Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 15 de setembre de 2012

BILBAO: Un passeig inacabat per la ciutat


Cada racó d’Espanya, d’Europa o del món, té aspectes que el fan lloc únic. Quan s’hi torna mai és igual i no caben comparacions. 

L’estació d’Abando, a uns metres de l’hotel i en ple centre comercial i social de Bilbao, és el punt neuràlgic de la ciutat on conflueixen trens, metros, busos i tramvia.. està molt a prop dels llocs de compres i els llocs per anar de txiquiteo.

L'estació d'Abando és un gran edifici on destaca una gran vidriera.


El txiquiteo és anar de taberna en taberna fent-se pinxos amb vinets o cervesa, sempre abans de dinar o sopar. És tot un ritual, tota una tradició seguida per joves i majors i també pels forasters que hi arribem imitant els costums seguint la clàusula viatgera “Allá donde fueres, haz lo que vieres”.

Cada vesprada i algun migdia el café Iruña ha estat el nostre refugi per descansar, alguna vegada fent-se el pintxo dins del recinte, com els habitants locals, però la majoria de les vegades a la terrassa de fora observant la gent que passa, escoltant clandestinament converses i indiscretament analitzant-les per adonar-nos-en de la seua manera de viure i entendre un poc la mentalitat d’este raconet d’Espanya que és tan marcadament particular.  

El cafe Iruña, una institució. Vista des de lluny i detall de la porta.


Des de l’estació només creuar el pont està el teatre Arriaga i enfront el jardí de el Arenal, que anys enrere era una zona tota d’arena. És passeig obligat si es va cap al casc antic, nosaltres el veiem molts dies, en diversos moments, uns moments plovent, altres amb sol.

El teatre Arriaga de prop...i el teatre Arriaga de lluny...

L’església de sant Nicolau en els seus inicis era octogonal i per capritx d’un rector hi destinat que no li agradava la forma, manà construir una façana per tapar l’estructura exterior. Si no se sap, no te n’adones, però posant atenció es veu l’estructura dels inicis. 

Esglèsia de San Nicolau, originariàment d'estructura octogonal.

La plaça nova està envoltada de cases de tres pisos que tenen diferents altures, a la primera planta, la més alta, antigament vivien els pares de famílies acomodades; els fills vivien a la segona planta amb sostre mitjans i els criats vivien a la tercera planta on el sostres són més baixets, és curiós observar esta diferencia d’altures, que mai havia vist en altres places paregudes. 

El primer dia que visitem la plaça plou i quasi ni es pot veure perquè el partit nacionalista PNV està preparant un míting polític. Els altres dies gaudim de sol i poca gent, millor així per observar esta curiosa diferencia en l’altura de les vivendes.

Ens conten sobre les tres altures dels edificis de la plaça, i és cert, cada planta té una altura diferent.


Ens endinsem al casc vell, el medieval, i parem al portal de Zamudia, que era el principal punt d’entrada a Bilbao i això se sap perquè segons es diu, el vigilant cobrava més car que a les altres portes. Este casc antic té de peculiar que les cases tenen molta altura, 4 o 5 pisos, l’explicació és la falta d’espai que obliga a construir cap amunt.

En endinsar-nos pel casc antic, destaca este edifici alt, confluència de molts carrers.


Altra peculiaritat són els carrers construïts no plans ni empinats, fan costeres que en uns metres pugen i baixen. La raó és que antigament es tirava la brossa al carrer i sense servei de neteja municipal era la pluja qui s’encarregava d’arrossegar la brutícia cap als claveguerams.

I quina curioisitat observar com els carrers estan fets amb costeres curtes...

La catedral està en una acollidora plaça. És agradable donar una passejada mirant balconades, mirant façanes, observant les rutines diàries de la gent trafegosa que va amunt i avall sense adonar-se’n dels forasters que per hi passem. Ells van a la d’ells i nosaltres a la nostra, estem fent el que hem vingut a fer, conèixer una ciutat i la seua gent.


En una acollidora plaça està l'entrada a la catedral.


El casc vell el formen el conjunt anomenat “las siete calles”, la majoria comerços que encara conserven l’estructura de la casa d’abans, damunt la porta principal hi ha una finestra que era antigament el magatzem on es guardava la mercaderia de vendre. 

Els carrers del casc vell desemboquen en una arteria principal que dóna al riu. En eixa via està l’església de san Anton que té el que es coneix com balcó de les autoritats perquè este punt era la plaça vella i era el lloc on apareixen els mandataris a saludar o parlar. Al costat hi ha un mercat de menjar fresc, el més gran d’Europa segons es vanaglorien, en l’actualitat hi ha mitja part en restauració. 

Em cole dins del mercat i em cole sense permís a una terrassa trassera per veure millor des d’una espècie de balconada la part més vella de Bilbao, les cases dels primers pescadors. L’ama de la paradeta de verdures més propera em crida l’atenció perquè he passat a un lloc privat, però jo demane disculpes dient que en un minut eisc que només vull mirar. Ella accepta les disculpes i em deixa fer perquè se me nota la cara de curiositat i veu que acabe en un tres i no res. 

Al fons està la part més antiga de Bibao, on vivien els antics pescadors.

Foto13 al fons està la part més antiga de Bilbao, on vivien els antics percadors.
A prop del mercat, pare l’atenció en una moderna pescateria que vol competir oferint el peix a la vista a traves d’uns grans cristalls que fan de porta i ocupen quasi la façana, en una edifici antic. M’agrada. Veig que conviuen en harmonia, passat i temps actual.

Al costat del mercat central, on hi ha nombroses parades de peix fres, trobem un toc modern de venda de peix fresc.


Continuarà...

QUADERN DE VIATGE: BILBAO 2011



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada