Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 24 de març de 2012

SICÍLIA: Un passeig per l’illa més gran del Mediterrani

La diferencia entre ser viatger i turista és tema de debat, jo pense que tan uns com altres poden anar d’un lloc a altre bé en grup o sols, dirigits o lliurement...el que importa és l’actitud front al que s’està visitant.

El sol pegava de valent des del començament del viatge. Feia molta calor, el vent del siroco contribuïa a més sensació de xafogor. 

El viatge era un circuit que feia parada en les ciutats i paratges principals, els més turístics i per tant els més visitats. 

El primer lloc que visitàrem va ser el poble d’ACIREALE. Recorde que tenia unes termes balneari de gran renom. I recorde els campanars. El poble d’Acireale tenia quasi més esglésies que persones i també hi havia molts edificis amb façanes, la majoria quasi desfetes, d’estil barroc. Visitàrem el poble de vesprada i nit, i no conserve fotos d’este esplendor passat que ja s’havia perdut. 

I després de fer-se un gelato a la plaça del poble ens anàrem a l’hotel per sopar en un lloc magnífic: una terrassa amb vistes a la mar. Este sopar fou un dels moments privilegiats que s’han de gaudir quan arriben: era un lloc bonic, s’hi respirava una brisa agradable, amb bona companyia i bona tertúlia...i alhora contemplant un preciós capvespre.

Des de la terrassa de l’hotel gaudim d’un meravellós capvespre sobre el mar Jónico.

El millor de l’hotel era la platja pròpia, només s’havia de baixar per unes empinades escales de fusta...A simple vista la idea semblava idíl•lica..però hi havia un inconvenient. La tornada...perquè s’havia de pujar...i això si que no ho puc oblidar, com era d’empinada  la costera!.

La platja de l'hotel estava només baixar per unes empinades escales de fusta...que bé i que còmode!...però una vegada baix...uffff!!!que pesat això de pujar!

La visita als més importants vestigis greco-romans és obligada quan es visita Sicília, així com ho és la pujada a l’Etna. I cert que tan una cosa com l’altra va pagar la pena. Tant l’esplendor artístic dels monuments antics com la meravella natural que és el volcà, ambdós són mereixedors de comentaris més extensos separats d’este passeig general pel país. 

En el nostre itinerari pes Sicília férem una parada a MESSINA. L’estret de Messina separa Sicília de Calabria i segons ens contaren, té nomes 3 km.

L’estret de Messina que separa Sicília de Calabria, és com diu el nom estret, solament té tres quilòmetres.

La ciutat de  Messina no la recorde com un indret amb encant perquè ha estat en moltes ocasions destruïda per tremolors de terra i també la guerra del 1943 la va enderrocar en part. És cert que posteriorment ha estat reconstruïda segons les normes antisísmiques d’avingudes amples, però al meu parer amb la reconstrucció s’ha perdut el sabor històric. 

La catedral també va ser pacientment reconstruïda després de cada sisme. Les escultures dels pòrtics són del segle XV i XVI. El que més destaca és la torre que té el major rellotge astronòmic del món. I això si era bonic!

La catedral de Messina fou reconstruïda després dels sismes que l’enderrocaren.

Visitàrem el campanar per dins i observàrem tot l’engranatge necessari per posar en marxa este mecanisme tan sofisticat. Em va semblar tota una obra d’enginyeria i em va despertar les ganes de conèixer altres entranyes dels rellotges de campanars. 

M'impressionà el rellotge, però no la part exterior, sinò l'amagada, la part de l'engranatge que el fa funcionar.

Era estiu i malauradament la zona per on anàvem feia dies que estava castigada pels incendis. S’especulava que eren provocats i que utilitzaven gossos com torxes vivents per incendiar per diversos llocs a la volta. Quina barbàrie! Com és possible eixe horrible delicte només fet per especular amb el terreny!.

El calor sufocant que estàvem patint era degut també perquè part de les muntanyes del voltant s'estaven cremant.

De sobte em ve al cap un olor. De Messina a Cefalú, vorejant el mar Tirreno quan teníem les illes Eòlies al costat, va haver un moment que feia un olor fort a sofre. I és que mentre es construïa l’autopista se n’adonaren que el volcà Etna i els de les illes estaven en connexió. Per la qual cosa van haver de fer un túnel dins d’altre túnel per protegir els treballadors de l’autopista  d’inhalar sofre.

Seguint la ruta prevista arribàrem a CEFALÚ. Em va semblar una ciutat amb encant on hi havia un port considerat únic en tota Sicília per estar encaixonat en una roca. Tanmateix no arribarem a veure’l, feia tanta xafogor pel calor i pels incendis que ens envoltaven, que no donava ganes de passejar. 

La parada a Cefalú esrava prevista i s'havia de complir per qüestions de quilimetratges, tanmateix no poguèrem assaborir res del lloc.

Era mal moment per visitar el poble i nosaltres no ho férem, al menys com cal. Simplement seguirem el carrer principal buscant un lloc fresquet per menjar, i no poguérem evitar, en passar per un llavador remullar-nos de cap a peus, només buscant llocs per refrescar. Tothom feia el mateix. 


I en trobar aigua...a refrescar...

Les gotes de suor em relliscaven per la cara i m’arribaven als ulls. Quin calor feia!. Però hi havia una cosa que no podíem deixar de fer, era anar a la catedral. I ho férem. L’arquitectura normanda és impressionant. 

I ara mirant les fotos només puc somriure mirant com ens posàrem al cap les tovalles  de platja totes mullades per poder aguantar. 

La catedral de Cefalu és impressionant, l’art normand hi representat una meravella. Dins dels murs compactes de l’edifici gaudirem d’uns minuts de frescor ambiental...
... però en eixir de nou fora de nou notarem el calor asfixiant.

Volíem caminar de pressa per arribar a llocs frescos però ho fèiem espai pel calor asfixiant. Era la sensació d’estar a l’infern. La pluja de cendra cada vegada era més forta. 

Així i tot amb dificultat, trobàrem racons bonics i acollidors.

A l’hora de dinar, amb la impossibilitat d’aconseguir taula dins d’un restaurant per la quantitat de turisme al poble, haguérem de quedar-nos-en a l’exterior...amb el calor i amb la cendra no només omplint-nos el cap sinò les pizzes que ens havíem demanat. 

No exagere, era una situació alarmant, fins i tot  se’n va anar l’electricitat i les autoritats locals  estaven evacuant gent de cases. Però el turisme és el turisme i els mateixos habitants, per no perdre guanys, no volien espantar la clientela i llevaven importància a la situació. 


Són racons i carrers populars, on es viu i s’hi veu la vida constant, no són carrers museu com sovint trobem en les visites de les ciutats.
Cert que era desesperant. Als 40 graus del dia se li va afegir el vent del Siroco i el calor del foc que ens envoltava per tots els costats. Vaig patir el calor més sufocant de la meua vida. I recorde que telefonant a casa ens digueren que en Espanya plovia sense parar. Quina enveja vaig sentir en eixos moments per no poder sentir les gotes de pluja caure damunt meu...

A la gent en general, ni forasters ni locals, semblava importar-li que uns metres enllà hi havia incendis, que la població sencera estava envoltada de foc. Així que férem el que veiem fer...Alguns del grup, trobaren temps per remullar-se a la platja del mar Tirreno amb el foc al fons. 


L'aigua de la platja i l'aire  suau del mar  Tirreno alleujava el calor, tanmateix només veure el foc, allunyat però alhora tan propet, donava ganes d'escapar d'aquell indret.

Per qüestió de minuts no ens quedàrem atrapats a Cefalú, perquè només fugir d’eixe infern, les carreteres les tallaren i impediren les entrades i les eixides a altres vehicles. 

Fins el dia següent, llegint el periòdic, no fórem conscients de la magnitud de la tragèdia que s’havia viscut a la població. Van haver morts i moltes conseqüències negatives per anar-se’n la llum en el poble i en la rodalia. 

El viatge va seguir per ciutats grans com Catània i Palerm i per ruïnes del passat com les d’Ortiga i Siracusa...Segesta, Selinute, Agrigento, Piazza Armerina i les de Taormina on férem nit a un hotel enorme. I és que jo no havia vist mai un hotel on s’havia d’agafar un telefèric per accedir a les habitacions. 

Tot anirà eixint en capítols separats. Els llocs i les sensacions s’ho valen.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SICILIA 2007



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada