Santa Maria de Leuca està en el punt extrem del Sud d’Itàlia... allà on s’ajunta el mar Jònic i l’Adriàtic...un pont entre Orient i Occident.
Estem en la península Salentina, el taló d’Itàlia, una sub regió que s’escampa sobre la part sud de Puglia, tota la província de Lecce i algunes poblacions de Brindisi i altres de Taranto. Per la situació geogràfica, és encreuament de camins, un pont entre Orient i Occident i just la destinació de hui és on més s’hi veu perquè anem on s’ajunta el Mar Jònic amb l’Adriàtic, on, segons deien temps enrere era Finibus Terrae, el final del món.
I després veiem la Torre Minervino... Els penya-segats cada vegada tenen més altura.
Sense separar la cara de la finestra passem per Santa Cesarea Terme, amb cases elegants es nota que és una localitat turística en la que es gaudeix d’aigües termals. Hi ha un edifici cridaner, és el palazzo Sticchi que destaca pels aires orientals, però és italià i dels últims anys del segle XIX. L’estil morisc demostra els vincles de la zona entre Orient i Occident. I quina situació més privilegiada! A uns 20 mentre del mar.
El mar continua sent el protagonista amb el contrast de colors blaus, verds per la vegetació en alguns punts abundant i el color de la pedra. En la zona hi ha grutes i raconets ben amagats per prende el bany o submarinisme… Ara veiem més zones turístiques, més cases que miren a l’Adriàtic, algunes buscant la privacitat estan més amagades que altres. Hi ha moltes que són apartaments per al turisme.
En el port de Tricase hi ha una gran casa que també té aires orientals. Amb tot...ja estem quasi al final del trajecte. Es veu de lluny el far.
Ja hem arribat. Santa Maria di Leuca, del grec Leucos que significa blanc, pertany al municipi de Castrignano del Cabo, la ciutat al Sud de la província. La zona de Leuca se la coneix com “De Finibus Terrae” per una antiga creença popular segons la qual estava situada en el límit de la Terra. Santa Maria de Leuca és el nom que identifica el promontori on està el santuari, el far, una columna i unes vistes panoràmiques espectaculars als dos mars, un lloc on la gent puja per gaudir del capvespre. Mentre que Marina de Leuca està situada més avall i és on està la Punta Mèliso, als peus del promontori. Però anem pas a pas.
Entrem per unes portes de bronze que es col·locaren en l’any 2000 amb motiu de l’any jubilar. Després estan les del segle XVI.
L’interior és una sola nau. En l’altar major destaca el quadre de la Verge i el xiquet. No em pare molt a mirar perquè el lloc és menudet i exigeix un silenci respectuós, quanta menys gent estem dins, millor. Passem a la part adjacent construïda posteriorment.
En la capella destaca l’estàtua de la Verge i el xiquet que data de 1897. Hi ha fotos que mostren les visites papals, la de Juan Pablo I en 1990 i la de Benedicte en 2008.
Davant la basílica està la columna mariana coríntia de 1694, que culmina amb l’estàtua de la Verge en oració.
I guanyant-li en la competència per l’altura està el far. És un joc mirar-ho en diferents perspectives, de vegades la columna sembla més alta, però no...
El blanc far és molt més alt. Són 47 metres i a 102 metres sobre el nivell del mar. Amb cel clar i des de la terrassa, segur que es veu la costa grega, albanesa i calabresa.
Deixem la plaça i ens situem en un jardí...tenim el mirador al costat.
I que dir de les vistes? Cal gaudir del punt on s’hi troben els dos mars: la punta de Melisso. No hi ha res que diferència unes aigües amb les altres. No hi ha cap frontera que delimite. És un punt simbòlic.
S’hi veu tota la badia de Salento. Diuen que és un dels miradors més bonics d’Itàlia.
Veiem la gran cascada, que és una immensa escalinata que connecta el santuari amb el pot vell de Leuca. Els dos trams d’escales laterals, de 296 escalons cadascú i la columna romana al final dels escalons foren enviats per Mussolini, que fou qui encarregà l’obra. Hui en dia els dos trams d’escales estan separats per una cascada artificial que s’obri en ocasions especials oferint un bonic espectacle
De lluny veiem el port antic amb grans cases, algunes d’inspiració morisca. Era un lloc turístic destinació dels nobles i aristòcrates. Moltes edificacions del segle XIX van desaparèixer durant la Segon Guerra mundial. El port és actualment el punt de partida per als pescadors i també per als turistes que visiten les nombroses grutes.
Es distingeix una “bagnarole”, un símbol històric de la Marina, que es remunta a les primeres dècades del segle XX. És una caseta a la mateixa vora de l’aigua pintada de color groc i roig. Em 2010 els propietaris la donaren a l’Estat i actualment es un bé públic que es vol conservar. Hi ha de més tipus, de fet molt prop hi ha altra de pedra. Generalment són quadrades, redones o octogonals i les empraven les dones de l’aristocràcia per banyar-se privadament en primera fila i així prenien el sol moderadament perquè la pell blanca estava de moda.
I amb esta imatge ens acomiadem de Santa Maria de Leuca, un lloc situat en un punt tan especial. Ara ja puc dir que he estat en el taló d' Itàlia...
