Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 4 d’agost de 2012

SIRIA: la capital DAMASC


L’horrible present que viu Síria en estos moments no ha de fer oblidar el passat i el seu important paper en la història de la humanitat.

Està al Pròxim Orient, limita amb Turquia, Iraq, Israel, Jordània, Líban i el Mar mediterrani. Diuen els entesos de Síria que a les seues terres l’home inicià l’agricultura i va inventar el primer alfabet. Diuen els historiadors que hi s’han desenvolupat grans civilitzacions. 

Parlem doncs de Síria, per importància al passat i per estar malauradament en portada actualment. També per recordar així  a tothom que no molt lluny d’ací s’està massacrant gent. I a més a més fer pensar que malauradament és només un exemple de les moltes barbàries que passen actualment en un món tan desigual com este. 

Una de les agencies turistiques més importants del país ens organitzà els dies que anàvem a passar en Síria. Com  sempre passa quan es disposa de poc i limitat  temps, és molt el que no es visita, però els paisatges que vam veure, les ciutats que vam trepitjar i la gent amb qui vàrem parlar,  ens va donar una bona visió del país, de la vessant física i de la vessant humana, que sempre serà incompleta i subjectiva, perquè per aprofundir es necessita més temps i perquè sempre s’involucren els propis sentiments.  La visió política era tema que es callava,  pel que respecta a la visió religiosa, en grups de confiança, els locals expressaven el seu pensar però a cau d’orella.

Damasc és la capital de Síria i la ciutat més antiga del  món encara habitada. Diverses civilitzacions han deixat la seua petjada: l’aramea, la grega, la romana, la bizantina i l’àrab; i cadascuna ha deixat els seus monuments.

Hi està la mesquita de Los Omeyas amb els seus tres minarets i els murs plens de mosaics, i la sala de les oracions. Per a resar els musulmans han de fer tres ablucions: rentar-se les mans, els braços, els peus, cap i coll abans de l’oració. En cas d’escassejar l’aigua, com és el cas del desert, s’hi pot fer en arena. A més a més han de tapar-se el cap, sobre tot les dones i posar-se en direcció a la Meca. 


Mesquita de Los Omeyas, és una joia arquitectònica, a més d'importància històrica i religiosa.


Nosaltres per visitar les mesquites de tot el país haguérem de complir amb les seues normes, tapar-nos les cames per davall del genoll, muscles i escot, i deixar les sabates abans d’hi entrar. En el cas d’esta mesquita ens prestaren una capa negra per cobrir-nos tot el cos sencer. 



Abans d'entrar-hi ens deixen una capa per tapar-nos i seguir les seues normes de discreció en la vestimenta.

L’emplaçament de la mesquita és lloc sagrat, temples de distintes religions s’han superposat contínuament. L’any 635,  la guerra santa arribà a Damasc i es va convertir a l’Islam, és quan els Omeyas s’instal•laren al tron i decidiren construir la mesquita més bella del món islàmic com un regal per a Alà.

Interior de la mesquita: s'ha de respectar el silenci i l'oració.



Visitàrem també la mesquita de Zayede Zeinab, que és el mausoleu de la néta d’Alí, el quart califa. És un dels principals centres de peregrinació xiïta. Resultava esgarrifant veure com homes i dones cridaven en veu alta els seus laments i es colpejaven front les reixes que protegeixen la tomba. I és que sempre sorprenen les demostracions de fervor, tan se val de quina religió es parle. En tot cas el nostre deure de forasters i visitants, és observar, callar i respectar. 


Mesquita xiïta de Zayede Zeinab.

També està el palau Azem  construït al segle XVII. Era la residència del governador otomà que dóna el nom al palau. Recorreguérem les tres parts del palau: les habitacions privades de la família, les dependències on els homes rebien les visites i la zona de serveis, cuina i armeria. Quan jo hi vaig estar, imagine que encara continua, era una museu etnogràfic que mostrava com vivien les famílies adinerades síries: de tot el que mostrava el museu ara em ve al cap un maniquí vestit de novia a la manera tradicional. 


Palau Azem, per saber com era la residencia d'una familia adinerada.

I a Damasc, com totes les ciutats àrabs están els suqs coberts, amb activitat comercial frenètica en sedes, perfums, llanes, especies i dins dels quals hi ha xicotetes esglésies, restaurants i menudes façanes que amaguen a l’interior enormes  banys típics. En el suq Al-Hamidiyeh que és el més important de Damasc, hi ha un bany dels de més renom de la capital, en un moment que s’obrí la porta, descobrirem a l’interior un inusitat lloc de confort i plaer. 

Tots els zocos àrabs són laberintics, el tancats i els oberts, són oscurs, i sempre estan plens, resultant de vegades angoixants...però alhora quin plaer perdre's en els seus carrers...


El recinte Tekiya Suleymaniya és exemple del pas otomà. És el complex religiós més gran construït en Damasc sota el regnat de Suleiman el Magnifico. Era un centre d’estudis religiosos i lloc d’oració i descans per a peregrins en ruta cap a la Meca. Aleshores albergava un museu militar i un centre d’artesania.

Complex religiós de Tekiya Suleymaniya.

I també entràrem al museu arqueòlogic nacional per conèixer la gran col•lecció d’antiguitats .

Façana del museu arqueològic, endinsar-se en la història passada també és manera de conéixer la història present.


Síria és molt més que un passeig mirant racons i monuments per la capital. Tot no és descriptible, ni es pot ni ho vull fer. No hi ha paraules per expressar el caos de la ciutat i l’enorme perillositat en voler creuar els carrers, per plasmar els sorolls cridaners del transit, les veus mesclades de la gent als mercats...els olors pul•lulant i omplint l’espai, les crides a l’oració cinc vegades al dia...l’amabilitat de la gent...Si, Siria és molt més.

I ara em pregunte alhora que escolte les noticies i parlen de la guerra que als seus carrers s’està lliurant, que hi quedarà en peu? Com es mantenen els ànims front tanta adversitat? Perquè malauradament, tot el que es destrueix en una guerra no és sempre material.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada