RESSENYA LITERÀRIA: NASCUTS DE FANG de Victor Labrado

 

NASCUTS DE FANG

Victor Labrado

 

“Nascuts del fang” de Victor Labrado, professor, filòleg i escriptor de Sueca, és una novel·la de no ficció. No inventa, no imagina. El que conta, el que descriu, passà.

La novel·la fou premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2023.

Amb “Nascuts del fang” coneixem un món que ha desaparegut, el de la marjal que envolta l’Albufera a meitat del segle XX, una realitat passada que fou molt important per definir-nos com a poble, un món que l’autor té a prop i que volia mostrar per ser tan particular. I coneixem una part de la història que ajuda entendre l’actual, coneixem feines que ja no es fan com abans, coneixem personalitats i els seus comportaments, maneres de viure, de vestir, de fer i de en pensar. També coneixem maneres de parlar, un llenguatge que a poc a poc queda en desús perquè l’ofici i l’època ha canviat. Amb “Nascuts del fang ens emocionem simplement sabent la vida dels protagonistes en un lloc que no és el mateix que el de la majoria, sabent els secrets familiars i les relacions entre propietaris i jornalers, ens emocionem llegint com va passant la vida.

També veiem com d’important era la figura paterna per aprendre, no només l’ofici que generalment s’heretava, sinó tot. El pare de Ramonet, en este cas, és llaurador, jornaler, regador, pescador i procurador de dues germanes, les senyoretes de València. I així Ramonet escoltant i veient el pare aprèn entre altres coses  a fer arròs, anar a perxa per dalt de l’aigua a traure anguiles de les sèquies...Ramonet és el testimoni fidel de l’ultima generació nascuda a la marjal que va canviant i que ja es veu que no durarà. El mateix Ramonet no segueix les petjades del pare i estudia.

I parlant d’anguiles, en el relat cobren protagonisme, se’n parla sovint sobre el paper que juguen en la vida als aiguamolls. Fa uns anys vaig visitar El Palmar i vaig fer el trajecte en barca, el que se sol fer actualment per als curiosos visitants i turistes. Recorde que vaig entrar a la llotja on hi havia anguiles... unes més grans i altres de grandària menor. Era curiós veure les com es movien tan ràpidament, tant que quasi no em deixaren fer-los foto...s’escapaven al meu objectiu... per sort hi havia moltes. I en qüestió de menjar-ne sempre m’he negat a tastar-ne perquè em semblen serps...manies...ho sé.

El llibre està ben escrit. L’estil és acurat. I hi ha molta informació. L’autor ha explicat que no ha calgut molta documentació complementària perquè ha disposat d’una font oral que ho sabia tot. La font porta per nom Ramonet. I a mi m’agrada saber que va existir el personatge  i que esta és la seua biografia novel·lada, que tot el que conte Labrado siga  real,  que els personatges siguen verídics. Per a mi, dona mèrit al relat perquè és novel·la realitat. Pense que és important donar la veu a persones que no han tingut l’oportunitat de parlar i que és important que ens conte sobre la vida de supervivència dependent de la terra. No és postguerra, eixos anys queden enrere, però a la dècada de 1950 costa viure a la marjal, s’havia de treballar dur fent el que fora, fins i tot caçar granotes, per a anar passant cada dia. És un temps on hi ha diferencia social i a la novel·la queda reflectida, temps en els quals els qui tenen  terra viuen millor, els jornalers no tant.

Veig un encert que l’autor escriga des de la perspectiva de Ramonet, des de menut quan tenia 6 anys fins que creix,  60 anys després perquè s’aprecia com la mirada canvia amb el temps. I és que 60 en són molts anys. Anem veient el procés des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1980: primer la innocència, després el despertar i al final com Ramonet va madurant. La vida va passant i la seua mirada canvia. I també veig un encert i trobe valuosa la novel·la perquè contribueix a que no es perda un estil de vida. I ho fa de manera didàctica, ajudant així a que les noves generacions sapiguen sobre la dura vida als aiguamolls.

No puc tancar la ressenya sense fer menció a Blasco Ibañez que en el seu temps va escriure sobre la vida a l’Albufera en la novel·la “Cañas y Barro”. Era 1902 quan publicà l’obra. Llegir el llibre de Victor Labrado m’ha recordat la novel·la de principi de segle de la que també es va fer una sèrie de televisió. Llegint sobre Ramonet, he pensat amb la família de pescadors que mostra Blasco ibañez, los Palomas, reconvertits en arrossers per necessitat adaptant-se al canvis socials, i com Blasco Ibañez retrata les relacions personals entre la família i la resta de veïnat.

La novel·la “Cañas i barro”  fou un èxit que va mostrar al món la singularitat de la zona, espere que “Nascuts del fang” de la mateixa tinga el ressò del seu company lletraferit de principi de segle XX. Podem dir que ambdues novel·les es complementen mostrant dues èpoques diferents: Blasco Ibañez retrata el procés de transformació que pateix la Albufera a finals del segle XIX i Labrado mostra el mateix però a meitat del segle XX. Així que per conèixer les maneres de ser i fer a l’Albufera, llegir les dues novel·les, una rere l’altra és un bon consell.

SANTUARI DE LA SANTA FAÇ (ALACANT)

Este any 2026 el romiatge a la Santa Faç és el 16 d’abril, com sempre, serà tot un esdeveniment, tota una tradició, tota una festa plena de devoció i significat.

En el romiatge popular de la Santa Faç, anomenada “ La Peregrina”, es va a peu al Monestir de la Santa Faç, cada any, el segon dijous de Pasqua, la setmana que continua al diumenge de resurrecció. És un romiatge multitudinari, considerat el més important de la Comunitat Valenciana i dels més importants d’Espanya competint amb la peregrinació a Santiago de Compostela i el Rocío de Huelva. Amb el grup de la universitat Nau Gran Campus d’Ontinyent, visitem el santuari, però no en el romiatge, això tal volta ...altra vegada...

Des d’Alacant (I PART- II PART) anem cap a Santa Faç, una pedania unida a la ciutat per una zona d’horta fèrtil. Hi ha molts caserius vestigis del passat. 

I quan arribem, em resulta estrany que el santuari no estiga en un paratge natural. M’havia fet la idea que hauria de fer una caminada entre vegetació respirant aire sa i em trobe un santuari enmig d’un poble…o barri… o pedania…no sé molt bé com catalogar Santa Faç que s’ha format a partir del monestir. Està a cavall entre Alacant i el municipi de Sant Joan i té 800 habitants! Que no és poc...El cas és que el santuari està en una plaça entre vivendes que mentre l’observe,  pense: Sort que la plaça no és menudeta…sinó el dia de la peregrinació, no cabrien els nombrosos feligresos del romiatge...

L’amable capellà que ens parla, Miguel Angel Cremades, explica amb passió, amb devoció. Nosaltres l’escoltem…Ens conta sobre l’origen de la relíquia quan  durant el sant via crucis, una dona, Verónica, s’apropà a Jesús i li netejà la suor i les taques de sang de la cara. En la tela, que tenia tres plecs, quedaren impreses les faccions santes: tres vegades, tres cares, una per cada plec. Per això veiem sovint la santa faç representada tres vegades.

Dons una de les tres cares reconegudes pel Vaticà està al santuari alacantí, les altres dues estan una en Jaen l’altra en Roma. La de Jaen, el santo Rostro, la recorde perfectament de quan vaig visitar la catedral.   

El capellà ens continua explicant com arribà la relíquia a Alacant. Doncs resulta que el tros de tela sagrat, junt a altres relíquies,  estigueren en Terra Santa fins el segle VI quan començaren les primeres invasions musulmanes. Aleshores, els cristians per por a que els invasors les destruïren les transportaren a Xipre on estigueren fins l’any 640 que foren portades a Constantinoble, a l’església de Santa Sofia on podien estar segures. Tanmateix, al segle XV Constatinoble fou presa pels turcs i foren els fills de l’emperador els que fugiren a Roma i s’emportaren algunes relíquies, entres les quals estava la Santa Faç, que entregaren al papa Nicolas V i este guardà en el  seu oratori privat. Sent papa Sixto IV en Venècia hagué una forta epidèmia i sembla que la relíquia ajudà a extingir-se. Al segle XV, mossèn Pere Mena, nascut a  Sant Joan estava a Roma i en donar-li la parròquia de sant Joan, com acomiadament se li obsequià amb el venerat llenç de la Faç de Crist que havia salvat a la ciutat de Venècia de la pesta. El sacerdot portà el llenç a Sant Joan i el diposità en el fons d’un bagul. I passà de nou un miracle. Malgrat col·locar-lo en el fons, el llenç sempre apareixia en la part superior. Passà moltes vegades. El llenç guanyà devots i el 17 de març de 1489,  en temps de dura sequera, decidiren  treure el llenç en rogativa per a demanar la pluja. I tornà a passar el miracle inexplicable. En arribar a un punt, de sobte el pare portador del llenç no podia sostenir-lo perquè li pesava molt. I  parà. Posant atenció al llenç, observà com del rostre imprès miraculosament brollava  una llàgrima. El punt en concret on passà el miracle de la llàgrima és on es construí el santuari. La celebració es canvià de data perquè sempre era setmana santa i no s’hi podia celebrar amb alegria i festejos.

L’actual, edifici substitut de l’anterior, té una façana barroca i és del segle XVIII.  De l’edifici original només s’hi conserva, dins del monestir de monges clarisses de clausura, una torre fortificada defensiva annexa del segle XVI. En el camí des d’Alacant hem vist algunes casones grans que també conserven la torre del passat. Alacant era sovint atacada per  mar i les torres eren necessàries.

Després el sacerdot  ens conta sobre l’edifici. Encara que parlant de la cronologia de la construcció hi ha diferents opinions sembla que a la fi del segle XV (1489) s’acabaren les obres d’una església i un claustre en aquell lloc de la fèrtil horta, entre Alacant i Sant Joan on la santa Faç soltà la llàgrima. A partir d’estos edificis començà a desenvolupar-se un caseriu amb un creixement lineal al llarg del camí, i un eixamplament en forma de plaça al costat de la portada principal de l’església. On estem ara. 

Tenim davant una joia barroca del segle XVIII amb afegitons del segle XIX. Destaca la façana ornamentada però sòbria, l’església està rematada amb tres pinacles i el convent té entrada independent. La Santa Faç pertany actualment a Sant Joan, i fins el segle XVIII estava en el terme d’Alacant després de la segregació de la vila.

Entrem a l’església resultat d’intervencions fetes al segle XVIII. Té una sola nau amb capelles entre contraforts. Hi estan soterrats dos personatges contemporanis il·lustres alacantins: el famós compositor Óscar Esplá  i  l’artista Eusebio Sempere, del qual vam veure part de la seua obra quan varem visitar el MACA en Alacant. 

Crida l’atenció un vaixell penjat del sostre. Ens apropem per saber què es. Curiós. El vaixell és el “Victoria” de Juan Sebastià el Cano. El navegant va morir en 1526 mentre estava navegant i el seu cos el tiraren al mar i va deixar en testament que es fera donatiu a moltes esglésies. Ressalta el donatiu a la Santa Faç perquè havia fet promesa d’anar hi  de romeria, segurament per donar gràcies d’haver-lo salvat en les batalles contra els turcs en la Mediterrània.  

El retor no para de contar. Capta l’atenció. Sobre el romiatge explica que té mes de cinc segles d’antiguitat. El dia comença en la Concatedral de san Nicolas a Alacant, amb una missa a les 8 del mati. Tot seguit s’inicia la processó d’uns huit quilometres aproximadament fins el  monestir. Els romers van agrupats per germandats i confraries, porten canyes amb branquetes de romer en l’extrem. Acompanyen nombroses autoritats civils i eclesiàstiques. Els romers van resant el viacrucis i és típica la “paraeta” per esmorzar o prendre rosquilletes i mistela. És tradicional que els assistents  vesteixin amb  brusa negra i mocador al coll, amb els colors de la ciutat: blanc i blau. Als voltants de l’església hi ha parades de venda ambulant en els quals és típic comprar algun objecte d’artesania.

Situat davant de l’altar el sacerdot continua l’explicació. Ho fa amè, detallant història, art, arquitectura i religió. El creient escolta amb devoció, el no creient escolta per saber més sobre història i tradició. A mi, que sóc per naturalesa curiosa no m’avorreix.

I com sóc tan curiosa mentre escolte atentament,  observe detalls de l’altar.

La relíquia està a l’altar però no la veiem perquè en estos moments està mirant el seu cambril. Durant les hores santes giren el reliquiari cap a la nau i es visible per als assistents asseguts als bancs de l’església. És divendres i falta poc per a les 18h,  en uns 15 minuts es girarà.

Tot seguit entrem al cambril que fou un encàrrec del consell Municipal, l’únic patró del monestir. És xicotet i de planta hexagonal, tot cobert per boveda de sis parts piramidal, És un conjunt arquitectònic, escultòric i pictòric conservat quasi com fou concebut al segle XVII. Hi ha talla daurada i policromada i grans llenços incrustats sobre fusta. El sol és marbre de colors.

És el lloc destinat a  guardar la relíquia: el tresor tan sagrat. Per obrir-la i poder traure-la fora en dia del romiatge es necessiten 4 claus i tot un ritual. Al monestir  de la Santa Faç en conserven dos de les claus i les altres dos les conserva la corporació municipal. En 1889 coincidint amb el IV centenari es va obrir el reliquiari per comprovar l’estat del llenç que era aproximadament d’uns 70cm.

Durant la guerra civil l’església fou quasi totalment devastada, fins i tot les restes del mossen Pere Mena foren cremades. Sortosament el cambril de la Santa Faç quedà intacte i la relíquia fou amagada i se salvà. En acabar la guerra, el monestir es restaurà, l’altar, se’n construí un de nou i en 1989 es va fer una replica de l’arca que contenia les despulles de mossen Pere Mena. La relíquia també tornà al seu lloc.

Les monges de clausurà escolten la missa amagades, es dediquen a l’oració i ens conta el capellà, que poden resar per nosaltres. Hi ha un tronc exposat, suposadament el que hi havia en la plaça davant de l’església quan passà el miracle, i al costat una caixa on poder dipositar papers amb peticions escrites. Les monges en els seus resos diaris les agafen, les lligen i exposen a la Santa Faç les  demandes dels visitants.

El retor acaba l’explicació uns minuts abans de l’hora santa. A les 6 de la vesprada en punt ha de girar la relíquia, ja hi ha devots en els bancs asseguts esperant. I comença els rituals al que continuarà la celebració de l’Eucaristia. A banda, cada últim diumenge de mes es fa benedicció de mares embarassades, de famílies i presentació de xiquets. Hi ha recent nascut que el porten i té només dies, directe de l’hospital que està molt propet. I cada primer divendres de mes s'hi fa benedicció especial als malalts i persones grans.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN ALACANT, GENER DE 2026

RESSENYA LITERÀRIA: LA PROMESA DELS DIVENDRES de Rafa Lahuerta Yúfera

 

LA PROMESA DELS DIVENDRES

Rafa Lahuerta Yúfera

 

Rafa Lahuerta és un escriptor valencià que en 2014 va publicar “La balada del Bar Torino” que és la primera novel·la d’una trilogia. La segona novel·la “Noruega” publicada  en 2020  la vaig llegir molt abans que fora un fenòmen social  sense precedents en la literatura en valencià. Em vaig alegrar de l’èxit perquè això suposa que molta gent va llegir en valencià i aquest si que és, malauradament,  un fet que s’ha de celebrar. En les seues novel·les Lahuerta ens mostra la València que coneix tant, amb una mirada que tal volta és diferent a la de la majoria de la gent, perquè cadascú mira segons la seua experiència.  

En 2024 Lahuerta publicà la tercera novel·la de la trilogia, “La promesa dels divendres” i ha seguit el mateix camí de l'èxit que “Noruega”. De nou m’alegre per allò de que la gent llisga en valencià, una llengua tan bonica, tan meua... Però m’alegre més perquè l’autor ha cedit els drets d’autor a una associació benefica: l’associació Carena, que donen suport a persones afectades pel càncer.

En esta novel·la Lahuerta, com en les altres dues, ens mostra la València del passat, en este cas, l’emmarcat a finals de la dècada de 1980, quan l’autor vivia la seua adolescència. Este tipus de novel·la la qualifiquen com auto ficció: autor i narrador són el mateix i mostren fragments viscuts. 

Però jo em pregunte, es pot considerar una autobiografia? És una confessió? Ho eren les altres novel·les? Tal volta. Per algun lloc he llegit que Rafa ha escrit “ les seues tres vides de joventut: la pública, la fictícia i la secreta”.Aleshores, esta novel·la és la seua vida secreta?. Ho sembla, però potser si o potser no. 

El que és cert és que hi ha moltes reflexions, introspeccions meditades que l’autor fa com si li servira de teràpia emocional. Repeteisc, ho sembla, però només Lahuerta sap que hi ha de veritat o de fals en el que ens conta. Tal volta són veritats segons la seua mirada actual i diferent a com passà. Tal volta hi ha pinzellades tergiversades conscient o inconscientment. Tots els escriptors tenen el poder de camuflar el que són, el que viuen o el que veuen quan escriuen. Tots.

Lahuerta ens mostra un jove aspirant a escriptor, (ell) consternat per la greu malaltia paterna, angoixat per la discapacitat del germà discapacitat a més de sord i mut amb qui no pot relacionar-se com cal. Un dia el jove desassossegat coneix una xica de la que s’enamora. O simplement és desig carnal? És romanticisme? Este és el punt de partida per fer introspecció del present i del passat, per escriure pensaments parlant-nos de son pare, de sa mare, del germà amb qui no pot connectar i breuement de la germana menuda amb qui sent adolescent no és que no es puga relacionar, és que no sap.

La novel·la diu molt i alhora no diu res d’extraordinari. El lector trau les seues conclusions. No hi ha intriga de cap tipus. És la vida tal com la va viure i la va sentir en una etapa determinada. És un cant d’amor a la ciutat que estima amb bogeria, perquè ha estat qui l’ha recolzat quan necessitava ajuda. Els carrers de València foren els dipositaris de la seua ràbia i turment, de la seua tristesa i ofuscació, els únics que li donaren consol i poesia, segon diu en un moment del text.

Així que a la novel·la no hi ha temes rebuscats, però cal ressaltar que el que conta ho fa amb  mestria,  amb una narrativa captivadora i impecable. Ací es pot dir allò que alguna vegada he sentit dir d’algun altre autor que aconsegueix que semble fàcil el fet d'escriure, quan no ho és en absolut. 

Particularment m’he quedat amb ganes de saber més de sa mare i de l’avia. Pense que ambdues mereixen una novel·la amb elles de protagonistes absolutes. També m’haguera agradat saber més del germà amb mancances cognitives i sord mut però amb un món intern per descobrir. És sorprenent i tendre llegir a la novel·la quan és capaç d’anar a soles al cementeri per acomiadar-se definidament del pare. I és que, generalment no mirem als discapacitats i  tenen molt a dir.

Si em demanaren triar entre “Noruega” i “La promesa dels divendres”, tal volta optaria per esta última.  En les dues novel·les  hi ha adversitats i dosis de neurosi però en la primera, encara que fa temps que la vaig llegir,  recorde tot tintat de negre i tristesa. En canvi, en esta, veig pinzellades de tendresa, hi ha més calma, mes serenitat, i algunes frases lloant les dones. A més té altres punts positius, per exemple que mostre la lectura com un refugi que solventa situacions, que sana... i com ell, llegint i llegint s’inicia a escriure. Dona bon exemple. 

I també m’ha agradat com l’autor descobreix a poc a poc, que l’escriptura és el seu confessionari. Perquè en la novel·la, amb franquesa, es despulla contant intimitats, revisant fracassos i sembla honest i que vol  realment mostrar tothom el vertader Lahuerta. I amb tot, crec sincerament que demostra molta valentia. 

RESSENYA LITERÀRIA: ELS CORCS

 

ELS CORCS

Enric Abad Lluch

 

“LLEGIR és important, profitós i bonic” és un lema que cal difondre. Hi ha tant on triar! I posats a triar, perquè no llegir sobre el que ens envolta? I perquè no llegir en valencià? Cal valorar el que és nostre i sortosament tenim llibres “Made in València”, fins i tot tancant el cercle “Made in la Vall d’Albaida”, que són molt bons. Un exemple és aquesta novel·la escrita per un ontinyentí, sota un segell editorial valencià que mostra Ontinyent, els Alforins i València. Parle de “Elsc corcs”d’Enric Abad, novel·la editada per Edicions 96, amb una representativa portada on apareix una vella carrasca i algun corc que altre que s’hi passeja amenaçant. Com diu al final del llibre, els corcs sempre hi són i seran. Però comence pel principi. 

Per a Enric Abad aquesta és la seua primera novel·la llarga, però ja ha demostrat prèviament la mestria escriptora en relats curts i poesia, parlant de sentiments i parlant del que li interessa i del que sap en un llibre divulgatiu sobre arbres. En aquesta novel·la entra en terreny històric la qual cosa li ha suposat una minuciosa documentació prèvia per reflectir la història del País valència al llarg de moltes dècades. Així que a la novel·la podem llegir sobre fets transcendentals com la fil·loxera que tantes destrosses faria als camps valencians, fent-me recordar que qui va portar una de les solucions, l’empelt de vinya borda americana resistent a la bitxa, va ser l’aieloner Batiste Aparici Belda. I també podem llegir quan els Alforins s’independitzaren d’Ontinyent i especialment sobre la Segona República i la gran tasca de l’hospital Militar Internacional dirigit per les “Mamas” belgues, i després la situació en guerra i la postguerra amb una dictadura recriminatòria.

Tot el que conta gira al voltant de tres protagonistes: els corcs, Glòria i Àngela.

Els corcs donen títol al llibre, i apareixen de diferents maneres al llarg dels anys. Corcs són els bitxos que fan malbé la vinya, però també corca el feixisme, la dictadura, les intoleràncies, el masclisme...i el llistat podria continuar i tardaria en enllestir-lo, malauradament.

Altra protagonista és Gloria, que és una carrasca centenària, testimoni de moltes situacions importants. És una carrasca forta que si mor, renaix.

I per últim, està la protagonista Àngela, la que utilitza l’autor per a filar la història. En realitat també els corcs i la carrasca estan tothora presents i tots tres s’entrellacen. Angela troba refugi en Glòria, la carrasca és com una amiga, que la consola, que  l‘ajuda només abraçant-la. I la carrasca li dona exemple de fortalesa, des de menuda quan comencen les desgràcies en sa casa en arribar la el corc o la fil·loxera, als camps de vinya.

I és que Àngela, Geleta de xiqueta, és filla d'una família de mitgers, que busca saber qui és sense admetre imposicions establertes, a la que li seguim els passos durant tota la seua tumultuosa vida, des que té 7 anys fins que en té 73. Seguint-la ens adonem com les dones sempre eren considerades un zero a l’esquerra, com les dones eren educades per a la submissió, però també veiem com les mateixes dones saben plantar cara a les situacions i acaben demostrant validesa i fortalesa, malgrat tot.

Hi ha un narrador en tercera persona que explica aquesta agitada vida i el que l’envolta: la societat, la política... maneres de ser, maneres de pensar, de viure... Se centra en la primera meitat del segle XX i situa l’acció en tres escenaris. El primer escenari són Els Alforins on viu la xiqueta amb la seua família, després ja sent una jove mostra Ontinyent on van a parar els pares i València o se’n va la protagonista a viure fugint d’una predicible mala vida i buscant la llibertat i felicitat.

La novel·la va contant com Geleta va creixent en un món que no entén i pocs li expliquen. Al principi només té un aliat, el iaio Sebastià i el refugi emocional que és la Carrasca centenària. I comença a veure les diferències socials, les discriminacions, la fam... El temps va passant, quan és una jove casadora comença a patir les imposicions familiars que actuen pensant en el  millor futur, però descobreix l’amor, l’apassionat, que l’alliberen, de moment, del destí previst. Després en altre entorn allunyat dels pares i dels Alforins es familiaritza amb les idees que parlen de llibertat i són amb les que s’hi queda. Al llarg dels anys anirà trobant noves aliades i aliats, amb qui compartirà idees. Àngela lluita per la llibertat, social, la que vol progrés i està en contra de qui el paralitza.

Enric abans demostra saber escriure perquè transmet els sentiments d’Àngela quan s’il·lusiona, quan fracassa, quan està contenta o quan plora o està decebuda, quan viu l’amor passional o sent un odi extrem, quan viu moments de vacil·lacions i altres de certeses o quan demostra les ànsies de llibertat. Una llibertat total que aconsegueix fent el que ha de fer.

I l’autor també demostra mestria escriptora descrivint amb destresa aspectes com les diferències socials: les que hi havia entre pobles i ciutats, entre el treball dels jornalers i la superioritat despòtica dels que manen, entre la cultura per als rics i l’analfabetisme per als pobres...

 I tot ho fa emprant un llenguatge ric en comparacions i vocabulari fluït que manté expectant…la novel·la va “in crescendo”…a cada pàgina augmenta la motivació per seguir avançant, per saber com acaba el devenir d’Àngela que, com l’hem coneguda des de menuda, a poc a poc s’ha tornat com una amiga, de la que volem saber tot i a la que li desitgem el millor en la vida.

Adaptació de la RESSENYA  que vaig publicar el 16-12-24 en la secció la TEUA BIBLIOTECA en la Creueta Vilaweb.

https://blocs.mesvilaweb.cat/6lacreueta9/corcs-enric-abad/

FOTOS i MÚSICA de ZAMORA

 

Ciutat acollidora, tranquil.la, i rica en patrimoni, que cal visitar.

PANTICOSA i BALNEARI a la VALL DE TENA al PIRINEU ARAGONÉS: provincia d’Osca

Escoltar el nom de Panticosa és pensar en esqui i fa pensar en aigües termals famoses.

Deixem Sallent  i anem al balneari de Panticosa, que està a 1630 metres d’altura. La carretereta d’uns 8 quilòmetres per pujar és estreta i empinada. El paisatge que ens envolta és espectacular. El balneari de Panticosa tenia molta fama  i tenia ganes de veure’l.

Però... arribats al lloc...quina decepció! No és el que esperava. El balneari funciona. Les propietats minero-medicinals de les sis fonts d’aigües nitrogenades i sulfuroses existents en el lloc, estan especialment indicades per al tractament d’afeccions renals, digestives, respiratòries, reumàtiques, nervioses i de pell. Tanmateix, edificis moderns fora de lloc han substituït els antics que li donaren prestigi. Ja no queda res del que era. Ara hi ha molt de luxe en arquitectura moderna però poca essència. Alguna casa de pedra s’ha salvat! Quasi ni faig fotos perquè no m’agrada el que veig, desentona en el paratge natural amb el riu Caldarés. Veig massa formigó, massa vidre... els edificis antics no s’han restaurat, tot s’ha enderrocat i construït de nou. Em sembla, i és opinió subjectiva,  una aberració arquitectònica.

És un dels balnearis d’aigües termals més antics d’Espanya. Els romans ja gaudien de les seus aigües, hi anaven a prendre les aigües. Les excavacions de 1951 de la font de  Tiberio ho corroboren unes monedes i ceràmica romana que hi trobaren. Després l’ús de les aigües decaigué durant segles. No hi ha documentació d’època medieval que els anomene. Al segle XVII ressorgeix l’interes per les aigües medicinals i a finals de segle es construeix la primera casa de banys. A final del segle XVIII ja té certa importància, i es fan càrrec diversos llogaters. A final del segle XVIII es descobreix la font Herpes i es construeix una segona casa de banys. Els primers anys del segle XIX i la guerra de la independència paralitzaren les iniciatives de millora però la cosa canvià  quan en 1826 Fernando VII expropià les instal·lacions i va cedir el privilegi d’explotació a Nicolas Guallart, que construiria huit edificacions. Al llarg del segle XIX era un dels més prestigiosos d’Espanya, podia acollir mes de 1500 persones. Els edificis eren d’arquitectura de muntanya, no com els d’ara. Aquells tenien influència francesa, eren instal·lacions de luxe. Hi acudien les persones mes il·lustres, un d’ells fou Santiago Ramon y Cajal que hi anà per una afecció pulmonar mentre practicava l’afició de la fotografia. A meitat del segle XIX va patir un declivi i donant valor a la història en 1966 fou declarat Conjunt d’interès Turístic nacional mantenint-se fins l’any 2000 la fesomia original del segle  XIX, tot desaparegué quan un grup empresarial comprà el balneari per a la rehabilitació i explotació de les aigües, creant Panticosa resort. Les fotos són d’internet i mostre com era antigament.

FOTO: Imatges procedents de variades webs d'internet

Les instal·lacions estan junt a l’ibon de Baños, un llac natural que arreplega les aigües procedents dels torrents que baixen dels cims que envolten per donar pas al naixement del riu Caldarés. Que bonic! Per esta imatge de les aigües que fan reflex dels cims de més de 3000 metres...si ha valgut la pena pujar al balneari!

Baixem a Panticosa. Poble típicament pirenaic està situat a 1184 metres d’altitud. La primera vegada que es parla de Panticosa és al segle XIII. Aleshores constava de quatre sectors de veins: quan s’ajuntaren dos, els de Santa maria i  san salvador, nasqué Panticosa com es coneix actualment. Era 1426.

Té una posició privilegiada al cor del Pirineu Aragonès, gran part del seu territori està envoltat dels glaceres pirenaiques, un conjunt de 8 cims de gran interès científic, cultural i paisatgístic... així que, com Sallent, és lloc base per fer esports de muntanya. Compta amb una important estació d’esquí. El primer que veiem és el remuntadors amb seients, els telecadires.

És un poble menut, però turístic, no arriba als 800 habitants que viuen de la ramaderia i el turisme. Les construccions són en gran part modernes però encara s’hi veu alguna casa d’arquitectura tradicional del segle XIX. Quan el balneari estava en el auge, portà prosperitat i riquesa al poble. I queda poc per culpa dels incendis,  en 1536 hi hagué un que cremà 88 cases, pràcticament tot el poble.

S’hi conserva l’església, que també pati molts desperfectes en l’incendi del segle XVI,  i també conserva un pont medieval... seguim el passeig per  veure-ho...

M’agrada un panel en el que estan representada  tota l’arquitectura del poble. Ja n’he vist en altres llocs de la zona similars i em sembla una manera molt bonica de motivar la visita posant atenció a les cases, als monuments...

Seguint observant cases típiques del Pirineu, de pedra i fusta amb sostre de pissarra negra i passem per davant l’ajuntament...

L’església és d’estil gòtic tardà, i fou declarada en 2002 be d’interès cultural. S’hi va construir sobre altra més antiga dedicada a Santa Maria de finals del segle XII i principis del XIII, de la que queden algues restes. Destaca la torre rematada per un campanar d’estil francès i un capitell piramidal.

Entrem. És de planta rectangular amb tres naus separades per columnes cilíndriques amb capitells octogonals. El retaule major és del segle XVI. Altre incendi este en 1978 va destruir quasi per complet el retaule d’estil rococó del segle XVIII, així que l’actual està format per altres  peces que se salvaren en el que destaquen la creu presidencial i el sagrari ambdues del segle XVI.  Hi ha altres retaules interessants que destaquen.  El més antic és el de l’Epifania que estava a l’ermita del Salvador. L’àbsida és poligonal i les voltes estrellades,

Al costat de l’església hi ha un parc amb la figura de l’esquiador, hi està des del 2006. Fou una donació d’una persona de  panticosa. Als 11 anys se n’anà a viure a Barcelona, Va morir en 2008 i mai deixà d’anar i tornar al seu poble natal. Sovint feia donacions per ajudar a reparar l’església, quan l’ajuntament li proposà que fera alguna donació simbòlica per al poble, no ho dubtà. El resultat és l’escultura que representa la figura de l’esquiador, concretament el germà, fent honor al sector que tant ajuda al desenvolupament  econòmic.

Acabem el passeig al pont medieval. El seu arc, construït originàriament a meitat del seglle XVI, sobre altre de fusta, constituïa el pas obligatori en el Camí Real que travessava la vall. Sobre el pont conten una curiositat, com té la part central molt estreta permetia al pastor comptar els caps de cada animal del  ramat quan anaven i tornaven de pastar.

Al capdavall ha estat un dia bonic, amb  les altes muntanyes en tot moment envoltant-nos.

 QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÈS, estiu 2025

RESSENYA LITERÀRIA de Fermín Arrudi Arieta “El gigante Aragonés”

 

Fermín Arrudi Arieta

 “El gigante Aragonés” Mis memorias contadas

Pedro Alamañac Arrudi –Pedro José Alamañac Muzás

 

 

 

Esta és una historia d’un personatge singular, únic, una història de dolor i fama.

 

Vaig saber d’este llibre mentre em preparava el viatge al Pirineu aragonès. I m’intrigà. Volia saber més. El llibre estava escrit per un familiar descendent la qual cosa em feia pensar que seria fiable i hi hauria molta documentació complementària. També vaig pensar que tal volta hi hauria un poc de subjectivitat pel lligam afectiu existent.

 

Amb eixes expectatives i ganes de comprar el llibre vaig arribar al poble del gegant, Sallent de Gállego i vaig preguntar en informació i turisme on el podria comprar. L’amable encarregada de l’oficina em digué que al poble no hi havia llibreries però va telefonar a l’única tenda del poble on el podrien tindre. Malauradament no en tenia, tanmateix el vaig trobar unes hores més tard en Panticosa. Quina alegria em donà!

 

Ja sé la seua història. El descendent que ho escriu, Pedro Almañac Arrudi un fill d’unes nebodes de Fermin ha volgut posar-lo com narrador de la seua vida mentre la conta a les nebodes, mare i tia. El fill de Pedro, Pedro José Alamañac Muzás, és coautor perquè l’ha ajudat en les investigacions complementaries.

 

Fermín arribà a ser molt famós perquè mesurava 2’29 i arribà a pesar 180 quilograms. Recorde quan era joveneta, dècada de 1970 i 1980, que hi havia un jugador de basquet rus enorme, Vladímir Tkachenko, però no arribà a ser tan gran com Fermin, Vladimir feia 2’21 d’altura i arribà a 141 quilograms. El recorde perfectament, portava bigot i em preguntava com malgrat ser tan corpulent era capaç de moure’s entre els companys per encistellar. M’agradava veure’l jugar. Era tot un espectacle.  

 

Fermin viatjà arreu del món mostrant la seua altura i la força quasi  sobrehumana. Però a més sabia tocar instruments tradicionals d’Aragó: la bandúrria, el llaüt, la guitarra, el violí i el requinto... Era autodidacta. I demostrava, allà on anava, saviesa acumulada per les experiències que li donà la vida. També demostrà estima per la seua terra aragonesa i un fort arrel al seu poble natal: Sallent de Gállego.

 

Fermin anava a les fires, a circs, a festes, a sales exposant-se... En Europa es va exhibir en ciutats d’Alemanya, Holanda, Bèlgica, Àustria i França, on visqué durant un temps. Anà als EEUU i Sud-americà, el Carib i fins i tot a Algèria, en Africa. S’ajuntava amb nanets, amb obesos i obeses, amb gents deformes...i segons el llibre era feliç i era sensible. També caritatiu amb els veïns del seu poble. L’agafaren en Espanya i en l’estranger per a estudis científics i ell aprofitava l’ocasió per aprendre. Quan anava al seu poble s’ajuntava amb els amics i contava les seues experiències.

 

Però no tot era de color rosa en la seua vida, créixer tant li comportà forts dolors en les articulacions, que li impedien fer vida normal. A més, de menut no ho passà gens bé, especialment a partir dels onze anys que després d’unes febres començà a créixer i patiria burles per ser més alt que la resta de xiquets. No li resultaria fàcil, pels pocs anys i perquè encara no era madur per entendre què era ser diferent i mes en un poble menut de muntanya. No hi havia cadires que suportaren el seu pes, havia d’ajupir-se per passar les portes...

 

Quan començà a treballar, gràcies a la seua força, la cosa aniria canviant perquè al menys veia que li treia partit guanyant diners. L’agafaren per a la construcció del pont d'Aurín o la via de ferrocarril a Canfranc...tambè treballà carregant viatgers malalts que anaven al balneari de Panticosa a curar-se. Després ja passà a exhibir-se i adquirir fama.

 

I no parà de créixer fins els 25 anys. Amb la fama li arribà l’amor. Es casà amb una parisina Louis Carlé Dupuis i se n’anà a viure a França.  Però  mai l’abandonà la seua terra i  amb els diners que guanyà, que no en foren pocs i li permetia viure bé i es construí una casa en Sallent.

 

Se sap dels llocs que visità per la premsa de l’època i records materials orals i fotogràfics familiars. De fet, al llibre hi ha algunes fotos que m’han agradat perquè es veu a Fermin tot el gran que era. M’ha agradat trobar referències de llocs que conec o que per altres temes tenia informació, com per exemple el circ Medrano, a Paris on ell actuà. El circ era dels més importants de França. Hi també treballaria Paulette Weil per amagar-se dels nazis, com bé s’explica en la seua història novel·lada "Diari de silencis".

 

Al final la família de Sállent sent un poc de ressentiment per no saber exactament com i de què  va morir Fermin. Passà després d’una operació en França a mans de familiars de la dona. Fermin era  ric quan va morir amb 42 anys en 1913 i heretà integrament la dona parisenca. Un total de vint mil duros que és molt per a l’època.

 

El llibre és  interessant pel contingut però, sincerament, he de dir que no m’ha agradat la forma, l’estil i llenguatge emprat, massa simple, pense que la formula de conversa amb les nebodes li lleva serietat.  Però sempre és interessant conèixer la seua mirada allà on anava, com va descobrint països i continents, com analitza la gent... especialment perquè mai perd el seu origen i compara. És curiós saber què pensa una persona tan diferent a la resta, una que sap que tots la miren en tot moment, una persona que no té més remei que adaptar-se a la societat que no està feta per a ell. I s’adapta perquè troba una font d’ingressos que l’ajuda a eixir de la pobresa. La seua singularitat l’ajudaria a millorar el seu futur i el de la família.

 

En Aragó i en Sallent, Fermin sempre estarà present. Se’l reconeix com  un personatge exemplar que ha enriquit la història i cultura aragonesa. Se li han fet homenatges, en Sallent té una avinguda al seu nom, la casa on nasquè fou reconstruïda i guarda records seus i junt a l’ajuntament, des de 2014, hi ha una estàtua a grandària real, on tothom que va s’hi fotografia.