TAILÀNDIA: illa de KO SAMET

La pressió humana del turisme és molt forta, es prenen precaucions i es dicten normes però de vegades els interessos econòmics van per davant i malauradament alguns paradisos naturals perden l’encís natural.

KO SAMET és una illa accessible per als habitants de Bangkok, donat que està només a 200 km de distància. També ho és per als turistes que passen uns dies en la capital. Tanmateix vull pensar que esta illa competeix amb moltes altres de la mateixa Tailàndia i no serà de les més visitades, tal volta per no ser la més afamada.

Ko Samet era com l'illa de Robinson Crusoe...però amb diferència: Robinson va arribar a soles...i nosaltres en bandada...

Hi ha una raó. A Tailàndia hi ha moltes illes però esta, malgrat que tothom a Bangkok sap de la seua bellesa, no és de les més visitades perquè el govern tailandès va posar límits restringints al dret a passar la nit. Esta prohibició va deixar de ser efectiva l’any 1981. Eixe mateix any, l’1 d’octubre, el departament forestal tailandès declarà l’illa i es seus voltants Parc Nacional marítim. Tal volta és el motiu pel qual, quan jo hi vaig anar fa més de 10 anys l’illa encara era un indret solitari.

De lluny ja s'hi veia que molt poca gent hi havia...

Nosaltres no arribàrem procedents de Bangkok, hi anàrem des de la ciutat costera de Pattaya, on teniem hospedatge i ni les condicions de la platja ni l'ambient de prostíbul a l'aire lliure ens agradaven. Decidirem, doncs buscar altre lloc per passar el dia i buscàrem una platja.

I va ser un encert. Primer ens traslladàrem en  furgoneta i després amb una barca penosa i plena. I és que el vaixell amb el qual anàrem era poc convencional. I em refereisc a que no era un transport turístic plenament. Era una vaixell que transportava viatgers però també sacs de menjar i productes necessaris per a sobreviure a l’illa. Així el recorde ple de fardots amb provisions i garrafes d’aigua per tot arreu. No hi havia espai per poder moure’s. Recorde que mentre els meus peus estaven enredats entre xarxes, vaig estar asseguda el trajecte damunt d’un enorme sac preguntant-me tot el temps què podria haver hi dins. La resta del passatge també estava en les mateixes condicions perquè seients hi havia només uns pocs.

Tal volta arribaren més vaixells, no ho sé...si és així pararien en altre sector de l'illa.

L’arribada a l’illa va ser una odissea inesperada i divertida. El vaixell no podia apropar-se i una plataforma ho va fer. Així que passàrem del vaixell a la plataforma. Però tampoc esta embarcació arribà del tot a la platja i encara haguérem de caminar un bon tram, amb l’aigua fins els genolls, fins aconseguir tocar arena seca. Ens mullàrem però va ser una graciosa experiència eixa manera d’abandonar el vaixell on ens havíem dedicat a custodiar durant dos hores els queviures dels habitants de l’illa.  

Esta és la segona plataforma que ens va apropar a l'arena...comptabilitze al voltant d'unes quarant les persones que ens quedàrem a l'illa. El meu grup el formàvem uns deu. 

I una vegada al lloc on anàvem a passar el dia...amb poques paraules queda dit: quin inesperat paradís! 

Espanya té platges meravelloses, i parant l'atenció en esta illa tailandesa no vull llevar-li importància a la nostra costa. Espanya és molt gran i variada i racons costaners en té preciosos. El que estic reflexionant és on hem anat a parar. Les nostres platges eren paradisos naturals fa molts anys, quan els interessos econòmics no primaven tant. Només cal mirar fotos antigues o postals quan les costes estaven lliures d'edificis i no s'especulava sobre el terreny. I tot és important, perquè el turisme és un benefici nacional, però s'ha de fer prioritzant l'espai natural, que és qui hi ha estat sempre abans que ningú começara a edificar. 

KO SAMET començava a sofrir una explotació turística però sortosament per nosaltres encara era mínima. Allò que el turisme acabava d’iniciar-se era un fet, nosaltres mateixos hi érem, això significava que pel temps n’arribarien més i més com nosaltres. Aleshores ja vaig pensar que de no parar podia portar a perdre l’encís natural que la caracteritzava i que ja al primer colp d’ull atreia. Però no havia de pensar en el futur, en eixos moments era una illa inhòspita i verge on, vora aigua solament hi havia un bar, uns bungalows i poc més. I no puc evitar fer comparacions i rememore fa unes setmanes la platja de Sant Joan d’Alacant, plena de gom a gom, sense quasi espai ni per moure's.

Ens havien dit que esta illa tenia una microclima especial que feia que fins i tot en època de pluges no plovia quasi mai. Que no ploga molt és un al·licient quan es va a Tailàndia en època humida perquè les pluges encara que solen ser curtes són torrencials i a ningú li agrada estar prenent el Sol a l’arena fina i blanca, o estar banyant-se a les aigües verdoses i clares de la mar, i de sobte veure ennuvolar-se i sofrir la descàrrega impetuosa de l’aigua caiguda del cel.

I dels quaranta...ja no vaig veure ningú més fins l'hora de tornar, es dispersaren per l'illa.

Va ser un deliri estendre’s al Sol durant hores, descansar de tots els dies precedents de viatge que ja en sumaven  tres setmanes o més...i tindre temps per a molt. No anàrem a l’interior, que ens digueren era verd, amb frondosa vegetació, ens limitarem a estendre la tovalla a l’arena, contemplar les aigües que teníem davant i tot el que la gent local feia.

Els locals seguien les seues tasques, els pocs  turistes no els molestàvem.

I així entre altres coses, tinguérem temps d’imaginar la vida al passat quan este indret era refugi de pirates, valorant la imaginativa possibilitat de trobar els possibles tresors que deien encara estan amagats; i també va donar temps de reflexionar sobre el present, pensant en la gent amb vida senzilla i sense necessitar quasi res.

Va ser un dia especial i més encara per haver-lo passat tot el temps sense més gent al voltant, solament nosaltres el grupet de deu companys que portàvem compartint ja moltes jornades de viatge. 

De nou me’n recorde del dia de platja de fa unes setmanes a Alacant...no ho puc evitar. A Ko Samet estàvem els del grupet i uns habitants locals que passejaven per l’arena oferint fruita fresca, també oferien la possibilitat de fer un tatuatge i el serveis de massatge o perruqueria fent trenetes al cabell. I mira per on!, seguint amb les comparacions, de venedors de roba o bijuteria, perruqueres de trenetes i massatgistes a la carta, a la platja de San Joan d’Alacant, també en trobàrem, però estos vigilant en tot moment l’arribada de la policia que els amonestava.

Venedors i massatgistes no en faltaren, però sense angoixar, no com a la platja d'Alacant que nomès mirar ja es pensaven que volies un massatge o comprar.

Espere que les coses no hagen canviat massa a l’illa tailandesa. M’agradaria que tot continuara de la mateixa manera com jo ho vaig conèixer. Però per molt que ho intente no puc imaginar en l’actualitat el vaixell portant els turistes en els vaixells junt els sacs de menjar sense comoditats. No vull pensar que esta illa, que era tan paradisíaca, estiga envaïda per un turisme massificat. Però pot haver passat.

Continuatà sent Ko Samet aquell paratge privilegiat?

I em pose en el lloc de qui viu a l’illa i puc entendre que cada turista és un bé potencial que ajuda a l’economia familiar.  Però també em pose en el lloc del viatger que busca pau i tranquil·litat.

REFLEXIONS sobre TAILANDIA 2001