EGIPTE: pinzellades de El CAIRE, la capital

Ciutat caòtica, enorme... ciutat gris i sorollosa... ciutat de contrastos per confluir riquesa i pobresa, misèria i esplendor.

Les dues vegades que he visitat el Caire l’he catalogada de ciutat caòtica, gran, (millor dit, enorme), gris, sorollosa... ciutat de contrastos, per confluir riquesa i pobresa,  misèria i esplendor. Les dues vegades m’he sentit embolicada d’aires d’història, política i religió.

Sobre la misèria que hi vaig trobar la primera vegada de  manera colpidora, ja he fet un esbós parlant de la ciutat dels morts i de la contaminació de Nil on la gent anava a poar aigua per a menjar sense tenir en compte el grau d’infecció que hi podia transportar. Va ser una imatge que difícilment s’esborra de la memòria, una imatge que contrasta amb el que realment es ven d’Egipte, que és la seua grandesa passada faraònica.

El Cairo.

        

El Cairo és gris, per la pol·lució i per la pols del desert. La ciutat pot arriba a atabalar, per la quantitat d’estímuls sensorials.

És una inmensa urbe.

Però també tot allò que atabala, és precisament el que realment encisa de El Caire, com en altres ciutats àrabs: és l’ambient, la barreja de colors i sabors junt als sorolls que tothora t’acompanyen. Tot el conjunt és el que realment val la pena, és el que a mi m’atrapa.

Tanmateix, a més a més de l'ambient, en una visita a El Caire no pot faltar la visita als seus grans monuments, alguns imprescindibles com la mesquita de Hassan, la mesquita de Mohamed Ali o la Ciutadella.

Però no cal córrer, les ciutats s’ha de visitar pas a pas.

Vestigis de moltes èpoques no en falten...

La mesquita de Mohamed Ali és un dels monuments més espectaculars i representatius de la Ciutadella, coneguda també com la mesquita d’alabastre. Mohamed Alí va ser el fundador de la destronada casa reial egípcia i l’impulsor de la modernització.

            

Fotos 265-

Mesquita de Mohamed Alí.

     

La Ciutadella va ser construïda per Saladino a partir de 1176 i durant segles fou la residència de sultans. Des de la Ciutadella es pot veure una panoràmica completa de la ciutat, sempre gris... sempre envoltada de boirina. 

Vista des de la Ciudadela.

       

Però ja sabeu que a mi el que m’agrada és anar carrer amunt, carrer avall... I si es tracta de perdre’s per la ciutat per tal d’assaborir més l’essència, cal passejar pel barri copto que és un entramat de carreronets estrets on hi ha un museu, i esglésies, on trobem la petjada dels antics cristians egipcis. Diu l’Evangeli que en esta zona de El Cairo és on visqué la Sagrada família durant el seu exili a Egipte, és el que una veu local ens conta quan passem per un estret carrer del qual no conserve ni foto, però si el recorde perfectament. Hi trobem doncs, història cristiana i història jueva. Hi vaig anar la primera vegada. El barri copte no és una visita molt turística, els tours guiats, la majoria, deixen esta part a banda.

Està bé endinsar-se per lloc pocs transitats, carrers que no estan ni al plànol, sempre amb precaució, sempre a l’aguait.

I és que les grans avingudes i als carrers principals el transit de cotxes i motos és desesperant, sense respectar cap norma de circulació vial, així,  creuar un carrer suposa una aventura de la qual no se sap com pot acabar. I pujar a un taxi també suposa anar amb la por al cos perquè sembla que anem a xocar.

Si, així és. En Egipte el trànsit és com una batalla campal, els vehicles aborden de costat, de front i per darrere, a altres vehicles motoritzats, o no motoritzats, com són els burros, els carros abarrotats de mercaderies, de gallines o de persones.

La ciutat és caòtica.

El museu de El Caire és impressionant. És on es veu un resum de l’esplendor faraònic. És com fer un passeig ordenat i en unes hores  per la història. Sempre bocabada admirar el que s’hi guarda, per bellesa, per antiguitat, per pensar quanta informació guarda. Sempre que estic a un museu pense la quantutat de coses que sabríem i que que no se saben si, de sobte, tots estos objectes que ara es guarden entre vitrines parlaren... Seria un documentat testimoni molt fiable...

Del museu destaque la secció dedicada a Tut-anj-amon. Magnifica. Sorprenent. Tant de tresor! És difícil imaginar-ho tot en la tomba tan menudeta. Particularment és el que més m’ha impactat perquè havia llegit el llibre del descobridor de la tomba on descrivia tot el que havia trobat...és un llibre apassionant. Estar davant del tresor em va fer recordar el llibre i recordar la visita a la tomba ara buida. Encara no puc imaginar com cabria tant de tresor dins d’aquell habitacle mortuori.

Malgrat el desordre, el calor que es pateix dins del museu i que pense no deu ser bó per a la conservació de les obres d’art... malgrat tot, pense que val la pena entrar-hi i estar un temps observant el passat egipci. Hi ha més de 5000 anys d’art, una xifra que es diu en no res... però si reflexionem-hi ens adonem de la gran quantitat de tresor acumulat.

Museu.

     

 La flor del lot és característica de l’Egipte antic i també de l’actual. Fent una ullada al passat veiem que des de la flor del loto emergiren molts deus. Com és flor que s’obri de dia, està relacionada amb Ra, el deu del sol. També de la flor de loto va emergir el deu Nefertum, el dels perfums. El loto era símbol sagrat de resurrecció i fins i tot es diu que de la creació. El loto oferia protecció i curació, veritat i justícia.

Flor de loto.

     

I fent referència a la planta del loto, també està la moderna Torre del Caire, la torre de televisió, de 187 metres d’alçària,43 més que la piràmide de Guiza, el que la converteix en l’estructura més alta de El Cairo i potser d’Africa. Fou dissenyada evocant el símbol esmentat. el de la flor del loto sagrada i consruida amb granit el material emprat a l’antic Egipte. Corona la torre un restaurant giratori a la planta 14 amb vistes a la cutat i al  riu Nil que té al costat.

Torre de El Cairo.

      

I no pot faltar, sense excusa,  anar al mercat de  Khan el Kalili, lloc de més de 600 anys d’antiguitat on s’assaboreix la vida real del país. Els preus no són barats, el turisme fa estralls, el regateix no és fàcil. Hi vaig gaudir de debò mirant-ho tot i intentant empassar-me de tots els olors i colors, com faig sempre als mercats àrabs que són sempre singulars i especials. Em va semblar enorme i seguia les pautes d’altres mercats àrabs, amb carreronets plens de botigues i gent, uns venent, altres comprant, alguns mirant, altres sense fer res, i molts xerrant. El mercat és lloc de trobada social. I això passa en qualsevol mercat del món, en els d’abans i en els d’ara, en els orientals i els occidentals.

Mercat de  Khan el Kalili

      

En el cafe Fishawi o cafe dels espills, prenem un cafè, el sobrenom li ve perquè d'espills, se’n veuen per  tot arreu i de totes les grandàries. Entrar-hi no és fàcil perquè és estret i està ple, així i tot trobem uns seients. Hi ha pocs occidentals en este moment, però ens miren amb bona cara, estan acostumats als estrangers. I per què és afamat? Doncs perquè des de fa dos-cents anys no ha deixat de funcionar, diuen que ni de nit ni de dia... es singular perquè a més dels espills no té portes.

I  sobre tot perquè s’hi  respira literatura pensant que el premi Nobel de 1988 Naguib Mahfuz era client assidu. I pensar la de novel·les que haurà germinat el premi Nobel assegut al mateix seient on jo he estat...

Cafe Fishawi o cafe dels espills

Em quede curta parlant d’esta gran ciutat, no he dit ni la meitat de la meitat... no parle del seus balls, ni de la seua música, ni dels menjars, ni de les aventures als taxis, ni en botigues comprant...Només us mostre unes pinzellades d’esta gran capital, deixe la resta per a la imaginació del lector que pot emprar  la capital egípcia com a base per visitar els voltants i anar a altres llocs del país dignes de visitar.

La danza del vientre.

Tenim l’hotel prop de les piràmides i ens llevem de llit amb una bonica panoràmica.

         

QUADERN DE VIATGE: EGIPTE primavera 1987i estiu 2000