Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 30 de gener del 2023

RESSENYA de cine EL INSULTO de Ziad Doueiri

 


EL INSULTO

Ziad Doueiri

“El insulto”és una pel·lícula libanesa no comercial, de les que veu poca gent malgrat tindre un missatge important que fa reflexionar-hi. Tanmateix, pensar sobre el món que ens envolta mai està de sobra. En este cas para l’atenció en el fet de com a partir d’un insult es pot arribar  a una crisi nacional. La pel.licula posa de manifest que el llenguatge és important.

L’any 2017 “El insulto” fou nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, no guanyà l'estatueta però simplement el reconeixement i estar a les portes, dona garantia de qualitat. Fou reconeguda en molts altres premis. S’ho mereix. Particularment m’ha agradat pel que conta i com ho conta, quasi la major part del temps en un judici. A més quan no estan al jutjat es veu l’actual Beirut i ens fem una idea de la ciutat on els carrers estan en permanent construcció  i en reparacions. La guerra que va durar dècades i acabà en la decada de 1990, va destruir part de la ciutat.

 “El insulto” mostra la capacitat d’agressivitat de les persones i alhora la necessitat de reconciliació. Este tema, en el Líban cobra més significat perquè al país conviuen molta varietat social, religiosa, política i ètnica. Un 10 %  de la població són refugiats palestins i al capdavall, tants refugiats crea tensió.

Tot comença per una xicoteta discussió entre un veí i el cap d’una obra municipal. És no res, una ximpleria, un àrab cristià libanès  rega unes plantes i l’aigua cau al cap d’un musulmà palestí, així comença tot però és l’espurna inicial que acaba amb un incendi total. És el Líban, on la sensibilitat està a flor de pell. Qualsevol paraula pot alterar els ànims, qualsevol mirada entre dos persones que no es convenient mirar-se pot acabar malament. I si els qui es creuen són un cristià i un palestí, tot s’agreuja.

Els fets de la pel·lícula són com l’efecte bola de neu, el problema que comença amb un insult cada vegada es més gran i greu. I conforme es fa gran es més complicat de solucionar. Des del carrer d’un barri de la ciutat transcendeix fins si tot al president del govern. I es quan apareixen els prejudicis, els ressentiments del passat o el traumes que s’arrosseguen i han fet ferida des de fa anys.

 “El insulto” no és una simple pel·lícula, parla d’història, del conflicte de palestins i israelians i la influència en els països veïns com és el Líban fent referència a la tragèdia del setembre negre jordà de 1976. Tambè parla de religió, islam i cristianisme. També de política, denunciant el càrrecs que dirigeixen el país que només fan acte de presència per als interessos propis. I parla de la justícia i de jutjar el delicte d’odi o com tractar la violència si com un fet natural o un fet històric. També podem veure com els mitjans de comunicació prenen part en el tema  i contribueixen a engrandir la disputa.

Cada personatge té raons convincents que recolzen el seu comportament i tal volta per  orgull o tossuderia, no canvia d’actitud. El que passa entre els dos és el comportament de la majoria dels habitants del país. Són l’exemple de les disputes i dels sentiments, dels rancors entre dos pobles, la contraposició entre el fonamentalisme i la ràbia. 

Intenta abordar el tema des de la imparcialitat però pel comportament dels personatges convida a que l’espectador prenga  partit. El cristià és xenòfob, prepotent i el domina el rancor, el palestí és més humil i el domina l’ira. Hi ha alguns punts que no m’han agradat, com per exemple l’estereotip que s’hi veu d’home tossut i masclista i dona compressiva. Crec que no feia falta marcar tanta diferència.

El final és obert, cada espectador ha de ser el jutge i pot pensar com acaba tot el conflicte, no avance res si dic que s’hi endevina un raig d’esperança en les mirades que es creuen entre els dos protagonistes, que al capdavall són unes víctimes de la irracionalitat que els envolta. Jo veig una voluntat de reconciliació perquè en realitat el confortament no és personal, és ideològic. Així que amb este brot d’esperança després de la bola gegant de neu formada, tot no està perdut. Hi ha una llum que il.lumina en forma d’humanisme. Algun dia desapareixerà l’odi entre els dos pobles que hi conviuen. L’ensenyament de “El insulto”, és que disculpar-se no és motiu de debilitat sinò donar un pas a la reconciliació i la tolerància.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada