MARROC: DEL DESERT cap al NORD

No sé que tenen els deserts que sempre els trobe encisadors. No hi ha cap igual, malgrat semblar-ho. Sense res, només arena i poca vegetació, tots em donen la mateixa satisfacció i pau. No dubteu, si teniu l’oportunitat d’experimentar-ho.

Les elevades muntanyes de l’Atlas donen pas a l’àrid desert

Ens endinsarem en el desert marroquí el primer dia de l’any. Després de la ressaca l’autobús ens portà per les muntanyes de l’Atlas cap al poble de AIT BENHADDOU.

Ait Benhadou, vist de lluny és com una postal.

Ait Benhadou és una ciutat castell enmig del desert, és ciutat fortificada o Ksar, declarada Patrimoni de la humanitat de la UNESCO des de 1987. Semblava ancorada en l’Edat mitjana però havia cobrat vida per a una nova finalitat: ser plató de moltes pel•lícules com “Laurence de Arabia”, “La joya del Nilo”, “Jesus de Nazaret”, “La última tentación de Cristo”, “La momia”, “Gladiator” i “Alejandro Magno”. 

Però la postal es tornà real quan entràrem al poble i  passejàrem pels seus carrers, anàvem a soles, no hi havia més gent que nosaltres i uns pocs xiquets i joves.

Independent que siga o no explotada com a plató de cine, mereixia realment passejar pels seus carrers i parar-se davant dels berebers que hi podiem trobar, gent amb llengua pròpia que desconeixíem. Però este fet no importava perquè no calia cap paraula per comunicar-nos. Somriures i gestos valien.

Malgrat tesultar repetitiu, no ens cansàrem de fotografiar esta ciutat emmurallada estancada al passat.

Ferem el passeig tranquil•lament i de tant en tant intentàrem parlar amb els locals que hi havia. Parlàrem poc però tots ens dedicaren els millors dels somriures.

I d'Ait Benadou seguirem al voltant de 30 km, camí del Sud fins arribar a OURZAZATE, la porta del desert. Després de tants dies de viatge ja havíem oblidat els temors de trobar algun aspecte en males condicions pel fet d'haver pagat  poquet per la totalitat del viatge. Fins el moment tot resultà molt bé. Els llocs de dormir sense tindre cap luxe, eren acceptables, les menjades eren lliures i les visites de les ciutats també. Però en Ourzazate la cosa va canviar, hi va ser on vaig passar la pitjor nit de la meua vida referint-me a condicions d’hostatge.  

Va ser en aquell hotel perdut al Sud de Marroc. Catalogar-lo d’hotel és arriscat, i no sé si encertat. Que estava perdut si és cert, perquè s’hi trobava a les portes del desert, més enllà ja no hi havia molt més. L’habitació estava vella i deteriorada, però el que més aprensió donava era el llit mig trencat on hi havia uns llençols grocs i bruts, i on vaig trobar indicis clars que no havien passat per la rentadora. No vull especificar més, deixe a la imaginació del lector que pense que vaig trobar en obrir el llit i observar els llençols. El que varem fer, va ser dormir eixa nit amb roba que ja no anàvem a posar-nos més. Per suposat no cal dir, que varem llevar dels llits els “condimentats” i engroguits llençols que els cobrien i posàrem totes les tovalloles netes que trobàrem al lavabo, fent prèviament una inspecció, amb ulls inquisidors, del grau d’higiene que tenien. Estava clar que eixa nit no anàvem a dormir molt perquè a més les canonades del lavabo gotejaven i el seu soroll continu no deixava pegar ull a ningú. Ens passàrem tota la nit amb els ulls com a plats esperant que es fera de dia. 

Esta imatge era molt habitual: persones assegudes al terra i mostrant la serp, i com la dominaven.

D’Ourzazate seguírem la vall de les Alcassabes del Sàhara marroquí on sorprenien els contrastos. Paràrem a les GARGANTAS DEL TODRA, un paradís per als amants de l’escalada amb roques de 300 metres d’alçària que formaven un estret corredor configurant una gorja “desfiladero” i l’entrada de les muntanyes de l’Atles. El paratge era espectacular i conseqüentment explotat turísticament. És el que hi ha a Todra actualment, venedors i hotels per tot arreu, encara que quan jo hi vaig estar no s’hi veia res, sortosament. 

A les “gargantas del Todra", ens passàrem el temps amb la mirada amunt, l’alçària de les muntanyes obligava a alçar el cap.

I després passarem a ERFOUD, l’última ciutat abans del desert, per dirigir-nos a vore l’espectacular Gran Duna de Merzuga. Un paratge preciós, i és que no se que tenen els deserts que sempre trobe encisadors. No era una excursió aventurera,  tot estava controlat minut a minut, el transport, els dromedaris de després i el passeig, però malgrat saber que era el que feien tots, era bonic gaudir del lloc, de l’experiència de passejar a lloms del dromedari amb un balanceig continu seguint les formes de les dunes que eren les que manaven.

Estàvem al punt des d’on eixien les expedicions cap  a Merzuga.

Partírem en vehicles tot terreny  per visitar la GRAN DUNA DE MERZUGA, per a mi un lloc especial. Hi va ser quan va començar la mini aventura.

El geep ens portaren pel desert fins l’accés a la gran duna.

I una vegada la gran muntanya d’arena davant, va ser  un joc pujar-la i baixar-la, unes vegades a peu i altres en dromedari. S’experimentava la divertida sensació de tornar a la infantesa deixant-se portar per l’alegria del moment.

Solament hi havia una gran duna, però la passejarem per tots els costats, sense parar anàvem pujant i baixant-la, l’envoltàvem...a peu i en camell... un goig que durà hores i que acabà en amagar-se el sol.

Aprofite per clarificar el dubte des si s’anomena dromedari o camell. Quan es parla del desert marroquí és usual emprar la paraula camell, tanmateix no és del tot correcte perquè els camells tradicionals tenen dos gepes al llom i en Marroc en tenen una solament. Així que el que hi ha a Marroc són dromedaris, ( camello arábigo) , però els dromedaris també pertanyen a la família dels camells (camelus dromedarius). 

Els deserts m’encisen...no sé per què. El capvespre en la duna és una experiència.

Quina dosi de desert!

Una vegada satisfet el desig buscat en iniciar este viatge de gaudir del desert, tornàrem de nou a la ciutat, li tocava el torn a la tercera més gran de Marroc després de Casablanca  i de Rabat: FEZ, d’on recorde especialment la medina.

De l’interior de la laberintica medina de Fez, el més impactant eren els olors. Especialment el que es desprenia al sector dels “curtidors”.

La medina de Fez, que és la major zona de vianants del món i va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per  l’UNESCO l’any 1981, per a qui no la conega, ha de saber que és laberíntica i difícil de transitar. En arribar a la ciutat per visitar-la al nostre aire, ens avisaren que era necessari contractar el servei d’un guia abans d’entrar al mercat, que no era cap problema perquè n’eren molts joves i xiquets els que s’oferien pels carrers.

Malgrat saber que Fez té uns carrers molt entramats i estrets on és molt fàcil perdre’s, no férem cas de l’advertiment i començàrem a deambular sense saber per on. Quan varem vore la necessitat, ens vam tindre que conformar en el que hi havia. Per desesperació perquè no sabíem per on anar ni per on eixir, contractàrem els serveis d’un malcarat xic que només parlava francès i que tenia una cicatriu que li travessava la galta dreta de part a part. No semblava molt de fiar, però ja no teníem més remei, o era ell o entràvem a soles... i ens podríem perdre.

Encara recorde la conversa... El malcarat ens va durar dos minuts, al tercer minut va veure la policia i va fugir corrent com si del dimoni es tractara. Sortosament van aparèixer dos xics que ens van ajudar No varem tenir més remei que posar-se en les seues mans i en esta ocasió puc contar que férem bé perquè al poc de temps em va eixir al davant el malcarat de la cicatriu, dirigint-se a mi especialment,  exigint-me el pagament dels diners que havia acordat. Però si va estar tres minuts! Els xics van salvar la situació i de la seua butxaca li van donar unes monedes que el van fer callar.   

Amb estos dos àngels protectors ens endinsàrem per la medina, unes vegades un se n’anava i quedava l’altre i així, acompanyats per un o per dos els seguirem fidelment. I sempre a l’aguait per si el malcarat tornava...Tinguérem sort de trobar-los encara que tenien uns ullets vidriosos que delataven que alguna substància havien fumat. Ens donava igual, des del primer moment ens fiarem d’ells i ens deixarem guiar, portant-nos, com no, a casa del cosi que venia estores...però també a prendre un té en un lloquet especial i local o ens aconsellaren un bon restaurant on dinar que encara que era de luxe tenia preus normals, però ells no volien ni entrar.  

I per acabar el viatge visitàrem les ruïnes de la ciutat romana de VOLUBILIS, a 33 km de la ciutat de Meknes, un jaciment romà, probablement el millor conservat al nord d’Àfrica i Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1997, cinc anys després d’haver-lo visitat jo.

Visitar Volubilis va ser canviar radicalment respecte a tot el que fins el moment havíem vist. Ruïnes romanes al costat del mar...no semblava que estàvem en Marroc.

De tornada a uns 100 km de Ceuta paràrem al preciós i acollidor llogaret de CHAUEN, situat en les muntanyes del Rif. S’hi respirava un aire tranquil i fresc, màgic. Passejar sense saber per on, va ser el que varem fer, endinsant-se en la medina amb les seues cases emblanquinades, escodrinyant la gent i parant al final en la plaça principal. Chauen va ser una parada curta que bé s’hi mereixia més temps.

Chauen va ser l’últim lloc a visitar abans de mamprendre el regrés a Espanya.

Paràrem a la plaça principal junt al gran arbre, com tothom fa.

Chauen és un poble acollidor, bonic, emblanquinat, net, ben cuidat...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre MARROC 1992

MARROC: De TANGER al DESERT

Sovint viatgem per allunyar-nos voluntàriament de la realitat occidental i poder canviar-la provisionalment per altra diferent. Però malgrat voler, no sempre  desconnectem.

Anàrem a Marroc per Nadal i per fugir dels rituals de cap d’any. Les tres persones que viatjàvem juntes tinguérem des del principi la mosca en l’orella perquè el viatge era molt barat i no les teníem totes del que anàvem a trobar.  Així, la ruta en autobus començà fent una etapa nocturna per arribar al port d’Algeciras a la matinada per poder embarcar en el ferry i creuar l’estret de Gibraltar. Recorde com estaven les aigües de marejades, com els equipatges anaven de part a part pels corredors, com les copes penjades en la barra del bar no estaven quietes i sonaven amb el xoc d’unes amb les altres amenaçant trencar-se.

Des  d’Algeciras cap a Ceuta suportant aigües marejades.

Arribàrem a Ceuta on pràcticament no estiguérem gens, directament agafàrem la carretera de l’estret i anàrem cap a Tanger. TANGER coneguda com la porta d’Àfrica la visitàrem durant poc de temps, però el suficient per fer el primer tast del que ens esperava.

 Tanger va ser el primer contacte  de cultura àrab del viatge.

De Tanger anàrem cap a Rabat, la capital del regne, passant per poblacions costaneres de gran riquesa agrícola com Asilah i Larache. En RABAT anàrem a la madrasa, que és l’escola per impartir el Corà.

L’escola corànica, ricament decorada és un dels monuments religiosos més característics de la ciutat.
Pujàrem dalt de la madrassa per admirar les vistes. Trobàrem un pati interior en un costat i a altra part, les teulades i terrasses amb roba estesa de les cases de la ciutat.

Als afores de Rabat visitàrem les ruïnes de Chellah, un conjunt arqueològic que ajunta vestigis romans i àrabs, a més a més d’una antiga necròpolis, muralles i enormes nius de cigonyes. Tot estava envoltat d’un gran jardí que malgrat estar viu i ben cuidat, com estàvem en hivern, no estava en el seu esplendor. Tanmateix no era difícil imaginar-lo ple de colors i sentir els aromes que de segur cada primavera tindria. 

A les ruïnes de Chellah s’espera al turisme mostrant el folklore i amb paradetes de bijuteria. 

També és lloc on va gent local per descansar perquè hi ha un frondós jardí que convida  a passejar.

A Chellah trobem vestigis de la història i també enormes nius de cigonyes que han trobat el lloc perfecte per parar als murs ruïnosos del passat.

Visitar Marroc i les seues ciutats és visitar els majestuosos monuments. I com no anar al Palau Reial? L’edifici està emplaçat en una gran avinguda plena d’arbres. Quanta monumentalitat!. Quina riquesa aparent en un país tan desigual!. La pobresa no era visible al primer colp d’ull, la pobresa s’amagava portes endins perquè cara al turisme cal mostrar una altra faceta. El país ho vol així, però no el veritable viatger buscador de realitat. Tanmateix, es mostre el que es mostre en les rutes establertes pel Marroc, la façana exterior d’un país no fa oblidar el que s’amaga en cada casa, ni  fa desaparèixer les mancances i discriminacions que sofreix la població. El viatger no ho veu però ho pot sentir. 

El Palau Reial, un dels gran monuments de Rabat, un més dels nombrosos que s’hi poden visitar a la ciutat.

També anàrem a visitar la torre de Hassan, minaret inacabat fet utilitzant pedra arenisca que li dóna el color característic, situat en una explanada amb grans columnes de marbre. És un dels símbols més representatius de la ciutat, tant per la seua gran alçaria de 44 metres, la qual permet que siga vista en diferents  llocs de Rabat, com pel que se suposa anava a ser el minaret més gran del món, pertanyent a una mesquita de les mateixes característiques.

La torre tenia previst mesurar 86 metres d’alçària. Començaren la seua construcció l’any 1195 i quatre anys després el sultà Yacoub al Mansour, que ho havia manat fer, va morir i tota la construcció va parar. I inacabat és com el podem visitar. Al costat, el Mausoleu de Mohamed V, és una mostra de l’art tradicional marroquí. La tomba està feta en marfil preciós blanc i  el sostre està cobert de teules verdes, com el verd de la bandera marroquí que és el color real.

La torre de Hassan, majestuosa, elegant...Destaca per l’amplitud de l’espai on s’hi troba.Tambè destaca per l’alçària que té, visible en molts sectors de la ciutat.Però la importància li ve pel que aspirava ser i no va aconseguir en morir-se abans d’acabar les sobres el sultà que emprengué el projecte. 

Però més que monuments, que no en són pocs en esta ciutat i en general en les altres gran ciutats, el que a mi m’agradà més va ser captar les imatges de la vida diària, les que ens mostren les peculiaritats locals: cases, xiquets, un cementeri musulmà...

Els viatgers som curiosos i ho mirem tot...cap detall escapa a la nostra mirada. I tot ho trobem interessant: edificis, persones, senyals de transit, fins i tot escodrinyem si ens ve al pas, els cementeris. Als viatgers ens agrada observar per trobar les diferencies i similituds amb altres realitats. 

La Medina, el mercat, és igual i alhora diferent al que podem vore en la resta de països musulmans. Tanmateix, passat el temps i havent-ne visitat molts puc contrastar, i puc jutjar dient que encara que semblen iguals perquè una vegada dins tots tenen la mateixa funcionalitat, cadascú té la seua peculiaritat que el diferencia. Els marroquins són especialment negociants. El regateig és imprescindible i malgrat acabar la compra amb un preu que podíem pensar era barat, sempre quedava la sensació agra que ells eixien molt beneficiats i que encara ens estaven estafant. Eixa sensació de picardia experta en el comerç dels marroquins no l’he tinguda mai en cap altre país àrab on la premissa sempre era regatejar.

Per comprar als països àrabs s’ha de saber regatejar. I malgrat ser un expert regatejador encara sempre els marroquins en les seues vendes eixien guanyant.  

Tenen una picardia i enginy diferent a altres àrabs, jo note la diferència.

I de Rabat ens traslladàrem cap al Sud. A mesura que avançàvem els paratges eren cada vegada més secs, fins arribar al gran palmeral, la capital bereber: MARRAQUECH.

Era 31 de desembre, dia de cap d’any. D’esta preciosa ciutat a la que vull tornar, visitàrem la torre Kutubia que és un minaret quadrat construït a finals del segle XII que va ser model de referència per a la Giralda de Sevilla i per a la torre Hassan de Rabat. La torre és l’edifici més alt de Marraquech i amb els 77 metres domina la Medina. Antigament les seues parets, ara nues, estaven cobertes per ceràmica i estuc.

 Observar la torre Kutubia ens recordava Sevilla i la Giralda...mai es desconnecta quan es viatja.

M’agradà l’escola corànica, la madrasa, que també, com la visitada en Rabat era molt bonica, amb l’art propi, les habitacions dels estudiants, la sala d’oració i el pati sòbriament decorat i amb un estanc al mig. La madrasa va estar en funcionament fins els anys 60 del segle XX, més tard va ser restaurada i oberta al públic.

Tambè visitàrem l’escola corànica...era un goig admirar la minuciosa decoració, les sales diferents que fins fa relativament poc estaven ocupades pels estudiants.

I de la Medina, recorde especialment que paràrem l’atenció en el sector del tintorers, mirant sense perdre detall el procés tradicional i manual que empraven per posar color als fils i les teles.

Endinsar-se en la medina sempre és una temptació no per comprar, sinó per vore la realitat més patent.

Però el més impactant va ser la plaça Jemma el Fna al cor de la medina, sense cap dubte un lloc especial, no solament  per a mi, estic segura que també per a tothom que ha tingut el privilegi d’experimentar la sensació de vore, d’escoltar o d’olorar tot el que desprèn esta plaça. És Patrimoni de la Humanitat des de 2011.En la plaça hi havia un hotel, encara hi és, i l’hotel tenia una terrassa. Pujàrem dalt per observar el maremàgnum que s’hi concentrava a la plaça, per descobrir tanta vida variada. No teníem prou ulls per vore en la distància aquell bullici, aquella explosió de vida local, que també és vida turística. La plaça no és muntatge preparat per al turisme però els marroquins saben que els turistes hi van per vore-ho.

De la plaça Jemma Fna, només cal dir que és un dels llocs més especials de tots els que he visitat en la meua vida. 

Antigament, segons conten, a la plaça decapitaven els criminals exposats públicament, d’això li ve el nom que significa assemblea de morts. És immensa i envoltada de  cafès que obrin terrasses cap a l’espectacle continu que es viu a la plaça. Un d’eixos llocs privilegiats per poder observar tranquil•lament, és l’hotel Francia.

Des de la terrassa de l’hotel Francia era difícil endevinar com havíem de fer nosaltres per creuar la plaça, perquè a vista de pardal, semblava no cabre ni una agulla. I eixa multitud era continua. Ho poguérem corroborar observant durant varies hores seguides, però cobrava encara més vida per la vesprada-nit, a partir de les 6. A la terrassa de l’hotel anàrem després de dinar i ens quedàrem fins fer-se de nit, esperant per fotografiar el capvespre, que a la meua amiga i companya de viatge Azu li va eixir perfecte. 

I si de dia era un goig mirar tot el que hi dins passava, per la nit tot el que passava es multiplicava.
 Quan més de nit, més espectacle. 
Esta foto és un dels records més bonics de Marraquech, l’amiga Azu que m’acompanyava és l’autora d’esta foto i d’altres que apareixen en este viatge.  I és que tots férem fotos boniques però les d’ella van eixir precioses.

En deixar l’hotel i la nostra posició d’observadors des de les altures, baixàrem al cor de la plaça per vore de més a prop aquella tan variada diversitat. Ja de nit, hi havia tanta gent que pràcticament s’hi caminava quasi espentant, però sense importar-nos perquè  formava part de la situació i de la plaça. En aquell lloc diferent i especial hi havia de tot: exhibidors d’animals, hipnotitzadors de serps, domadors de mones, llocs per a fer-se tatuatges de henna, venedors de menjar o de sucs de taronja, conta contes, ballarins, dentistes, acròbates, escriptors de cartes, aiguaders... De tot hi havia aleshores i encara actualment, tot té cabuda en este particular punt de trobada de tota la gent.

Era, com ja he dit, 31 de desembre i malgrat voler fugir dels rituals de sempre acabàrem celebrant-ho a la manera occidental, bevent i bevent cava sense parar. Al final de la nit i després del raïm del que volíem escapar, anàrem a una discoteca d’elit, de preus exclusius per al pressupost marroquí i que seleccionava la clientela. Al final eixe cap d’any va ser un del més divertits de la meua vida, ballant sense parar ritmes àrabs i occidentals.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre MARROC 1992

GUATEMALA: visita a una escola

Qui viatja molt, en conèixer diferents realitats és torna més solidari i allà on va manifesta la seua solidaritat actuant en conseqüència. Cadascú ho fa com vol o com pot, però  siga com siga, és una aportació en la qual  indiscutiblement sempre acabem rebent més del que donem. 

Aroldo és un conductor molt competent xerrant en tot moment i contestant les constants preguntes que tothora li fem. I així anem assabentant-nos de molt del país i de la gent. A meitat camí cap a Atitlan parem per estirar les cames a un restaurant molt bonic, fet de fusta i palla però ben condicionat i després, una vegada de nou en ruta, ens fa una parada en uns camps on ens quedem bocabadats amb el conreu d’unes enormes pastanagues dignes de fotografiar. Com preguntem de tot, Aroldo ens ho mostra a la primera oportunitat.

La primera part del viatge, que anem per carrereta, és Aroldo el nostre conductor, és l’acompanyant ideal que està a punt per a tot i que sense preses ens porta per on toca, per on vol i per on volem nosaltres.
Després canviàrem d’acompanyant perquè el nostre mitjà de locomoció deixà de ser la furgoneta i passà a ser la barca.

¿Què és eso Aroldo? I al moment ja havia parat la furgoneta i ens havia portat al costat dels llauradors per a que ens contaren el que feien i ens mostraren les enormes pastanagues que cultivaven.

Mentre escoltem les explicacions d’Aroldo, no deixem de mirar per la finestra de la furgoneta tot el que hi ha per fora, tan els paisatges com les poblacions abarrotades de gent. Algunes persones van per la carretera a peu,  altres amb tuc tuc, (que són els mini taxis de tres rodes), tampoc se’ns passen desapercebuts els enormes i colorits autobusos replets de gent que ens creuem a la carretera junt als picops o furgonetes destapades on la gent va a la part de darrere de peu. Res escapa a la meua curiositat ni a la dels sis que formen el grup benavingut que ens hem ajuntat en esta aventura, on no sabem exactament què va a passar i què anem a fer. 

Els picops són la manera més habitual de moure’s per Guatemala.

De camí Aroldo ens para en una escoleta rural només perquè li hem dit que molts de nosaltres som mestres i ens agradaria veure’n una. Hem carregat les maletes des de casa amb un bon assortiment de material escolar per repartir i esta és una bona oportunitat. 

Nomes saber que alguns de nosaltres érem mestres i portàvem material escolar per donar, Aroldo ens diguè:
hay una escuelita por aquí cerca...vamos. Però no va ser fàcil. Aroldo va haver de parlar amb la màxima autoritat maia del poblat  per a que ens deixara entrar.

És una dura experiència, una cura d’humilitat veure l’educació i bones formes dels alumnes guatemalencs, i també és una injecció de solidaritat, veure les condicions amb les quals treballen els mestres i estudien els xiquets i xiquetes. Al moment te n’adones  que no ens podem queixar de res. Jo sóc de les que en Espanya, reivindiquen els drets per a la millor educació però això no li lleva el fet de pensar que som uns privilegiats, ja ho sabíem però front semblant experiència queda totalment corroborat. Amb tant poc fan molt, perquè els mestres, malgrat tot,  aconsegueixen gent preparada per a la universitat, xics i xiques que acaben llicenciats. 

 L’escola de l'aldea maia era nova, una de les millors de la zona rural, ens diguè Aroldo.
I així i tot trobar-se esta realitat que tan coneixíem va ser per a nosaltres una “cura” d’humilitat, un adonar-se'n de les nostres queixes injustificades en observar com amb tan poc ells feien tant, com tiraven endavant sense quasi materials ni condicions.

Una cosa és que t’ho conten i altra de ben diferent veure-ho amb els propis ulls. Sebastiana, l'amable directora del centre, ens ha portat a la seua classe, la dels majors i ens ha convidat a veure treballs dels alumnes. Ells educats i elles tímides, ens ho han mostrat diligentment responent  a la nostra curiositat. El material és escàs: cadascú té el seu quadern que ompli amb lletra uniforme i elegant i la mestra té un llibre de treball per a tots. Em recorda a l’ensenyament que tenien els nostres pares i iaios fa molts anys.

Un llibre per a tots i cadascú el seu quadern de treball...com en Espanya fa quasi cent anys.....
I quines llibretes tan netes i completes que tenien!  
Xiquets i xiquetes responien vergonyosos les nostres preguntes, alguns i algunes s’amagaven entre risses en vore la càmara. 

Desprès Sebastiana ens porta a la classe dels menuts on els xiquets acaben de rebre, com cada dia, el seu got de llet aiguada amb cereals per desdejunar i de nou pense en la nostra escola d'abans.

A l’hora de l’esplai cada xiquet rebia un got de llet, com en Espanya fa més de 50 anys.
Per a alguns d’estos xiquets possiblement era l’únic got de llet del dia.

Les classes les imparteixen en la llengua materna, la llengua maia que és la que parlen en la zona. M’agrada. Jo també pense que la llengua materna és la base en la que s’aposenten les altres. Els xiquets més xicotets no ens entenen quan els parlem amb el nostre castellà que a més a més té variants amb el seu, però encuriosits ens segueixen i ens diuen coses, joganers repeteixen el que nosaltres els comentem. La mestra del menuts a penes parla el castellà (la castilla com diuen ells referint-se a la llengua castellana) però entenem el que ens explica. Ens adonem què i com treballa, ens fem idea dels pocs recursos dels quals disposa i el problema generalitzat de l’absentisme. 

En preguntar-li sobre l’atenció al alumnes amb deficiències físiques o mentals, ens conta que una vegada va tenir una xiqueta sorda...feia el que podia, mentre va anar a l'escola...Res d’atenció especial, si hi ha un xiquet que li fa falta, es queda a  casa sense cap atenció escolar i si acudeix al centre estarà assegut a la seua cadira perquè el mestre/a no pot donar a bast per a una dedicació personalitzada quan les classes sòn tan nombroses. 

Quina amabilitat per part de tothom!. Regalem a Sebastiana un lot de contes infantils que portem a la maleta des de casa i un grapat de material escolar. Cert que s’ha posat molt contenta de la visita i els regals inesperats.

Sebastiana era l’amable directora i mestra dels majors que ens mostrà el centre.
Sense saber que anàvem a regalar material ens tractà molt bé.
Quedà sorpresa i contenta quan al final en agraïment li donarem els lots que portàvem preparats.  

I en tot moment  hem estat vigilats per l’autoritat local a qui hem demanat permís abans d’entrar a l’escola. Més tard ens hem assabentat que el jove amb la vara de poder és l’alcalde maia de la comunitat, el que té el poder obligat durant un any i ha d’estar a l’aguait de tot el que passa al veïns. És  una autoritat paral•lela a la governamental però que causa més respecte entre els indígenes.

Una inoblidable experiència pel fet de veure una realitat que nosaltres coneixem tant i adonar-nos-en de tanta diferència. I segons Sebastiana esta és una escola privilegiada per ser nova i estar en bones condicions. 

Per als xiquets aquella visita nostra va acabar sent una festa.
En anar-nos-en eixiren a acomiadar-nos contents dels contes que els havíem deixat i de les llapisseres, bolígrafs i esborradors que en no res podrien estrenar. 

Al llarg del posterior camí ens hem fixat en totes les escoles que ens apareixien al pas i algunes eren realment penoses, fins i tot en locals que pareixen galliners sense sostre, hem vist  xiquets asseguts en cadires escoltant el mestre. Tenia raó Sebastiana i el que hem visitat és, fent un simil d'hopedatge, com un hotel de cinc estrelles.

Amb la doble sensació agra i dolça de la realitat vista, arribem més tard del que toca a Panajachel, no importa, el compliment dels horaris no és el més important en esta travessia per Guatemala.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA 2009

*Per saber sobre els maies pots llegir més en este bloc a la sessció de ressenyes literàries.