LA LIGÚRIA en Itàlia: En vaixell per CINQUE TERRE i PORTOVENERE

Bellesa natural  dominant les roques i el mar, pobles pintorescos,  mariners, pobles amb essència popular, pobles amb color, olor i sabor típic per les aigües del mar de Ligúria que els banyen, i pel sol que els il·lumina. 

L’any 2007 vaig fer un viatge a la Ligúria, i va ser especial. Vaig descobrir una terra preciosa fent moltes rutes a peu per sendes amb vistes espectaculars.  En aquell viatge una de les rutes caminant de poble a poble va ser Cinqueterre: Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore,  a peu, per la serra, per penya-segats amb vistes al mar. Alguns trams no eren fàcils, però va ser fabulós. Una experiència única. Tanmateix  em vaig quedar amb ganes de quedar-me més temps pels poblets. En aquella ocasió la finalitat era fonamentalment la caminada. Per això he volgut tornar per veure de nou estos pobles que estan penjats cara al mar.

Ara, molts anys després, en 2024, he tornat però no per fer la ruta a peu, esta vegada  vaig en ferry  de poble a poble. Els poblets també estan connectats en tren. I això també té el seu encís particular. Les vistes són des d’altra perspectiva igualment atractiva. El color i la gent és el que predomina en esta zona tan en  2007 com ara, en 2024. No cal dir que són uns pobles turístics per antonomàsia. I com són  tan menudets…doncs..es nota més la gentada Són pobles entre la mar i la terra. Dels cinc, visitem Vernazza i Monterosso al Mare.

Agafem el vaixell des de la Spezia. El ferry ix cada quatre hores des de la Spezia cap a Monteroso. Passarem per Portovenere fins arribar al parc Natural de Cinqueterre, els cinc pobles. Els vaixell funciona com el bus, va fent parades i la gent puja i baixa. En 2007 agafàrem el tren per anar al primer poble on començarem la caminada.

En vaixell les vistes són fabuloses. S’està bé a la part alta del vaixell...fa sol però amb aire agradable. Quin goig! Malgrat la gent, estic com en una bombolla, senc com si només m’envoltara el mar, l’aire, el sol...De tant en tant eisc de la bombolla particular i parle amb les amistats...ens fem fotos...en faig moltes al paisatge... l’aigua transmet serenitat...

El vaixell fa parada en Portovenere. Puja gent. Anem pel mar de la Ligúria. Des de 1997 Portovenere junt a les illes Palmaria, Tino i Tinetto i les Cinqueterre estan incloses entre el Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. En Portovenere, el castell Doria, una fortalesa domina sobre la resta de les construccions. La part més important es remunta al segle XVI, al XVII s’envoltà de muralla. Tota precaució era poca front als enemics que arribaven del mar. En el 2007, després de la caminada, ens hi quedàrem a sopar. Portovenere de nit també té el seu encant.

La següent parada del vaixell és Riomaggiore, el pintoresc poble en el que les cases de colors vius estan disposades en un turó i baixen al mar. Realment bonic. Emociona veure com ens apropem en el vaixell. És la imatge més fotografiada de Riomaggiore. Tal volta de tots els pobles de Cinqueterre, la panoràmica més espectacular. Tothom li fem fotos des de totes les perspectives que la posició del vaixell ens deixa. 

 

Els pobles estan molt a prop uns dels altres. Només deixem un darrere i ja estem expectants esperant el següent, que en no res ja veiem a la llunyania. És Manorola i el vaixell para. De nou la gent puja i baixa i nosaltres continuem el trajecte.  En tot moment estem veient les vies del tren i just quan les estic observant el tren  passa. Manarola és el poble més antic dels cinc i fou construït sobre una roca a 70 metres sobre el nivell del mar. Precisos...com tots...Cases penjades, milers de colors...

Durant tot el temps estem veient camps conreats de vinya i oliveres. Corniglia és el següent poble, com vaig amunt i avall pel vaixell no me n’adone si fa parada. El poble no té contacte amb el mar, està a 100 metres d’altura. Hi s’accedeix per una escala anomenada Landarina, formada per 22 rampes i 377 escalons. Qui no va en vaixell pot anar al poble per carretera que va des de l’estació al poble.

De lluny veiem Vernazza... En este poble si que baixarem per donar una volta...

Destaquen des de la llunyania, a un costat el bastió Beforte que fa de mirador i en la part alta, en un penya segat, dominant està el castell Doria. En la part oposada també destaca està el torreó d’origen medieval des d’on s’iniciaren les muralles.

Arribem a Vernazza i desembarquem. Hi ha molta gent. Molts refrescant-se en l’aigua de la menudeta platja del port.

Diuen que és un dels pobles mes bonics d’Itàlia i dels que millor han conservat l’essència marinera. Tenim temps lliure per donar una volta pel poblet pesquer. Passem per la plaça principal on està l’església però decidim deixar ho per al final... 

Primer ens enfilem per un carrer, un dels  carruggi, ...Mentre anava en el vaixell contemplant els altres pobles pensava en la quantitat  de costeres que tindrien. Ara ho comprove. Són carrers empinats i estrets que van a parat al mar.

Trobem una menudeta capella dedicada a santa Maria.

Seguim amunt... gent i més gent... botigues... És un poble bonic però tant de turisme...! Com m’agradaria visitar-lo a primera hora del mati o de nit quan tots els visitants no estan... és quan es troba la màgia dels llocs...però ara...I quina calor! Arribem fins la via del tren i se’n tornem a l apart inicial.

Els temps que ens queda abans d’agafar de nou el ferry, decidim quedar-nos en la plaça mirant les cases torre, fent-nos un gelat o refresc... El calor asfixia, és sufocant, humit. No abelleix anar cap al castell de Doria, amb la torre cilíndrica, des d’on estic segura, es podrà fer la foto perfecta,  no abelleix veure res més. En una ombra, en la plaça, s’està molt bé, perquè lloc on entrar i seure...res de res. Tot ple perquè a més a més, és l’hora de dinar. Nosaltres tenim previst dinar en Monterosso.

Però abans d’anar-nos-en, on si entrem és en l’església dedicada a la patrona del poble: Santa Margherita d'Antiochia. És l’església de l’any 1318 i que ja els romans utilitzaven com punt estratègic. D’estil romànic, barroc i especialment gòtic lígur, té encant. Les finestres donen al mar. El campanar octogonal  és particular, fou erigit en lloc d’una cúpula. També és peculiar la distribució interna donat que la porta està al costat de l’altar.

Embarquem de nou. Anem cap a Monteroso al Mare i al poc ja hi som. Desembarquem.

És el poble més gran del cinc. El poble es divideix en dos sectors, una part antiga i una part moderna connectada per un túnel. La plaça Garibaldi és el centre neuràlgic de la part antiga.

I és des d’on ens  enfilem per carrers  estrets, els  carruggi, i en costera, com en la resta de pobles. També ple de comerç...perquè el turisme  és una font d’ingressos important en estos pobles. Es menja peix bo i fresc.

Entrem en l’església San Juan Bautista construïda entre els segles XIII i XIV. Destaca per la façana bicolor datada en 1307. Destaca la rosassa  de marbre blanc i la portada on hi ha un fresc del segle XVIII que representa el Bateig de Crist. L’interior es d’una  planta amb tres naus. Fou restaurada entre 1963 i 1964 ressaltant, estil gòtic genovès pur. Hi ha un crucifix del segle XVII i l’altar major i sillería de fusta és del segle XVIII.

El campanar inicialment fou una torre de guàrdia, part de les fortificacions del segle XIII, fou reconstruïda al segle XV i restaurada al segle XVIII després d’un terratrèmol. L’hem vista quan entravem a la plaça.  Junt a l’esglesia, entre la multitud de persones, veiem part de la façana,  l’oratori de la cofradía di Neri o capilla mortis et orationis.

Retornem a la zona de platja al costat del port. Fa  ganes de prendre el bany.

Creuem Túnel lungomare Fegina, que connecta la part vella amb la nova. A les parets hi ha vitrines que mostren símbols del poble. Pare l'atenció en cadascú perquè m’agraden. És un resum de la historia i cultura de Monteroso.

A l’altra part del túnel hi ha una gran extensió de platges. És un zona plena de hotels.

Ja s’acaba, hem apurat el temps, toca anar-se’n a buscar el vaixell…

Pugem al ferry des d’on veiem millor la part nova de Monteroso, la de les extenses platges. També veiem la Torre Aurora del segle XVI, una de les tres torres medievals de guàrdia que actualment és una residència privada amb un restaurant de menjar local. La segona era la torre de l’església que hem viat abans i la tercera està més  allunyada i no la veiem

En la tornada el paisatge es monòton, relaxant…blau i més blau ...tornem a passar pels pobles bonics de Cinqueterre… fins que hem de fer transbord en Portovenre. Sembla que el ferry que hem agafat no arriba fins a la Spezia.

Mirar el mar beneficia la ment i l’ànima. I jo, mirant els blaus de l’aigua i del mar faig balanç del dia. Ha esta intens, xafogós, preciós. 

Entre reflexiona, de sobte, enmig del golf dels poetes veig sobre una roca, un edifici militar. És la torre Scola també coneguda com Torre de San Giovanni Battista. Just un dia abans del viatge vaig estar llegint sobre ella que fou construïda pels habitants de Gènova en 1606.

En no res estem en la Spezia que és el final del trajecte.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, CINQUETERRE des de LA TOSCANA

 

FLORENCIA IV PART(Itàlia): ESGLÈSIA DE SANTA CROCE

Santa Croce és un temple gòtic conegut com el Panteó de Florència. Custodia al voltant de 300 tombes entre els segle XIV i XIX, i a més, trobem a l’interior frescos de Donatello, Brinelleschi o Giotto de gran valor artístic i enorme bellesa.

Algú em va dir que si tinguera que triar, entre les esglésies de Florència. quina visitar que elegira Santa Croce, que valia la pena. He seguit el consell i no m’ha defraudat. Florència fou la ciutat més important d’Europa entre 1300 i 1500, lloc del naixement dels moviments renaixentista i neoclàssic, lloc on estaven, entre altres,  la família Medici, Michelangelo, Donatello, Botticelli, Leonardo, Américo Vespucio, Maquiavelo, Rossini o Dante Allighieri, promotors de cultura, d’art, creadors de bellesa literària, arquitectònica, escultòrica o pictòrica. La majoria d’estos  grans estan enterrats en Santa Croce i no és tot, molts artistes de renom van pintar frescos a les parets de les capelles.  Despres d'haver visitat Florencia (I part, II part, III part), no me’n puc anar de Florència sense visitar les  tombes i admirar les pintures. 

La basílica començà a fer-se en 1294 seguint els plànols d’Arnolfo di Cambio, situant-la sobre una capella anterior del segle XI que estava dedicada a commemorar la mort de san Francisco de Asis. Fins el moment l’església important dels dominics era Santa Maria Novella,  que una vegada enllestida la de Santa Croce passà a segon lloc Curiosament els restos de l’antiga església capella,  es descobriren relativament fa poc en 1966, després d’unes inundacions que devastaren la ciutat i una part del paviment de l’actual basílica s’enfonsà. Sobre la gran inundació parlaré més endavant. Des de la fundació de la basílica s’han fet remodelacions fins l’aspecte actual.

La façana quedà per enllestir durant més de quatre segles des de la consagració del temple mostrant una superfície de pedra calcària. Quan en el segle XIX es convertí en panteó, sent papa Pio IX, la decoració de la façana s’enllestí, quedant tota revestida de marbre verd i blanc. Ho feren coincidir amb la commemoració del sisè centenari del natalici de Dante Alighieri, al creador de la llengua italiana, i li posaren un monument en la plaça. 1865. Esta estàtua és l’homenatge de Florència a falta de la tomba, que està en Ravena.  

Entrem. És immensa! Es l’església franciscana més gran del món. Té 115 metres de longitud i 38 metres d’amplària. En Florència la supera la catedral. La nau central es comunica amb les naus centrals a través d’uns arcs gòtics apuntats. Fou símbol prestigiós de la ciutat, lloc de trobada dels mes gran artistes, literats, politics o religiosos, lloc freqüentat per les famílies influents, el convent donà hostatge a personatges celebres, també fou lloc de descans de papes. Té una arquitectura gòtica imponent amb les bigues a la vista, el sostre es de fusta i no de pedra,  que  significa sobrietat perquè el focus principal és l’altar i els frescos de les capelles del costat. També destaquen les vidrieres i les escultures…la basílica és  art i mes art representat des del segle XIII. I pensar que a inicis del segle XIX els frescos es cobriren de cal! Des de 1852 començaren a traure’ls de nou encara que alguns estaven fets malbé. En les parets laterals s’hi veuen alguns restos de les pintures.

Parem davant l’altar major. Un guia coneixedor de l’art i la història ens explica tot. Realment val la pena visitar esta basílica de manera guiada, ben guiada,  perquè et fan mirar detalls que d’altra manera passarien desapercebuts. Ens conta sobre si el crucifix de l’altar que és del segle XIV, que si les vidrieres són també del mateix segle, sobre altre crucifix en la capella lateral que mostra una expressió humanitzada,  sobre el treball de Giotto i els   seus deixebles, sobre el significat dels frescos...

Santa Croce fou subvencionada per la república florentina  i famílies adinerades que aportaren diners per a la decoració i obtingueren el control d l’església a canvi de poder ser soterrades a l’església. Capilles hi ha moltes, en total setze. El guia ens conta detalladament sobre les precioses capelles del costat de l’altar: Capilles Bardi i Peruzzi o Baroncelli. Hi ha escenes bíbliques, imatges que expliquen histories de San Francisco de Asis o de san Juan evangelista… Giotto va estar durant anys treballant en elles.

El guia ens transmet el que sap i estima. Es nota que és un apassionat de l’art i de la història de Florència i que esta església, particularment li encisa.

Abans de parar l’atenció en els tombes i les lapides commemoratives passem per la sagristia. Hi ha un gran crucifix rescatat de la gran inundació de 1966, que abans he nomenat. És ací on el guia ens explica sobre la tragèdia natural. Va ser el 4 de novembre de 1966 i el riu Arno es desbordà. En alguns llocs arribà a sis metres d’altura. He vist fotos i posen els pèls de punta. La pitjor inundació des la Toscana des de 1557. En Florencia només, ja matà 101 persones i va fer malbé obres d’art, documentació i llibres valuosos. Amb esforç a poc a poc moltes obres foren recuperades i restaurades. En la sagristia de Santa Croce es conserva el crucifix de Cimbaue de 1265, construït sobre una complexa disposició de taulons de fusta, es una de les primeres obres d’art italianes que trenca amb l’estil bizantí medieval tardà i aporta iconografia humanista. Malauradament està deteriorat, part de la pinturà desaparegué i la fusta tenia esquerdes,  malgrat la rigorosa restauració durant més de deu anys. L’efecte de l’aigua va ser notable.

Tot seguit entrem a la capella dels Medici. És rectangular i coberta per voltes. Construïda entre 1435 i 1445 quan Cosme I encarregà a Vasari una renovació de la basílica. De la capella dedicada a la família més influent de Florència es conserva la Verge en Majestat feta en terracota vidriada en 1495 per Andrea dell Robbia i un compartiment lateral on fou enterrat Galileo Galilei quan va morir en 1642. Hi està el seu bust. Ell restos no es traslladaren al sepulcre monumental de l’església fins 1737.

A la capella també hi ha quadres de gran valor artístic col·locats posteriorment..

Tot seguit ja passem als laterals de la basílica on estan les tombes, les escultures i plaques commemoratives...obres  importants com l’anunciacion de Donatello...En resum un gran museu homenatge a la cultura.

De nou el guia ens mostra detalls artístics rellevants en les expressions de les cares, en els plecs de la roba...ens fa gaudir de debò del que estem veient, ens transmet la saviesa i la emoció que sent.

Parem més detingudament en les tombes dels més famosos: La de Galileo...

...la de Miguel Angel...

...la de Maquiavelo..

També per la de Dante, però Dante no té tomba, té un cenotafi, és a  dir un monument funerari buit.

La tomba està en Rávena, de fet jo hi vaig estar fa anys i la vaig visitar. I tal volta es pregunteu, perquè no està Dante en Florència? Doncs perquè fou desterrat per assumptes politics, s’hi traslladà a  Ravena on va morir i allà s’hi quedà. Ravena no cedeix les restes a Florència. Diuen que com no el volien en vida, no tenen dret a reclamar el cos mort.  I així estan, des de fa segles, les dos ciutats lluitant per tindre al literat…

Eixim a l’exterior i entrem a la capella Pazzi de la que es diu fou dissenyada per Bruneleschi per a la familia Pazzi, que intentà derrocar als Medici en un colp d’estat. Es un edifici harmoniós, no està decorat amb frescos sinó amb cercles de terracota vidriats creats per Luca della Robbia i els deixebles.

I aixi acaba la visita. Passant pel claustre eixim de la basílica.

Acabem el dia i la visita a Florència pujant a Piazzale Michelangelo on gaudim d’una panoràmica inigualable.

Enmig de la plaça hi ha una replica del David de Miguel Angel en bronze.

Florència m’ha emocionat. Mirant estes precioses vistes em ve al cap allò del síndrome de Stendhal,  el que va sentir el novel·lista francès en 1817 al visitar la basílica de a Santa Croce i deixà escrit en una de les seus obres literàries. Va sentir vertigen, confusió fins i tot al·lucinacions, tot degut a la contemplació de tant d’art i tanta bellesa...per tanta emoció. Desprès d’estudiar centenars de cassos de turistes  que van sentir el mateix després de visitar la ciutat de Florència, la psiquiatra italiana Graziella Magherini en 1979 ho va descriure com  un síndrome.  Li posà el nom de Stendhal en honor al primer que va patir els símptomes.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA

 

FLORENCIA III PART(Itàlia): La plaça del DUOMO i els voltants.

Que bonica és Florència. No em canse de repetir-ho. Necessite més temps, més tranquil·litat, menys gent…veure els monuments a diferents hores de llum del sol…i entrar-hi i als museus...

Florència és una meravella. Ho dic i  només he vist la plaça de la santa Croce i laplaça de Signoria, l’exterior de les galeries Uffici i el ponte Vecchio, el mercat nou i la plaça de  la República. I encara falta tant! El millor ho tinc a uns metres. I és que estem a prop del Duomo, la catedral de Santa María del Fiore,  els cartell ho indiquen, de lluny veiem el palau arquebisbal, que té la catedral al costat. L’antic palau seu arquebisbal es va cremat en un incendi en 1533. Anys després es va reconstruir sota les ordres del l’arquebisbe Alessandro di Ottaviano de Medici, posterior papa Leon XI. Al segle XIX el complex arquebisbal es va remodelar per crear la plaça san Giovanni. Sense dubte que està plaça i la contigua, la del Duomo, constitueixen el punt més emblemàtic de Florència, punt neuràlgic. Hi també és la Loggia i el palauet continu del segle XIV que acollia congregacions caritatives. També hi és el Museo dell'Opera del Duomo.  A més, la plaça està envoltada de palaus

De tot, quasi ni pare atenció, per tanta gent. I perquè el que atrau realment és la Catedral de Santa Maria del Fiore, amb la meravellosa cúpula realitzada per Brunelleschi que va servir de model a Miguel Ángel per a realitzar la de San Pedro en el Vaticà, el Campanille construït por Giotto i el Baptisteri amb les famoses Puertas del Paraíso de Ghiberti.

No puc deixar de mirar i observar detalls de la decoració en la façana, en els portes, escultures, mosaics... la grandiositat, la perfecció artística... No tinc prou ulls. I quins colors! I la combinació cromàtica...Quina elegància! Aclapara tant perfecció. Em pregunte si és el conjunt arquitectònic més bonic que he vist en la meua vida. Pense que si, i això que fa uns dies vaig estar en Pisa que té altre conjunt  espectacular...Però este que tinc davant..no sé que té...que fa que no pugues deixar de mirar-lo. No tinc prou adjectius per descriure-ho. Realment és un conjunt arquitectònic fascinant. Emociona contemplar la plaça. Ho dic sincerament.  De nou estic davant d’un museu a l’aire lliure.

Només trobe un “defecte” : la plaça necessita més espai per a que cada edifici puga lluir com cal. Faig fotos. Mil fotos, encara que sé que les imatges captades no mostraran la bellesa del lloc, la llum del colors verd amb el blanc en els marbre treballat de manera tan precisa. No, les fotos no faran justícia de la realitat. Però a mi, esta imatge que tinc davant, ja no se m’oblidarà mai perquè m’ha emocionat. No recorde que m’agradara tant la primera vegada que vaig vindre, però és normal...el cap el tenia en altres coses...

El Baptisteri de San Juan és l’edifici religiós més antic de la plaça, d’origen paleocristià construït probablement sobre ciments d’altra edificació religiosa del segle V, té planta octogonal i el revestiment en marbre  de color blanc  i verd en l’exterior data del segle XI en ple estil romànic. Del  Baptisteri destaquen les tres portes de bronze daurat. Les que veiem són copies, les originals estan al museu de la opera del Duomo i daten del segle XIV i XV. La porta més famosa està tot just davant la porta de la catedral, és la porta del Paradiso obra mestra de Lorenzo Ghiberti. Són deu panels de bronze daurat amb representacions d’escenes de l’antic testament.Un gran treball expressiu, ric en detalls i en representació de la profunditat de les imatges en relleu.

La catedral dissenyada per Arnolfo di Cambio sobre un edifiic anterior és exemple de gòtic italià. Enllestida en 1367 es va revestir de marbre de colors seguint l’exemple del baptisteri. Es va fer tota a excepció de la façana que es completà al segle XIX. És la tercera catedral mes gran després de la de San Pedro de Roma i la de san Pablo en Londres.

Ho mire tot des de tots els punts, d’un costat, d’un altre, mirant amunt…

La cúpula de Brunelleschi és la cúpula està feta amb enginy. Té 46 metres de diàmetre. Tardaren 40 anys per enllestir-la. Brunelelschi era un gran artista. La seua tomba està a la catedral. M’agradaria pujar el 463 escalons i veure la vista des de dalt. Algun dia ho faré. Quanta cosa se me queda pendent!  I també m’agradaria pujar al campanar,  que són mes de 400 escalons… el campanille és exemple d’arquitectura gòtica florentina del segle XIV i les vistes seran, tal volta,  encara millors que des de la cúpula. La construcció del campanille l’inicia`Giotto i l’enllestí Pisano. Estem parlant dels millors artistes. La decoració exterior constitueix un dels cicles figuratius mes complexes de l’edat mitjana, obra de grans experts com Pisano, Donatello o Luca dell Robbia.

L’entrada a la catedral sense pujar a la cúpula és gratuïta però les cues són interminables. Passe a l’hora que passe, sempre és llarguíssima. Em quedaria hores i hores en la plaça, només mirant detalls…però volem anar a la plaça de Santa Maria Novella per veure, al menys la façana de l’església homònima, que s’inicià al XIII i s’enllestí al XIV

I també volem veure la farmàcia mes antiga d’Europa, amb una activitat continuada de quasi 4 segles. Es tracta de la farmàcia de Santa Maria Novella i està a dos minuts de la plaça. Mapa en mà ho trobem en no res. No eix en les guies de viatge i és una meravella.

Primer pel fabulós lloc, recentment reformat,  elegant i decorat amb exquisidesa. La farmàcia fou creada pels dominics i data de 1221. Els monjos s’hi dedicaren al cultiu de plantes per a preparar ungüents per als malalts. Amb el pas del temps veient l’efectivitat i èxit dels productes, en 1621, obriren farmàcia al públic. El duc de Toscana els concedí el títol de botica de su alteza real. En el segle XVIII la fama s’escampa arreu del món. A la desamortització del bens de l’església catòlica passa a ser propietat del Estat que la va cedir al nebot de l’últim frare director. Des d’aleshores la direcció i propietat és de la mateixa família. Entrar a la farmàcia assossega mirant els mostradors i la col·locació dels productes, les parets i sostres pintats, els armaris antics ben conservats que guarden utensilis del passat, les plantes seques disposades en sostres o en les parets decorant....

I segon, dic que és una meravella pel que fan. Hi venen perfums fets a partir de les formules tradicionals. Un dels productes més antics és l’acqua della Regina preparat per a la reina de França Catalina de Medici. Encara s’hi fabrica.

De la plaça de Santa Maria Novella anem a la zona de san Lorenzo.Volem anar al mercat central i a la plaça de san Lorenzo. De camí passem per davant de la capella dels Medici que passa un poc desapercebuda per tindre un andami davant. És una d’elles, en són dos, construïdes com una ampliació de la basílica de san Lorenzo, que estem bordejant. Hi està Lorenzo el Magnifico i molts altres més de la família.

Arribem a la plaça on està la façana principal de la basílica de san Lorenzo, obra de Miguel Angel i Brunelleschi, i un grup de tunos cantant a la paret lateral.

Al costat està el mercat de San Lorenzo, un lloc per a comprar o menjar…Està ple. No cap ningú més.

Aixi que  busquem lloc per a menjar fora…i el trobem. 

Estaria dies i dies en Florència. Però no pot ser. He de tornar en altra ocasió  per entrar en la Catedral, al Baptisteri i pujar al campanille. Si. Queda apuntat al llistat. En una propera vegada entraré a les esglésies i pujaré a  tot el que calga, aniré a museus, especialment la Galería de la Academia on està el Miguel Angel original o la galeria dels Uffizi que és el segon museu mes visitat en Itàlia per darrer dels museus del Vaticà amb sales dedicades a cada artista... però això serà en altra ocasió. En esta només em queda temps per a l’església de la Santa Croce, el mausoleu del grans personatges i pujar al mirador de Michelangelo, la millor manera de dir adéu a la ciutat.

Continuarà...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA