Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 25 de febrer de 2012

AL PARC DE DOÑANA des de SAN LUCAR DE BARRAMEDA

Potser l‘atzar et pose al costat un protagonista d’alguna història interessant viscuda em primera persona i te la vol contar. S’ha d’estar a l’aguait i a punt per escoltar, mai se sap.

Estem a la platja de San Lucar de Barrameda i dinem vora la mar, és el que tothom fa, molta gent ve de lluny per menjar el peixet fresquet d’ací. I cert que hem menjat molt bé, ara toca un descans abans d’agafar el buc SAN FERNANDO que ens portarà al Parc Nacional de DOÑANA. El nom li ve per Doña Ana de Silva y Mendoza, esposa del VII duc de Medina Sidonia.

Anem al parc de DOÑANA amb el buc San Fernando.

Tenim passatge per després de dinar, l’hem comprat al centre de visitants de Doñana situat a una antiga fàbrica de gel on s’hi pot vore també una exposició del Parc. Hem escollit esta opció per hi anar, hi ha altres. El vaixell fa recorregut pel riu parant a les salines, arribant al Parc Natural i al poblat de la planxa al Parc Nacional.


Façana al centre de visitants del parc de DOÑANA, on informen i s'hi poden comprar els tickets del vaixell. L’edifici era antigament una fàbrica de gel.

Mentre esperem l’hora de pujar al buc, faig un passeig per vora l’aigua. El faig tranquil•la i sossegadament. Veig molts cavalls que troten lliurement per l’arena, després m’assabente l’afició que hi ha en esta localitat per les carreres de cavalls a la platja i ho entenc.

L’afició als cavalls es fa de notar a la platja de san Lucar de Barrameda on s’hi veuen sovint cavalls corrent o passejant.

Em trobe un vellet que recolzat en una barca està mirant la mar. No puc evitar la temptació de xarrar amb ell.A poc a poc m’aprope fins que acabem els dos parlant.

Parlant amb la gent local t’assabentes de moltes coses…de lluny veig un vellet i no deixe passar l’oportunitat per saber més del lloc on estic. Sense adonar-me'n m'estan fotografiant.

El vellet em conta moltes coses. Comença dient que en estos moments no hi ha molta arena a la platja i s'hi veu terreny al descobert degut al vendaval passat, però que eixe vent de llevant malgrat emportar-se arena i deixar-la em males condiciones, és molt beneficiós perquè neteja les aigües que arriben molt brutes.

I així s’enfila la conversa...una conversa que ens porta a parlar de DOÑANA al passat i a descobrir-me una història sobre el Parc i com s’hi vivia, una història sobre ell...una història que atentament escolte i només en acabar de visitar el Parc entenc.

A l'hora establerta agafem el vaixell. Altra alternativa de poder visitar-lo és en geep i per l’interior. De la primera cosa que ens adonem és que DOÑANA és un pulmó verd que està controlat per a que ningú el faça malbé. El lloc és habitatge d’aus variades i altres animals singulars. En veiem molts de camí. Al maresme es veuen, de lluny, flamencs.

El que més vegem són flamencs.

DOÑANA és Parc Nacional,   Parc Natural,   Reserva de la Biosfera,   Patrimoni de la Humanitat   per   la UNESCO...tots el títols són vàlids si això significa no permetre barbaritats ecològiques. Els dics de contenció fets   amb fusta   són per evitar   la degradació per erosió.   A una vora està   el Parc Natural   que té menys protecció estatal i a l’altre el Parc Nacional, amb més restriccions per hi entrar.


Esta és la part del Parc Natural. 

Al Parc Natural, baixem a vore unes salines, (les segones més importants d’Espanya després de les de Torrevella) que en una primera ullada em deceben perquè el terreny està ressec i quartejat. Segons ens expliquen perquè a les passades pluges l’aigua va caure de trompa i ara l’aigua s’ha evaporat.

Anem cap a les salines...

Les salines estan resseques i quartejades.

Estem de tornada al vaixell per seguir trajecte i anar al l’altra banda del Parc Nacional.


Els flamencs que es poden veure són pocs, fan niu a Malaga però este paratge és un dels seus preferits perquè ací troben l’aliment que els dóna el color taronja característic. A la part contraria no poden anar perquè hi viuen porcs senglars que mengen els seus ous.

En la part de Parc Nacional, amb restriccions, i amb el permís convenient, parem al poblat de la Planxa on encara hi ha unes cabanyes originals.


Arribem al poblado de la Planxa a la part del Parc Nacional, zona més protegida i vigilada.Uns murals ens explica què anem a vore.

En este poblat vivien els antics treballadors dels ducs de Medina Sidonia quan en este paratge s'hi feia cacera major. Quan l’any 1969 es declarà Parc Nacional tota esta activitat es va prohibir i per tant els habitants que hi vivien ja no tenien treball i a poc a poc se n’anaren i despoblaren el lloc.

En estos moments comence a recordar les paraules del vellet de la platja, ara entenc la conversa d’unes hores abans. I me n’adone que he tingut el privilegi d’estar parlant amb un antic habitant d’una d’estes cabanyes, que ell anomenà ranxo. En veure el lloc he situat tota la història que m’ha contat de la seua vida i he entès el que em deia.

Hi ha ranxos exposats i altres on s'hi continua vivint.

Ens envolta en tot moment verdor, natura...s'hi respira un ambient agradable.

Hi ha ranxos d’exposició per a que es puga veure com s'hi vivia, però hi ha altres amb antena de televisió on viuen actualment de tant en tant els antics descendents que prefereixen la tranquil•litat sense importar-los la comoditat. El vellet de la platja em contava sobre la prohibició actual d’arreplegar fins i tot pinyes...tantes que n'arreplegà ell de xicotet!. Ara són els d’ICONA qui les agafen i fan negoci.

Caminen per una passarel.la fins un observatori per poder mirar sense ser vistos animals en llibertat, la llàstima és que els veiem molt allunyats.

Puge de nou al vaixell amb enorgulliment, explicant a tothom el fet que només unes hores enrere havia estat parlant amb un propietari d’un dels ranxos. El guia del buc San Fernando em diu, per omplir encara més el meu envaniment, que això és un gran privilegi perquè en queden molt pocs que ho puguen contar.

I de tornada de nou des del vaixell vegem el paisatge de vora el riu, sobre tot el maresme, el tresor més valorat del Parc, ara en primavera cobert de verd i zona de nidificació de nombroses aus aquàtiques.

El maresme per tots els costats…la joia del Parc.

La major part del temps, eixen al nostre pas uns contrastats paisatges, la fauna, la flora...però sincerament, i molt al meu pesar, s’hi veu tot allunyat i hem d’imaginar molt. Tal volta l’altra opció de visitar Doñana en geep era la millor. Qui sap...potser la fem des de Huelva, quan algun dia hi vaja.

Ja estem de tornada...el contrallum fa la falsa imatge de nocturnitat però arribem a san Lucar entrada la vesprada  encara de dia.

Tal volta no hem vist tan a prop els animals com volíem, hem tirat en falta trepitjar més el terreny i amb tot ens hem quedat un poc decebuts, però al menys ha estat un relaxat passeig pel riu que m’ha servit de cloenda de la conversa amb el vellet, un vellet amable i agradable, que inesperadament per a mi i pel seu passat treballant al DOÑANA, és tot un personatge.

QUADERN DE VIATGE : CADIS i província 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada