PORTUGAL: Coïmbra

 Coïmbra va ser la primera capital de Portugal i té la universitat més antiga del país,  que junt a una part de la ciutat és patrimoni Mundial de la Humanitat.

Estem entrant a Coïmbra, ciutat situada a la part central de Portugal. La panoràmica que veig des de lluny ja m’atrau, ja sé de bestreta que em quedaré amb ganes de quedar-me més temps. Em passa en moltes ciutats i si són universitàries més, perquè l’ambient estudiantil és incomparable. I és que hi ha ciutats amb un “no sé què en concret” que les fa úniques. 

Vaig vindre a Coïmbra just quan era una estudiant. Dolça joventut... i sé que m’agradà eixa màgia que desprèn, però dels monuments, carrers o places, recorde ben poc...Així que en esta segona visita vaig a intentar impregnar-me de les imatges de la ciutat, encara que el passeig siga breu.

Primer anem a visitar la zona de la universitat. La prestigiosa universitat de Coïmbra fou fundada al segle XIII i des de 2013 està inclosa en la llista de Patrimoni Mundial junt a la Rua da Sofia i la part alta de la ciutat. I mentre creuem la ciutat i arribem al lloc d’aparcar anem veient un poc de l’ambient a traves de la finestra: veiem eixes cases que segueixen l’orografia del terreny i arriben fins dalt del turó... hi ha edificis de tot tipus i alguns històrics com el que ocupa l’hotel Astoria junt al riu Mondengo....De lluny i amagada entre arbres, veiem la Quinta das Lágrimas, escenari dels amors entre l’Infant Don Pedro e Inés de Castro, que era la dama de companyia de la seua dona. Pressionat per la cort i el poble, el rei manà assassinar Inés en esta Quinta, el que provocà l’enuig del fill, que, tot seguit liderà un exercit per matar als assassins. En l’actualitat és un parc i un hotel.  Passem per la porta del que es coneix com Portugal dos Pequenitos, un parc fundat en 1940 que reprodueix a escala menuda els principals monuments portuguesos. També passem pel monestir gòtic de Santa Clara-a-Velha, monument rescatat de les aigües del riu que és actualment un centre d’interpretació. Llàstima no poder parar i veure’l millor. També de lluny, en el turó, veig un tram de la muralla. Passem pel Largo de Portagem, una de les avingudes més importants i també per l’estació de trens. 

No tinc prou ulls per veure ho tot. Ja ho deia...Coïmbra necessita més temps per assaborir-la bé, però em conforme i intentaré gaudir del que veig i no preocupar-me pel que deixe de veure. S’ha de viure el moment.

El centre històric de Coïmbra es divideix en dos parts: zona Alta i zona Baixa. Nosaltres comencem el passeig a peu per l’Alta. Estem en la zona de la universitat, junt als arcs  de l’aqüeducte de sant Sebastià, també conegut com Arcos do Jardim. Fou construït al segle XVI probablement sobre el que quedava en peu d’altre romà. Té 1km de longitud i està format per 21 arcs.

L’avinguda on estan algunes facultats és gran i ampla. Hi està l’escultura del sisè rei de Portugal Dionisio I, fill d’Alfonso II de Portugal i Beatriz de Castella, que recorda la seua contribució a la creació de la universitat en Portugal. Entre altres aspectes rellevants, va firmar el decret Magna Charta Priveligiorum del primer estatut de la universitat de Coïmbra. Estava casat amb Isabel de Aragon declarada santa per l’església. I és que dedicava molt de temps a assistir als malalts i pobres. Durant el seu regnat va ordenar la construcció de molts hospitals, convents, refugis o escoles. La llegenda popular li atribueix el miracle de la conversió de pans en roses. Així és. Malgrat que el rei la deixava fer obres de caritat, en una ocasió que portava molts pans per a repartir, la recriminà, li preguntà què portava amagat i ella li va contestar que roses. Quan el rei anà a comprovar-ho va veure que efectivament eren roses: s’havia produït un miracle.

En l’avinguda que porta el nom de Dionisio, tot són edificis de l’època de la dictadura de Salazar. És dia festiu i està buida, només veiem un estudiant que porta la vestimenta estudiantil amb capa negra i llarga, va caminant absort mirant el mòbil…

Volem veure la universitat vella, la més antiga de Portugal, de 1290, i una de les més antigues d’Europa. La primera en antiguitat és la de Bolonya de 1088, que fa uns anys ja vaig visitar. Ocupa el lloc del palau on visqueren els primers reis de Portugal, que foren els que establiren en Coïmbra la capital. Està en un lloc privilegiat, a la part més alta i amb vistes al riu.

La vida acadèmica està marcada per l’anomenada “praxe”, un conjunt de tradicions que marquen les relacions entre els estudiants i que han d’acceptar per ser membres de la comunitat educativa. La formen, per exemple, els ritus d’iniciació en la universitat o l’acomiadament dels veterans. Els draps que veiem penjats al reixat de la porta d’accés al pati és una prova d’una tradició, “rasganço” en el qual els amics i companys de l’estudiant es dediquen a destrossar  la vestimenta acadèmica a base de tirons o tallant a amb tisores. Només se salva la capa negra típica que portem de vestimenta acadèmica, que abans era uniforme i ara només es porta en ocasions. Els estudiants es queden nuets.

El mosaic que trepitgem per entrar es tota una obra d’art.

Accedim al pati, el Paço das Escolas, per la Porta Férrea. No ens dona temps a entrar en cap de les dependències que l’envolten, que abans formaven part del palau reial. Ja estic dient que esta visita a Coïmbra és un passeig breu, una mirada per damunt...I es que no entrem ni a la capella de san Miguel adornada amb rajols i amb un orgue barroc, ni a la sala dos capelos, la sala dels birrets, on tenen lloc les cerimònies més importants... ni a la gran biblioteca Joanina d’estil rococó construïda al segle XVIII, que en estos moments està de reformes i tancada. Són tres pisos i dos estan sota terra. Llàstima no poder veure els més de 300000 exemplars datats entre el segle XVI o XVIII, joies literàries que estan en unes prestatgeries ornamentades amb talla daurada. El nom és perquè la manà construir D Joao V, el magnànim, que està en una estàtua enmig del pati davant la porta. Com una curiositat estranya és que hi viu una colònia de rates penades que contribueixen al bon estat dels llibres menjant-se els insectes. Les taules estan protegides per a que els excrements dels animals no les facen malbé.

 

Des del pati veiem l’alta torre on estan les campanes que marcaven l’horari de les classes. Sobreïx. Crida l’atenció. Fa ganes de pujar, però serà en altra ocasió...a Coïmbra m’agradaria  tornar. Encara estic quasi a l’inici de la visita i ja ho dic.

Molt a prop està la catedral nova, situada en un antic col·legi de jesuïtes, construïda entre 1598 i 1698. La façana barreja l’estic manierista en la part baixa i barroca en la superior. L’interior guarda retaules de talla daurada, la silleria del cor i la pila baptismal de la catedral vella, monument que no tardarem en veure.

Al costat està l’església de san Joao de Almedina del segle XII, que forma part del palau episcopal i ja li queda poc del romànic en el que fou construït. Actualment hi està el museu nacional Machado de Castro. Just davant es conserva un arc àrab formant així un conjunt amb una barreja d’estils, que mostra el passat històric.

Seguim baixant per un carreró estret i empinat i arribem a la menuda plaça on està la catedral vella, una de les joies del romànic portuguès que sembla una fortalesa, amb murs alts i merlets. També està en obres. La plaça és l’escenari en els que cada mes de maig els estudiants de l’últim curs celebren l’acabament dels estudis i fan altra tradició: la Queima das Fitas (crema de cintes), van  vestits amb les seues capes negres canten emotivament el Fado do Coïmbra.  Esta és la festa final però en realitat durant tot el curs ho estan celebrant en les tasques o en les residencies (les repúbliques) on viuen en comunitat.

La placeta està animada, hi ha algun veí que es distrau  mirant per la finestra. Es nota que és zona estudiantil pels bars... per les cases velles que seran de lloguer més barat...també perquè hi ha un poc d’abandó i deixadesa... em recorda un poc altres ciutats estudiantils per excel·lència com Bolonya, on hi ha carrers similars, però estos de Coïmbra més estrets i empinats que salven la costera amb escalinates.

I seguint baixant passem per la rua quebra-costas, es diu així per ser empinada i relliscosa produint moltes caigudes.

Fins que arribem a la porta de Almedina, amb la Torre i l’Arc. És la connexió entre la part Alta de Coïmbra i la Baixa. És una antiga porta morisca del segle XI  que formava part de la muralla que tancava la ciutat i l’única que es conserva de les tres que hi havia. Junt a la porta un escultura homenatge al fado de Coïmbra

Quan la traspassem, estem al carrer comercial Rua Ferreira Borges, des d’on veiem la porta de la barbacana, darrere de la qual estan els contraforts de la torre Almedina. El carrer està ple de botigues,  cafeteries i pastisseries.  Fou el primer carrer que pavimentaren en la ciutat.  

Al final del carrer, en la plaça 8 de mayo, està el Monestir de Santa Cruz, amb una imponent façana. Fundat per l’ordre de canonges regulars de Sant Agustí en 1131,  este temple romànic guarda la tomba dels primers reis de Portugal Alfonso Henríques i D Sancho I. Cap allà anem i entrem. Fou fundat en 1131 amb posteriors restauracions, i els rajols de les parets són preciosos.

La plaça és acollidora i està molt ambientada.

A un costat del monestir està l’ajuntament: "la cámara municipal".

I al l’altre costat està l’emblemàtic cafè Santa Cruz, en el que era l’antiga sacristia de l’església. Quan entrem hi ha música en directe.

S’acaba la visita a Coïmbra. Retornem al carrer comercial i no puc deixar de fotografiar una botiga de conserves preciosa. Les llaunes semblen estar exposades com si estigueren en un museu.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023