FOTOS i MÚSICA: PETRA a JORDÀNIA

Entra, de la mà d'una música encisadora, a la ciutat de pedra, 
a la ciutat rosada...
la que antigament poblaven els nabateus...
la que va ser immortalitzada en pantalla quan Harrison Ford- Indiana Jons buscava un tresor...
Entra...i somnia...

Música:

Ad libitum.Intro

(Chambao-Flamenco Chill)

Pots llegir sobre Petra en

LA CIUTAT ROSADA

MONTEVERDE en COSTA RICA: Activitats en plena naturalesa.

La veritable riquesa de Costa Rica està en la naturalesa que l’envolta. Tenen al voltant del 25% del territori protegit i s'hi concentra quasi el 5% de la biodiversitat del Planeta.

Quan es va a MONTEVERDE, no es pot perdre el temps, hi ha tantes coses que es poden fer...Quan jo hi vaig estar, una d’elles era visitar el GRANOTARI, exactament no sé si és el nom que cal emprar per anomenar este lloc on tenien cura i conservaven moltes de les varietats de granotes existents a Costa Rica. Hi havia grans d’uns 4cm, menudes com una ungla, unes que tenien un color indefinit que es camuflava entre les fulles o les pedres on solien parar i altres que eren molt vistoses. Algunes de les que tenien colors més cridaners eren tòxiques o verinoses per defensar-se dels depredadors naturals, era la seua manera de dir als enemics que si s’atrevien a menjar-se-les corrien perill. Tal volta n'eren, al voltant d’unes vint espècies diferents entre granotes i altres amfibis les que s’hi  concentraven en este recinte.

Al granotari hi ha varietats de tots els colors i grandàries i de tots els nivells de perillositat.

Va ser una visita molt interessant guiada per un expert jove que a més d’indicar-nos els costums de cadascuna de les granotes, ens les mostrava assenyalant-les amb una llanterna perquè la visita va ser nocturna i les granotes que trobàrem despertes eren les que dormien de dia. Amb el mateix tiquet d’entrada podíem entrar per veure les granotes diürnes però nosaltres no ho férem, no per falta d'interes, sonò per falta de temps. 

De vegades les granotes es camuflen i no es veuen si no es posa molta atenció. 

Recorde que el recinte que tenia cura de les granotes estava un poc separat de tot, a tres-cents metres més enllà de la població de Santa Elena, no hi havia cases al voltant només vegetació frondosa. Varem tornar de nit fosca i plujosa per un camí de pedres solitari i costerut, amb fred per la humitat i un poc de por al cos per no saber exactament si el camí escollit era el que tocava agafar.  

Altre dia férem un passeig pels PONTS COLGANTS DE FERRO. La passejada entre ponts i sendes va ser tranquil•la, agradable. Endinsar-nos entre tanta vegetació i en ocasions caminar a tanta altura pels ponts de ferro va estar una experiència relaxant, perquè la passejada es va fer molt pausada, sobre tot quan s’havia de creuar pels ponts, alguns del quals eren molt llargs, al voltant de de 300 metres de longitud, i tremolaven les cordes que el subjectaven, fent-nos tremolar tambè a nosaltres perquè el bac seria mortal.

No és na activitat de risc, només si es té vertigen pot  resultar dificultós.

Tanmateix pense que podria haver estat millor. Este passeig no el férem a soles, s’organitzà agrupant a gent perquè així, segons deien, s’aprofitava  l’explicació de la persona que acompanyava i encapçalava el grup. En este cas érem una colla diversa de dotze persones, alguns que no entenien res l’espanyol, més un guia que no en sabia molt de la fauna i vegetació autòctona i que deuria ser un principiant al que se li notava la falta d’experiència.

El nostre passeig de pont a pont, és tranquil,
impresiona mirar avall i també amunt perquè es quan te n'adones de l'altura per on es va.

Varem veure molta vegetació diversa però l’expert no ens va dir el què era, només de tant en tant va esmentar el nom d’algun arbre com el guayabo o l’arbre depredador però vaig acabar per no fiar-me de les seues paraules. Jo no sabia, ni sé, d’arbres ni d’animals, sobre tot dels que existeixen en este país, per la qual cosa em vaig quedar amb ganes de més informació. No vull queixar-me, s’ha de perdonar la inexperiència... tothom ha de passar per primeres vegades.

Vegetació i més vegetació. PURA VIDA.

Després de la visita als ponts de ferro buscàrem lloc per sopar, i per no perdre detall i continuar observant la gent que circulava pels carrers, agafàrem taula en una restaurant junt a una gran finestra al poble, a Sannta Elena.  Era dia de festa gran,  el dia de la mare, 15 d’agost, i tothom estava de passeig. De sobte una xica em saludà de manera molt eufòrica, era una xica que havia conegut el dia d’abans, ama d’una cabines de dormir per llogar. Em vaig adonar de la familiaritat que s’hi respirava. En poc de temps ja havíem fet amistats locals...La pluja també anava resultant-nos familiar. 

També férem amistat amb el fill d’una hisenda familiar on anàrem per conèixer el procés d’extracció de la canya del sucre fet a la manera tradicional. Però esta visita va donar per a molt i li dedique un espai especial. 

Ens acomiadàrem de Monteverde on es vivia la natura en tot moment i ho férem amb un poc de tristesa per no poder quedar-nos uns dies més, però alhora amb l’entusiasme de que anàvem a conèixer altra part de Costa Rica que de segur era totalment diferent.

Costa Rica és sinònim de natura.

Si hagueren disposat de més temps en esta reserva biològica, podríem haver gaudit de més passejades naturals per senders, algunes es poden fer lliurement però la majoria recomanaven fóra amb guies experts que formen part de l’Associació per a la Conservació de Monteverde. Algunes s’aconsellava fer-les amb cavall com la visita a la reserva santa Elena situada a  5 km al nord del poble. Amb este transport s’hi podien recórrer més llargues distàncies i a més s’evitava enfangar-se, perquè el bosc sovint estava banyat i amb tolls. Les sendes en esta reserva arribaven fins un cim elevat on hi havia un mirador des d’on s’hi podia veure fins i tot el  volcà arenal, situat a 20 km i també hi havia en este lloc un alberg per poder passar la nit.

Ens va faltar moltes explicacions, però la bellesa de l'entorn i la pau que s'hi respitava compensava.

També amb més temps s’hi podien haver fet altres activitats d’aventura que per tot arreu s’oferien com el canopy o tirolina que es feia passant, simulant ser Tarzan, d’arbre a arbre a unes altures, i que en este paratge eren altures de vertigen, a velocitats trepidants i amb més trajecte que en qualsevol altre lloc de Costa Rica. No era la millor manera d’apreciar la vegetació i la fauna, però tal volta, per als atrevits, si era la més emocionant.

Els arbres adopten formes estranyes amb el pas del temps.

Em vaig quedar amb la curiositat de visitar una granja de quàquers, malgrat la meua aversió al formatge que era el producte que fabricaven. Esta comunitat procedent d’Estats Units va arribar per primera vegada a Monteverde  l’any 1951 atrets per la terra fèrtil i el clima benigne. Començaren talant arbres per crear terreny per pasturar el ramat però aviat es van adonar de la importància de conservar la selva verge. I va ser quan crearen una reserva de 10.000ha de bosc nuvolós.

I la vegetació inunda el paratge

En l’actualitat la comunitat quàquera de Monteverde està al càrrec de modernes instal•lacions on es produeixen 1000 kg de formatge a l’any que distribueixen per tot el país. Malgrat ser generalment comunitats que viuen al marge de la resta de població allà on estan, en Monteverde no passa, i han aconseguit que la llengua anglesa s’utilitze en la zona tant com l’espanyol.

Malauradament per falta de temps tampoc poguérem veure el jardí de les papallones. Quina llàstima, quantes coses ens han quedat pendents...tal volta algun dia de nou torne.

REFLEXIONS POSTERIORS: COSTA RICA 2006

Més sobre Costa Rica:
Les tortugues verdes de TORTUGUERO
Passeig en barca per TORTUGUERO
El poblet de TORTUGUERO
Més de TORTUGUERO
El llac ARENAL
EL volcà ARENAL
Per les muntantes de TILARAN
FINCA EL TRAPICHE
UN BAR DIFERENT
CAMÍ DE MONTEVERDE

COSTA RICA, PARATGE NATURAL, 

RESSENYA LITERÀRIA nº 41: EL BOLÍGRAFO DE GEL VERDE

nº41-EL BOLIGRAFO DE GEL VERDE

Eloy Moreno

Este llibre m’agrada, me’l vaig llegir quan l’editorial Espasa l’acabava d’editar i me l’he tornat a llegir ara per a fer esta ressenya. El vaig agafar per curiositat, no sé exactament qui me’l va recomanar o què em va impulsar a escollir-lo i emportar-me’l en préstec de la meua biblioteca habitual. Tal volta perquè havia escoltat, en algun mitjà de comunicació o xarxa social, la història de com la novel•la va passar de manuscrit a llibre. I m’impactà el convenciment de l’autor que el que havia escrit anava a triomfar. I és que Eloy Moreno va escriure la novel•la, i com generalment les portes de les editorials no estan obertes de bat a bat per als desconeguts, va decidir fer una autoedició i això suposa la difícil tasca de fer-se també tota l’auto promoció. Segur que va ser dur fer molts quilòmetres de llibreria en llibreria per col•locar el fruit del seu treball al costat d’altres novel•les d’autors consagrats, alguns amb fama motivada i altres que ocupen les prestatgeries i no s’ho mereixen tant. 

Les xarxes socials també li donaren una empenta. I eixe màrqueting i les hores fent de comercial del seu propi producte donaren bon resultat. Eloy no ho va fer gens malament. A més a més, com  mostrava i venia un “producte” de qualitat el “boca a boca” va funcionar, i així arribà a l’editorial Espasa que li va donar major difusió.

Quan agafes el llibre i li dones una primera ullada observes que té una ressenya de presentació intrigant i original, no diu res exactament i pica la curiositat per obrir el llibre i començar a estripar de què va. I el fet d’observar en esta primera ullada que la novel•la està escrita en capítols curts augura que serà de fàcil i ràpida lectura, i este detall, sempre anima.

I ja, quan comencem a llegir trobem que el que conta i com ho conta enganxa, i és perquè retrata una rutina quotidiana que passa a qualsevol. I a més a més la conta en primera persona que ajuda a identificar-nos amb el protagonista. 

El llibre m’agrada, ja ho he dit, però a més a més ocupa este espai viatger perquè té a veure amb els viatges. Sabem qui és i què li passa al protagonista mentre ens ho conta quan està fent un viatge allunyant-se de casa. Primer va amb tren, després agafa un autobús i finalment continua el camí a peu presentant-nos els paisatges del Pirineu i els seus llacs, descrivint-nos el seu deambular de refugi en refugi com un caminant o turista més. Com viatgera i aficionada a caminar per sendes de muntanya que sóc, sense tindre molta idea, hi ha parts del relat de l’ascensió per la muntanya en els quals m’he sentit plenament identificada, estan molt ben escrites. La sensació d’angoixa per l’esforç es transmet a la perfecció. 

En realitat el protagonista no fa un viatge de plaer, és una fugida i fa molts quilòmetres de trajecte fins la destinació escollida, són molts moments de solitud  que dedica a recordar diversos passatges de la seua vida laboral i personal, i també fa repàs dels esdeveniments que l’han portat a eixa decisió.

L’estil d’escriptura és senzill, com la mateixa novel•la,  utilitzant una trama plena d’intriga. La novel•la  mostra com el protagonista perd el temps que és el mateix que perdre a poc a poc la vida per no assaborir-la,  i també mostra el camí que mamprèn fins arribar a la nova destinació on acaba encarrilant la seua vida.

Eloy Moreno ha jugat amb el llenguatge i  així cada capítol està carregat de reiteracions, de paraules o de frases que recalquen eixa monotonia en la que el protagonista està immers. I eixes reiteracions no deixen de ser un joc lingüístic en el qual l’autor es recrea gaudint en cada frase estructurada creant tocs de poesia. Els trobem en la primera part de la novel•la explicant el  ritme dia a dia, i també estan presents en la segona part, quan ens mostra l’inici del canvi de vida.

És una novel•la entretinguda que a més a més té una reflexió important i certa sobre la societat actual, de vegades deixant passar moments preciosos, sense gaudir i sense actuar. I així, convida a parar-nos i mirar-nos, ens incita a preguntar-nos si el que vivim és el que realment voldríem i si la resposta és no, encoratja cap a un possible canvi.

Definitivament dic que m’he fet seguidora d’este jove autor,  sé que tot el que escriga m’agradarà, així que una vegada llegida esta primera novel•la, cal llegir la segona, “Lo que encontre bajo el sofa”, no dubte que serà tan interessant com la primera, i més si cal per estar ambientada en la preciosa ciutat de Toledo, tan atraient i misteriosa.

ITÀLIA: Continuació del passeig per VERONA-II PART

Verona és més que Romeo i Julieta...i tal volta és la raó per la qual hi ha tanta gent, no tothom busca saber dels amors de la famosa a parella.

Estem complint el ritual d’anar a veure el balcó de Julieta, massa gent, massa explotació turística...però ho entenc, cadascú trau d’on pot.

Després, seguint el plànol ens encaminen a la plaça l’Erba, molt acollidora i popular, amb mercat al centre de la plaça i edificis bonics envoltant-la, alguns mantenen els frescos encara pintats a la façana.

Plaça l'Erba, popular i acollidora.

M’agrada esta plaça, és alegre, té color, té vida és una plaça popular. Enmig de la plaça hi ha una font, quasi ni es veu amb les paradetes del mercat, la font esta coronada per una escultura romana  que també és símbol de la ciutat.

Plaça l' Erba amb un mercat que li dóna molta vida, amb una font que és simbol de la ciutat.

Passant un arc, L’arco della Costa, canviem radicalment d’ambient. Però abans parem l’atenció en l’arc, hi ha una costella de balena, o dinosaure, penjant. No se sap per quin motiu hi és, segons diu la llegenda, caurà quan passe per primera vegada una persona “justa”. Eixa afirmació dóna que pensar, perquè això és el que es diu desconfiar de la bondat de les persones. No sé qui haurà iniciat esta afirmació tan radical, vull pensar que està situada en altres temps i les coses no eren com ara... o si?. Cert que fa pensar en quanta corrupció hi havia i hi ha.

Passem per davall l' Arco della Costa.

I deia que canviàvem d’ambient, perquè passem a una plaça senyorial, ja ho diu el nom, piazza del Signorini. Contrasta amb l’anterior. En esta plaça els edificis eren propietat de famílies importants, en una de les cases va estar vivint Dante, refugiat després de la seua expulsió de la seua Florència natal, és per això que la seua estàtua presideix la plaça.

Piazza dei Signorini, amb l'estàtua de Dante enmig.

En este plaça hi ha una torre, la Torre dei Lamberti. Pugem per veure les teulades de la ciutat, hi ha vistes a la plaça dei Erbe, on acabem d’estar. Es va iniciar la construcció de la torre al XII i esta feta en rajola i marbre, és la torre més alta de Verona, mesura 84 metres.

Pugem a la torre dei Lamberti.

I seguim caminant...atabala tanta gent, de vegades no sabem ni on estem, però tenim clar que volem anar a pont de pedra. Volem creuar-lo per anar al teatre romà.

Sabem on volem anar, però no per on. Deambulem...

Arribem. Per fi. El pont de pedra és una construcció romana de la primera meitat del segle I restaurada posteriorment.

Pont romà

Creuem el pont. M’ha agradat travessar-lo, malgrat el calor del moment, un “caldo” que a eixes hores centrals del dia és sufocant. En no res estem al teatre romà construït en temps d’August situat als peus del turó de San Pietro. L’interior, també amb seients preparats per a als espectacles decep, tal volta es pel calor que no fa veure les coses agradables.

Teatre Romà

Retornem pel camí fet, parant en el pont amb deteniment, intentant fer la millor foto. Així es troba el veritable sabor de Verona, observant detalls, mirant-la “per fora” i trepitjant carres i avingudes sabent o no sabent per on s’hi val, això tan se val.

Caminar i parar, sense presses...

Anem al Duomo, que destaca al primer colp d’ull per la façana feta amb una pedra volcànica, marbre blanc i marbre rosa, típic de la regió de Verona, que li dóna elegància.

El Duomo

Va ser construïda basant-se en dos esglésies cristianes antigues que fores destruïdes en un terratrèmol l’any 1117. La primera catedral que va estar en este lloc fou consagrada l’any 380 d.C, i després va ser substituïda per altra molt més gran al segle V. Alguns dels mosaics al terra que daten d’estes antigues esglésies encara s’hi poden veure.

Mosaics de les antigues esglèsies.

Cansades de tanta aglomeració de gent optem per anar a Castel Vecchio  seguint el tram menys transitat, ho fem vorejant el riu.

Per anar al castell, voregem el riu.

Edificat a mitjans del XIV és el monument d’arquitectura militar medieval principal, Des del el pati interior, l’antiga plaça d’armes s’accedeix al museu.

Pati exterior del castel Vecchio.

I  el que M'ha agradat molt ha estat passar pel ponte Veccio, situat darrere del castell amb arcs de rajola i merlets; i amb vistes boniques sobre la ciutat.

Des del Castel Vecchio hi ha boniques vistes del riu i de la ciutat.

Així que sobre Verona, només puc dir que he gaudint passejant pels carrers i admirant les construccions, les façanes, els escuts emblemes familiars...així considerant-la com una ciutat museu, puc parlar bé d’ella.

En canvi no m’ha agradat el que està explotat turísticament com, Julieta, el teatre o les Arenes que ho venen a preu d’or. Verona és una ciutat turística i explota al turista, si se sap de bestreta tal volta no desil•lusione tant. El que segur val la pena, serà assistir a una representació teatral o opera i qualsevol espectacle que es faça a les Arenes, no dubte que eixa si serà una experiència única. Ho deixe per a una possible futura visita, això si pagarà la pena.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, VERONA des de BOLONYA

PASSEIG PER VERONA: I PART

ITÀLIA: Inici del passeig per VERONA-I PART

Ciutat del nord d’Itàlia turística per excel•lència on tothom busca el romanticisme creat al voltant de l’afamada Julieta, però Verona és més...

Amb tren directe des de Bolonya arriben a Verona, se n’ix de la zona Emilia Romaña, però és un trajecte fàcil de fer amb el tren regionale veloce que és un dels més assequibles de preu.

Des de l’estació de tren al centre històric veronés hi ha una mitja hora a peu, i una vegada estem als llocs principals per a visitar trobem la primera diferència respecte a Bolonya. Hi ha gent cridanera i cues llargues per entrar a tots els llocs. Verona està turísticament explotada. Està massificada. La primera cua que fem és per entrar a Les Arenes, un edifici espectacular per fora que sincerament per dins, em decep.

Les Arenes és un espectacular edifici dels temps romans.

Tal volta és per pensar en el preu excessiu de 6 euros que he pagat per veure simplement un lloc que estava de preparatius per als espectacles nocturns. Sé que té molta història, però tanta gent...tan d’abús no em fa veure el valor real. Sé que es va construir al segle I i solament això ja val la pena. És impressionant i molt ben conservat, això és cert.

Entrem a l'edifici, però també l'observem per fora.

Té forma eliptica, i segons diuen capacitat actual per a més de 22000 persones.  Tot cert però la visita es pot fer en deu minuts, és el que es tarda en donar la volta tranquil•lament i fer una ullada a les grades, que estan plenes de seients per rebre els espectadors que a la nit gaudiran d’un espectacle.

L'interior és decepcionant, tant  de seient per a l'espectacle nocturn tapa el que és en realitat.

Abans d'accedir a les grades, donem la volta pel corredor. Un cartell anuncia l'actuació de Placido Domingo.

Hem vist pels voltants els atifells que necessiten per a la representació de la nit, sembla que és l’opera Aida de Verdi.

La representació de la nit és Aida, l'opera de Verdi. Al voltant de l'edifici estan tots els atifells complemets de l'escenari per a l'espectacle.

Seguint les indicacions del plànol i dels cartells col•locats als carrers i anem a visitar la casa de Julieta. Hem de seguir el ritual.

Cartells indicadors dels llocs i monuments no en falten. Verona és tremendament turistica.

Jo ja conec el balcó afamat, el vaig veure fa molts anys però adonant-me com està de turística Verona actualment, imagine com estarà el balcó ple de visitants. Vull anar solament per corroborar els estralls que el turisme fa. I ho comprove.

Porta d'acces al pati de la casa de Julieta, on està el famós balcó.

Al jardí està Julieta immortalitzada i la gent creu que tocant-li el pit tindrà amors afortunats...jo com no crec en este coses, no faig la cua que hi ha, no siga cosa que la història tinga fecte contrari, i qui toca, queda perjudicat. Així que en lloc de fer cua, mire com la fa la resta de la gent, intentant alhora analitzar el seu comportament. I al final la meua deducció “filosòfica” és que les persones volem creure en coses bones i no pensar en les dolentes. I si tocant-li el pit a Julieta tenen un rato de felicitat, endavant. Així té el pit la pobra...ja tot”erosionat”.

Al jardi de la casa de Julieta, quasi ni es pot passar de tanta gent! 

El balcó de Julieta és un negoci creat, el balcí i el que l’envolta. És el que pense. Tot és relatiu i subjectiu, hi ha gent que tot este muntatge li agrada, així que respecte qui gaudeix fent els grafits, posant el cadenat al reixat símbol d’amor etern o comprant el record-regalet corresponent per mostrar en tornar a casa que ha estat a la ciutat dels afamats Romeu i Julieta o...de Julieta i Romeu, com galantment diuen els italians basant-se en el títol de la novel•la anterior a la de Shakespeare escrita per un desconegut escriptor anomenat Da Porto.

Fem una ullada i a un costat i altre, hi ha parets plenes d'escrits d'amor, i cadenats col.locats pels enamorats en un reixat, simbolitzant el seu amor etern.

No he entrat a la casa, suposadament dels Capuletto. Hi ha qui creu que és la casa real i el balcó pel qual va pujar Romeu, però també hi ha qui diu que és simplement una fonda més del segle XIII de les que es conserven en Verona. No vaig a veure la tomba de l’enamorada ni la casa de l’enamorat., he tinguit prou mirant el balcó i comprovant allò que augurava sobre el turisme de masses.

La majoria de les fotos en este jardí estan  plenes de caps, així que el millor és fotografiar amunt, cap al cel.

Continuarà...
II PART

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, VERONA des de BOLONYA

TUNISIA: les dunes de DOUZ i el llac salat

Anem on anem sempre hi ha un llenguatge universal: els gestos i els somriures.

Les dunes de Douz són la porta d’entrada al gran desert. És un lloc màgic, com tot el que envolta el desert. Les muntanyes d’arena són les que presideixen i manen del lloc, un lloc que actualment espera impacient el turista  amb desig de viure la succedània aventura de pujar en dromedari i donar una volta per les dunes. 

Les dunes de Douz són la porta d’entrada al gran desert.

Douz és lloc que conserva tradicions dels avantpassats. I en certa manera quan entre bromes els camellers juguen amb el viatger a fer un hipotètic canvi de dones per dromedaris, no ens hem d’ofendre, simplement segueixen la tradició del comerç que antigament feien els seus pares o iaios. 

És un joc que sempre fan. I com un joc s’ha d’agafar, sense mal interpretar ni voler posar etiquetes equivocades a favor o en contra, o de masclisme o feminisme. Simplement és un joc. Hi ha qui ho pren bé i ho troba afalagador i altres no tant. En tot cas és la manera que tenen els àrabs de contactar o d’apropar-se. És un ritual que no solament passa  a Tunísia, passa allà on hi ha camells i desert. Saben que al viatger li agrada la broma i la fan, en realitat saben que per als occidentals que els visitem és un canvi impossible. Què va a fer el viatger amb els camells en una ciutat?

Canviar dones per camells, és un joc, és la manera que tenen els àrabs de contactar o d’apropar-se.

Els berbers si que fan servir els dromedaris, i no poc. Ens conten que a la zona on estem, dijous és el dia que fan compra venda d’estos animals, que són el mitjà de locomoció més habitual. I encara que els vehicles tot-terreny envaeixen el lloc, el dromedari continua sent, a hores d'ara, el rei.

Els dromedaris són importants, com mitja de locomoció, per a l'alimentació, aprofitant la pell..

Els dromedaris demostren el seu poder només amb la presència. Són altíssims i d’un color blanc que els caracteritza i identifica. Tenen una innata bellesa majestuosa.  M'agrada veure eixa relació especial amb el cameller que el cuida. Sovint són protagonistes de carreres al desert que tenen fama i arrel en esta zona del nord d’Àfrica. Els dromedaris de pedigrí són els coneguts meharis. 

La màgia del desert magnetitza. 

El monòton paisatge d’arena es veu trencat quan de sobte es veu la verdor d’ un grup reduït de palmeres, disseminades, alimentades per algun chott o oasi. Els oasis alimenten i donen vida. Douz es anomenada “la colina verde” i és un dels gran oasis a Tunísia amb més de cinquanta mil palmeres, moltes de les quals fan la varietat de dàtils deglat Nur, de les més preuades al món.

I l’arena és sorprenentment quasi blanca, i té una constant vida quan per efecte del vent les muntanyes que formen les dunes adopten formes diferents. Ara és una muntanya alta i de sobte és més baixa.

En Douz no hem de perdre’s l’experiència de pujar a lloms del dromedari, hi ha molts. És el negoci del lloc. Els camellers s’han adaptat als temps actuals del turisme i ja saben molts idiomes, als menys els considerats principals perquè són els que parlen la gran majoria dels turistes. Estan posats al tracte, són llestos i saben les expressions necessàries per fer conversa. Fins i tot hi ha qui va més enllà i sap sorprendre, i si escolta que no parles en alguna de les llengües dominants sinó en català, s’atreveix amb alguna frase que prèviament ha memoritzat. El tema del futbol és el més recurrent, allà on vas, jugadors i equips espanyols són coneguts i donen peu per parlar. Encara que amb els vaivens del camell, poc de temps queda per xarrar.

No importa si és la primera com la desena vegada, quan estàs damunt del dromedari s’ha d’estar vigilant, el dromedari va al seu aire i pot ajupir-se si li ve en gana. Dóna ensurt, cert. Aleshores ens hem de subjectar bé per no caure al terra, i encara que el bac pot resultar suau per caure sobre el blanet de l’arena, l’altura del camell pot acabar en un accident inesperat. 

I enmig de l'arena broten palmeres, enmig de no res eix la vida.

Els moviments inesperats dels dromedaris són normals i en uns minuts el nostre cos ja s’ha adaptat. Amb l’animal cal emprar el llenguatge universal, cal acaronar-lo per demostrar-li una aparent tranquil•litat. I és que encara que el cameller vigila els moviments de l’animal, no hem d’oblidar que no deixa de ser animal amb accions que poden eixir-se’n de la nostra normalitat.

I de sobte hi ha una fortalesa, hui en dia aprofitada com escenari de pel.licules, abans escenari de vida real i segurament lluites.

Després de Douz el desert s’escampa sense límits aparents cap a l’infinit, és el Sàhara, l’immens Sàhara que ocupa tanta superfície d’Àfrica. Amb esta passejada hui només hem fet un tast de l’essència del desert que encisa, que enganxa, enamora...hem fet un tast de l’enigmàtic lloc que tants misteris amaga.

I sorpren imatges com esta, camellers dormint enmig l'arena. 

Eixim de l’oasi de Douz, i de camí a Tozeur trobem el CHOTT EL YERID.

Chott el Cherid

Chott el cherid: el llac salat

És un immens llac salat, de 5000 km2. És més extens del Sàhara. L’any 1984 va ser construïda i asfaltada una carretera de 100km  per poder travessar este llac,  per al transit de locals i també dels cada vegada més nombrosos forasters, que hi anem per saber d’ells i conèixer el llac.

El llac és inmens, nosaltres només vegem una part.

Les colines que envolten el camí canvien de forma i de color, segons lloc, segons llum, poden ser morades o grogues, verdes o roges. Són figures que confonen i no se sabem si són miralls o si són reals... És un deliri anar per esta part de Tunísia, tan oberta, tan clara, tan blanca...una zona que convida tant a imaginar i somniar i així viure noves vides diferents a la pròpia. És el que jo faig: pensar en què passaria si jo hi vivirà convertint-me, de vegades en aldeana i altres en princesa beduïna.

És una imatge inusual, desert, llac...i llac salat.

QUADERN DE VIATGE, TUNISIA primavera 1998

Si vols llegir més sobre TUNISIA clica:
sobre les cases troglodites

sobre el turisme de sol.