Poble pintoresc amb un castell, una gran església i
carrerronets plens de cases blanques excavades en la roca i penjades al vessant
de la muntanya.
Hui visite el
poble d’Alcalà del Xúquer, la joia rural d’Albacete, que pertany a Castella la
Manxa. El poble està situat a la gorga del riu que passa pel poble fent un traç sinuós que condiciona la
disposició de les cases aprofitant el meandre.
Vaig amb els
companys de la universitat NAU GRAN campus Ontinyent, celebrem el final de curs en este poblet de la Manchuela, un poblet encisador i preciós, amb cases pintades
de calç i flors i testos amb plantes que creen un ambient acollidor. De fet
està catalogat com un dels més bonics d’Espanya, com bé diu el cartell situat uns
metres abans d’entrar a la localitat, encara en la carretera d’accés, en un mirador punt estratègic
on es veu una de les boniques panoràmiques junt al cartell del nom del poble.
Des del mirador
es veuen clarament com els carrers, que s’endevina són estrets, s’enfilen cap al
castell, és el que veiem de lluny. En entrar al poble trobem un conjunt
arquitectònic natural i únic. És un poble que viu del turisme i intenta
mantenir-lo. En 1982 va ser declarat conjunt Històric artístic. També està
declarat com bé d’interès cultural. A més en l'any1986 se li concedí el tercer premi, després de la Torre Eiffel de Paris i la gran mesquita d’Istanbul, a la millor il·luminació
nocturna artística. Que us sembla? bocabadant no? I en 1998 va rebre per part de la junta de Comunitat de Castella
la Manxa el premi de turisme per la tasca de promoció i desenvolupament. Quant
de reconeixement no?
La roca que
envolta el poble és calcaria nivell 3 segons la classificació d’escalabilitat,
és tracta d'una pedra toba que es desfà amb facilitat i alhora presenta bona estabilitat.
Encara en la carretera, i a punt d’entrar al poble traspassem una gran roca i realment resulta bocabadant. Sembla que estem entrant a Petra
en Jordània. I ja sé que es una comparació exagerada, ho sé, però és el que m’ha
vingut al cap.
Per a visitar el
poble fem el recorregut des de la part alta a la part baixa, des del castell fins al riu. Caminar
costera avall és millor tenint en compte les altes temperatures que estem patint
en estos dies de juny del 2026. Per la qual cosa l’autobús, circumval·lant i
per una carretera estreta i sinuosa, ens porta a la part alta del poble
parant-nos en un punt des d’on trobem altra perspectiva del conjunt del poble diferent a la que hem
vist abans i també veiem alguna de les cinc pedanies d’Alcala.
Baixem de l’autobús i hem de seguir a peu, malgrat la calor i el sol enlluernador que hi ha. Tanmateix val
la pena la caminada per poder observar el poble des de dalt. Pare l’atenció en les
cases cova. Com he dit, la ductilitat de la pedra calcaria és la raó per la
qual trobem tantes coves guanyades a la muntanya, perquè els habitats amb el
pic i la pala, des de sempre, han anat foradant la muntanya ampliant el que al
principi eren unes simples quadres d’animals, magatzems o garatges. I primer ho
feien emprant el pic i la pala i després martells elèctrics. Abans no hi havia cap
normativa al respecte i des del 2010 es va prohibir fer noves coves sense els
permisos corresponents que s’han tornat més estrictes. Tanmateix hi ha qui no
compleix la norma i va foradant la roca. Les autoritats tanquen els ulls a
estes accions prohibides i el veïnat també calla veient que les persomes que tenen l'obligació d'imposar-se no ho fan. Hem vist algunes coves quan entràvem per la carretera però des de la
part alta del poble la imatge és clarificadora. Veiem com les cases estan dins
de la roca i també veiem com el poble s’ha format seguint el curs del riu. És adaptació
a l’orografia, és la demostració que la natura mana.
Des de la part
alta i camí del castell per la carretera que envolta el poble, anem veient el
conjunt de la població amb els monuments destacats que són el castell i l’església.
Arribem al
castell. La fortalesa que com la majoria, està situada en la part més alta per
dificultar l’accés als enemics. En este cas és menuda i d’origen arab i fou construïda
entre els segles XI i XIII. El que veiem és el torreó de l’homenatge i dues menudes torres molt posteriors.
Davant de la
botiga, molt a prop de la porta d’entrada al castell, ens sorprenen veure uns fòssils, i és que la zona destaca pel seu origen geològic marí amb abundants ammonites i
bivals marins en la pedra calcaria.
Abans d’accedir
al castell gaudim de les vistes: l’església, que veurem després i la peculiar
plaça de bous el·líptica, que s’empra per a alguna correguda però especialment
per a activitats festives i culturals. És de finals del segle XIX, i està considerada
una de les més antigues d’Espanya. Es construí sobre la vessant de la muntanya,
com la majoria de les cases, i fou necessari anivellar el terreny. Conten que
la situació i la peculiar forma era per evitar que els espectacles que s’hi
feren pogueren veure’s des de l’exterior, obligant així a tothom a pagar l'entrada.
Entrem al castell, al pati d’armes,
totalment reconstruït.
I tot seguit entrem a la torre de l’homenatge
que és pentagonal, on hi ha exposicions i una maqueta, a més, es pot veure un vídeo
promocional i explicatiu sobre el poble.
Per una escala
de caragol pugem a la terrassa de la torre rematada amb merlets. Des del
castell les vistes al riu i al poble milloren, per guanyar altura.
Abans d’eixir
del castell, baixem al que serien les masmorres on ens espera un "presoner" entre
reixes.
Alcalà és un
poble que té coves per tot arreu. Ho estem veient. El castell també en té. Entrem.
Com la majoria de les del poble són fruit de l’esforç del treball manual,
aprofitant forats de la roca calcària blaneta i fàcil de treballar. Quasi totes
les coves tenen la façana d’obra i pedra i a l’interior hi ha una temperatura mitja de 18 graus. No està
malament per a un dia tan calorós com el de hui.
Antigament les
cases cova tenien una dependència on es guisava, es menjava i es dormia compartint
la vivenda animals i persones, però a poc a poc i degut a la facilitat d’excavar,
anaven ampliat la vivenda per guanyar en comoditat.
Tot seguit anem
a altra casa cova: La cova del Diable. De camí observem el blanc predominant en
les façanes de les cases.
La cova del Diable fou construïda en 1905 per
una família benestant en la que, afegint i afegint, fins i tot feren un colomer.
Trobe molt interessant el túnel excavat. Quanta
feina! Actualment pertany a un personatge singular, oriünd d’Almansa, Juan Jose
Martinez de malnom Diable, sembla Dalí amb el seu gran bigot. Un poc també, em
recorda a Jaime de Mora i Aragó perquè me l’ imagine com ell, excèntric. El
Diable en la dècada de 1908 arribà a Alcalà i veient la cova li va veure possibilitats
d’explotació turística i és el que va fer. Les parets estan plenes amb les
seues fotografies sempre acompanyat de personatges famosos o d’actualitat, que
atrets per la fama de el Diable han anat a visitar-lo a la cova. Hi ha molta
publicitat darrere i entrevistes en la tele.
No caben més objectes en la cova! Hi ha
de tot, algunes curiositats però res en especial que destaque. Al final del recorregut hi ha un gran bar
restaurant i sala de ball. Tot està ben pensat amb visió turística. En el preu
de l’entrada inclou una beguda.
En eixir al carrer, per altra part
diferent a per on hem entrat, tenim enfront el que durant un temps era un museu
del cine i que ara ja està tancat.
Després anem a
les coves de Masago, l’única cova conservada tallada a mà, i mentre caminem, sota
un sol de justicia, observem de nou els carrers estrets i pintats de blanc.
Les coves són d’origen
almohade i travessen la muntanya d’extrem a extrem, tenen una profunditat de
350 metres amb un desnivell de 28 metres. Seguint els túnels, de nou admirem la gran feina feta. Es nota que l'obra ha estat dirigida per alguna persona experta. I pensar
que anem per davall de la muntanya! La llum blava en el tunel és perfecta. Si hi ha alguna persona claustrofòbica la llum li dona sensació de tranquil.litat. M'agrada. Les coves estan decorades simulant les cases
originals i en esta s’hi veu una arquitectura més elaborada amb arcs de mig
punt perfectes tallats a la roca que li donen una certa elegància a l’estància.
Hi ha unes parts d’exposicions, museístiques, la casa típica, bodega de l’edat
mitjana... un bar i restaurant. És molt gran. Gaudim de les vistes al riu i prenem
un refresc, que també està inclou en el preu de l’entrada.
Després de refrescar-nos amb una beguda, eixim al carrer, cap a la part
baixa d'Alcalá. Després de la fresqueta de l’interior notem molt més la calor.
Tenim l’església
al costat i entrem. És l’església de san Andrés que fou construïda al segle XV
i ampliada al segle XVIII. La torre té 70 metres. L’edifici crida l’atenció per
ser allargat i poc ample i és que no podia ser d’altra manera perquè té la muntanya
a un costat i el barranc a l’altre. Té planta de creu llatina amb una nau solament
i dos voltes neoclàssiques i gòtic tardà. El creuer té una cúpula i les
petxines estan decorades amb pintures de segle XVIII. El cimbori és de 1960. Durant
la guerra destruïren l’interior per la qual cosa el que veiem es majoritàriament
restaurat o nou. Només hi ha dues
imatges que són antigues, una d’elles, la Mare de déu dels Desemparats, de la
que ens conta la guia, que era propietat
de la seua família, que pogué amagar-la durant la guerra.
En eixir trobem l’ajuntament
i una costera que ens du al riu i al pont romà, que travessem. Antigament era
pas obligat del camí reial de Castella a Llevant i tingué molta importància als
segles XIV i XV convertint-se en port sec o diana.
Un pont romà que
de romà no té res. Amb el seus quatre ulls junt al castell forma la imatge
icona del poble. Fou construït el 1771 i
sempre ha tingut fama de massís, així i tot ha estat restaurat després de
diverses inundacions.
Molt a prop hi ha una menudeta platgeta fluvial “la playeta”, on esta permès el bany.
La panoràmica
que trobem en esta part del riu és preciosa, quasi millor que la del principi. M’ha agradat Alcalá i la guia entusiasta que amb passió ens ha contat sobre el seu poble. Es nota que se l’estima. Ens ha contat història i també anècdotes personals que ajuden a entendre els habitants del present i del passat.
Tal volta torne
a Alcalà. M’he quedat amb les ganes de veure’l il·luminat per la nit i també
estaria bé, presenciar la festa de les carretilles per sant Llorenç. Es tracta
del descens nacional de carretilles que és una de les competicions més singulars
i divertides de la localitat. Es fan carreres per carrers super empinats i ben allunyats de ser rectes. Les carretilles estan decorades de manera creativa. Hi ha dos
modalitats: la de velocitat i la d’exhibició de disfresses. Segons ho conta la
guia, sembla una festa realment divertida.
QUADERN DE
VIATGE, ALCALA DEL JUCAR, NAU GRAN, JUNY 2026
Embarcàrem per
anar-nos-en cap a l’illa de Salvora, una illa quasi verge... preciosa... habitada
majoritàriament per gavines i
cormorans... i unes roques amb formes humanes i animals. Un paradís natural on
fa anys vivia gent perquè hi havia una fàbrica conservera i on a principi de
segle XX va haver el naufragi del buc Santa Isabel que va ser una gran tragèdia. Gràcies
a unes dones se salvaren algunes persones, és una història d’heroïcitats però
també de critiques, plena de controvèrsies de la que es va escriure molt i no
sempre veritats. 
