Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 18 de gener de 2014

TAILÀNDIA nord: CHIANG MAI i CHIANG RAI

El fet de viatjar obri la ment, ens dona a conèixer la diversitat i ens fa ser més tolerants amb la diferència. 



Estem en Chiang Mai a la zona Nord de Tailàndia. Generalment el turista que visita Tailàndia va a Bangkok i tot seguit busca una paradisíaca platja. I no és un mala previsió, tanmateix jo recomane que una vegada s’arriba a Tailàndia, després de tantes hores de vol, s’ha d’anar a esta zona menys visitada, encara que això supose tornar a casa amb la pell menys bronzejada. 

A Chiang Mai hem arribat amb tren nocturn des de Bangkok. Estem visitant els temples. Hem començat per DOI SUTHEP MAI, i només el fet d'entrar-hi et transporta a altra realitat. Anem al nostre aire, som set persones les que formem el grup, ens compenetrem bé; a uns els toca mirar el plànol i dirigir, altres han decidit deixar-se portar. Quan arribem al lloc parem front les meravelles que tenim al davant i mirem amb atenció, llegim informació, fem fotos, observem, callem, contrastem impressions... I jo no perd oportunitat per treure la llibreta i escriure la sensació del moment. No anem amb presses fem el que volem i quan volem,  l’itinerari l’hem marcat entre tots. 

Chiang Mai

Chiang Mai té més de 300 temples budistes, i hem de conformar-nos en parar l'atenció en dos o tres només, depèn de les distàncies i el temps que emprem. Alguns els veiem de passada, en altres parem, entrem i hi deixem passar el temps. És un goig fer este passeig.

Anem al CHEDI LUANG, fundat l’any 1401. Un terratrèmol al segle XVI el va destrossar parcialment, abans mesurava 90 metres d’altura, després de la restauració arriba a 60 metres.

El temple Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat. Al complex hi ha altres edificis com el d’una universitat budista per a monjos que formen una secta reformista.

Chedi Luang

De nou em sorprèn la imatge dels monjos, serà que el color taronja de vestimenta és tan cridaner que crida l’atenció, potser. Però també és que n’estic veient molts. Uns fan esport, altres agranen, altres estenen roba...i uns quants xerren.

Cada novici fa el que vol al seu temps lliure.
També em sorprèn un fet, i és que els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers estrangers, volen saber què passa a l’exterior. Comprove que darrere la façana de pèl rapat i túnica taronja són un joves “normals i corrents” com qualsevol dels que m’envolten quan estic a casa. Però estos tenen curiositat, que és una de les coses que els nostres joves espanyols estan perdent. Estos volen saber qui som i d’on venim i només mostrar receptivitat cap a ells, no dubten en donar el primer pas. I parlem amb ells. Responen a les nostres curiositats i nosaltres a les seues. Així que contràriament al que mai haguera pensat, em trobe de conversa amb un grupet de monjos joves, simpàtics i riallers. Tot es pot fer mentre es guarden les normes que imposen. L’amiga més posada amb l’anglès és la que porta la iniciativa de la conversa i ells, contents, accepten amb predisposició les preguntes, en part també, perquè volen practicar l’anglès. Al menys, és una de les coses que ens diuen. També ens conten un poc de la seua manera de viure.

El Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat.
 Els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers de fora per tal de practicar l’anglès,
volen saber què passa a l’exterior.
Amb els monjos es pot parlar sempre que es guarden les normes que imposen.
El budisme és la religió oficial i en Tailàndia els joves (xics) han de conviure en algun temple amb altres monjos durant al menys 3 mesos. És una tradició, després d’acabar estudis i abans de començar ofici passen per període de novicis.

És per això que en veiem tants, és per això que la imatge de monjos està associada a Tailàndia. Viuen als temples sagrats i es dediquen a l’estudi dels ensenyaments de Buda, meditació i entrenament. És un gran honor per a una família que el fill entre a un monestir. Els joves poden estar tres mesos o quedar-s'hi i dedicar-se a ensenyar els preceptes de Buda a les noves generacions.


És un honor per a la familia quan un jove decideix  entrar a un monestir.

Després visitem el temple CHIENG MAN, també a la ciutat antiga emmurallada, és més menut però igual de bonic que els altres, i és que cadascú té les seues coses...Com la resta de temples, conté importants relíquies sagrades i venerades però este en guarda dos molt especials: el Buda de marbre i el Buda cristal.lí. És el temple més vell de Chiang Mai. 


Chieng Man

De  tot el temps que portem en Tailàndia, hui és el dia que més monjos estem vegent, i  més si cal, just on ara estem. I és que al temple WAT PHRA SINGH ens sorprèn, de nou utilitze l'adjectiu perquè és el més escaient, la quantitat de joves amb la túnica taronja que hi ha. Preguntem. La resposta és breu, hi ha una convenció o congregació de joves religiosos, tal volta un aniversari. No ens diuen més. No sabem exactament què estan fent. El temple està dins les muralles de la ciutat i data de 1345. És exemple d’estil d’arquitectura tailandesa del nord clàssica. Com en tots els wats que hem vist abans, ací també tenen la seua residència els monjos i els estudiants. I en tot moment en vegem resant, dormint, xerrant... 


Quan anem al Wat Phra Singhhi, ha una congregació o convenció de monjos celebrant un aniversari, no sabem exactament quin. 
Els monjos hi tenen residencia.

De Chiang Mai anem a la ciutat de CHIANG RAI i per la nit gaudim del seu ambient i del seu  mercat, afamat com el de Chiang Mai per la quantitat, qualitat i varietat dels productes que s'exposen per a vendre, procedents dels poblats del nord. Hi ha turisme, com en tota Tailàndia, però en esta part ja no hi ha tant. A les muntanyes ja no puja tanta gent. Per això m’agrada esta part de Tailàndia, està menys explotada turísticament, hi ha menys occidentals pels carrers, el sabor i essència es mantenen millor.

Chiang Rai és el punt de partida per anar a visitar el triangle d’or. Esta població la recordarem sempre. És una nit especial, eixe vagar lliurement per una ciutat menuda i acollidora li dóna eixe caràcter, estem en un entorn totalment diferent, mentalitat i costums. M’agrada observar la diferència, m’agrada analitzar-la i contrastar-la. 

Des del nostre punt de vista, tot és exòtic.
Tota casa tailandesa tñé un xicotet altar construït en honor de l’esperit tutlar propi de la casa,
sempre està adornat amb flors i cintes de colors.

Després de donar una volta  anem a parar a una plaça molt plena, on hi ha un escenari en una part i carrets de menjar envoltant-la. Enmig hi ha taules, moltes taules i totes amb gent, colles d'amics i famílies. Hi ha molta gent. Fem una ullada per veure si n’hi alguna taula lliure i poder seure. L’espectacle que estan fent a l’escenari és vistós i atraient, hi ha dansarins amb unes precioses vestimentes tradicionals que estan ballant uns ritmes orientals. Volem passar més temps en esta plaça i acabar de veure’l. Trobem una taula, volem beure i menjar qualsevol cosa perquè és l’hora de sopar. No sabem com demanar ni què menjar, mirem al nostre voltant per això de “fer com fan...” Ens adonem que no hi ha cap occidental. Mirem amb deteniment i curiositat. Què mengen? Fem una mirada al que venen els carros ambulants i decidim que millor no menjar... són formigues, mosques, cucs, llagostinets, això si, tot ben fregit i “tostorrinat”.

Este és el menjar que tothom pot comprar per a menjar a les taules de la plaça.

I és que no som tan atrevits de tastar el “manjar” que tan gustosament s’estan menjant en les taules que ens envolten. Mentre miren l’espectacle o xarren, caputxo en mà van ficant-se a la boca els cuquets fregidets, els llagostinets o les mosques. Decidim només beure una cervesa mentre no donem a bast per mirar l’escenari i la cara de satisfacció de la gent menjant al nostre voltant. Nosaltres en canvi no posem tan bona cara, no podem evitar els gestos de fàstic. I front semblant espectacle “fem filosofia” rudimentària amb la conclusió que  tot és cultural, si fórem tailandesos estaríem menjant sense prejudicis el cucs i tot el que es presentés. 

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA, zona nord, any 2001

*Per saber més sobre el que hi ha publicat en este bloc sobre Tailàndia, clica a l'etiqueta corresponent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada