Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 11 d’abril de 2020

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: NO TENGO MIEDO




NO TENGO MIEDO
Autor del llibre:Niccolò Ammaniti
Director de la pel·lícula:Gabriele Salvatores

EL LLIBRE:

M’agrada viatjar, este blog ho demostra, i abans de fer-ho gaudeisc llegint sobre el lloc que vaig a visitar per fer-me una idea aproximada del que vaig a trobar. Qui em coneix sap que ho faig sempre. Les meues lectures són al voltant d'informació pràctica o històrica i també relats que em mostren o em fan imaginar el lloc on tinc intenció d’anar. És una manera de capbussar-me en la realitat que vaig a conèixer el país, els pobles o ciutats. Unes vegades em faig idea encertant i altres no, això tan se val. 
  
En este cas, sabent que en unes setmanes me n’anava a la regió italiana de la Puglia, vaig comprar i llegir el llibre “No tengo miedo” perquè sabia que estava ambientat en eixa part d’Itàlia, la zona més desconeguda del país i la que fins fa relativament poc, podem dir que estava oblidada i abandonada. A hores d’ara està canviant, la Puglia s’està valorant i cada vegada i ha més gent interessada en visitar-la. 

Però jo, al capdavall, no ho he fet, el viatge a la Puglia no ha pogut ser, el coronavirus ha estat el culpable... no cal dir més. Italia ha estat des del primer moment un dels focus més afectats. 

La història que conta el llibre, publicat en 2001, succeeix l’any 1978 i el paisatge rural que descriu, m’ha recordat als pobles de l’Espanya de la dècada de 1960 i els anys abans de postguerra que tantes vegades s’han mostrat en pel·lícules. El nom del poble on transcorre l’acció, Acqua Traverse, és fictici i és una aldea formada per quatre cases envoltades de camps de blat, alt i brillant. 

L’acció transcorre en època de calor sufocant i el text està tan ben escrit que fins i tot el calor traspassa les fulles de paper del llibre i envaeix el lector quan està llegint. A mi m’ha passat. En dies de calor tan fort tothom es queda en casa, excepte els xiquets que es passen el dia al carrer amb les bicicletes amunt o avall o jugant a les penyores, amb els seus codis de joc, que són norma sagrada que s’ha de complir sota amenaça del cap de la colla que sempre hi ha, que és qui mana i atemoreix a la resta. Hi ha paràgrafs que m’han fet recordar els meus jocs infantils al carrer, la llibertat amb la colla dels amics. Al llibre hi són. El grup d’amics i amigues són inseparables i hi  ha un que mana i altres  es deixen manar, hi ha una dèbils per menudeta i altra marginada per grosseta, totes dues sovint queden apartades perquè no poden seguir la marxa del que mana.  Els que hem crescut als pobles sabem què és jugar al carrer com ho fan estos xuquets. Una manera d’explorar el món sense pors “a tot” ni distraccions tecnològiques, que no existien. El món ha canviat molt ràpidament i tal volta algun jove no entenga estes paraules què expliquen altar manera de créixer.

I entre jocs el protagonista descobreix un terrible secret, que li canviarà la vida. No pot ni explicar-lo, no ho entén, és incomprensible per a una ment tan jove que no sap de maldats ni enganyifes, que no sap de necessitats, només vol jugar amb els amics i que el pare estiga més en casa.

El sol és protagonista i hi ha contrast amb l’enlluernadora llum del dia  i la foscor de les nits i de les vides dels protagonistes, hi ha contrast entre les mirades infantils sense picardia i les adultes malintencionades i ha lluita entre el bé i el mal.

No vull desvetllar la trama perquè és bonic anar llegint-la i desentranyar la tensió, magistralment escrita que genera, però si que puc dir, que a traves de les situacions descrites es demostra el malestar social general en Itàlia existent, que va durar unes dècades i que acabà produint diferents tipus de terrorisme com els de Nàpols o Sicília. No crec que explique molt si dic que em va fer recordar un fet que m’impactà quan era menuda, i crec que és el mateix que sent Michelle el protagonista. Parle del cas de John Paul Getty III, nét d’un multimilionari, al que en la dècada de 1970 al sud d’Itàlia, van segrestar i acabà sense orella. El que està clar és que tot el que s’escriu la majoria de les vegades està basat en la realitat, potser viscuda o no, però al capdavall  és real.

La misèria social familiar en la qual viuen immersos els protagonistes és tema important però el que més destaca és la mirada infantil del mateix context. Eixa mirada infantil és innocent i plena de dubtes i s’ajunta amb fantasia. I també és especialment important el tema del descobriment personal del protagonista principal i observar com va deixant la infantesa a banda, com va superant pors i pren decisions adultes.

“No tengo miedo” és interessant i recomanable. És de les lectures que valen per a adults i per a joves, tracta el tema dur però la manera com està escrit emociona, perquè hi ha bellesa en el text. És un llibre que commou, mostrant alegria i tristesa, nostàlgia també. És un relat que sorprèn, està ple d’humanitat, perquè sovint passa que els xiquets i xiquetes poden ser més humanitaris que els adults que es mouen per interessos. És molt fàcil de llegir perquè desperta intriga per saber el final, encara que al capdavall el final és el menys important. L’autor deixa un final obert. Ensenya que els menuts també tenen coses que ensenyar als adults, el comportament i els sentiment son més nobles. I la vertadera amistat és tot un exemple.



LA PEL.LICULA

La pel·lícula en angles es va traduir per “El secreto”, en espanyol per “El pozo”.Està rodada en la província de Potenza i als voltant de la localitat de Melfi. Analitzant-la en conjunt està bé, però el llibre m’ha agradat molt més, una vegada més el llibre supera la posada en escena. I és que es difícil transmetre en imatges tots els pensaments del protagonista. Els pensaments són molt importants en el llibre perquè donen a entendre la innocència del xiquet, la seua mirada que és diferent a la de l’adult. Es pot veure la pel·lícula sense llegir el text però com he llegit el llibre no puc evitar les comparacions.

La pel·lícula perd la intriga i el ritme ascendent del text, i he notat unes quantes situacions no resoltes que en el llibre s’entenen perfectament i en la pel.licula es queden enlaire.

M’ha sorprès veure a Aitana Sánchez Gijón, 17 anys més jove que ara,  fent un paper protagonista, el de la mare del xiquet. I ho fa molt bé creant credibilitat. També apareix en una breu escena fent de mre del segon xiquet protagonista, l’actriu espanyola Susi Sanchez, que quasi no es veu i que jo he identificat perquè sabia de bestreta que hi era.

La posada en escena està molt bé: els paisatges, la aldea, els protagonistes, el calor emprant ingredients com els ventiladors, anar amb roba lleugera, la suor relliscant per la pell i el color groc enlluernant que es veu en tot moment en els camps...i també està molt ben representada la sensació de que tot està paralitzat. El director coneixia la zona  perquè hi anava de jove.

La pel·lícula, així com el llibre van ser molt premiats.



Cap comentari:

Publica un comentari