LA FUGITIVA
Blanca Busquets
Que
és ser fugitiva? Segon el diccionari fugitiu és qui fuig, qui s’escapa d’algun
lloc o d’una situació. En este cas Mireia, la protagonista, fuig d’unes vivències
i maneres de viure perquè vol oblidar un passat, vol escapar de la casa on va nàixer
perquè no li porta bons records.
“La
fugitiva” és la novena novel·la de la periodista i escriptora Elena Busquets i
ha estat traduïda a idiomes
com el rus, el francès, l’anglès, l’italià i al castellà. Per alguna cosa serà.
Crec que la clau de l’èxit és crear situacions o personatges amb els quals els
lectors es poden identificar o recordar a persones conegudes. I com Mireia o
els personatges que l’acompanyen en esta fugida els passen tantes coses! Hi ha
un gran ventall on poder triar la situació o la persona amb qui relacionar.
Mireia
és una dona gran que ja té més de 90 anys i moltes vivències que explicar. I és
el que fa. Relata la transició de la infantesa a l’edat adulta i a la vellesa. Ens
conta com es fa madura a la força. Els records ens fan entendre perquè viu sola
i busca la soledat i perquè és dolenta. Perquè Mireia és dolenta, dolenta de debò.
Ella mateixa ho reconeix. Però realment ho és i ho pensa? Sempre s’ha de mirar
darrere de cadascú per a entendre que res és totalment de color
blanc o negre, i si és dolenta tal volta siga per unes circumstàncies concretes.
La
nonagenària té ajudantes de dia que li
tiren un cop de mà. En té una fixa setmanal, la Lupe, i per als caps de setmana té les substitutes
que van canviat i de les quals ni sap el nom, mostrant així com les tracta de
manera deshumanitzada. Mireia és esquerpa, sempre està de mal humor. Té un fill
i una filla als que no veu. El fill viu
a Amsterdam i les visites de la filla són de compromís. Menysprea tothom. Només
tracta bé a Sonia, la neta, a la que estima molt. Tal volta també estima a la
filla i al fill, una mare sempre és una mare,
però no ho sap demostrar. I no sap perquè no vol. S’ha creat la cuirassa
protectora. Una cuirassa que a poc a poc va destapant-se i amb ella el canvi
d’actitud.
Viu
en un carrer ben situat de Barcelona, a Sarrià, en una vida que se l’ha guanyada
a força de sacrificis. És una dona amargada que es dedica a vigilar pel balcó,
escoltar sorolls del carrer i escodrinyar als llogaters del pis del costat,
gent aparentment normal…com tots… No té altra cosa que fer. També gaudeix fent
patir a la Lupe donat ordres i contra ordes alhora.
M’agrada
el to que empra l’autora per contar-nos la història. Mireia relata en present, i
així com pensa, segons les frases li van al cap. I conseqüentment va barrejant
èpoques, perquè la ment va del passat al present contínuament. El lector ha
d’estar pendent si vol seguir els pensaments d’esta dona que ja no té pèls en
la llengua i conta i conta sense parar. És curiós com gasta eufemismes per
referir-se a sa casa, dient-li “la casa de la vergonya”, o “la casa de l’oblit”
per parlar de la presó i després critica que a la malaltia del càncer no se li
diga pel seu nom. En este sentit Mireia és contradictòria, com en moltes altres
ocasions al llarg de la seua vida.
La
novel·la parla de la mort, de la vida, de penalitats...d’envellir…M’agrada que
done veu a una dona gran que sempre té moltes coses a dir. Parla de ser rics i bres i de la diferent vida que es
porta segons la classe social, parla dels xafardejos i del que diran, de la
mentida o la veritat, i de secrets tota la vida amagats. Parla de l’estima
familiar, dels amors desestimats dels amors bojos i dels amors de convinença,
parla de segons oportunitats.
Té
un final inesperat, i rodó, Mireia viu estancada però tal volta pot canviar,
les portes sempre estan obertes a donar passos endavant a qualsevol edat. La trama està ben nugada i malgrat tot, és creïble…la
d’una vida trencada quan era una adolescent que és quan començà a ser la fugitiva en la que es va
convertir tota la vida. No dic més, no vull avançar res del contingut que va
enfilant-se fulla a fulla i enganxa perquè convida a saber més… Els records puntuals són molt importants i recurrents per situar l’acció: l’olor a fusta,
la piga, l’ampolla de vi, el perfum... I les sorpreses de la Mireia no s’acaben
i fins el final n’apareixen.
I
està bé que després de tot hi ha un brot d’esperança perquè fins les persones
més dolentes, amb raó o no de ser-ho,
tenen un cor que guarda bonança. I la novel·la ens ensenya que res és el
que pareix i que darrere de tothom hi ha una història, que mai ens quedem en
les aparences.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada