Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 3 de març de 2012

RÚSSIA: Un control descontrolat

En qualsevol viatge s’ha de deixar-se un marge per als imprevistos per poder actuar segons marque el país. S’ha de deixar temps per prendre contacte amb la gent que hi viu i conèixer de primera mà com són i què  pensen.

Quan s’hi viatja mitjançant agència de viatges de vegades no sempre es fa el que un vol. Hi ha països on no hi ha més remei que sotmetre’s a les seues normes i marquen cada minut. És el cas de Rússia, al menys quan jo hi vaig estar. Tal volta les coses actualment han canviat però l’any que jo hi vaig anar tot estava controlat amb un horari rígid quasi impossible de variar. Així i tot, nosaltres ens saltàvem les normes i malgrat la dificultat de moure’s pel metro de Moscou, ja que els noms de les parades són incomprensibles per la majoria que no coneix l’idioma local, el grup amb qui jo anava i jo, fèiem escapades fora del previst.

La guia del país, Nadia era el seu nom, no veia amb bons ulls el nostre comportament perquè sentia, o al menys era la seua obligació sentir-ho, que havia de protegir-nos i controlar-nos, com si continuara en el règim militar patit. Nadia sofria de debò cada moment que no estàvem sota la seua vigilància.


L’arquitectura russa té unes característiques molt definides que la identifiquen. 

I és que Nadia sabia de bestreta què podíem trobar de tot i amb paciència i dilgència volia vetllar per nosaltres i estar sempre a punt per resoldre qualsevol incident. Vam aconseguir eixa llibertat, convencent-la un poc, encara que mai entendria les raons per les quals volíem anar a soles a tots els llocs sense seguir l’estricte horari marcat.

Va ser difícil capgirar-la però ho férem. Nadia era jove, i era mestra com alguns de nosaltres, i això la va fer agafar-nos confiança i arribar a contar-nos intimitats de la seua vida sent mare soltera d’un xiquet de set anys i ex gimnasta d’elit que era per al que l’havien encaminada de menuda.

Eixe voler anar per lliure ens va portar a situacions que de vegades se’ns van anar de les mans, com quan a Moscou, vam haver de fiar-se d’un taxista malcarat i enfadat que ens va portar per camins estranys i poc transitats o la impotència quan en pagar qualsevol cosa no acceptaven uns dòlars que ells mateixos donaven al banc, posant l’excusa que estaven datats en uns anys en concret que consideraven desfasats.

Cert és que a Rússia angoixava tant de control, fins i tot hi havia dones fornides vigilants de corredor als hotels. Això a més d’angoixa produïa temor.


Una de les raons per les quals és difícil moure’s per Rússia és perquè els cartells són incomprensibles.

Al final de tot, estes xicotetes incidències que ens passaren volent escapar  i anant a la  nostra són les que mai s’obliden.

Recorde anècdotes però també recorde molt més: els poblets, la preciosa ciutat de San Petesburg...però de tot, la plaça Roja de Moscou m’impactà. A poc a poc aniré mostrant cada trosset que vaig visitar d’este extens país, però hui faig notar que per a mi la plaça Roja és possiblement la plaça més bonica que he vist en la meua vida, tal volta per les dimensions o per l’arquitectura diferent, potser pel colorit dels edificis o  per la catedral de San Basili...o també per haver sentit ratets de llibertat que vàrem poder “furtar” només arribar a  Moscou.

Les cúpules en forma de ceba són una constant en les edificacions religioses.

I és que cada vegada que demanàvem anar-se’n Nadia ens posava una cara de llàstima, com volent dir, perquè se’n voleu anar?.Perquè no voleu que jo vos porte? I és que era difícil explicar a una persona que ha viscut sota un control polític tan rígid tota la vida que nosaltres no volíem seguir el programa que ens havien planificat, que a més a més estava carregat de fàbriques i tendes per anar a comprar.

Centre comercial a la plaça Roja.

Ens “escapàrem” ja  només arribar al país, durant la primera nit,  perquè un company de viatge tenia un amic espanyol que residia aleshores a Moscú amb el que havia quedat. I com viatjava a soles i volia companyia per hi anar, ens va dir al grupet amb qui jo anava si el volíem acompanyar. I com no! Com perdre’s eixa invitació a vore la plaça Roja de nit?

La catedral de san Basili a la gran plaça Roja, és una de les imatges més impressionants que mai he vist.


Fórem uns valents arriscant-se a moure’s per la ciutat en metro, perquè els cartells que mostraven les estacions eren  galimaties difícils de desxifrar. Per sort el xic tenia un sentit de l’orientació impressionant i ho entenia, memoritzant-ho segon quantitat de lletres o forma. Era l’única manera i Sergi disposava d’eixa don o facilitat. I és que des de l’hotel fins la plaça Roja s’havien de fer molts transbords, però Sergi en un tres i no res ja ho va tindre dominat i no dubtava en cap moment per on havíem d’anar. Ell ens ho ensenyà la primera nit i després ja ens movíem de manera independent sense ell.

El metro era preciós. Hi havia moments que era dificil imaginar que estàvem sota terra. Hi havia escales empinades i interminables que ens portaven a les vies i era sorprenent l’exuberant decoració de cada estació. Cadascuna era una sorpresa, hi podíem trobar marbre, escultures de bronze i granit, mosaics, lampades de diverses formes, tot disposat com si es tractara d’una dependència d’un palau.


Lampades de cristal i ferro, escultures de marbre...val la pena visitar les estacions del metro...cada una és diferent.

No semblava que estàvem en el  metro de Moscou més bé que visitàvem palaus ricament decorats. Nosaltres en trepitjàrem unes quantes i no sabria dir quina de totes era la millor. Anar al metro de Moscou no era solament anar a agafar el transport, era anar a contemplar art.

Algunes estacions són més senzilles, altres tenen una decoració més exhuberant i rica.

Les obres començaren la dècada de 1930 i es gastà el 21% del pressupost de Moscou. Els plans eren grandiosos però fallaren els equips tècnics i la tecnologia. Així que només la propaganda i l’entusiasme de la gent permetrien acabar les obres de construcció. La joventut de tot el país va participar hi.

Cada una és diferent.

La primera línia va ser inaugurada en 1935. Durant la segona guerra mundial va servir de refugi antiaeri i en acabar la guerra, les estacions ja no imposaven ni semblaven tan luxoses perquè s’empraren materials barats per a restaurar. Tanmateix de 1970-1980 de nou el metro de Moscou va recobrar la categoria dels inicis i els moscovites decoraren cada estació segons un disseny especial que donara prestigi al país.

Podeu fer un passeig per diverses estacions mirant este power. Com diu la capçalera, el metro de Moscou mereix una visita especial.

Fotos metro Moscu
View more PowerPoint from marilosanzmora creat per R.B.

És o no és una meravella?

A banda d’este aspecte que crida l'atenció a la ciutat de Moscou, també recorde en Rússia  altre aspecte inusual. Es tracta de prostitució res amagada, de manera clara i evident, on les joves eren  xiques precioses, com si foren models.

Se’n donava de tot tipus, la que jo vaig presenciar era la prostitució de luxe.  Les xiques exercien el seu ofici en condicions molt més favorables que les que anys després vaig vore a Tailàndia, al menys les que cada dia traficaven amb el seu cos davant els nostres ulls en un hotel de la capital.


Hotel Cosmos...tan gran com un poble...

Però per molt de luxe que hi havia no deixava de ser el que era i hi estaven les belles xiques russes venent-se per unes hores al millor postor, que no per tenir més diners era més agradable ni educat.  Des del nostre seient al bar de l’hotel cada vesprada i nit érem espectadors de primera fila i  testimonis del negoci que començava al nostre costat. Veiem expectant i intrigants, com en una pel•lícula, i intentant dissimular la nostra atenció, com el tracte carnal començava entre bromes, amb xerrades a cau d’orella, elles sempre amb un somriure en la boca perquè estaven treballant i ho exigia el moment.

No calia eixir fora de l’hotel per trobar distracció. Dins  hi havia de tot: bars, sales de ball i també malauradament...moltes xiques totes altes, guapes i rosses ...en exposició.


Després d’acordar  preu i condicions, tots dos pujaven en un ascensor i al cap d’una estona que generalment era mitja o una hora, baixaven pel mateix ascensor pel qual havien pujat i seien al mateix seient on estaven abans. La seqüència es va repetir les tres vesprades i nit passades en aquell bar, sempre amb el mateix ritual. Nosaltres, xafarders d’uns moments que ja no tornaríem a presenciar de manera tan directa en la vida, paràvem l’orella quan començava l’acció, però l’anglès que parlaven i que a nosaltres  ens arribava amb interferències, era incomprensible per al nostre enteniment. Tanmateix no feia falta saber què deien, ho imaginàvem i ho encertàvem perquè la situació acabava com sempre, pujant els dos protagonistes l’ascensor entre alegria fingida o real provocada per l’alcohol.

Esta realitat també s'hi podia vore en altres parts de l'anomentat " anell d'or" rus. Malauradament existeix per tot arreu, i l’única culpable és la mateixa societat i la politica que la dirigeix, que ha permès que les persones arriben a la situació extrema de necessitar vendre el cos per viure.

 REFLEXIONS POSTERIORS sobre RÚSSIA 1995

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada