rennes, Bagneres de Luchon o Marsella, per citar alguns. Desprès d’un període d’abandó, actualment hi ha 9 canteres que trauen marbres de diferents colors. Des de l’any 2000, se celebra anualment el festival d’escultures de marbre que permet a artistes expressar-se a traves del seu art. Davant l’església veiem una escultura moderna i altra de principis del segle XX. La moderna, junt a moltes altres que hi ha al poble, forma part del festival actual i la més antiga correspon al mariscal Gallieni nascut al poble que destacà com administrador de les colònies franceses, especialment en Madagascar.  


I com no podia ser d’altra manera, el marbre de Saint Béat és es el que s’utilitzà per a la construcció del temple del segle XII que a anem a visitar. Per entrar a l’església hem de demanar la clau a una senyora que té mes de 90 anys, que viu al costat. Ella és la que custodia la gran i pesada clau per obrir la porta. L’església de Saint Beat-Saint Privat, fou construïda al segle XII perquè des del segle VIII, hi s’havia establert un monestir benedictí. El monestir fou abandonat al segle XV i l’església adquirí la categoria de parroquial. I ja mirant els efectes que el riu salvatge podia ocasionar, aleshores el pis fou elevant per evitar desperfectes per les inundacions. L’exterior és sobri, no hi ha molta ornamentació. L’edifici és molt important des del punt de vista arquitectònic i artístic.


L’interior guarda les relíquies de Saint Béat i Saint Privat i el tresor i una col·lecció d’estàtues de fusta policromada antigues, orfebreria i objectes litúrgics des del XII al XIX.




De lluny veiem l’antiga fortalesa que en temps antics era tan important que de Saint Béat es deia que era “La clau de França” " la clef de France " perquè controlava el pas del riu Garona. El castell és del segle XII i ampliat al segle XVI pel rei Enrique VI. Mai va estar habitat per governants, estigué ocupat per a custodiar les possible invasions per estar en la frontera. El torreó, amb rellotge,  fa 5 metres i té dos plantes. Hi ha una masmorra i una capella construïda a meitat del segel XIXdespres d’una epidemia de peste.






Ens acomiadem de Saint Béat, en 20 quilòmetres arribarem a Saint Bertrand de Comminges...que té molta popularidad...



 ...però abans... perquè no visitar una formatgeria gascona? Ho fem.


Anem a un lloc on fan formatge, també s’hi dediquen a criar porcs i fan xarcuteria. A més tenen habitacions per a llogar als viatgers. No veiem els animals...hi només podem veure el procés de fabricació del formatge, escoltar l’explicació i fer uns tast... i comprar, qui vulga clar... 


Jo ni taste ni compre,  amb l’olor a formatge, forta i penetrant tinc prou, ( qui em coneix ja sap que no puc ni oldre el formatge...), així que només puc m’escape al carrer a que em done l’aire...però no sense fer unes fotos abans.




 QUADERN DE VIATGE, estiu 2022, VALL d’ARAN i voltants

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada