I hi ha venedors
oferint el que diuen són trossos del mur enderrocat. A saber el que
estan venent! Tal volta és un tros de la paret de sa casa!
Esta és una de les
situacions que no m'entren al cap, no puc entendre com de la nit al matí, construint uns llargs murs, es pot arribar a
l’extrem de separar famílies, amics, companys... trencant històries de vida i
amor, i imposant maneres de viure.
El 9 de novembre del
2019, es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlin, un fet transcendental
per als berlinesos però també per al món sencer. A partir d’eixe moment
començaren a caure els països comunistes del voltant, la societat tambalejava.
Enderrocar el mur de Berlin va donar empenta a la resta.
En temps de reunificació
es va plantejar que esta data fora assenyalada com dia de la festa nacional
però es va desestimar la idea perquè coincideix amb dies negres de la història:
aniversari de la instauració de la república de Weimar en 1918, el fracàs
d’intent de colp d’estat de Hitler a Berlín en 1923, l’aniversari del primer pogrom
nazi contra els jueus en 1938 en l’anomenada nit dels cristalls trencats...així
que, millor desestimar-la.
Recordem un poc del que
passà. Com a conseqüència de la guerra, l’any 1945 Berlin quedà dividida i
s’inicià la guerra freda entre comunistes i capitalistes. Quatre anys després
es fundaren les dues repúbliques alemanyes, la de l’est, República democràtica controlada
per la Unió Soviètica i la de l’oest, república federal controlada pels EEUU i
Gran Bretanya.
A la part est, el bloqueig
era cada vegada més fort i moltes persones fugien. Ja no només per la rigidesa
i control policial sinó perquè la separació ideològica va comportar partir
famílies, i amics, i vides… I va diferenciar maneres de viure, perquè des
d’aleshores cada part, apostà per camins distints per a desenvolupar-se. I per
evitar que fugiren més persones, optaren per la mesura radical de crear el mur,
així fugir seria més complicat. Tot sense pensar més que en interessos polítics propis.
Va ser un mur construit de la nit al matí, sense avisar. La nit del 12 al 13 d’agost de l’any 1961, va aparèixer
una separació de dos metres de ciment coronada amb fil amb punxes i en les setmanes
següents el mur va anar rodejant la ciutat. I cada dia que passava es buscava
la manera de perfeccionar la protecció fronterera. El Mur va evolucionar en
quatre generacions i va acabar mesurant 3’6 metres d’altura i es reforçà la
grossària en alguns punts.
Quan es parla del Mur se
l’anomena sempre en singular, però en realitat en foren dos, un era més menut i
l’altre més alt i més protegit. Hi ha qui especifica dient que n’eren quatre,
dos de formigó i dos de filat de ferro. Hi havia una franja de terreny pel mig en el
qual hi havia tota una sèrie de precaucions per pillar si algú saltava el Mur. Si
algú ho feia, s’hi trobava amb electrificació connectada a una alarma, gossos
vigilants nugats a una llarga cadena amb llibertat per atacar al possible
estrany, mines amagades, pinxos metàl·lics,
camins de patrullada, torres de vigilància... Allò era el Mur de la por.
Qui intentava fugir del
Berlín oriental s’exposava a la mort. Quina barbaritat, quan ho pense m’esgarrifa.
Per evitar fuga dels orientals, tancaren la ciutat lliure occidental. La
República Democràtica alemanya tenia poc de democràtica, perquè hi havia
control policial, presos politics, censura l d’opinió. Tots aquells que anava
en contra eren apressats. Hi està la
gran pel·lícula “ la vida de los otros” fidel testimoni del que passava.
El mur de la vergonya va estar durant 28 anys
envoltant el Berlin Occidental com un cercle al seu voltant però sense tocar el
seu territori, sempre en territori soviètic. Hi va estar fins el 9 de novembre
de 1989. Una doble línia en terra feta amb rajols rojos, marca el camí per on
anava, és la línia de la memòria.
Seguint la línia trobem fragments i alguns trams més llargs testimoni del
passat.
Els millors llocs per
veure parts del Mur i entendre un poc la història són La Topografia del Terror,
Gedenkstätte Berliner Mauer que és Memorial i
centre de documentació del Mur i el més famós, East Side Gallery.
En primer lloc visite La
Topografia del Terror, molt prop de la Postdamer platz que també va patir la
separació. Per tota la ciutat queden xicotets fragments, un dels més cèntrics
son els de la plaça Postdamer, però el lloc és realment significatiu perquè el Mur
en aquell punt va arribar a tindre una grossor considerable.
La Topografia del terror
està junt a Martin-Gropius-Bau, un edifici renaixentista inspirat en els palaus
italians que acull una de les galeries més importants de Berlin.
I també està junt a altre majestuós edifici d’estil neo
renaixentosta que va ser seu del Parlamnet Prusià l’ant 1899, en epoca nazi seu
dels tribunals fins que es va convertir en club d’oficials. Després de la
reunificació ocupa el Parlament estatal de Berlin.
En la Topografia del
terror hi ha una exposició gratuïta situada a l’aire lliure, en les ruïnes del que va ser la seu principal de la Gestapo, la policia secreta dels nazis
coneguda també per les SS. És una exposició esgarrifant, realment dura.
Hi s’explica la tasca de control del programa nacionalsocialista d’extermini
i persecució. S’hi veuen els horrors en els actuacions de la Gestapo. I podem veure un llarg fragment del Mur
original sense pintar, de 200 metres de llarg, que van aconseguir salvar justament
per estar al costat de les oficines policials.
Altra visita interessant
per entendre la guerra freda és Gedenkstätte
berliner mauer, que és un espai per
recordar l'atrocitat de la separació viscuda des de l’any 1998. Junt a la línia
fronterera de la Bernauer Straße hi ha un tros del Mur principal, un de la franja de la Mort i altre de l’interior,
també hi ha una torre de vigilància. Es veu el Mur de formigó i part
reconstruït en ferros.
Trepitjant aquell lloc s’entén
com es construïren les instal·lacions frontereres i la conseqüent angoixa de
qui les va patir. Observem tot amb respecte i silenci. Una guia local explica
la història i ho fa amb tant de detall que fàcilment s’entén tota la barbàrie, també
ens mostra fotografies antigues i es recolza amb una maqueta. L’explicació és molt didàctica i completa. M’agrada
quan m’expliquen la història del que estic veient amb tanta professionalitat i
vehemència.
Podem imaginar el carrer
dividit. I és que abans del Mur, hi existia un carrer de només 8 metres d’ample. On
estaven les façanes de les cases es construí el Mur i tots els edificis del costat Oriental
s’enderrocaren i en el lloc de les cases es creà la franja de la mort. A partir
d’eixe moment, quan els veïns de l’oest treien el cap per la finestra veien el Mur
i les torres de control on sempre hi havia guàrdies disposats a disparar al
mínim moviment sospitós.
Hi ha molt que veure i
fa reflexionar sobre la barbàrie humana i fins on pot arribar.
Una part que emociona molt,
és la dedicada a les persones que van morir travessant el Mur: són dones,
homes, soldats, xiquets... tots amb nom i cognoms, amb vides truncades.
De sobte, enmig de l'explicació plante l'orella. I és que la guia, situada davant d'una fotografia, està parlant de la cançó "Libre" de Nino Bravo. Qui em coneix sap que no puc quedar-me impassible quan escolte el nom del cantant del meu poble. M'enorgueix que siga tan estimat per tot arreu. La guia està contant una història sobre el soldat al que, suposadament, se li va dedicar la cançó "Libre", història que he llegit sovint a les xarxes socials i no sé si és certa. Per això, en el moment no dic res, ni ho corrobore.
Sé que la guia és una experta, però una vegada en casa he volgut indagar sobre el tema i m'he assabentat que la cançó no va ser un homenatge al soldat, sinò que en el seu origen, és un cant a la llibertat en general, la que aleshores escassejava. Jose Luis Armenteros, un dels compositors, ho va deixar clar en una entrevista l'any 2013. El que és una realitat és que no s'ha de fer cas de tot el que la xarxa diu, i este en concret és un exemple de veritat tergirversada que va corrent com la polvora. També hi ha una entrevista de 1972, de quan aparegué la cançó que podem veure i escoltar al youtube, en la que Nino Bravo explica que la cançó tracta sobre un tema social mundial com és la llibertat.
Murs i barreres. Imagine
els sentiments que despertaria esta situació de separació. Hi hauria
incomprensió, ràbia, impotència, dolor o tristor. Ho imagine però sentir-ho en
carn pròpia seria esborronant per a tothom. Cert que la visita d’este lloc no
deixa impassible. Abans del Mur hi havia un cementeri, el de Sophien-Friedhof, que va desaparèixer en
acabar dins de la franja de la Mort, algunes tombes foren exhumades i altres
ignorades. Imagine la situació dels familiars dels enterrats...
Dins la franja de la
mort també hi havia una església amb torre que, com tapava visibilitat en la
vigilància, s’enderrocà l’any 1985. En el seu lloc es construí l’any 2000, la
capella de la Reconciliació.
El que queda en peu és la
torre de vigilància. Mirem a traves d’una ranura que hi ha en el mur de formigó
imaginat tot l’enrenou que hi hauria al voltant de la torre per poder complir
al màxim la tasca d’evitar que cap dissident traspassara la frontera
establerta. De nou se me ppsa la carn de gallina.
Junt al Mur, hi ha un
centre de documentació construït l’any 2009 que mostra la història de la
construcció del Mur i com la ciutat quedà dividida. Hi està la torre
mirador per poder veure la franja de la
Mort des de l’altura i així poder
imaginar quina vista tindrien els veïns occidentals.
El lloc remou empatia
front al sofriment viscut en un passat no tan allunyat. Un passat que no s’ha
d’oblidar per a que no torne a passar.
East Side Gallery és el
fragment més popular de Mur. Està situat vora el riu Spree i en la part Est. També
és el fragment més llarg amb 1’3 quilòmetres. Nosaltres hi anem, abans de fer
el recorregut admirem el pont Oberbaumbrücke. A Berlín, segons diuen, hi ha més
ponts que a Venècia, doncs este, és un dels més especials perquè enllaça dos districtes
separants pel Mur i es va convertir en simbol de la reunificació. Per damunt
passa el tren.
East Side Gallery és la
part alegre que deixem per al final després de visitar els altres llocs més negres. És visita obligada
per les més de cent grafitis i pintures pintades l’any 1990. Són obres d’art de més de cent artistes famosos arribats
de més de 20 països. És la major galeria d’art a l’aire lliure del món.
Iniciem amb interès el
camí per la vorera... Hi ha molta gent. Al Mur East Side Gallery sempre n’hi ha. Observe que el
mur era molt prim, a diferència d’altres parts on es va reforçar i era molt
gros.
Quanta creativitat! Imagine els pintors amb
pinzells, esprais de pintura a la mà i el seu disseny pensat celebrant la festa
de l’enderrocament del Mur i l’opressió que representava... imagine l’alegria
per omplir un lloc tan gris i trist, de
color, optimisme i bona sintonia.
El graffiti més conegut és
el del bes entre Leonidas Breschnew, cap d'Estat de la Unió Soviètica de l'època
i i Erich Honecker, president del que aleshores era la República Democràtica
d'Alemanya, però hi ha molts més.
Alguns expressen pau,
unió, esperança i altres critica.
M’agraden.
El Mur a l’intempèrie
es deteriora i des de fa uns anys les autoritats van restaurant-lo. Entenc que
amb el pas del temps es faça malbé, però no m’entra en el cap el vandalisme
dels radicals o la incosciència d’uns ignorants escrivint sobre este símbol de
la ciutat i de la història patida. I són realment ignorants perquè sense problema
posen el seu nom i d’on són.
Sense cap dubte, East
side gallery, junt al riu Spree, és un lloc especial entre tots els especials.
Acabe esta visita pels
fragments més representatius del Mur creat per dividir, mostrant una escultura
que té un significat unificador i per això em resulta interessant, el seu lema
és: “Trobar la totalitat i unitat dins del món”.
Es tracta de Mollecular Man,
una enorme escultura de 30 metres
flotant i 45 tones de pes, situada enmig
del sriu Spree, a només 30 minuts caminant des de Easy Side Gallery seguit el
riu. Forma part d’una sèrie d’escultures similars de l’artista en diferents
parts del món. Esta formada per tres figures masculines de peu fetes d’alumini que
plenes de forats s’uneixen per crear un Tot. Son figures que semblen
abraçar-se mentre caminen per l’aigua. Són unes figures espectaculars.
QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019