MEDINA AZAHARA (Còrdova): 30 anys després...

Una ciutat platina creada per governar i per demostrar un gran estima…un testimoni d’art i d’història que també indicava poder i fortalesa.

MEDINA AZAHARA, la ciutat de la flor d’Azahar o la ciutat brillant, als peus de la Serra morena, a huit quilometres de Còrdova, és des de 2018 Patrimoni de la humanitat. Vaig visitar el recinte l’any 1991 i aleshores ja vaig pensar que s’ho mereixia, tenia la catalogació de bé d’interès cultural des de 1923 i em semblava poc. La vaig trobar misteriosa i magnifica…realment fabulosa. En aquella ocasió acabava el relat dient:

 “M’encantaria tornar dins d’un anys per veure com va reapareixent la medina del passat de les entranyes on està soterrada. Cert que ho veuré amb altres ulls perquè cada dia se sap més del que hi ha descobert i també  amagat. 

I així ha estat. He tornat a esta ciutat palatina però malauradament he vist poc perquè algunes parts importants, com el saló ric,  estan tancades per restauració. En general ho he trobat tot molt canviat.

Actualment el centre de recepció és un immoble gran i modern. El 9 d’octubre de 2009 s’inaugurà el museu i en 2010 se li va concedir un guardó important en l’àmbit arquitectònic. En 2012 se li atorgà el museu europeu de l’any reconeixent la tasca innovadora museística. 

És un edifici de tres plantes i dos són subterrànies,  hi ha un centre de restauració, un auditori, espais de magatzem restes arqueològics del mateix conjunt, biblioteca per a estudiosos, cafeteria, botiga  de llibres relacionats amb l’art i la història musulmana, zona expositora on es veuen peces  més espectaculars del museu traslladades del museu de Còrdova...Fa molts anys quan vaig vindre es visitava el recinte arqueologic i prou.

Un plànol ens indica la ruta a seguir, no tenim guia i anirem al nostre aire llegint els panels informatius. Veiem que hi ha sectors tancats per restauració, per exemple el Saló ric que l’estan restaurant des de l’any 2009. També la bassa “alberca” que hi ha enfront. És una pena, perquè és una de les parts més importants del recinte, però és necessari, si volem que en un futur puga lluir bé. Quan ho vaig veure l’any 1991 em va recordar la mesquita de Còrdova amb les arcades.

Abans de passar a visitar el recinte arqueòlogic entrem a l’auditori.  El vídeo és preciós, m’agrada molt. Veritablement dona a conèixer la ciutat com era en el passat en tot el seu esplendor i com ha anat canviat amb els segles. Les imatges se succeeixen alternativament i anem veient com de les imatges del passat, amb la ciutat plena de luxe i vida, amb els colors característics blanc i roig,  evoluciona al present en cada part de la ciutat convertint-se en les ruïnes que veiem en l’actualitat.

El video ho explica tot de manera didàctica i clara, aconsegueix situar-nos en aquella ciutat i mostrar com hi vivia la gent: passat i present en qüestió  de segons. Hi ha subtítols en angles. A més a més, en la fosca sala s’està genial amb l’aire condicionat...i és que en l’exterior...malgrat ser primavera...fa molta calor.

Però no hem de pensar en la xafogor que ens espera fora, a la intempèrie, entre ruïnes sota un sol de justícia... La part positiva és que anem caminant a soles, no hi ha ningú més visitant la ciutat palatina. Ací no hi ha grups de turistes, així que les poques ombres que hi ha seran per a nosaltres. Hi ha que veure sempre la part positiva.

Agafe les notes que ja vaig escriure fa anys i les copie, perquè l’explicació és la mateixa. També us mostre les fotos de 1991 perquè hi ha parts que en esta visita no puc accedir.

Aleshores deia que “... la literatura i la història s’han encarregat de parlar de la monumentalitat del lloc, del treball minuciós fet en cada edifici, del luxe i ostentació que hi havia al palau i que oferia el califa en cada recepció. Parla del rics salons decorats amb sumptuoses estores que rebien als  reis cristians desposseïts de trons, ambaixadors d’arreu del món i l’arribada cerimoniosa d’emissaris diferents. I parla de com apareixia el califa sobre molsuts coixins envoltant de la cort i com semblava una divinitat quasi inaccessible. Explica com, el quasi deu, oferia la mà per a que el servent que agenollat es prostrava als seus peus li la besara. Tot queda allunyat en el passat.

 Hui en dia podem passejar entre les ruïnes i trobem com llocs importants com la porta Nord enmig de la muralla, el punt d’entrada. També trobem la casa Real, la residència intima del califa a la part més alta de l’alcasser, la casa de la Alberca, o casa del príncep, la casa de Yafar, la casa militar o el gran pòrtic que és l’entrada més emblemàtica a la zona més noble del palau.

El saló ric és la part més valuosa del palau i de la ciutat per art i per història. En realitat no era un espai únic sinó diversos palaus separats per arcs, tots amb una fastuosa  decoració, tots amb arcs del ferradura califal policromats amb dos colors: rogencós i altre blanc-groc derivat de l’arena. Els arcs estan sobre columnes de marbre de qualitat amb tonalitat rosa i blau clar. 

 L’explicació de la decoració d’este conjunt de palaus és molt extensa i molt interessant per als entesos en art, jo em limite a fer pinzellades i així  convidar-vos a visitar el palau i llegir sobre el tema, cert que és realment interessant. El que està clar es que hi trobem luxe i riquesa barrejat amb exquisidesa, bon gust i fantasia creativa, ingredients essencials que li dona personalitat i grandesa...”

Deixe a banda la visita de fa anys i em centre en l’actual. Des de la part alta fem una primera mirada.

Quin calor que fa! alguns obrin paraigües per tapar-se del sol!

De nou us dic que no descarte la idea de tornar en altra ocasió. La ciutat va canviant any rere any després de cada campanya de treball arqueològic. Així que tal volta torne per veure enllestida la restauració del Saló Ric que estan fent actualment i les noves troballes. Cada dia hi ha més descobriments. En alguna part els arqueòlegs estan treballant, com ja vaig veure en 1991. 

El seu treball fa falta i que tanquen zones també. Sincerament, em sap greu no poder accedir a algun raconet que és especial, però és el que hi ha. Em conforme en veure de lluny alguna part que recorde m’agradà molt, com per exemple les arcades d‘una porta d’entrada que té una esplanada davant.

Els arqueòlegs tenen molt que fer encara. Començaren les excavacions de manera oficial durant el regnat d’Alfonso XIII, l’any 1911, per on les ruïnes eren més evidents. Seguiren fins la guerra civil, que ho paralitza tot. 

I en 1939 l’aviació republicana detectà que moltes zones de Còrdova havien estat utilitzats com a camps de presoners republicans. En van haver 13 entre 1936 i 1954. Un d’estos camps de concentració fou en la part de la finca Cordoba la vieja coneguda popularment com la “Suerte de los prisioneros”, on ja començaven a aparèixer les ruïnes. El camp va estar operatiu fins novembre de 1939 i va concentrar uns 4000 presoners. 

A partir de 1944 acabat el conflicte les excavacions es tornaren a reprendre descobrint més i més parts de l’antiga ciutat. Des de 1985  la Junta d’Andalusia és qui s’encarrega de prosseguir amb les tasques d’excavació i restauració.

Front al jaciment està el monestir San Jerónimo de Valparaíso, un gran edifici del segle XV, que per cert començà a edificar-se amb materials de les ruïnes de Medina Azahara. Els actual propietaris són els marquesos del Mérito i han fet una important restauració. En 1980 fou declarat be d’interes cultural.

Eixim del recinte arqueòlogic i un cartell especifica la restauració que estant duent endavant. I em reafirme en la idea que algun dia he de tornar, però assegurant-me que al menys el saló ric estiga obert.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2022, CORDOVA

RESSENYA LITERÀRIA: LEJOS DE LUISIANA de Luz Gabás

 

LEJOS DE LUISIANA

Luz Gabás

Hui ressenye “Lejos de Luisiana” de Luz Gabás i estic segura que sense llegir el llibre, només perquè és el guanyador del premi planeta 2022 i l’autora va quedar catapultada a la fama per escriure “Palmeras en la nieve”,  hi haurà qui dirà que serà un llibre preciós. Doncs, al meu parer, dic que no. Està bé i prou. subjectivament parlant. Qui em coneix sap que quan llisg mire molt cada pàgina, frase i paraula. Com poden dir algunes persones que el llibre que hui ressenye  és magistral, captivador i monumental? No ho entenc, crec que és una gran exageració. Tal volta no és adient dir-ho perquè tindré moltes opinions en contra, però repeteisc que és la meua opinió subjectiva.

I continue opinant...Personalment dels premis “planetes” no he llegit cap que complesca les meues expectatives. Però com és una editorial amb diners i fan tant de màrqueting…com totes les llibreries fins i tot les més menudetes dels pobles més xicotets els tenen als escaparates…com totes les biblioteques els compren…com... fins i tot els trobem als supermercats... el cas és que sovint caic en la temptació de donar-los una oportunitat. Quasi sempre acabe defraudada. 

I caic en la temptació perquè no m’agrada prejutjar i si critique vull fer-ho amb coneixement de causa. De fet el planeta 2023, tal volta em faça canviar d’idea perquè l’ha guanyat Sonsoles Onega que demostra cada dia que és una comunicadora i sap transmetre. Llibres escrits per ella no n’he llegit cap. Però el guanyador planeta d’este any si que el llegiré perquè a més a més, el tema m’interessa: el de les dones gallegues que són les autèntiques heroïnes en Galicia...Ho sé perquè este estiu he fet un viatge essencialment mariner per Galicia, en creuer cada dia,  i ho he vist cada moment.

Ressenye “Lejos de Luisiana”  no perquè m’haja agradat especialment, sinó perquè en el blog viatger té cabuda tot allò que sona a viatge i este llibre és un gran viatge a l’Oest americà. Al respecte també tinc ressenyat el llibre “Pioneras”, sobre els que anaren a terres nord-americanes buscant nova vida. Tal volta us agrade. 

Comence amb una apreciació dels meus gustos lectors. Per a que m’agrade un llibre no cal que em faça pensar o que tracte temes interessats, sóc gran lectora i també m’omplin altres llibres que es paren en temes banals o que només em distrauen. Pense que hi ha temps per a tot i de vegades hi ha moments que vull llegir llibres per desconnectar de tot i tire mà dels que em permeten no pensar. Perquè el que a mi el que en realitat em fa gaudir és la bona escriptura. I llibres amb temes trivials també hi ha molt ben escrits.  

“Lejos de Luisiana” té un entorn històric molt interessant i poc conegut, però està ple d’aventures amoroses que a mi no m’han dit res i a més a més està escrit d’una manera que no m’ha agradat gens. Simplement perquè no m’han transmès emoció. Curiosament rellegint la ressenya de “Palmeras en la nieve” me n’adone que dic el mateix. Crec que saber arribar al lector és un dels aspectes principals en l’escriptura i la manera d’escriure, al meu parer, té molt a veure. En este cas he llegit les alegries i penúries dels protagonistes en la història de la conquista de l’oest sense involucrar-me, sense entrar plenament, perquè l’escriptura no m’ha deixat en cap moment per culpa  d’uns quants aspectes.

Per exemple, hi ha massa personatges, la majoria estereotipats, cert que llegia com si estiguera veient el guió de pel·lícules tipus “Bailando con Lobos” o “Lo que el viento se llevó”. I quantes explicacions i descripcions innecessàries…! Se m’ha fet llarg. No me l’he deixat perquè m’ha servit per passar moltes hores del calorós estiu en el que només abellia estar en casa amb l’aire condicionat llegint i becant. Tot alhora. Este llibre m’ha resultat perfecte. I a més volia ressenyar-lo i calia la lectura completa encara que des de l’inici ja marca la tònica general d’escriptura i podem endevinar què va a passar perquè les trames fictícies segueixen un patró típic. I a mi generalment m’agrada que em sorprenguin, que em facen riure o plorar, sentir...vull enganyar-me en les meues suposicions, preguntar-me què passarà en el capítol següent i necessitar seguir llegint amb avidesa per a saber-ho.

La història d’amor entre Suzette Girard, criolla de bona família i Ishcate, indi, fill del cap de la tribu kaskaskia és rotundament previsible, res que arribe al cor. I les altres històries d’amor complementàries tampoc aporten cap emoció: els amors prohibits, els de joventut, el de conveniència…tots estan mostrats amb poc força i emotivitat amb unes frases llargues i rebuscades. A més, no m’agraden les guerres i en este llibre en mostra moltes, uns envaint terres, altres defensant-les desesperadament, lluitant per la supervivència dels seus pobles.

Però tot no és negatiu en la novel·la. Primer, un llibre no és fàcil d’escriure i s’ha de valorar el gran treball de documentació i coordinació d’informació que ha necessitat l’autora. Reconec que totes les trames està ben enllaçades i això no és fàcil. També està bé que mostre un context històric poc llegit en novel·les  com són les quatre dècades del segle XVIII en les quals els espanyols foren amos de les llegendàries terres de Lousiana. M’agrada que es veja la diversitat d’idiomes, cultures, costums… tal volta motive a buscar més sobre la història dels migrants de quatre països i sobre els gran abusos als natius  furtant-los la terra i expulsant-los a viure fora de casa. 

Aixi que, amb tot, acabe dient a manera de resum que  no m’agrada generalitzar, tanmateix hui m’arrisque i dic que evite els llibres guanyadors del premi planeta. Perdó per ser tan dràstica i contundent. Perdó per ser sincera. Però és que encara no he llegit cap  guardonat amb el planeta que en arribar a l’última pàgina haja dit…vaja... que bonic! Me’l tornaria a llegir!. I això ho dic quan el llibre m’ompli per forma i contingut.

Sé que molta gent no pensa el mateix sobre este llibre i ho respecte. Molts lectors tenen idealitzats els premis planeta o l’autora...altres simplement els encanten els llibres quan més grossos millor, sense tenir en compte que sovint en els grans volums hi ha molts paràgrafs que estan de sobra. Entenc que cada persona tenim un gust…però em dol que es valoren i es faça excessiva publicitat d’uns llibres, que no necessàriament són els de més qualitat. Hi ha tants llibres que ningú coneix! Just els que no han estat tocats per la vareta màgica de cap grup editorial potent que es gasta molts diners escampant l’obra per tot arreu. 

Tanmateix també s'ha de ser positiu i cal dir que alguns bons llibres se salven de l'anonimat encara que no tinguen una forta publicitat per arribar als lectors, perquè disposen d'una formula aliada: la difusió de boca a orella, que per a mi té molta més validesa que la purament comercial. 

 

PORTUGAL: Ponte de Lima

Ponte de Lima té l’honor de ser considerada la primera ciutat fundada en Portugal: «vila mais antiga de Portugal« i de tindre un dels pont més emblemàtics del país.

Ponte de Lima presumeix de ser la vil·la més antiga de Portugal i va ser la infanta Doña Teresa, la primera en desitjar la independència del país. En el seu honor, hi ha una estàtua homenatge a l’entrada de la localitat. Va ser una reina estimada. Era filla il·legítima del rei Alfonso VI, però la favorita,  i per decisió paterna es casà amb Enrique de Borgonya obtenint tots dos el Comtat de Portugal. A la mort del monarca Enrique, Teresa seria la regent durant la minoria d’edat del fill. Però començaren les desavinences i mare i fill s’enfrontaren. Al capdavall guanyà el fill en una dura batalla i conseqüentment, en 1139, Alfonso I, seria oficialment reconegut com el primer rei del Regne de Portugal.

De la part intramurs de Ponte de Lima, veiem poc, passem més temps en la zona del riu on està el pont romà i en deixem menys estona per recórrer carrerons que amb tota seguretat tindran el seu encant. els veiem de passada. Són carrers empedrats amb cases senyorials que tingueren esplendor en el passat i que conserven els blasons a les façanes recordant-ho

En el breu passeig cap al riu veiem un bou que és una icona de la ciutat: “Vaca das corda”. És símbol d’una tradició en la qual el bou eix amb cordes i el porten a l’església on l’amarren a una finestra i se’l banya amb vi, diuen que és “per a que recupere forces”. El bou ha de donar tres voltes a l’església i després segueix pels carrers de Ponte. La tradició es remunta a 1646 i es fa el vespre del dia Corpus. La tradició té l’origen en una llegenda que afirma que l’església era un temple pagà on es venerava una deessa en forma de vaca. Quan el temple fou transformat en església per als cristians, tragueren la imatge bovina pel poble arrossegada per cordes.

Enfront del bou està l’església Matriz, un temple del segle XV remodelat en el XVIII.

A l’interior guarda retaules barrocs.

Ponte de Lima és important per ser la ciutat més antiga de Portugal, ja ho he dit, però tothom la reconeix pel seu pont romà, que a més a més, és rellevant també per formar part del camí de Santiago. Amb una longitud de  380 m, té dos parts: la romana i la medieval. La part romana fou construïda per unir Astorga amb Braga al segle V i es conserva una part formada per 5 arcs. La part medieval es deguda a la reconstrucció del pont al segle XVI. Hui en dia es només per a vianants.

Abans de creuar-lo no podem deixar de fotografiar... hi ha unes boniques vistes...amb la llum del cel i del sol perfecta. El pont creua el riu Limia, Lima en portugúes.

Criden l’atenció uns soldats romans, estàtues grans de paper. Formen part d’una escultura inaugurada en 2009 que és un homenatge a la legió romana. I és que  en la seua conquesta de la península Ibérica, els romans arribaren al marge esquerre del riu i sobtadament pararen perquè estaven front al riu considerat “de l’oblit”, riu Lethes. 

Els soldats coneixien la llegenda que deia que tot aquell que s’atrevira a creuar-lo oblidaria tots els records. I clar... aquells joves no volien avançar per no perdre la memòria... El comandant Decius Junius Brutus no podia consentir que els seus soldats no seguiren avançant per una por sense fonaments, i decidí travessar el riu. Ho va fer. I una vegada a l’altra part començà a cridar a cadascú del soldats pel seu nom per a que el creuaren, demostrat així que si ell no havia oblidat els seus noms, tampoc a ells els passaria res. És el motiu pel qual està l’estàtua eqüestre de Décimo Junio Bruto a cavall cridant els soldats que ben formats, esperen en fila a l’altra banda decidint què fer

I ara si, creuem el pont. Ho fem tranquil·lament. Hi ha poca gent. Tanmateix es veuen molts cotxes aparcats a la mateixa vora del riu, que sincerament trenquen la bonica estampa de la ciutat. I jo pense...no hi haurà altre lloc més adequat per aparcar?

Està considerat un dels ponts més bonics i conservats de Portugal. Els passeig vorejant-lo és agradable, hi ha qui aprofita el riu per a practicar algun esport...

Al final del pont està l’apòstol Santiago desitjant bon camí al peregrí.

I tot just enfront de l'apostol està l’església dedicada a  sant Antoni de Padua que era portugués. És l’esglesia de sant Antoni de Torre Velha, d’una sola nau, capella major, sagristia i una alta torre de campanar. És el resultat d’una reforma feta al segle XIX sobre una ermita anterior. Destaquen en la façana els mosaics en rajolets, que també veiem a l’interior. 

Al costat està la Capela do Anjo da Guarda. Des del pont la veiem perfectament. També se la coneix com Patron de San Miguel, possiblement es remunta a un temple romanic del segle XIII, després de ser parcialment destruït per les aigües en  unes inundacions fou reconstruït al segle XVIII es reforçaren els pilars i acollí la imatge de san Miguel.

El pont encara continua un poc més. Seguim uns metres i trobem el museu del joguet.

Abans de creuar el pont per tornar junt als soldats, baixem a veure de prop al comandant romà…Hi està, enfront té el soldats a punt, esperant què fer, si seguir les ordres del comandant o no. 

Ja de nou a l’altra part del riu i seguint l’avinguda on estan els soldats,  hi ha altres escultures: una està dedicada al folklore i altra està dedicada al treball en el camp: «Memórias do Campo». Són boniques, però...de nou, al fons, a la vora del riu...veiem cotxes i més cotxes...Deuria ser un jardi ple de vegetació i flors i un parc per a passejar vora el riu i no un aparcament,

Fem un passeig per l’avinguda i veiem el largo de Camoes, el centre neuràlgic de la ciutat on està la Font més important de Ponte de Lima, de 1603 i també el mercat municipal. No falten les botigues, especialmnet les que vene un poc de tot, i on no falta el bacallà.

En el nostre relaxat passeig també veiem la Torre da Cadeia Velha, i la Torre Sao Paulo, vestigis de la muralla del segle XIV. La Torre da Cadeia Velha  fou antiga presó de la ciutat, de planta rectangular i gàrgoles en els  merlets. En la Torre Sao Paulo, en un dels laterals hi han indicadors del nivell de crescuda del riu en diferents anys: el senyal més alt és en 1909, el segon en 1959 i la inundació més recent va ser en 1987. I és que, quan les aigües del riu inunden la ciutat, destrossen arrasant...i deixen la marca en la pedra. Ressalta el panel de rajols representant la reconquesta.

Estem veient història i cultura... i cultura també és el vi verd que hem begut dinant en un lloc privilegiat, en el Mont de la Magdalena. El vi verd està molt bó. És una denominació d’origen del nord-oest de Portugal i no és de color verd: pot ser tinto, blanc o rosat. És diu verd perquè es un vi jove. 

Definitivament, Ponte de Lima és una ciutat bonica i està prop d’Espanya, des de Galicia o Zamora i si esteu passant uns dies en Porto...està a menys d’una hora..

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, primavera 2023

 

Llotja de RIBEIRA en la RIA DE AROUSA: Creuer per Rias Baixas, (Galicia)

 La llotja de Ribeira està en un gran, modern i funcional edifici...i ja s’està quedant-se menuda...! És que és una de les més importants d’Espanya.

 

En estos dies de creuer per Rias Baixas, seguim navegant per la Ria de Arousa, pel mati hem estat a l’illa de Sálvora. Després de dinar anem cap a la població de Ribeira per visitar la llotja i tot seguit retornarem a O Grove, el port des d’on hem eixit pel matí.

Mentre dinem en el vaixell, tenim vistes de les illes de Sagres i el poble d’Aguiño que pertany a l’ajuntament de Ribeira. Arribem al port.   

 

Ribeira té el port de pesca de baixura més important d’Espanya. Ens dirigim cap a la llotja, que ja estem veiem de lluny. És un edifici  inaugurat en 2017. Es construí amb criteris de sostenibilitat i eficiència energètica, és una llotja moderna i preparada per al futur. És un edifici de planta quadrada  amb dos cossos diferents i destinats a funcionalitats distintes. M’agrada. És bonic i ha canviat la fesomia de la façana marítima i de la ciutat de Ribeira i el port. Un dels arquitectes col·laboradors del projecte fou Cesar Portela, premi nacional d’arquitectura en 1999.

Entrem i veiem un lloc ampli i funcional. Segons van arribant els vaixells es fan diverses subhastes. Però abans hi ha un procés. Només arriben els vaixells, dipositen el peix, després es passa a l’organització de cada peça segons espècie i grandària amb etiquetatge corresponent i s’emmagatzema en caixes condicionades. Em bocabada veure com és de gran l’edifici. La llotja és de les més importants d’Espanya referint-me a la pesca de “bajura” és a dir la pesca del dia, la que porten els vaixells que surten a diari. Una guia de la llotja ens ho explica tot pas a pas.

Hi ha una passarel·la adaptada per a les visites guiades. Tanmateix nosaltres, excepcionalment, anem passant sala per sala. Veiem les sales on emmagatzemen gel, altres on hi ha bascules i treballadors en plena feina...No és moment àlgid, i en el local no hi ha clients compradors. Encara no és l’hora de la subhasta, estan amb els preparatius.

Passem a la sala de la subhasta, en la que s’hi continua fent la compra a la manera tradicional, és a dir,  “cantant” en veu alta els preus de les diferents especies. Només els compradors degudament autoritzats i amb llicencia corresponent poden accedir al gènere.

La sala és espaiosa per a que puga posar-se moltes caixes de peix i la gent. Així i tot, ens conten que ja s’ha quedat menuda i no pot fer front a la gran quantitat de pesca que rep cada dia. El llobarro (lubina) és el producte estrella. També es pesquen besucs, sorells (jurels), el pinto… i també el marisc com la cranca (centolla), la nécora o la navalla.

Al costat està la sala de la subhasta, però la que usen panels electrònics. Una pantalla va marcant els preus. La subhasta es realitza a la baixa, és a dir partint d’un preu que va progressivament baixant. El preu màxim es fixa segons qualitat i grandària una vegada arriba a la llotja. El preu va baixant fins que un comprador acaba amb la compra de peix. Passa poc de tremps des que arriba el peix fins que es ven, de fet es poden veure els peixos saltant en les caixes.

Seguim fent el recorregut per sales, atents de no molestar als treballadors, de no tocar el gènere i en tot moment escoltant les interessants explicacions. Passem per corredors on emmagatzemen caixes per conservar el peix fresc tot just on estan els molls de carrega i descarrega que donen a  l‘exterior.

I de nou estem al l’entrada. Em ve al cap un pensamment: que viatjar sempre suposa aprendre.

Ens anem cap al vaixell, les gavines prenen el sol, hi estan segurament buscant menjar...tal volta viuen en l’illa de Sálvora, que tenen a prop.

Anem a buscar “El Pelegrin”, el nostre vaixell particular que ens du cada dia amunt i avall. Obserevem en el camí altres embacacions que estan atracades al port. També trobem alguna persona que està pescant amb canya... És un goig parar l’atenció en xicotets detalls.

Comença la navegació de tornada a O Grove. L’edifici de la llotja és veu des d’altres perspectives i veig realment que l’edifici és com un balcó al mar, com diuen per la zona... concebut com un lloc de comunicació amb l’oceà.

És un plaer contemplar el mar, l’aigua transmet serenitat i pau, pel color, pel soroll, per l’olor...és un conjunt relaxant... De lluny veiem l’illa de Rúa amb el far que s’erigeix sobre 26 metres sobre el mar. Està construït en granit i té planta quadrangular. Està a 4 quilometres de Ribeira i actualment està deshabitat.

Seguim navegant, seguim gaudint...a més l’oratge acompanya...fa sol...I quasi sense adonar-nos-en, arribem a O Grove.

Continuarà...Estem al PRIMER DIA DE CREUER: Hem visitat en la ria Arousa, l’illa Sálvora, he mostrat la llotja de Ribeira i ara falta l’lla da Toxa.

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIAS BAIXAS, ESTIU 2023