Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Les PIRÀMIDES: Primer contacte amb EGIPTE seguint el fil de la història


A Egipte he anat dos vegades, cadascuna va ser diferent: vaig variar  llocs, també la companyia i sobre tot la meua actitud. En el primer era una esponja empassant-me de tot el passat i el segon, més relaxat i sense l’ànsia natural de conèixer, el recorde un dels més divertits de la meua vida.

Era la primera vegada que pujava a l’avió i m’havia de conscienciar, sobre tot perquè tocava fer-ho set vegades al llarg del viatge. Així que de no haver trepitjat cap aeroport en la meua vida vaig passar a, en qüestió de dies, convertir-me en una experta en això de volar. I és que comptabilitzant avions, en recompte uns quants: el de Valencià-Madrid, anada i tornada, que en són dos. Madrid- el Caire, també anada i tornada que en són dos més, ja en tenim quatre. Assuan- Abu Simbel, anada i tornada també, en són sis. I l’últim i en fan set, Karnak-el Cairo. Total un no parar vol amunt, vol avall, però molt bé per minorar distàncies en un país tan gran.

En esta ocasió, tres érem les que ens anàvem a descobrir el país dels faraons, i dos treballàvem juntes. D’eixes dos, jo era una d’elles. Així que les dos amb ganes de saber bé què anàvem a fer i vore, varem estar tres mesos abans llegint al voltant de la història egípcia, de l’art, dels faraons i dels seus déus venerats. Va ser un goig llegir i compartir el que llegíem. Alguns dels llibres els tinc ara entre mans. Varem arribar a saber molt, fins i tot, dels “lios” familiars que es portaven entre mans en aquella època els faraons i les deïtats. Germans o cosins que es casaven, o es mataven. entre ells, eren entramats d’amor i odi que ens contàvem una a l’altra com si es tractara d’un culebró actual.

De l’imperi antic anàrem a MENFIS que era antiga capital. Es diu que era una bonica ciutat on vivien fenicis, jueus, armenis, grecs, libis i sudanesos, tots tenien els seus propis barris, hui en dia només queden unes poques petjades. 

Nosaltres visitàrem l’Esfinge d’alabastre d’Amenofis II, que és la més gran de les esfinges existents realitzades en bloc únic de pedra 4’5 m d’alçària i 8 de llarg. En temps passats estava a la porta del temple de Ptah on es coronava als faraons.

A l'antiga capital de Menfis està l'esfinge  d’alabastre.

I també visitàrem  la figura gitada de 14 m que representa a Ramses II, que constituïa una de les imponents estàtues que existien davant d’un dels pilons del temple.
Hi començàrem a adonar-nos-en que tot era gran en Egipte, les estàtues, els temples...tot mostrava una magnificència que jo no havia vist mai. 

L’estàtua de Ramses II impressiona, per  gran, i per estar el cos jacent i no de peu.

Després, seguint el fil de la història visitàrem en SAKKARAH la piràmide escalonada del rei Zoser construïda per l’arquitecte, metge i estadista Imhotep. Es va fer en tres fases principals, en la primera es va fer una gran mastaba, en la segona es va erigir damunt la mastaba una piràmide de 4 grades i en la tercera es va construir altra quedant ja la piràmide definitiva de sis grades. És la més antiga de totes les piràmides, abans que les de Gizeh. La piràmide té al voltant de  60 metres d’alçària. I representa la manera característica de soterrament en l’antic imperi.  

La piràmide de Sakkarah  és la més antiga que  es conserva, la formen 6 mastabes.

I  ja en la IV dinastia anàrem a visitar el complex funerari de GIZEH amb les tres imponents piràmides, la de Keops, la més gran, que vaig tindre el privilegi de visitar per dins, la de Kefren i la de Micerinos. També és impressionant la Gran Esfinge que presideix el lloc i s’erigeix omnipotent vigilant l’entorn.

La imatge  que sembla una postal és un dels  records que una vegada vist mai es pot oblidar.

I he dit abans que va ser un privilegi accedir a l’interior de Keops, perquè al segon viatge que vaig fer a este preciós Egipte, estava tancada i ja no s’hi podia entrar. Va ser una experiència única endinsar-se en les entranyes de la piràmide, escodrinyant allò que considerava un misteri. Un misteri per no saber la manera de construir-ho o misteri per nos saber com foren capaços els lladres de poder entrar per profanar-ho..misteris i dubtes.

Va ser una peripècia accedir a l’interior. L’entrada era un passadís estret amb dues rampes o escalinates inicials, no ho recorde exactament, de les quals una era de baixada i l’altra de pujada, el que tinc clar és que les dues estaven juntes en aquell lloc tan estret. Aparentment resultava claustrofòbic pensar que per hi havíem de passar però més angoixa teníem en vore que l’entrada, que era també eixida, on obligatòriament s’havia de travessar, hi havia uns xicots situats que, davant la mirada atònita de tothom, “tocaven”, sobre tot dones, de manera descarada amb l’excusa d’ajudar. Així, començaven agafant-te la mà, i amb l’altre braç i mà palpaven l’esquena i més avall.

Nosaltres tres miràvem atònites com aquells descarats egipcis se n’estaven aprofitant. No sabíem què fer, així que quan ens tocà el torn d’entrar agafant-se amb sentit d’humor aquell gest, aquell “contacte” tan premeditat, ens limitàrem a riure i “aguantar”. El que no sabíem era que dins, en els primers metres, només entrar i on una persona ho tenia just per passar, encara hi havia un parell més de xicots fent el mateix. Era irremediablement impossible escapar a aquell fregament per les dimensions estretes del corredor on ens havíem enfilat. 

Passat eixe “ensurt” inicial, seguint la cua on hi havia rampes i escalinates fins arribar a la càmera principal trobàrem un fèretre, que estava buit, és clar. No hi havia res especial a vore, però estar dins, anar avançant per les entranyes d’aquella piràmide va ser una experiència difícil d’oblidar. 

Keops és un monument que originàriament va superar els 146 metres d’alçària, l’equivalent a un edifici de 40 plantes. I és enigmàtic pensar com s’ho farien per construir-la, sense rodes, sense grues o maquines de cap tipus. Obrers o esclaus, segons les fonts, van moure més de dos milions de blocs de pedra que pesaven entre 2’5 i 60 tones. I sense brúixola orientaren amb precisió les quatre parets, sense ferro feren forats que semblem fets amb un modern trepant, "taladro" dit castellanitzat, i sense instruments òptics orientaren alguns punts en concret mirant cap  a estrelles importants en el context religiós egipci. Tot és un misteri. És un misteri que porta a moltes especulacions, algunes amb més sentit que altres. 

Keops és tota perfecció. Abans estava revestida per fora i encara podem admirar com queda el revestiment interior en les parets quan es va de camí a la càmera real. És una immensitat que impressiona només mirar l’escalinata que sembla es dirigeix cap a l’infinit, és la sensació que dóna quan des d’un lateral inclinem el cap amunt

Piràmide de keops, la més gran, la més  impressionant, en la qual vaig entrar.

La piràmide de Kefren, al primer colp d’ull, sembla la més alta, però simplement per que va  ser edificada en una part del terreny més elevat. És l’única que manté un poc de revestiment exterior. En el meu segon viatge s’hi podia entrar per dins per poder admirar els entramats laberints creats per salvaguardar la càmera real i que en cap tomba va servir per espantar lladres.

Piràmide de Kefren, l’única que conserva un  poc del revestiment exterior.


La piràmide de Micerinos és la més menuda, amb 66 metres d’alçària. La càmera funerària guardava un sarcòfag de basalt que malauradament es va enfonsar en les costes portugueses quan era traslladat a Anglaterra. Al voltant d’esta piràmide hi havia tres menudetes, anomenades  satèl•lits.

Recorde el calor del moment, era abril i estàvem a 40 graus a l'ombra, la meua màquina de fotos es va resentir. Per sort la companya de viatges Pilar va fer unes fotos precioses durant tot el trajecte i són les que conserve d'esta primera incursió en el món dels faraons.


La Gran Esfinge va ser esculpida el segle XXVI a C, de grans dimensions i així es diu que té al voltant d’uns vint metres d’alçària, 57 metres de longitud i només la cara en mesura 5. L’escultura, amb cos de lleó, té la cara del faraó Kefren, això es diu, però qui sap?. En Egipte tot està en estudi constant i en discussió. Els que si se sap és que antigament estava pintada de diversos colors: roig el cos i la cara i el “nemes” que cobria el cap amb ratlles grogues i blaves. Malauradament l’Esfinge va sofrir desperfectes quan els mamelucs usaven la cara com a diana per a disparar.

La gran Esfinge presideix el lloc, amb cos de  lleó i cara de faraó.

Vore tot el conjunt, l’Esfinge i les piràmides, va ser realment impactant. Tantes vegades vistes en postals, en documentals...No deixaren de meravellar-me per la grandiositat, per  la immensitat, no sé ni quins qualificatius emprar...Gran, tot era gran: les piràmides, cada bloc encaixat, l’espai on s’hi trobava...I és que tinc al cap la imatge quan em vaig posar al costat d’un dels blocs de pedra i era quasi tan alt com jo, i encara que es pot pensar que no és molt significatiu perquè qui em coneix sap que molt gran jo no sóc, realment si ho és quan es pensa com van arribar pedres de tantes dimensions a formar aquella espectacularitat. 

Cert que no es pot explicar amb paraules eixa primera impressió que no es perd amb el temps. L’any 2000 les vaig vore de nou, també vaig sentir una cosa especial i continuaren meravellant-me. Tot Egipte en general em va tornar a meravellar, i en la segon ocasió especialment, amb una càmera de fotografiar de més qualitat que la de l’any 1987, vaig gaudir de debó fent fotos, les quals aniran apareixent en este blog en successius passejos fotogràfics.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EGIPTE 1987

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada