Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 29 de juliol de 2015

RESSENYA de cine: Babel


Babel
Alejandro González Iñárritu

Babel és una impecable i esplèndida pel•lícula mereixedora de tots els premis cinematogràfics que entre 2005 i 2006 va obtenir. En este racó viatger m’agrada mostrar bones pel•lícules i no només paisatges, així, intrigant i  alhora angoixant, Babel té tots els ingredients. Mereix amb tots els honors, un espai entre les ressenyes de cine on devia estar des de fa temps perquè mostra paisatges i països: és un passeig per Marroc-Tunísia, Mèxic i Japó, un passeig quasi literalment.

És la segona vegada que la veig, i les dues vegades he acabat amb el cor en un puny, sense remei, i les dues vegades he dit que és una meravella de pel•lícula per complexa, per ben filada amb un guió excel•lent, per mostrar la realitat de manera molt crua i alhora amb bellesa,  per sorprenent,  per humana, per mostrar realitats tan contraposades i  les diferencies socials acusades, i per l’actuació dels actors Brad Pitt, Cate Blanchet, Gael Garcia Bernal, Koji Yakusho, Elle Fanning o Rinko Kikuchi. De tots cal ressaltar la jove japonesa que fa de Chieko i la mexicana que fa el paper d’Amelia.

Tot comença a una aldea del Marroc, quan uns xiquets que tenen cura del ramat familiar "juguen" amb un rifle que el pare els acaba de deixar. És un joc, no saben fins on arriben les bales i mai hagueren pensat que el joc acabaria en fatalitat. I és que una de les bales arriba a una turista americana. Comença així l’angoixa pel que es creu ha passat  i pel que en realitat és. Comença així un  estudiat i organitzat entramat que conta la vida de quatre famílies en quatre continents diferents.

La falta de comunicació és un tema connexió entre totes les històries. Passa al Japó amb el pare i la filla, esta última a més a més representada per una sordomuda. Passa entre la parella d’americans protagonista que estan en un territori que no és el seu fent unes vacances per intentar solucionar el problema de la relació entre parella, una falta d'enteniment que no deixa de ser una falta de comunicació. I també passa a la frontera de Mèxic i Estats, on està patent el problema dels il•legals mexicans que creuen la frontera buscant un lloc per viure millor.

També són temes de connexió la frustració, la incomprensió i la desesperació, magníficament representat en cada apartat diferenciat. I les casualitats, també estan presents i tot ho envolten.

Algunes històries ens poden agradar més que altres, perquè són totalment diferents i sempre hi ha preferències on uns ambients ens resulten més atraients que altres. Jo ressaltaria la història dels xiquets marroquins, com, un simple joc desencadena tot el film. Està molt ben tractat el canvi d’actitud, la relació entre germans major i el menor, el desenllaç... La història japonesa tal volta sone a forçada, però queda bé en el conjunt per ressaltar el contrast.

No hem d’oblidar-nos de la fotografia: simplement preciosa. El desert marroquí i el desert mexicà contrastant amb el bullici cridaner de colors i sorolls de la gran ciutat japonesa. 

I no ens hem d'oblidar el que la pel·lícula representa: és la dura realitat. El Mèxic que es veu és el real, el que viu el 80% de la població amb les festes i cançons, amb els problemes per ser o no ser legals. El poblat del desert també és fidel a la realitat com també ho és la gran ciutat asiàtica mostrada, Tokio.

La música també ajuda a crear bellesa. Particularment trobe un goig escoltar a Chavela Vargas en la boda mexicana.

I tampoc ens hem d’oblidar dels silencis, tan importants com els diàlegs, no hi ha excessius diàlegs i així i tot es crea tensió en cada escena i en cada continent.

Sense aprofundir en cap tema en concret però deixant-ho a la vista, m’agrada el fet que es mostren històries creuades que cadascú particularment catalogarà de més o menys creïbles, però que és un encert que adopten el format circular, és a dir que tot estiga connectat, tot està relacionat amb tot del principi al final. 

No és cine lineal i salta avant i enrere, és un cine per a parar-se a pensar i no desconnectar, no és un cine d’evasió i d’entreteniment en el qual pots fer moltes coses alhora. Des del primer minut la pel•lícula exigeix atenció per no perdre el fil del que es diu i dels que es passa, convidant a l’espectador a endinsar-se en la trama.

La pel•lícula es va rodar en diversos idiomes fins i tot en el llenguatge de signes, però la versió comercialitzada que jo he vist ha estat la doblada. És una llàstima perquè a mi m’agraden les versions originals subtitulades i així escoltar les veus dels actors o actrius i no els de doblatge. Qüestió de gustos, simplement em sona estrany escoltar els àrabs o japonesos parlar tan bé el castellà.   

Per buscar algun aspecte en contra, tal volta s’allarga en algunes escenes, les adolescents nipones o la boda mexicana, però la part bona és que així queda com testimoni més fidel, sense lliures interpretacions del que en realitat passa.

En resum, Babel és recomanable. Encara que ha passat temps, està vigent. No ha passat de moda perquè conta una actualitat que es manté, i es recomanable perquè desperta emocions en un món cada vegada més insensible. Pense que el fet d'extraure de l’espectador les emocions és una bonica aportació.



Cap comentari:

Publica un comentari