COSTA RICA: Visita a la finca Trapiche

Quin plaer escoltar les explicacions de mà d’un expert...i quin privilegi poder saber totes les respostes al moment.  No oblidaré mai Diego  ni la seua família, el seu afany per mostrar tot el que, a base d’esforç, havien aconseguit. No oblidaré l’entusiasme demostrat explicant els projectes de futur per a la finca que enorgullit Diego ens ensenyava.

La visita a la finca familiar EL TRAPICHE en Monteverde ha estat instructiva i agradable, el temps ha passat volant. És un lloc on hi ha i es fa, un poc de tot. El nom de TRAPICHE l’han agafat de l’aparell antic que s’utilitzava per extraure el suc de la canya del sucre. Diego el fill major de la hisenda ha estat el que ens ha ensenyat sa casa i els camps. Ell s’ha encarregat d’explicar-nos pas a pas tot allò, què hi ha i com ho treballen. Tenen tant de terreny que fins i tot hi ha un tram on es creua un bosc nuvolós on sovint es veuen els “perezosos”, uns animals que viuen la major part de la seua vida penjats a les branques des arbres i que només baixen una vegada a la setmana per defecar. 

Diego és l’amfitrió de la finca El TRAPICHE, en la que s’hi conrea un poc de tot i sobre tot , intenta recuperar el procés tradicional de l’extracció del sucre de la canya mitjançant el sistema trapiche, que dóna nom a la finca i que consisteix en un molí que usa com a força motriu els animals.

Este viatge a Costa Rica és tot un constant inesperat privilegi. De nou en esta hisenda familiar, l’explicació ha estat exclusivament per nosaltres dues, i a més exhaustiva i minuciosa. No acabe d’entendre perquè on anem este a soles, perquè es veuen espanyols per tot arreu...I no deixe de pensar la sort que suposa esta dedicació tan “en exclusiva” que per ara hem rebut. Açò és un luxe, sense grups grans de gent... amb explicacions individualitzades, amb converses que permeten preguntar sobre qualsevol tema... 

Des de la plantació de bananes, passant per la de cafè o la del sucre, tot els processos ens els ha explicat Diego amb l’entusiasme del treball que es fa a gust i la paciència que té qui entén que està parlant per a inexperts.

Plantació de canya de sucre

La plantació de bananes es concentra més en la zona del Carib, no obstant això, en esta hisenda en tenen perquè decidiren que hi haguera un poc de tot. El problema de la canya del sucre és que empobreix el terreny, per la qual cosa la majoria de gent opta per canviar de conreu. L’arbre bananer creix molt i la reproducció s'hi deu als fills que naixen al voltant de la mare tallada. La producció bananera va tenir el seu auge a finals del segle XIX i principis del XX quan l’any 1895 es funda la UNITED FRUIT COMPANY.

Jo no imaginava que la planta arbust del café arribara a tres metres d’alçada, en esta hisenda hi ha molta plantada. I cada vegada hi ha més. La família de Diego estan deixant de banda la canya de sucre i substituint-la per café, li es més rentable. Diego ens conta que per a la collita contracten a emigrants de Nicaragua que es queden a viure en la plantació i quan s’acaba la temporada de treball tornen al seu país. També és tasca que solen fer els estudiants perquè és en època de vacances. Quan el fruit està madur és d’un roig intens. Quan vaig estar a Guatemala vaig veure el fruit madur a punt de collir, en esta ocasió encara està tot verd. Els cafès de Costa Rica són tots bons per moltes raons, contribueix la fertilitat volcànica de les terres a la vall central, també és condició favorable el terreny elevat, així com la bonança de l’oratge i les pluges abundants. Per això en esta muntanya i en esta hisenda es fa també un café de qualitat.

En el recorregut per la finca estem atentes a les explicacions, esta vegada sobre el café.

 I amb la confiança que li ha donat estar més de dues hores xerrant, Diego ens ha contat els projectes que té en ment iniciar, un d’ells patentar una marca de cafè i deixar de vendre’l a la cooperativa, com ho fa fins ara. Pareixíem amics de sempre, ell contant  les seues coses i nosaltres contrastant-les amb les que es fan en Espanya. Semblava que Diego no volia que ens n'anàrem i cert és que nosaltres també estàvem a gust com en una casa de confiança. Després amb son pare i sa mare ens ha ensenyat el procés tradicional d’extracció de sucre de la canya utilitzant la maquinària del trapiche, posat en marxa per tracció animal. Així dos bous eren els encarregats de donar voltes per fer funcionar la màquina. 

Els trapiche: bous fent la força motriu necessària per a l'extracció del sucre de la canya.

Estos bous abans els hem vist enganxats a una carreta pintada de colors. Esta carreta és el símbol nacional i del treball des de l’any 1988, és l’element representatiu d’artesania del país i el resultat de l’evolució de les que originàriament portaren els espanyols i que servien unes vegades per llaurar i altres com mitjan de transport. Al final del segle xix s’inicià el costum de portar-les a romeries i festes patronals per la qual cosa este element fonamental en el treball i vida diària requeria ser engalanat. A hores d’ara encara se’n pinten a Sarchí, on acaben de col•locar la carreta més gran del món, amb quasi 5 metres d’altura i una llargària de 14 metres, han estat tres mesos fent-la i pintant-la. I esta informació la sé per una publicació local que vanagloria la tasca feta pels artesans de Sarchi. El dia que anem al volcà Irazu, segurament passarem per esta població i veurem si la carreta és tan gran com es diu.

La carreta actualment és símbol nacional de l'artesania del país. 

De passeig pels camps de la hisenda, Diego ens mostra la planta de la pinya tropical. És un conreu introduït fa poques dècades i pertany a la família de les bromèlies. Cada planta només dóna un  fruit a l’any i no solen créixer molt, generalment no arriben al metre d’alçada. Quan es cull el fruit, de la ferida eixirà un nou fruit i la producció continuarà al llarg de tot l’any. Amb les explicacions de Diego anem a fer-se unes expertes.

La planta de la pinya

Amagat en un racó hi ha un artefacte que, segons ens conta Diego quasi a cau d’orella, serveix per fer ron a partir de la canya de sucre. En este cas el que es fa és l’anomenat guaro que és un aiguardent format quasi totalment per alcohol. És producció casera de la qual no hauria de parlar-nos-en perquè és clandestina.

Al capdavall seguint tot el procés tradicional i junt a Diego i els seus pares, hem fet sucre que, com xiquets experimentant noves coses, ens fa il•lusió emportar-nos-en a casa. Al començament del procés, s’han afegit a les explicacions tres joves americans que anaven a fer un reportatge fotogràfic de tota la tasca. I és que és cert que ha estat veritablement interessant digne de ser difós per no oblidar-se. Les tradicions s’abandonen, es perden i no està de bé donar l’esquena a la saviesa de la gent del passat que amb pocs recursos feia tant.

La família de Diego ens mostra tot el procés tradicional d'elaboració del sucre.

Per acomiadar-nos-en la família de Diego ens ha preparat amb productes propis un suc de llimó i café xorreado com se sol fer en Costa Rica, tot  acompanyat d’un menjar anomenat PICADILLO DE ARRACACHE que segons ens conta Diego és típic en els convits de noces. Segons ens diu, quan a una parella de nuvis se’ls vol preguntar quan es casen, en lloc de dir-ho directament, els diuen ¿CUANDO COMEMOS ARRACACHE?, perquè este menjar mai falta als convits nupcials.

Hem estat tant de temps en casa de Diego que quan tornem a Santa Elena ja és de nit i no tenim temps d’anar al granotari. És una llàstima, anit veiérem les granotes nocturnes i hui volíem veure les de dia...altra vegada serà perquè al final ha compensat haver passat més temps del previst amb tan bona companyia. 

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA 2006