Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 18 de febrer de 2012

VENÈCIA: La plaça de san Marcos

I quin goig viatjar sense presses...sense horaris establerts...sense imposicions...

La plaça de san Marcos té un encís especial, a qualsevol hora, en qualsevol llum. El millor moment per assaborir-la en tot el seu esplendor és per a mi de bon matí, quan encara no ha arribat el torrent de turistes, viatgers i curiosos espectadors, molts dels quals estan a la ciutat només unes hores, màxim un dia, i no poden deixar d’acudir hi.

La llum canvia per augmentar per moments, si això pot ser, la bellesa i el magnetisme de la plaça.

També pense que la millor hora per gaudir de la catedral és al capvespre perquè es torna daurada. La llum li dóna un aspecte diferent, magnètic. És un goig contemplar com va baixant el sol, com varia la façana amb les cinc cúpules, com misteriosament es transforma. I tot en qüestió de minuts. 

Cal parar l’atenció en cada detall arquitectònic i pictòric de la façana.


No em canse d’observar la variació. Cada dia dels que estic en Venècia passe per la plaça, cada dia, de matí i de vesprada. Tenim l’hotel molt a prop i sovint és pas obligatori per anar a un lloc o altre. M’agrada l’ambient de solitud matiner per observar amb deteniment la riquesa històrica i artística i no em desagrada contrastar-ho amb el bullici cridaner de la vesprada que em permet observar la gent. En tot moment m’agrada jugar amb els coloms que són els espectadors perennes que ja estan impassibles a tanta meravella que custodien i també estan impassibles a tanta voràgine humana. 


Els coloms envaeixen la plaça, saben que sempre hi ha qui els pot donar de menjar.


Detalls de la façana. Tot és digne d'admirar.

L’interior de la catedral és senzillament espectacular, tan se val si mires amunt els mosaics d’or amb escenes bíbliques o si mires avall els mosaics fets amb 60 tipus de marbre diferent formant figures geomètriques. Tot és una meravella. Front tanta obra d’art minuciosa i esplèndida necessite seure i prendre aire, necessite escriure com és de bonic el que tinc davant. La cua per entrar ha valgut la pena.

La paciència és l’últim que s’ha de perdre…

Continue observant i continue escrivint, em quedaria més temps en esta catedral on s’hi respira tanta pau, malgrat el guirigall. Però absorta en les meues coses quasi ni em molesta les veus cridaneres de molts idiomes que m'envolten. Tanmateix  decideisc canviar de lloc i buscar altra perspectiva. Puge dalt des d’on el treball ben fet dels mosaics de les cúpules s’admira de més a prop. No sóc entesa en art però no puc deixar de mirar tanta bellesa, el treball minuciós, la perfecció. És com un imant.

L’interior de la catedral és una meravella…els mosaics són una veritable obra minuciosament treballada a la perfecció.

Les vistes des de la catedral cap al canal o cap a la plaça són de la mateixa manera espectaculars. I accedim a l’exterior, com una terrassa amb vistes privilegiades. Impressionen els enormes cavalls que des de baix semblaven tan xicotets.
Els cavalls que des de baix es veien menudets…són enormes…

Al primer colp d’ull i adreçant la vista avall, rius de gent arriben pels carrers col•laterals per concentrar-se a la plaça, per admirar la catedral, per confondre’s entre coloms i persones i perdre’s com una gota en la mar. 

Les vistes són un privilegi.

I ara que parle del mar...un detall curiós que es repetix en molts carrers de la ciutat i sobre tot en esta plaça, són les passarel•les per si puja l’aigua del canal i inunda la ciutat. Ho fa sovint per esta època, deu ser un incordi per a la gent local, encara que imagine que per al foraster, que ve i en no res se’n va, serà tota una festa.
La imatge de les passarel•les fan imaginar altra estampa de la plaça.

Des de la meua posició estratègica en les altures veig com uns giren el cap amunt i deuen estar endevinant que algú els està mirant des de dalt, altres estan jugant amb els  coloms, que amb tant de turista sempre troben qui els dóna de menjar, altres estan esperant a les cues per entrar al Campanille, el palau o la catedral, i  també hi ha qui  simplement està deambulant...I molt pocs estan asseguts a les terrasses dels restaurants que donen a la plaça...i és que els preus espanten...

Des de dalt es veu a un colp d’ull com continua la vida passant…com tothom fem el mateix en Venècia…me n’adone de la cua dels que volen pujar al Campanile. Tot són cues en Venècia…sobre tot en les parts turístiques.

El campanille és l’edificació més alta de Venècia (98,5m). Estic llegint en la guia de viatge que en dies clars es veuen fins els Alps, que en esta època estan nevats. Jo puge, però no arribe a veure’ls...no m’importa, per sort els Alps ja els tinc vistos i fins i tot trepitjats. El campanille es va construir a l’any 912 però amb el pas del temps i degut als pocs fonaments fets de 20 m l’edifici es va enderrocar l’any 1902. El nou edifici reconstruït es va inaugurar just un segle després 1912 i esta vegada amb uns fonaments més sòlids. Sempre és bo conèixer un poc de la història del que s’està visitant...està guia està fenomenal. Al campanar es pot pujar fins el lloc on pujava Galileo per comprovar el seu telescopi.

Esta és una prova més que  la plaça la visitem en diferents dies: uns dies amb núvols i altres dies més clars.

Mirem cap a la torre del reloj, que des d’esta posició la tenim frontalment. Este està dividit en vint-i quatre hores i no dotze, a més indica les estacions, les fases de la lluna i els signes del zodíac. Rematen la torre dos moros que colpegen la campana. Ho llig i ho vull comprovar, i mentre mire si són dotze o vint-i-quatre, busque els moros de la part de dalt. De sobte sonen les campanes esborrant així tot el rembombori humà que és gran.

La torre del rellotge.

Veig de lluny i sencer el palau ducal, una de les millors mostres de gòtic venecià on antigament residien els dogos, nosaltres ja l’hem visitat.

Visitem el palau ducal per dins…

L’entrada valia per a accedir a la presó i passar pel pont dels sospirs. I és que el pont dels sospirs comunica el palau amb la presó, lloc on van estar entre altres Casanova o Galileo. El nom ve perquè segons es diu, els presos en passar pel pont, sospiraven en portar-los a judici o al patíbul, tal volta perquè seria l’ultima volta que anaven a veure la ciutat.

Visitem les dependències i la presó.

Des d’un punt en concret s’hi veu l’afamat pont dels sospirs.
Torne de nou a l’interior de la catedral, recordant el palau ducal se m'ha passat el temps volant. Em quedaria més temps escrivint, observant, escoltant...però em reclama la meua companya de viatge...
-Anem-se’n ja, no volies que creuarem el pont de l’acadèmia de ferro per accedir a la zona on està el museu Guggenheim?.

Pont de l’acadèmia fet amb ferro.

He perdut la noció del temps. Mire el rellotge i...la veritat és que ja és hora d’anar-se’n.
I ho faig contenta, per haver pujat i gaudit de les vistes i a més a més, també, per comparar-me amb la voràgine de turistes que observe com van corrent sense parar-se enlloc i no poder tindre un minut de relax.

M'agrada molt venècia, és més que góndoles i màscares, és més que canals i carnaval...

QUADERN DE VIATGE: VENECIA 2008

Per llegir més sobre Venècia:
I PART i  II PART 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada