Diuen que en Guimarães nasqué el que seria el primer rei de Portugal, Alfonso Henriques el Conquistador, per la qual cosa se la coneix com el bressol de Portugal.
Tenim reservats els tickets per entrar al palau, hem d’esperar i aprofite per fotografiar l’exterior. Sembla una fortalesa. A més dels que estem esperant en la cua, hi ha algunes furgonetes descarregant caixes i artilugis perquè al pati del palau hi ha una fira medieval i tenen previstes diverses activitats.
El Palau dels Ducs de Bragança, fou construït a principis del segle XV per Alfonso I, fill il·legítim del rei Joao I. I segons diuen... per a les trobades amoroses del rei amb una de les amants. Ho sabia tothom. Durant el segle XVI, també fou utilitzat com residència dels Ducs però a poc a poc anà abandonant-se i acabant en estat ruïnós. Al segle XIX durant les invasions franceses es va condicionar com quarter militar. I ja al segle següent es va fer una restauració, durant la dictadura de Salazar per convertir-la en la residència oficial del President, en 1959 es transformà en la Residència oficial del President de la República en el nord de Portugal i es va obrir al públic com museu, “recreació” de com es vivia en altres èpoques.
Accedim a l’interior passant pel pati on trobem els preparatius de muntatge de la fira medieval. Al pati l’envolten galeries, que donen accés a les diferents sales. Parem atenció a les xemeneies i al sostre inclinat de la capella.
I seguint una jove guia visitem sala a sala... El palau és molt gran. Té dos pisos. Al primer pis, hi ha uns grans salons concebuts per acollir els quatre tapissos flamencs de Pastrana, del segle XV, que narren les conquistes africanes del rei Alfonso V de Portugal. Però no són els reals, són una copia de la mateixa grandària: onze metres de llargària i quatre d’altura. Hi estan des del temps del dictador portuguès Salazar. Hi ha algun historiador que diu que Salazar els va adquirir per a Portugal i altres que, al·legant la bona amistat amb Espanya, els demanà al dictador Franco. Salazar volia els tapissos originals del segle XV, però Franco es negà i a canvi en 1944 li va cedir les copies que en temps de Manuel Azaña s’encarregaren a la Fàbrica Nacional de Tapices. Salazar, es va haver de conformar i com aleshores estava reformant el palau, va crear les sales per a que els tapissos lluïren perfectament i foren admirats per tothom. Són una meravella...els tapissos i tots els objectes que anem veient a les sales i de camí entre unes i altres. Veiem una curiositat a la part alta d’una de les parets: un xicotet forat que era el sistema de vigilància. I altra curiositat és el sostre que reprodueix el casc bolcat d’una caravel·la en homenatge als descobriments marítims. Realment és un gran museu d’art decoratiu que ajunta objectes pròpies d’una vivenda noble i senyorial entre el segle XVII i XVIII: armes, mobles, xemeneies, gerres, estores, baguls....
Les salen envolten el pati, quan anem d’una sala a altra veiem la diversió medieval que hi ha, amb danses i jocs...des de la planta alta es veuen millor les xemeneies i posant atenció veiem altra curiositat més, i és que moltes són falses, i és que les xemeneies demostraven riquesa, tot era aparença.
Una part important del palau és la capella. Quan s’inicià la restauració a la dècada de 1930, encara estaven les parets, la finestra sense vidres, la porta i l’escala, poc més. Fou decorada com el que se suposa seria una capella del segle XV. En esta no falten els seients per als Ducs.
Va haver molta polèmica en la restauració pels canvis respecte a l’original, però el que es mantenen de l’antic palau són algunes obres d’art com quadres, estores o tapissos. La resta, són peces artístiques que es portaren des de diversos llocs per recrear i alhora adornar el palau com si fora l’original.
L’últim que visitem són dos dormitoris: el del Duc de Bragança i l’altre el que se suposa deuria ser de Catarina de Bragança perquè hi ha un retrat seu. Catarina era filla del rei Joao IV i Luisa de Guzman, que es casà amb el rei Carlos II, convertint-se en reina consort del regne d’Anglaterra, regne d’Escòcia i Regne d’Irlanda, poc després d’enviudar va regressar a Portugal.
Acabada la visita, eixim pel pati i fem una última mirada a la fira medieval.
Darrere del palau està el castell de San Jorge, en la part alta, el castell de les set torres i una de les set meravelles de Portugal. És del segle X i la comtessa Mumadona, el manà construir per protecció contra els atacs musulmans. Primer es va fer de fusta i fang, després en pedra, que es com es veu actualment. Un segle després fou la residència del rei Alfonso Henriques després de conquistar Lisboa en 1147. Hi ha qui diu que és on nasqué, i altres diuen que nasqué en la ciutat de Viseu, on la mare residia llargues temporades. Siga on siga, el cas és que a Guimarães se la cataloga com el bressol de Portugal, i que per no saber, no se sap ni la data exacta del naixement.
El castell té un bonic entorn. Des del castell, de lluny, veiem la façana de la Capela de San Antonio, que forma part d’un antic convent de caputxins del segle XVII. Després l’edifici passà a mans de la institució que té els orígens al segle XVI, Santa Casa de la Misericordia, per a fer un hospital i continua sent de la seua propietat. Mentre s’edificava el convent, els caputxins es quedaren provisionalment en la capella de san Miguel del castell.
I és precisament la xicoteta església tardo romànica de san Miguel la que veiem només deixem el castell. Malauradament està tancada per obres de restauració. A l’interior es guarda la pila baptismal dels segle XII, utilitzada per al bateig d Alfonso Henriques.
Seguim el passeig. La part intramurs és Patrimoni de la humanitat per Unesco des de 2001. Es veu una ciutat menuda i tal volta passa desapercebuda entre les grans ciutats portugueses, però m’estic adonant que té personalitat. Veig uns carrers, uniformes, elegants, és nota que es té cura del patrimoni històric. Tot el que volem veure està concentrat. És una avantatge perquè ho podem fer a peu. La nostra visita a Guimarães comença en l’encreuament entre Rua conde de Henrique i largo de Martin Sarmento i seguim cap al Jardi del Carmo. És la part de la ciutat creada al segle XIX. Passem pel convent i l’església Nuestra Señora del Carmo i la Capella a la Verge Maria, també passem per les portes de l’asil de santa Estefania que des de 1863 fa obra social. Estem en Setmana Santa i trobem oberta una capella que és part de la via sacra. És una sort poder veure-la, perquè llevat d’estos dies, la resta de l’any té les portes tancades.
Seguim pel carrer de Santa Maria, un dels més antics perquè es creà per connectar el castell i la plaça largo de Oliveira on estava el convent que fundà al segle X la comtessa Mumadona. I és que, com ja s’ha dit, el castell havia de servir per defensar-se en cas d’atacs àrabs i havia d’haver un camí directe. És un dels més bonics i de valor arquitectònic perquè s’hi conserven cases medievals i antigues esglésies. En el passat hi vivien nobles, clergues importants, mercaders acomodats i altres persones amb prestigi.
Entre altres
cases nobles i edificis d’interès, passem per la casa gòtica dos Valadares i trobem altra capella de les que formen part
en la via sacra. I arribem a la plaça on està el convent de Santa Clara, del
segle XII, actualment l’ajuntament.
I passem per la casa de l’arc amb un xicotet pont blasonat sobre el carrer. En alguns moments hem trepitjat el símbol que ens diu que Guimarães forma part del camí de Santiago, i just este carrer ens du a la plaça que porta el nom de l’apòstol.
La plaça de Santiago conserva l’ambient medieval del segles XVI i XVII. La plaça i to Guimarães en general, té molta historia. És una ciutat molt pintoresca. Són cases, la majoria de tres plantes i balcons de fusta, el que denota que el gremi de fusters seria important. Són carrers vius, no és u museu a l’aire lliure perquè es veu que a les cases viuen. Hi ha roba estesa. A més hi ha molta gent amunt i avall. Molts som turistes però també hi va la gent local. Hi ha molts restaurants i terrasses per seure i passar el temps. És molt acollidora i agradable.
Hi ha unes porxades que donen pas a altra plaça important: La plaça de Oliveira de la que es conta una llegenda.
I de nou em meravella, també és especial, igualment animada, plena de restaurants i terrasses i envoltada d’arquitectura medieval ben conservada que la plaça del costat. La llegenda diu que en la plaça hi havia una olivera que es va secar fins que el cruceiro el va protegir i tornà a brotar. Actualment veiem una olivera plantada en el mateix lloc on estava l’antiga, per a recordar aquell fet que es conta des de temps passats. Les porxades que hem traspassat formen part de l’edifici de l’antic ajuntament construït al segle XIV, que es distingeix per gran, pels merlets afegits al segle XVI i una escultura del segle XIX a la part alta, anomenada Setinel. Actualment l’edifici és una delegació de turisme. En la plaça també destaca el monument Padrao do Salado. És un templet amb una creu coberta, tot construït amb pedra en 1342 per a celebrar la victòria en la batalla del salado, que va enfrontar als castellans i portuguesos front als musulmans.
Al costat està l’església de Nostra Senyora de Oliveira, que es remunta al segle XII quan fou fundada per la comtessa Mumadona, la mateixa que va construir el castell. Mirant la torre amb merlets sembla una fortalesa medieval Segles després es va reconstruir en estil gòtic i posteriorment ha patit noves remodelacions.
Són dos places molt acollidores de les que conviden a passar hores i hores. Donem una volta per veure els carrers que estan prop. De lluny veiem una torre, la Torre dos Almadas, construïda al segle XV sobre altra torre anterior per a ser residència d’un noble, Pedro de Almada, té dos pisos i planta baixa. Actualment és la seu de l’associació estudiantil fundada en 1961 que organitza les festes nicolines en honor a San Nicolau de Mira.
Alguns carrers són estrets i empedrats, altres ja extramurs...són més amples. Per cert...trobem altra capella de la via sacra, les que només estan obertes en Setmana Santa.
En Guimarães es respira tranquil·litat... és una ciutat antiga que emprant materials i tècniques de construcció tradicionals ha sabut conservar l’autenticitat d’edificis del segle XV al XIX. I curiosament es veu una ciutat moderna. No es veu decadència...Fem el passeig tan encalmat que es deixem part de Guimarães per veure com l’espaiosa plaça de Toural que està en el límit de la ciutat antiga i la nova, on està la inscripció que diu que allí va nàixer Portugal. I és que de lluny ja en extramurs, veiem un jardí i una església de fons que fan efecte imant. No importa no veure la plaça, hem gaudit de cada pas que és el que importa.
És just en l’església de Nostra Senyora de la Consolació i Sants pasos on acaba la nostra visita. Està al final d’una llarga avinguda. És d’estil barroc i rococó construïda al segle XVIII, que destaca per les dos altes torres que es veuen des de tota la ciutat. Hi ha un jardí preciós davant. No entrem perquè està tancada però si veiem la façana amb rajols i estem una bona estona en l’escalinata, gaudint del sol i contemplant, la ciutat, les flors i les plantes del jardí de davant que són una meravella.
Guimarães és una ciutat harmoniosa, la decoració de ferro de les baranes o balcons o pòrtics, les cases senyorials, els arcs que uneixen carrerons estret, les lloses que trepitgem i per les quals durant tants segles altres han trepitjat, les torres …tot recorda el món medieval. Així que, quan aneu pel nord de Portugal, us recomane la visita...Jo sincerament, m’he quedat amb ganes d’estar més temps i poder conèixer més racons i places.
QUADERN DE VIATGE, PORTO i VOLTANTS, PRIMAVERA 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada