VENÈCIA: diferent...magnètica...laberíntica II PART

Per a llegir VENÈCIA: diferent...magnètica...laberintica I PART

El gran canal, els venecians l'anomenen el canalazzo, és l’avinguda principal de la ciutat  que està creuada per tres ponts. Té 3.800 m de longitud, entre 30 a 70 m d'ample i 5 de profunditat, són dades que donen idea de la grandiositat que al primer colp d'ull s'hi veu només pujar al vaporetto. Navegant des del principi fins el final trobem molts palaus, es diu que en són al voltant de 200 els que el voregen, edificacions que foren construïdes des del segle XII al XVIII. Jo no els conte, però el que si és cert és que no done a bast mirant a un costat i a l'altre. Perquè tots són dignes d'admirar. La pena és el deteriorament que es veu en alguns, que anuncien una pèrdua de part d'història si no es fa res abans.

Una perspectiva del gran canal.

El gran canal des d'altra  part diferent.

Totes les vistes són boniques.
És un goig fotografiar Venècia.

Venècia està dividida en dues parts pel gran canal, tres barris o sestieres a un costat i tres a l’altre. I  si, són només tres ponts els que travessen el canal de part a part, per això sempre hi ha gent creuant.

De tots el més important i antic és el de Rialto. El pont de Rialto és dels més visitats, a més és el més cèntric i el més proper a la catedral. És el més afamat i popular, es va construir a finals del segle XlX de manera que poguera passar per davall una galera de guerra. Sobre el pont sempre hi ha gent creuant. Per davall també hi ha animació per les tendetes. Siga l'hora que siga sempre hi ha qui està fent fotos. I és que les vistes al canal són espectaculars a qualsevol hora.

El pont de Rialto, el més afamat, construit al segle XIX de manera que poguera passar per davall una galera de guerra.

I ser el pont més afamat, comporta acollir diariament un allau continu de turistes.
Les tendes al voltant no falten.
En cada ciutat on pare dies seguits trobe un lloc especial per descansar. En este viatge cada vesprada parem en un bar situat estrategicament al costat del Rialto, no és barat però nosaltres ho amortizem passant-se hores.

Campo del guetto novo, és la zona on es van assentar els jueus quan se’ls va permetre en 1516. Ho estic llegint a la guia de viatge que tinc i ho apunte al quadern de viatge que en este moment escric. Continue llegint i apuntant que en aquell moment era una zona malsana i cercada de la qual no es podia eixir, encara que el contacte amb els venecians va ser freqüent. En 1787 se’ls va permetre establir-se fora dels límits del barri. Els edificis són més alts que a la resta de la ciutat degut a la falta d’espai que obligava a augmentar les altures. Al barri hi ha pastisseries jueves en funcionament encara i el símbol de la menorà també s’hi veu.

Els edificis del barri jueu són més alts perquè tenien el terreny més restringit.
Encara es conserven símbols del passat del barri.

Venècia va començar a cobrar poder marítim a partir del segle XlX. L’esperit comercial i aventurer de la ciutat es veu representat en Marco Polo. Al principi Venècia era el port de la ciutat, més tard els rics comerciants començaren a edificar els seus palaus i residències.

La petjada del navegant  venecià Marco Polo està present.

Hui en dia Venècia lluita per sobreviure. Es veu assetjada per les aigües contaminades, també pel deteriorament continu dels edificis i sobre tot per la quantitat de turistes que la visiten. I és que els turistes constitueixen la millor font d’ingressos però l'allau continu de tanta multitud de gent a la llarga pot fer malbé. 

I sobre contaminació, recorde de l’estada anterior molts anys enrere, que les aigües estaven pitjor, recorde especialment els mosquits i el desagradable olor, tal volta en aquella ocasió seria ocasionat pel calor d’estiu, que era apegalós. Esta vegada és diferent. La visita a Venècia la fem acompanyada de fred, d’una gelor que cala fins els ossos, fins i tot quan està el sol fora. A mitjan vesprada les temperatures baixem més encara però no impedeix el nostre deambular interromput sovint per entrar a cafès, prendre alguna beguda i entrar en calor.

Ens allunyem del centre, de la plaça de San Marcos, i anem cap a la zona de Castello, perquè Venecia no només són les fotos esteriotipades, Venècia és molt més.

Així i tot, no deixem cap zona de la ciutat per vore. Visitem la zona de Castello on està l’arsenal i l’avinguda Garibaldi que contrasta per tranquil•litat amb el bullici de la plaça de la catedral. L’avinguda Garibaldi és ampla i res turística amb roba estesa als balcons en els carrers perpendiculars.

Als carrers perpendiculars de l'avinguda Garibaldi es veu l'essència de la vida italiana.

I, com no, visitem la plaça de san Marcos, i ho fem de nit i de dia, amb sol i amb pluja, perquè durant estos dies estem tenint de tot. La plaça  té un encís especial que es mereix un capítol a banda, és massa l’esplendor per resumir-lo en línies.

I, aprofitant un dia de sol radiant, no deixem tampoc d'anar a les illes. Comprem un bon que ens permet agafar tots els vaporettos que volem al llarg del dia i aconseguim un horari per saber les hores d’anada i tornada. I cap allà que se n’anem. 

En Murano baixem i fem una passejada ràpida mentre esperem el vaporetto per anar a Burano. Ja coneixia Murano de la visita anterior a Venècia i no era la nostra intenció baixar, tanmateix ho fem per motius d’horari, mentre esperem per anar a Torcello, que és l'illa més allunyada. Així que fem una passejada per l’illa del vidre. Res especial, només destacar les fabriques que hi ha del revaloritzat vidre de Murano, un vidre realment especial.

Murano:
 illa coneguda per la fabricació de vidre.

Arribem  a Torcello, que és l’illa que conserva el vestigi més antic d’assentament de Venècia, hi ha una antiga i valuosa església que la fa mereixedora de la visita. Visita que en esta ocasió la fem a soles, el vaporetto només ens porta a nosaltres dues de passatgeres. 

L'illa està quasi deshabitada i el transport públic arriba amb pocs horaris per a triar. És un lloc desolat, és cert, sobre tot  si es compara amb el centre històric de la ciutat. Eixe ambient de silenci i tranquil.litat s'hi respira només arribar. Nosaltres fins i tot dubtem si és exactament el lloc on volem anar, i és que en baixar del vaporetto no hi ha res, només una senda per on seguir i a més no hi ha manera d'entendre's, estem notant que per estes illes la gent no parla l'italià estandar, deu parlar el dialecte venecià. El que està clar és que el turisme no arriba a esta illa, sortosament per a nosaltres que gaudim de més temps en solitari, però malauradament per a ells que no venint a Torcello es perden una part molt interessant de la història de la ciutat. 

TORCELLO:
l'illa abandonada i solitaria que custòdia una part important de la història de Venècia.

I en acabar la visita de Torcello, després de nou agafem el vaporetto per baixar en Burano. Quina delicia de passeig! En una hora es veu, té al voltant de 3000 habitants, però amb la tònica del passeig agradable sense presses, com ho estem fent estos dies,  perllonguem més l'estada en este lloc tan acollidor, colorit, agradable i tranquil... Malgrat ser comercial especialitzada en encaixos, i haver moltes botigues dedicades al turisme, Burano conserva l’encís de poble de pescadors amb barques al canal i cases de colors. Esta visita si val la pena. El que sobra és la massificació de turistes cridaners que trenquen l’encís del llogaret.

BURANO:
la de les cases de colors, acollidora i turistica, l'afamada pels encaixos.

Power point firmat per Neli.

QUADERN DE VIATGE: VENÈCIA 2008