VALÈNCIA: MONESTIR de SANT MIQUEL DELS REIS

El monestir de sant Miquel dels Reis sembla l’Escorial!!! Ambdós feren de panteó real, monestir jerònim, col·legi i església i a més són ostentosos, entre altres coses,  per grans.

Organitzat per NAU GRAN Ontinyent, hui visitem de la ciutat de València tres edificis sobre els quals s’ha fet una gran tasca de restauració. S’ha de valorar perquè ha permès rescatar el passat i conseqüentment significa donar-li vida futura atorgant-li  altres funcionalitats diferents a les que van ser concebuts. M’agrada que es restaure el patrimoni històric i artístic. Sempre és una bona noticia que es facen inversions amb esta finalitat, perquè així recuperem els murs dels edificis que han vist tantes coses i eixos murs sempre parlen i ens ho poden contar. Hui visitem el monestir de sant Miquel dels Reis, el palau dels Valeriola i l’edifici del museu de la seda en l’antiga seu del gremi dels velluters, on ja vaig estar fa uns anys. 

Primer anem al monestir de Sant Miquel del Reis, un enorme edifici renaixentista que sembla l’Escorial. Cert. Està situat entre hortes en l’antic camí reial. Des del monestir, sense les edificacions actuals, ja s’hi veien antigament les Torres de Serrans, la porta d’entrada a València. Així que els visitants del passat que anaven cap a València, era el primer que trobaven, com un avanç del que anaven a trobar en la ciutat. Amb tota seguretat que el resultaria bocabadant. Li faig foto, encara que és a contrallum, perquè vull constatar que encara bocabada en l’actualitat. El mur exterior fou construït posteriorment. Actualment hi ha un projecte per a  recuperar l’entorn original i que siga només hortes, com en el passat.

De l’exterior destaca la grandària del conjunt de l’edifici i la decoració de la portada de l’església, un retaule-façana de les primeres en València, amb dos torres bessones quadrades i dos columnes salomòniques barroques. Hi estan representats els personatges més significatius per al monestir San Miguel, San Jerònim, Santa Paula..i  en la part superior, estan els tres Reis Mags, Baltasar en el centre.

Entrem. Un cartell mostra un plànol amb tot el que hi ha a l’edifici i els serveis que ofereix actualment.

Veiem unes maquetes que expliquen l’evolució arquitectònica de l’edifici des dels inicis. Amb el segles s’anà ampliant.

Patrocinat pels  duc de Calabria, Fernando d’Aragó en el segle XVI el monestir fou creat sobre un antic monestir del cister, el de Sant Bernat de Rascanya, el qual quedà suprimit el 1544 per decret del papa Pau III. Aleshores canvià el nom del monestir al de Sant Miquel dels Reis i també l’orde religiós. Els nous inquilins serien a partir de 1546, l’orde dels Jerònims.

I és que el duc de Calabria volia complir la  voluntat testamentària de la seua  esposa Germana de Foix, que demanà hi ser enterrada. Per la qual cosa el duc creà un lloc panteó familiar i monestir, també escola d’art i teologia al voltant de la biblioteca. L’encarregat del projecte fou l’arquitecte del rei, Alonso de Covarrubias.

Les obres començaren  amb la construcció del  claustre sud envoltat de galeries. És el primer que veiem només traspassar el cancell. Al voltant del claustre se situaven les dependències on es desenvolupava la vida dels monjos. En la planta baixa eren les sales comunitàries, com la sala capitular i la llibreria, la capella dels reis i l’aula per a llegir. El claustre sud és una de les obres més rellevants de l’arquitectura valenciana del renaixement. Són dos galeries superposades per set arcs per cada costat, l’inferior d’ordre dòric i la superior d’ordre jònic. Està coronat per una balustrada.

Tot seguit entrem a l’església. Actualment està dessacralitzada i serveix per a realitzar actes culturals. En 1550, el duc fundador va morir i les obres es paralitzaren durant vint anys. Quan reiniciaren les obres els criteris arquitectònics havien canviat. Les obres s’allargaren durant tot el segle i es prolongaren al llarg del XVII, fins i tot el XVIII. Per exemple, les obres sobre l’antic temple de l’ordre del cister començaren en 1623. L’església és gran, de creu llatina amb capelles laterals entre els contraforts. Amb cúpula i cor. Es troba coberta amb volta de canó i hi observe un gran rellotge. Així els monjos, que entre resos podien perdre la noció del temps, sabien en quina hora estaven.

El retaule de l’altar major, les grades i la balustrada és del segle XVIII, tot decorat amb la tècnica d’incrustar marbres de diferents colors. Es nota la riquesa de l'ordre religiosa. Sota l’altar està el panteó amb les despulles dels ducs de Calabria.

En el XVIII es feren obres a la cripta de l'església, condicionat el lloc on suposadament reposen els ducs. Primer s’enterraren les de Germana de Foix, que morí en 1536 i, com he dit abans, deixà estipulat en el testament el seu desig que les seues despulles reposaren al monestir.  Quan va morir el marit, el fundador duc de Calabria en 1550, l’enterraren junt a ella. Només baixar al panteó veiem uns mausoleus laterals que ens fan pensar que hi són els ducs, però realment és només decoració. 

Durant la restauració, emprant tècniques de georadar descobriren que les despulles no eren als mausoleus sinò en terra, en un lateral, just el punt que queda il·luminat per un raig de sol el dia de sant Miquel. El raig entra per una finestreta menuda del panteó, que rep alhora la llum directa d’una finestra que hi ha en l’escala d'enfront.

A la planta primera accedim per l’escala imperial, coberta per unes voltes amb cassetons. Mentre pugem observem part del paviment original del principis del segle XV.

Hi eren les menudes dependències individuals on cada monjo feia la seua vida.  Les dels novicis estaven a la segona planta. En cada porta figuren lletres i inicials per identificar-les. Hi està també l’espai Carmen calvo.

Hi també trobem el despatx de Nicolau Primitiu (1877-1971), que fou un empresari amb inquietuds culturals i gran bibliòfil que va fer donació de la seua biblioteca particular formada per més de 40.000 exemplars. La donació fou el nucli principal de l'actual Biblioteca Valenciana, capçalera dels sistema bibliotecari en la Comunitat Valenciana. És la raó per la qual la Biblioteca porta el nom del personatge valencià que va recopilar totes les obres al llarg dels anys, adquirint-les en diferents  països.

En 1763 es projectà la construcció del claustre nord que va suposar la desaparició de gran part del claustre de l’antic monestir de Sant Bernat de Rascanya. Les obres es paralitzaren i va quedar inacabat. Entre 1811 i 1814, amb les guerres Napoleòniques, es van fer malbé moltes parts de l’edifici i el monestir quedà deshabitat. Quan tornaren els frares, de tot,  només usaren el que quedava en peu, i alguna part l’enderrocaren. Els monjos s’hi quedaren fins a l’any 1835, any que l’Estat espanyol els va expropiar per la llei de la Desamortització de Mendizabal que afectà els béns eclesiàstics.

En 1856, l’edifici  fou utilitzat com asil i en 1879 es transformà en la presó de la ciutat de València. A partir de 1939 hi es tancaren els opositors del franquisme. Este ús va suposar modificacions en l’arquitectura per adequar l’espai a les necessitat noves de màxima seguretat, com el mur exterior. Junt al que eren les cel·les dels presoners entre 1996 i 1997 es feren excavacions arqueològiques i es trobaren restos de l’antic monestir sobre el que havien construït el monjos jerònims.

En 1962 l’edifici fou adquirit per l’ajuntament i la diputació de València. Les funcions de presó s’hi van mantenir fins a 1966. Posteriorment va servir per a diverses utilitats, una d’elles la d’escola pública en la dècada de 1970 i 1980. Després d’una rehabilitació iniciada en 1997 es recuperaren elements històrics i s’habilitaren espais per a ús de la biblioteca, dipòsit de material bibliogràfic, sales de consulta i exposicions. Es va convertir en la seu de la Biblioteca Valenciana depenent de la Generalitat. La inauguració fou el 23 d’abril de 1999. 

Acabem el recorregut entrant a la sala capitular, el lloc on es reunien els monjos per a llegir les sagrades escriptures i a resoldre assumpte interns.  Actualment és lloc d’exposicions temporals.

Deixe el monestir amb un sentiment agre-dolç. Trobar un edifici del passat que ha estat restaurat és sempre una bona noticia, el patiment viscut entre els murs durant l'ultima ètapa no ho és tant. Però veient la part positiva, m’alegra que actualment el que va ser presó repressora, estiga dedicat a difondre i salvaguardar la cultura valenciana, que és just el que el franquisme volia eradicar.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, desembre de 2023

FOTOS i MÚSICA: ANTIC MAGATZEM DE DENTS DEL RATOLINET PÉREZ a VALÈNCIA

 

Un lloc màgic on s'hi respira il.lusió i innocència...

EL BARRI DE LA VILA D’ONTINYENT(València), II PART: Entre carreronets i atzucacs

 Passegem pels orígens de la ciutat mentre anem descobrint racons i atzucacs i alhora imaginat el passat...

Hui ens hem proposat conèixer esta part d’Ontinyent, la dels orígens. Hem començat per un mirador des d’on es veu una bonica vista.

I després, ja dins del barri, hem visitat el Palaude la Vila.  Una vegada fora iniciem el nostre recorregut a les portes del palau, a la plaça de sant Roc on antigament se celebrava el mercat medieval. La meua amiga Amparo, que ens guia en esta visita, es coneix molt be no només el palau, sinó tots els carrers pels que anem a passejar. Sap molt i ens va contant anècdotes i diverses històries sobre el passat històric  on jugava i on anava a comprat quan era menuda. Malauradament ja no hi queda cap botiga i la majoria del veïnat que ella coneixia ja no hi és. Moltes cases estan buides, algunes estan restaurades i altres ho necessiten.

Ens enfilem pel carrer sant Pere, des d’on eixen perpendiculars diversos carrers pels que dubte si passaria un cotxe i atzucacs o sense cap, més estrets encara, com el carreró de la paella…No és el primer que veurem en el nostre recorregut per la Vila.

No hi ha carrers amples i la majoria són laberíntics. A un lateral deixem el carrer Cordellat, que fa referència al gremi que treballava el drap de llana filada a casa, que formava regruixos a manera de cordons i servia per fer peces de vestit. Més tard el travessarem. En realitat el barri es concentra en uns pocs carrers entrellaçats. Tots tenen encant. Hi ha cases rehabilitades i moltes pintades amb colors cridaners donen vida al barri, que per altra banda ha estat despoblant-se paulatinament des de fa un temps.

Arribem  a la plaça de sant Pere on hi ha un parc que dona al riu i es veu el pont de Santa Maria, no podem entrar i gaudir de les vistes perquè actualment està tancat. Enmig de la plaça està l’escultura de sant Pere de Verona, copatró de La Vila proclamat l’any 1660, durant la pesta. Al seu cap té un Ganivet clavat, segons la història perquè va morir recitant el credo i ratificant-lo amb la seua propia sang.

La continuació del carrer sant Pere és el carrer de la Trinitat, el carrer major, on continuem veient algunes cases que denoten riquesa en el passat. 

I no deixem de mirar els carrerons entramats.

Moltes cases tenen plantes a les portes. Un solar d’una de les cases es  s’ha convertit en un jardí ple  de verd i flors. Dona una sensació molt agradable. Demostra que el barri té vida i contrasta amb la sensació de solitud que s’hi respira.

Seguim l’itinerari que l’amiga ha proposat i des del carrer de la Trinidad veiem el singular i antic carrer del Callaris, el significat del nom ja ho diu, cami estret entre dues parets. Conserva l’empedrat escalonat, era on s’hi concentrava la població jueva, que sempre ho feia al costat de les muralles. Esta part és més ampla i fins i tot hi ha aparcament, és perquè han enderrocat cases i ha donat pas a placetes.

I seguim caminat avançant i retrocedint…és el que cal fer per descobrir raconets especials. M’alegra adonar-me d’un detall, tot està molt net, no hi ha brutícia arraconada ni cap paper per terra. L’última vegada que vaig vindre per estos carrers fa molts anys, el barri tenia altre aspecte, més degradat i abandonat, també brut. Ara trobem cases a punt de caure però no tantes com anys enrere.

Pugem per una costera de pedra i arribem a la placeta del Pinyó. Des d’on es veu el carrer major. En el nostre recorregut estem veient poca gent, alguna dona agranat el carrer i altra mirant per la finestra per distreure’s.

Seguim caminant. Ens anem  la Plaça de la Vila, i travessem el carrer Cordellat, que quan anàvem per sant Pere hem deixat a la dreta. En realitat estem donant voltes al voltant d’una area molt menuda.

En la plaça la Vila està l’església de Santa Maria, que algun dia visitaré amb deteniment, construïda entre els segles XIV i XVI, sobre el primer temple cristià que alhora es construí sobre la mesquita islàmica. I destaca el seu campanar, considerat el més alt de la Comunitat Valenciana. Li donem la volta per observar-la per totes les parts.

I tot just al costat veiem la plaça del fossaret, que ara és un parc molt agradable i que en temps antics seria un cementeri. Des del parc hi ha una vista molt completa del monestir de monges. En la plaça s’hi troba la seu de l’associació de la Puríssima. Observem el carreró que va directe al palau de la Vila.

Molt a prop de la plaça la Vila està el carrer Mirador on es conserva una font antiga, malauradament ha perdut el sostre.

I baixem a la Plaça Major pel Cantalar de la bola.

Estem a la plaça major, al peu d’on estaven les antigues muralles. Des del segle XVI  era el centre neuràlgic de totes les activitats públiques. La gent més important hi vivia, en grans cases i palaus. Hi està  l’ajuntament vell que data d’eixe mateix segle. I tot just enfront, el nou ajuntament, en una de els gran cases senyorials restaurades. Des d’esta plaça podem veure una bonica perspectiva del campanar de Santa maria.

Des de la plaça baixem al pont vell, és la següent parada.

Passem pel museu fester i racons que guarden l’essència dels orígens.

Arribem al riu on està el pont vell començat a construir en 1500. És un lloc emblemàtic. Era l’únic accés d’entrada i eixida de la vila. Consta de dos arcs de mig punt recolzats per tres contraforts, la superfície externa es de sillars de pedra picada i la barana fou construïda amb restos de diversos portals murals enderrocats a finals del segle XVIII.

Més enllà del pont i del riu està el camí dels Carros construït en 1520. També al segle XVI es construí el Tirador on es deixaven assecar els teixits de llana. I a principi dels segle XVII fou quan es transformaren les coves de la ribera del riu on vivia la gent amb menys recursos, l’actual Cantereria.

Ens acomiadem del barri de la Vila contemplant les velles façanes de les cases de la cantereria. Mirant amb atenció veiem un antic safareig. Però el que realment és agradable és escoltar la remor de l’aigua  fent un passeig agradable pel riu.

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT abril 2021

 

XÀTIVA (València) MUSEU ARQUEOLÒGIC MUNICIPAL DEL ALMODÍ

 Per tal de fer un passeig per la història de Xàtiva… entrem al seu museu de l’Almodí.

Xàtiva, la capital de la comarca de la Costera és, dels llocs que m’envolten, un dels meus preferits. Ja he mostrat alguns passejos mostrant com és de bonica la ciutat,  també he mostrat el Castell. 

Hui us convide a conèixer un dels seus museus. No és la primera vegada que el visite, però hui ho faig posant mes atenció i fent moltes fotos que il·lustren les meravelles sobre la història de Xàtiva. A més a més el museu està diferent a com el vaig veure fa uns anys. Hi ha més vestigis històrics i la part pictòrica i escultòrica ja no està perquè fou traslladat l’any 2014 la Casa de l’Ensenyança, que s’ha convertit en el museu de Belles Arts. Hi també aniré i us el mostraré en altre escrit a banda.

En estos moments em centre en el museu de l’Almodi. Primer pare l’atenció en l’edifici que ocupa una antiga llotja de blat que s’acaba de construir l’any 1548, com diu en un dels escuts que es conserven en la façana.

Veiem dos portes per entrar, una que dona al pati renaixentista amb columnes jòniques, que deixem per al final...

...i la porta principal, per on entrem. És una façana gòtica original on hi ha escuts reials de la corona d’Aragó.

En l’actualitat es visiten tres plantes. Només creuar la porta estem a la planta baixa i el primer que veiem és la peça més valuosa del museu: la pica islàmica del segle XI  esculpida en les quatre cares, possiblement procedent d’algun palau o casa d’un personatge poderós de Xàtiva.

Uns panels amplien els detalls dels relleus que la decoren que fan referència a la vida de palau pròpia dels regnes Taifes. És una obra excepcional de l’art musulmà feta amb marbre rosa de la serra del Buixcarró. Els relleus són preciosos i mostren escenes realistes. És veu un personatge tocant el llaüt, altre bevent, altres lluitant, una nodrissa nueta...i moltes escenes més. Hi ha influència romana i oriental. Diuen els estudiosos que fins al segle XVIII la pica s’utilitzà com abeurador per als animals. És una peça reclamada per a moltes exposicions d’Espanya i Europa.

A més a més de la pica, de l’època àrab també estan els Arcs dels banys públics intramurs que són els únics que es conserven de la ciutat. Són tres arcs de ferradura recolzats per columnes i pilastres de pedra sorrenca.

I és que, sense dubte, l’etapa musulmana és la que es veu mes representada al museu. Perquè Xàtiva va ser una època d’esplendor en el qual, entre altres fets, es crearen sèquies que reguen les hortes de la ciutat, el poeta xativí Ibn hazam va escriure un tractat d’amor “El collar de a Paloma” i també va nàixer i créixer la industria paperera considerada la primera en Espanya.

Tanmateix, al museu també hi ha representació d’altres èpoques anteriors i posteriors. Hi trobem informació i peces de paleolític trobades a la Cova Negra xativina en excavacions dutes a terme en la primera meitat del segle XX. Són vestigis importants que mostren com eren i com vivien els nostres avantpassats.

Hi ha vestigis ibèrics com el Cap ibèric desl segle IV aC, amb influència grega i vestigis de l’època visigoda com l’altar del bisbe...

I també hi ha vestigis romans. Veiem una col·lecció d’inscripcions de l’època. Xàtiva estava junt a la via augusta era municipi important que encunyava moneda i destacà amb el teixit de lli.

Però és en la segona planta on, entre altres objectes i informació, podem gaudir d’una important troballa romana que es va fer relativament fa poc de temps: Villa Cornelius. Veiem fotos dels treballs d’excavació...

...i molts panels informatius, molt interessants per saber més sobre esta Casa romana.

Vila Cornelius, la major vila rustica romana de tota la Comunitat Valenciana, estava enclavada al terme municipal de Enova. Segon la llei del Patrimoni, quan es fa un descobriment, és el museu més proper l’encarregat de custodiar-ho, per això està a l’Almodí. La troballa va ser en 2003 quan casualment s’estaven fent els treballs previs per a la construcció de l’AVE Madrid- Valencia. Sortosament una plataforma ciudatana es va mobilitzar per a descobrir realment el valor d’aquella troballa, perquè segins la companyia ferroviària, allò era res sense importància.

Però no era així. Vila Cornelius era un jaciment arqueòlogic valuós. El propietari era Publius Cornelius Lunianus, un noble patrici romà, que vivia a la casa amb la família i tota la gent al seu servei, criats i esclaus. S’han trobat noms dels que hi vivien. La vila, amb mes de 3.000 m2  entre part rustica, part urbana i zona boscosa on anirien de cacera es  construí a finals del segle I dC i fou abandonada a finals del segle V dC.

Com la vila s’abandonà alguns sostres van caure i alhora van protegir els paviments de mosaics que podem veure al museu. També s’hi trobaren unes termes, una inscripció votiva en marbre del Buixcarró dedicada al propietari …una inscripció sepulcral, paviments de marbre, basses per al treball de lli i espart, un temple dedicat a Hèrcules,  monedes, restes de vidre, ceràmica…i molt més. Val la pena anar-hi per observar cada peça i objecte.

Pense en tot el que no s’ha tret i que a hores d’ara està soterrat. Tot quedà cobert de terra, de nou, l’any 2006 quan donaren per enllestides les primeres tasques d’excavació. Al menys està salvaguardat i les vies de tren AVE no passen directament per damunt. El tren va actualment per uns ponts que la companyia ferroviària es va veure obligada a crear, modificant el trajecte inicial.  

Tan de bo algun dia es tornara a obrir el jaciment, segur que s’hi  trobaria molt més. Segur que davall de les herbes, hi ha restes de termes, ceràmica, tal volta joies...marbres de les parets, més fragments de mosaics...m’ha recordat una vila romana que vaig veure en Sicilia: Vila Casale. 

A més a més d’esta vila, a la segona planta també veiem un poc sobre la família Borja, sobre els barris i monuments de Xàtiva. Hi ha panels informatius i audiovisuals molt didàctics i una gran maqueta de Xàtiva.

A la tercera planta hi ha una magnifica exposició de ceràmica de tots els periodes. Una meravella! Hi ha restos ibèrics, romans, musulmans…època dels  furs o murals del tipus industrial de finals del XIX i XX.

Baixem de nou i li fem una ultima ullada a la pica àrab. Escodrinyem el que es veu per una porta de vidre tancada, és el pati. Em diuen que actualment l’accés per entrar-hi és per la porta lateral exterior. Cap allà vaig.

I quan entre al pati, quede bocabada, no només per la bellesa del lloc, sinó per la tranquil·litat, per l’ambient històric que desprèn cada peça, cada columna jònica...

És una meravella.

Al final del recorregut, ens hem quedat sense veure els arcs del palau de Pinohermoso que pertanyien a una mansió rica islàmica de l’època almohade. Ens diuen que estan guardats i no estan accessibles al públic. Quina llàstima!. La primera vegada que vaig vindre si que els vaig veure. Sol passar, el patrimoni augmenta i cal reorganitzar tot el que hi ha perquè l’edifici es queda xicotet i algunes de les restes no caben i s’han de guardar.  No m’estranyaria res que en un futur el museu es tornara a desglossar, com va fer fa uns anys deixant la part pictòrica i escultòrica en la Casa de l’Ensenyança i tal volta acabe deixant en altre lloc la part de la ceràmica. El temps ho dirà.

QUADERN DE VIATGE, XÀTIVA, maig 2021