Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 4 de febrer del 2024

PORTUGAL: AVEIRO

 Aveiro forma part dels llocs més estimats i interessants de Portugal. Segurament és pels seus canals, que no són com els d’Amsterdam ni com els de Venècia...però tenen el seu atractiu que els fa especials.


Cada any el turisme dels nord de Portugal augmenta, no m’estranya... i els viatgers ja no van nomes a les gran capitals com Coïmbra, Guimarães o Braga, Aveiro ja forma part dels llocs més estimats i interessants. Segurament és pels seus canals, que no són com els d’Amsterdam ni com els de Venècia...però tenen el seu atractiu. Hi ha referències a Aveiro al segle X però fins el segle XII no se la cataloga de vil·la i va començar a creixerà gràcies a les salines i la pesca i per la bona situació geogràfica que afavoria el comerç marítim. La creació d’un canal d’accés directe al mar en 1808 va propiciar el desenvolupament econòmic amb l’arribada de mercaderies procedents de la zona portaria com peix i altres productes de primera necessitat.

Abans d’entrar a Aveiro fem una panoràmica de les platges properes perquè tenen molt d’encant. Passem per Praia da Barra i veiem de lluny el far més alt d’Europa i també anem a Praia da Costa Nova, famosa per les pintoresques cases pintades a ratlles anomenades Palheiros. La majoria no miren a la platja sinó a la ria. Eren cases de pescadors que aprofitaven la pintura que sobrava de pintar els vaixells per acolorir les  façanes de les cases. Ara es restauren i s’edifiquen seguint l’estic que, heretat del passat,  dona senyal d’identitat a la platja. Son llocs animats i amb gran extensió de dunes d’arena.

Només arribar a Aveiro criden l’atenció els canals i les embarcacions típiques des de fa segles, que han canviat l’ús tradicional amb el pas del temps. Abans transportaven sal i algues comestibles i ara transporten turistes. Després pujarem a un “moliceiro” perquè  és el que fa tothom i especialment abelleix molt gaudir del passeig i de sol recorrent els canals...Però abans fem un passeig a peu per veure un poc del seu patrimoni. Veig que hi ha una part tancada i en obres, és una zona enjardinada.

Em criden l’atenció les botigues que venen conserves, tan boniques decorades,  tan ordenades, cada llauna ocupa un espai, són totes una temptació...la indústria conservera  ha sigut i és important en l’economia de la zona.

També crida l’atenció la calçada en mosaic, un gran treball artesanal que representa símbols d’Aveiro i donen bellesa al carrer.

Parem en la plaça de la República on està l’ajuntament del segle XVIII amb la torre del rellotge i l’escut d’Aveiro. També està, entre altres monuments, l’església de la Misericordia, enllestida el segle XVII, revestida amb rajols del segle XIX i un pòrtic  clàssic amb ornaments barrocs posteriors fets amb pedra.

I entrem. És una nau allargada i alta, ressalten el rajols amb dibuixos del segles XVI.

Seguim caminant i arribem a la plaça del marques de Pombal, envoltada d’edificis alguns emblemàtics que cal destacar i altres que mirem de passada, com la seu de la policia i el palau de justícia, típica construcció de la dictadura de Salazar, etapa que els portuguesos no voldrien tornar a viure. La imatge que representa la justícia és molt significativa. No té ells ulls tapats ni té la balança de la igualtat a la mà, en Portugal i en Aveiro també, les representacions de la justícia creades en l’època de la dictadura de Salazar tenen els ulls ben oberts i l’espasa a la mà, a punt, perquè eixa era la justícia que valia en aquella època, la de la imposició a base de força.


A la plaça hi ha altre monument que per bocabadant,  fa oblidar l’obscura etapa dictatorial que l’edifici de justícia recorda. Parle de l’antic convent de  les carmelites fundat al segle XVII del qual només queda l’església, que mirant l’exterior, aparentment és menuda, sòbria, senzilla...




...però contrasta amb l’interior que guarda un tresor inesperat: està quasi tota decorada daurada: l’altar, la part alta de les parets, sostre... Bocabada. De nau única i capelles, només deixa d’estar decorada en pa d’or en la part inferior de les parets on hi ha rajols blaus. Com passa en altres convents, les monges assistien a missa amagades, sense ser vistes, es veuen les portes des d’on participaven de la celebració eucarística. No negue que siga bonica, hi ha molt d’art i bellesa però tant d’or en un edifici que va pertànyer a l’església em remou per dins pensant en els pobres del món, en les injustícies socials...l’església tan rica i altra gent tan pobra...




Eisc de l’església “daurada” i done una ultima mirada a la plaça. Hi ha una casa que destaca pels rajols de la façana: és la casa de Santa Zita, del segle XIX, també coneguda com el Palauet Visconde da Granja.



En Aveiro tot està a un pas. No hi ha distàncies. En no res estem en l’avinguda de Santa Joana, una de les més importants. Entre els fets històrics que destaquen en el passat d’Aveiro destaca quan al segle XV, l’any 1472, la filla del rei Alfonso V, la infanta Joana, (Juana de Portugal o la princesa Santa Juana) amb molt pretendents i dotada de gran bellesa, va entrar al convent de Jesús en l’ordre femenina dominicana. El seu destí era casar-se segons interessos reials però es negà insistentment, donant-li, conseqüentment,  un gran disgust al pare.  Hi va morir en 1490 i hi està el seu mausoleu. El convent és un dels principals edificis d’Aveiro i acull actualment el museu de Aveiro. La filla del rei hi va viure com una santa, fou beatificada en 1693. El fet que la filla del rei estiguera en Aveiro va fer que la vil·la fora coneguda i va repercutir en la promoció i desenvolupament en general. De fet hi ha una estàtua que la representa, enfront del convent, i és la patrona d’Aveiro.

 



Com sempre, passat i present van junts... Aveiro és una ciutat que conserva la tradició però viu la modernitat perquè és ciutat universitària... i els estudiants sempre porten aires nous. Este passat i present es veu perfectament i viu en concordança però hi ha un lloc, on, al meu parer no queda res harmoniós, és en la catedral, del segle XV i amb reformes posteriors. Està prop del convent de Jesús, en el que va ser el convent de dominics masculí i conserva el campanar original de 1860. Front a la façana es pot veure un “cruceiro” del segle XV,



És menuda i sense ostentació però, el conjunt que formen els elements antics amb els moderns no m’acaba d’agradar...i especialment els dos orgues, un del segle XVII i l’altre de línies molt modernes...Hi ha tant de contrast!



 

I ara si, baixem cap a la ria...cap als canals...la zona és agradable, hi ha ambient, hi ha bullici... Fem un passeig a peu i mengem...els “ovos moles” ous i sucre, és el dolç típic... els trobareu per tot arreu. I veiem les cases...Els rajolets a les façanes també són un signe d’identitat portuguès que en Aveiro està present en les antigues cases de pescadors o de rics comerciants, en teatres, en la catedral, en les esglésies, en edificis oficials...



 

I com no? Veiem “mercanteis”, emprats en el passat per al transport de  la pesca,  i “moliceiros” per al transport de la sal, ambdós antigament es movien amb perxa o vela, ara van en motor i no tardaran en ser elèctrics. Nosaltres pugem a un “moliceiro, un dels molts que hi ha, i anem pels canals que creuen el centre d’Aveiro. El nom de l’embarcació ve perquè “moliço” era una planta aquàtica que creixa al llit de les aigües de la ria d’Aveiro. S’agafava i s’assecava al sol perquè servia de fertilitzant als camps d’arena, que gràcies a la planta, d’improductius passaven a fèrtils. Per diverses circumstàncies, a finals del segle passat els moliceiros es deixaren d’utilitzar però actualment s’han rescatat per al nou ús turístic. Construïts amb fusta de pi, tenen un 15metres amb la popa i proa alçades, com si fos una mitja lluna, este detall és el que els distingeix dels “mercanteis” i estan decorats amb variats dibuixos i molt de color.

 

Estem atents al que ens conta el “guia” que ens acompanya, se’l veu amb la pell morena i resseca pel sol, i les mans de treballador, es veu desimbolt parlant en espanyol i amb els turistes. Imagine que porta temps de bagatge. Segurament, anys enrere els pares o ell mateix de xicotet es dedicava a l’ofici que gran part de les persones d’Aveiro feien: el transport de la sal i ara, amb el turisme, la feina ha canviat. Ens parla sobre tot: sobre els ponts quan passem, el pont dels llaços de l’amistat, tot tapat de cintes de colors..sobre les cases modernistes construïdes per la classe burgesa que arribà a Aveiro atreta per les salines... Es feren unes cases precioses denotant ostentació social i diferenciadora del treballador. És un xic xerrador.



Quan estem per la part més moderna veiem edificis que semblem vaixells, tot un símbol a la tradició marinera,  i quan passem per davant del cementeri, el guia del moliceiro el qualifica com CVE, és un acudit que ens fa riure, perquè significa “Centre de Vacances Etern”. També passem per davant d’una gran escultura peculiar i moderna, la dedicada a los “ovos moles”, el dolç típic. Destaca per la grandària i pel color: és blanca i groga, (el rovell i la clara de l’ou), i està sobre gespa verda.

 



Seguint tranquil·lament pel canal, arribem fins un punt on hi ha un hotel de luxe i molt modern. Té al costat una antiga fàbrica de ceràmica, és un edifici construït a finals del segle XiX i principi del XX quan començaren a instal·lar-se allunyades del casc urbà per a producció a gran escala. Esta feta en rajoleta roja, exemple d’arquitectura industrial, amb una gran xemeneia. Actualment és un centre de congressos. De nou passat i present estan junts.



 

Seguim pel canal i tornem a passar pel jardí en obres cercat amb una tanca amb fotografies molt interessants. En una es veu la celebració de la festa de les regates de moliceiros, que fan cada estiu en els canals i és tot un esdeveniment. L’ultim apart del passeig és pel barri més antic, Beira Mar, que es el més típic i on estan les salines: Marina da Troncalhada. Les veiem de passada. Observem també els dics de contenció per  a regular el nivell de l’aigua.



Veiem les cases tradicionals més modestes, i alguna molt estreta, junt a alguna més ostentosa...els ponts més famosos com el de Carcavelos i el Pont del Llaç o pont de vianants circular...Cal gaudir del moment, deixar-se portar...


...i passem per davant dels antics magatzems de sal, on està l’últim que va tancar, el guia del moliceiro ho diu amb pesar... la veritat és que és una sort tindre’l tot el temps al costat perquè ens està contant aspecte molt interessants, els meus amics l’escoltem amb atenció, no perden detall. En esta zona les noves construccions imiten els magatzems del passat per no trencar l’harmonia arquitectònica. És un encert. Al final del trajecte hi ha una escultura alta i moderna que simbòlicament representa el treball dels homes i les dones d’Aveiro. És on l’embarcació dona la volta i tornem a passar pels ponts i els magatzems.


Quin goig passejar a peu o en barca per esta ciutat! Es menuda, és acollidora… cada racó, cada carrer, cada casa vella i canal és testimoni de la història. M’he quedat amb ganes d’estar més temps i veure més enllà de que he vist des de l’aigua.

 



 

QUADERN DE VIATGE, PORTO i VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada