FOTOS i MÚSICA: La fira d'ALBACETE

Quan s'entra al recinte de la fira d’Albacete....mires on mires sempre hi ha dos coses es veuen...

mirant cap amunt, una gran nòria situada a l’exterior...

i circulant entre paradetes i mirant cap a l’interior de “los redondeles”... un templet.

La fira d’Albacete va ser declarada d’interès turístic internacional i se celebra del 7 al 17 de setembre en la ciutat manxega en honor al a Verge de Los Llanos, patrona de la ciutat. Es desenvolupa dins i al voltant d’un recinte de fira situat dins de la ciutat que és permanent i conegut com “la sarten” o “Lo redondeles”, per la forma que té.

Al començament del passeig s’instal•len jocs i tómboles i atraccions infantils junt a paradetes de menajrs. A meitat passeig trobem la plaça de bous datada l’any 1917 i que tant de protagonisme agafa durant els dies de fira.

Al volant del recinte trobem l’esplanada dels espectacles”los ejidos” on està la gran nòria.

I tot fins arribar al recinte on a més de les botigues d’artesania, cada nit ofereix festa al visitant.

Música: 

"No hagas planes en septiembre"

nº32-RESSENYES LITERÀRIES i de cine: DESPERTANDO A NED: Pel.licula

Despertando a Ned

Direcció-guió Kirk Jones

Sinopsis i opinió personal

Despertando a Ned és una pel•lícula enginyosa, amb un guió fabulós,  música bonica en tot moment acompanyant escenes perfectes, algunes tendres i altres realment còmiques. I és que l’ humor impregna esta pel•lícula costumista ambientada en Irlanda, en la part rural. Els protagonistes són un grup d’homes i dones, ja entrats en anys, i són gent sana que irradiem vitalitat, gana de viure que contagia l’espectador. Són gent que s’hi passen el temps fent i desfent sense malicia ni maldat. Està plena de tòpics i així apareixen com figures rellevants ál poble el cura o l’encarregat de la taverna, la cervesa i el whisky o els paisatges verds, però són tòpics que estan molt ben encaixats. 

M’ha agradat tot de la pel•lícula i especialment per donar-me l’oportunitat de recordar de la mà dels seus protagonistes, de l’esplèndida fotografia i la musica celta de fons, les aïllades illes Aran situades a la meravellosa Irlanda.

Sense molts mitjos ni grans pretensions s’hi pot aconseguir molt. Esta pel.licula és l’exemple de guió fet amb cura, amb històries  simples i secundàries perfectament enllaçades mostrant unes situacions i personatges humans, i de vegades inusuals en pantalla, situacions i fets de vegades estrafolàries, algunes amb ironia, altres amb sensibilitat, altres amb tendresa, com és la relació d’una mare soltera que estima el porquer, però la relació es veu contínuament frustrada perquè ella no pot suportar l’olor a porc. És un exemple entre molts.

Prefereisc més esta pel•lícula que moltes altres on les despeses per dur-la endavant són milionàries, pagant estrelles o pagant escenaris. De vegades no cal tant. Ni tan sols cal un contingut transcendental per a fer un bon treball. Esta pel•lícula és simpàtica i planteja un fet, que a més d’una persona li pot passar pel cap,  com és fer-se passar per altre per poder cobrar un premi de loteria. 

I és que en un poblet irlandès de 52 habitants ha caigut un premi gran, és molt quantiós i les 51 persones que desconeixen qui l`ha guanyat s’obsessionen en la idea de saber qui és l’afortunat. Però hi ha una desgràcia que s’ha d’amagar, l’afortunat guanyador, de l’emoció, ha tingut un atac al cor en saber-se posseïdor de la papereta. Comença la gran comèdia en este moment quan un parell d’amics del difunt i de còmplice la dona d’un d’ells, volen cobrar el premi i suplantar el finat.

No importa que en estos moments explique la trama de la història perquè el que realment té de valuós en esta comèdia són les situacions, les seqüències, les idees absurdes que els passen pel cap als protagonistes i que no dubten en portar endavant. Són gent senzilla amb una vida tranquil•la, rutinària, fent  cada dia el mateix, comprant periòdicament la loteria per poder complir somnis. Per això no dubten en posar un poc d’acció a les seues vides en trobar la primera ocasió. 

M’ha agradat que els protagonistes no siguen joves guapes i guapos musculosos i ben pentinats, m’ha agradat que s’hi mostre gent “normal”. Els dos protagonistes principals, són dos amics entranyables, amb una amistat de les que donen enveja. Tenen una química total, són ja persones grans que actuen en un principi inconscientment però acaben mostrant humanitat. Amb la dèria de voler cobrar el premi es succeeixen situacions gracioses quan per exemple un dels personatge ha de contar la mentida al funcionari de l’Estat encarregat d’atorgar el premi, i és què no sap, és la primera mentida de la seua vida, encara que al final acaba fent-se un expert.   

La pel•lícula és destrellatada i res creïble, ja ho sé, però et manté en tot moment el somriure als llavis. Dóna peu a creure en la sort. Per què no ens pot tocar la loteria? Per què no es pot enganyar les autoritats i cobrar un premi suplantant a qui en realitat li ha tocat? És una pel•lícula recomanable, en molts moments m’ha recordat altra del tipus “rural” l’anomenada “La gran seducción “ de temàtica similar i que també em va encantar.

NÀPOLS, passeig per la ciutat

Tot el que em conten de Nàpols m’ho crec. Un dia hi vaig veure una dona que es rentava els peus tirant-se aigua d’una botella dins d’un autobús urbà. Em vaig quedar atònita, circulàvem per dins la ciutat!.

A partir de l’aventura desventurada amb la qual vaig iniciar l’estada en Nàpols, em vaig obsessionar amb la idea d’intentar que no se me notara que era turista. Tenia les meues raons. Ser atracada per uns delinqüents no és plat de bon gust sobre tot quan el mal d’ossos i de les ferides t’ho recorda cada moment.

I al fons...el Vesubi...

Per evitar temptacions als lladres de carrer, experts en allò d’apropiar-se de les pertinences dels pobres incauts forasters com jo, cada vegada que eixia de l’hotel ho feia amb una bossa de plàstic de color rosa, just la que m’havien donat en la farmàcia on vaig comprar tot el que vaig necessitar per fer-me les cures pertinents de les ferides. 

Estava entossudida en aparentar ser una napolitana més. No volia portar cap motxilla ni bossa de mà de les de passeig, només la bossa de plàstic que m’havien donat en la botiga, així, estava convençuda, tothom pensaria que era una veïna més. 

A la bossa de color rosa guardava la cartera amb la documentació i diners, el poc que em quedava, i la càmera de fotos que mostrava solament quan havia de fotografiar, també el llibre-guia de viatge camuflat perquè estava intencionadament folrat amb paper de periòdic. El periòdic IL CORREO DE LA SERA, de cada dia tampoc faltava clarament exposat a la vista. Generalment el turista no compra la premsa del dia, així que jo  per dissimular millor la meua procedència, cada dia el comprava i feia com si el llegira. 

I així, amb eixa pinta de turista camuflada, visitàrem la ciutat i eixirem pel voltants. Per recórrer la ciutat, malgrat anar coixejant, generalment anàvem a peu a un ritme lent, el que em permetia la meua coixera. També pujàvem al transport urbà, on estranyades cada dia observàrem un fet que encara a hores d’ara és un dubte pendent. Ningú pagava, nosaltres religiosament passàvem el bitllet per la màquina però incomprensiblement veiem que ningú ho feia, curiosament ni les monges passaven per la “maquineta”.

Nàpols va tenir un passat històric important a l’època romana i després a l’època medieval amb la dinastia dels Anjou coronat sota el govern d’Alfonso V d’Aragó. Del govern dels virreis espanyols als segles XVI i XVII quedaven vestigis, com la via Toledo, però va ser al segle XVIII quan la ciutat va aconseguir el màxim esplendor amb la sobirania de la dinastia borbònica que va mamprendre una remodelació urbanística important.

El plànol de la ciutat era el nostre guia i acompanyant. Des del primer moment ens adonàrem que seria fàcil moure’s per carrers i avingudes per visitar els principals monuments de la ciutat que en una primera ullada al plànol localitzàrem i assenyalàrem. 

Cada vesprada paràvem a descansar a la piazza Bellini on queden ruïnes de la muralla grega. A la plaça hi havia un café literari amb molt d’encant, s’hi respirava un ambient agradable i dins hi havia tenda de llibres.

Piazza Bellini

La via Toledo és punt neuràlgic de la ciutat, quasi tots els dies passàvem per este carrer per anar a algun lloc o  tornar cap a l’hotel. Des de la via Toledo s’accedeix al barri espanyol, construït al segle XVII per allotjar les tropes espanyoles. Actualment són carrers estrets i foscos, buits de gent però plens de roba estesa al carrer.

Reconec que la ciutat de Nàpols no la vaig assaborir com calia, vaig recórrer molt però amb l’angoixa al cos poc veia, cada soroll de moto em recordava l’agressor...sovint pensava si en algun moment m’observaria en la distància...sovint pensava que tornaria... no obstant això puc recomanar i recomane si es visita la ciutat, no deixar d’anar a Spaccanapoli, que és el carrer que divideix el casc antic de la ciutat, a la zona de l’església de santa Chiara, la de Gesú Nuovo, la de san Domenico Maggiore o la capella Sansevero. 

També s’ha de visitar el palau reial. El palau va ser seu d’una de les monarquies més importants de la Mediterrània. Les sales guarden una col•lecció pictòrica i de mobiliari important. Cal ressaltar l’escalinata de l’entrada.

Façana del Palau reial.

Jo, sempre amb la bosseta rosa...

El Palau Reial va ser seu d'una de les monarquies més importants de la Mediterrània.

Cal anar al museu nacional on destaquen els objectes i mosaics, utensilis de casa, joies...tot trobat a Pompeia i Hercolano, és un dels mes importants d’Itàlia

Museu arqueològic nacional, és un dels més importants d'Itàlia. hi estan les troballes de Pompeia i ercolano: mosaics, utensilis de casa, joies...

Cal passejar per les galeries Umberto, amb tendes i decoració retro, on destaca el sostre de cristall i ferro i el paviment de marbre formant mosaic.

Galeries Umberto, amb botigues i decoració "retro", destaca el sostre de cristall i ferro, i el paviment de marbre formant mosaic.

S’ha de parar a la plaça de Trieste y trento que marca la separació de la comercial via Toledo i els estrets carrers del barri espanyol, i anar a la la plaça del Plebiscito, construïda per a celebrar festes, cerimònies i desfilades, on hi ha unes columnes inspirades en les de San Pedro de Roma, del segle XIII i reconstruït al segle XV. 

A la plaça Plebiscito està sant francesc de Paula de principis de segle XIX i enmarca la plça con struida per celebrar festes, cerimonies i desfillades.

S’ha de visitar  el Castel Nuovo començat a construir al segle XIII i reconstruït al XV, amb fosses, cinc torres i un arc renaixentista.

Castel Novo començat a construir al segle XIII i reconstruit al XV, amb fosses, cinc torres i un arc renaixentista.

I, com no! també el Castel dell’Ovo del segle XIII i reconstruït al segle XV a la zona del port. Sovint hi anàvem, m’agradava esta zona marinera, també s’ha de dir la més plena de turistes.

Castel  de l'ovo, és el més antic de Nàpols. al voltant del castell està el barri del BOTGO MARINARO construït a finals del XIX per a pescadors. en l'actualitat concentra vida nocturna i restaurants.

A la zona de Mergellina s’hi concentraven la majoria dels hotels de luxe de la ciutat també la població acomodada hi vivia aleshores.

Zona de Mergellina

Malauradament no tinc fotos de la majoria dels edificis del centre històric, ni del claustre de santa Clara tot enrajolat representant imatges campestres, ni de l’església de Gesú Novo amb façana de pedra volcànica, ni de la catedral. La culpa és el nerviosisme constant que m’acompanyava, i la insistent mania de no semblar turista i voler aparentar ser una napolitana.

Malgrat anar coixejant, resultat de l’assalt, no deixàvem de caminar. Un dia mamprenguérem una llarga caminada urbana per arribar a les catacumbes de sant Genar. Malauradament després de tant de trajecte sense perdre punt d’altres carrers poc transitats i poc turístics de la ciutat, les trobarem tancades, però a canvi vàrem veure la vida del barri obrer de la Sanità.

Un dia pujàrem en funicular per anar a Vomero, que està a la part més alta de Nàpols i no té res a veure amb la part baixa. Tot està més net, més restaurat, s’hi respira un aire més saludable. Visitarem la Cartoixa de san Marino, un monestir de cartoixans construït al mateix costat del castell de san Telmo i un dels monuments més importants amb una església barroca. El prior era l’única persona que podia tenir contacte amb el món exterior. Des de la seua cel•la, el quarto del priore,  on no faltaven tresors artístics i des del frondós i acollidor jardí regia la vida del monestir.

Il quarto del priore

Des del jardí del prior es gaudeixen d’unes precioses vistes al golf de Nàpols.

Vistes des de la part alta

És tot el que recorde de Nàpols, que més que monuments és l’ambient. Tinc una imatge inesborrable, a més a més del moment quan em furtaren el bosso, que és la platja. És una de les imatges més caòtiques de la ciutat, si és que se li pot anomenar així a aquella zona amb brutícia desmesurada que era el lloc on anaven a parar els vaixells en acabar les tasques de pesca i on s’hi respirava el combustible contaminant. I jo, bocabadada, mirava com els napolitans la gaudien com si fos la millor meravella del món. No podia entendre com eren capaços d’estar estirats prenent el sol tan tranquils en una arena en condicions tan penoses i com podien banyar-se en unes aigües que de netes no en tenien res. 

I feia olor a combustible!

La platja

Per això que vaig veure i viure i per més, tot el que es diga de Nàpols m’ho crec.

REFLEXIONS POSTERIORS, NÀPOLS estiu 2004.

nº31-RESSENYES LITERÀRIES i de cine : VOLCANES DORMIDOS. LLIBRE

nº31-VOLCANES DORMIDOS

Un viaje por Centroàmerica

De Rosa Regás i Pedro Molina Temboury

Ressenya feta per Ediciones B S.A, sello zeta 2009

Guatemala, el Salvador, Honduras, Nicaragua, Costa rica i Panamà: Centreamericà desconeguda i (re)descoberta per la mirada de dos escriptors acostumats a entendre la realitat. Capitals i pobles, localitats variades que conserven, malgrat les dificultats i les pressions uniformitzadores de la globalització, la seua rica identitat multicultural. Una dona, Rosa Regás, i un home, Pedro Molina Temboury, viatgers experimentats que miren el món i descriuen el que veuen amb ulls crítics, aguda intel·ligència i sensibilitat social, caminen per les petjades de la tradició, la historia en marxa d’eixes conflictives zones, les llegendes i la manera de viure. Este llibre va ser guardonat l’any 2005 amb el Premi Grandes Viajeros.

Opinió personal.

Vaig descobrir este llibre quan me n’anava a Guatemala per segona vegada. El premi “Grandes Viajeros”el recolzava, era un ganxo i el vaig comprar, malgrat ser una desconfiada en el tema dels premis literaris. També era atractiu el fet que un dels autors fóra Rosa Regàs, indiscutiblement autora de prestigi.

Tanmateix vaig quedar un poc decebuda en acabar-lo de llegir. Vaig trobar capítols sobre la Guatemala que ja coneixia i altres sobre Costa Rica que, aleshores era un país que tenia recent amb experiències molt viscudes, i cap d’ells em va enganxar plenament. I tal volta la raó va ser perquè jo també tenia una opinió molt clara fruit de les vivències “in situ”i perquè havia llegit molt del país. Per una o altra, tan se val la raó, aquelles pàgines no em van descobrir res de nou.

I encara que generalment m’agrada llegir els escrits d’altres viatgers que han vist el mateix que jo i així contrastar visions, en esta ocasió el que anava llegint em semblava poc i no arribava, al meu parer, a expressar totalment amb claredat i sentiment les meravelles que jo també havia trobat. Tal volta tenia posades massa expectatives en Rosa Regás i confiava de bestreta, que el que anava a llegir segur m'agradaria i quan s'epera tant, la decepció és màxima.

El llibre va vindre amb mi d'acompanyant i el vaig rellegir durant el trajecte del segon viatge a Guatemala. Ara mentre escric esta ressenya el tinc a les mans, tot subratllat, amb anotacions als laterals que em fan recordar el que aleshores vaig pensar. 

Conta al voltant de la història  passada i sobre la societat actual, i això està bé, però els autors estaven trepitjant el mateix que jo havia trepitjat, i tornava a trepitjar, i no em sentia identificada. Cal especificar un aspecte. No exactament estaven visitant el mateix. Ells, com autors reconeguts, sobre tot Rosa, i amb la finalitat d’escriure un llibre que sabien de bestreta anaven a publicar, van tindre el privilegi de parlar amb personalitats, a qui, ni en somnis em podria jo apropar.

M’ho passe bé llegint però no tot el que cau a les meues mans m’agrada. I de la mateixa manera que parle bé quan és del meu gust, pense que he de ser sincera quan el llibre no ha complit les meues expectatives.

I possiblement esta subjectiva opinió ve perquè jo tenia escrites pàgines semblants a les que estava llegint, contant les meues experiències, i inconscientment em va sorgir una certa “enveja” pensar en la simple realitat que era que jo les tenia guardades al calaix perquè pocs editors aposten per desconeguts, i sovint  busquen autors que ja tenen el camí de la fama aconseguit i arrelat.

El món editorial és un negoci i malgrat no agradar-me s’ha de respectar. Tanmateix, també he de dir, fent honor a la realitat, que no totes les editorials rebutgen sense mirar. Estan les que no tenen por de llegir, valorar, arriscar i editar el que ofereixen noms nous, que pot tenir igual o més qualitat que qualsevol obra d'un autor afamat. 

Malgrat tot el que he dit abans, acabe afirmant que  "Volcanes dormidos" serveix per a situar al viatger en la realitat dels països de Centreamerica i il·lustra amb referències bibliogràfiques i molta història, que sempre ajuda a la comprensió del país.

Si no el considerara vàlid no estaria inclòs en este llistat.

TUNISIA: Les cases troglodites de MATMATA

Les cases troglodites o viure sota terra. Una de les coses més boniques de viatjar és descobrir diferents maneres de viure per poder contrastar amb el que es coneix.

Són berebers...tenen una personalitat pròpia forjada pel desert.

Dins la ruta que fem per Tunísia travessant zona desèrtica, hem arribat a Matmata, ciutat que l’any 1969  havia estat destruïda per unes inundacions i posteriorment només fou parcialment reconstruïda. 

Itinerari seguit

És terra àrida i calurosa...es viu sota terra per evitar tant de calor.

La Nouvelles Matmata es va construir a 15 km al nord. Este fet em fa recordar les inundacions pel pantà de Tous, que tinc a prop de casa, i les conseqüències similars creant ciutats noves. Matmata és un poble menudet agricultor però que a poc a poc va deixant de llaurar el camp perquè se n’està adonat dels beneficis monetaris que li proporciona el turisme. 

I és que en la regió de  Matmata estan les cases troglodites que estan excavades en les muntanyes, amagades perquè serviren de refugi contra l’agressor, solament són visibles actualment gràcies a les antenes que es deixen entreveure entre els xicotets matolls d’herbes seques. Cert que de lluny ni s’hi veuen. 

Les veiem de lluny...

Antigament s’hi construïen quan una parella de joves es casava. S’ajuntava la familia i tots ajudaven a foradar la muntanya, i no és metàfora, literalment la buidaven pel centre formant un pati, al voltant d’uns deu metres de fondària. Este pati ventilava les habitacions que l’envoltaven. 

Pujant al turó ens fem idea de la construcció.

Són cases que tenen avantatges com que protegeixen del fred al l’hivern i del calor a l’estiu però amb l’inconvenient que quan plou fort no tenen on desaiguar. A més la muntanya com es d’arena i no de pedra s’hi pot enfonsar fàcilment per efecte de l’aigua.

En queden poques...ara són més utilitzades per mostrar-les al turisme o llogar-les per a rodar pel.licules que per a viure. Els temps canvien!

Refugi dels beduins d’altres temps, ara en queden unes quantes. Algunes encara hi viuen, però no per necessitat sinó per explotar-les turísticament siga mostrant-les, venent-hi artesania local o readaptant-les com hotels. Són cases relativament grans i no eximides de comoditats. Algunes tenen dos nivells i disposen de tot: diverses habitacions, cuina, bany, magatzem i tot el necessari, fins i tot disposen d’electricitat, havent de dissimular els fils per no perdre l’aparença de casa troglodita.

Però no solament s’ha de mirar l’interior de la casa, abans d’hi entrar parem l’atenció en el pou d’aigua, fonamental en este àrid desert, i en el forn per coure el pa i en el menudet corral per a les gallines, els pollets o les cabres. Tothom conviu en estes cases. Mirem tambè les portes on hi ha dibuixats símbols berbers, peixos i la mà de Fàtima, que protegeixen dels maleficis i atrauen la bona sort.

La vida al desert és diferent...i en esta zona vivnt sota terra encara ho és més.

Estos paisatges i estes cases han servit d’escenari per a la mítica pel•lícula de Georges Lucas, “La guerra de la galaxias”. Este director, en part, és el responsable que esta zona siga coneguda, perquè és qui va localitzar este paisatge singular i el va mostrar tothom en pantalla. Per als cinèfils concrete que este és el lloc on es va filmar l’escena del bar on s’hi reunien molts extres d’altres galaxies. I és que este entorn mescla de desert d’Arizona i paisatge lunar és especial. Altra pel•lícula va escollir este paisatge, em refereisc a “En busca del arca perdida”, però del que més es parlava en Matmata era de la de la guerra de las galaxias. I és que hi ha varietat paisatgística on escollir, zones de desert o zones habitades totes tenen racons especials.

El desert..sempre captivador...

QUADERN DE VIATGE, TUNISIA, primavera 1998

Nº 30- RESSENYES LITERÀRIES: INSHALLAH: Lllibre

nº30-INSHALLAH

de Oriana Fallaci

Ressenya extreta del llibre editat per Plaza y Janes editores S.A. 1992

Els personatges d’esta novel•la són imaginaris. Imaginaries són les històries, imaginària la trama. Els esdeveniments són autèntics: autèntic el paisatge, autentica la guerra en la que es desenvolupa el relat.

L’autora dedica esta tasca seua als quatre-cents soldats americans i francesos assassinats en la matança de Beirut per la secta Hijos de Dios. La dedica als homes i dones, als vells, als xiquets assassinats en altres matances d’esta ciutat i en totes les matances de l’eterna matança anomenada guerra. Esta novel•la vol ser un acte d’amor a ells i a la Vida.

                                                                                                                            Oriana Fallaci

Oriana Fallaci és florentina i resideix a Nova York. Florència i Nova York són les dos meues pàtries, diu. Els seus llibres s’han traduït a trenta-un països. En entregar-li el doctorat honoris causa en literatura, el rector de Columbia College of Chicago la qualificà amb “un dels autors més llegit i estimats del món”. Com corresponsal de guerra, Oriana Fallaci ha seguit tots els conflictes del nostre temps, des del Vietnam fins Orient Mitjà.

Opinió personal

Inshallah significa “si Déu vol”.

És un llibre gros, dens, intens, carregat d’horror i de realitat. I també un poc complicat. Sobre tot perquè és difícil per poder-lo llegir d’una tirada que és quan no es perd el fil del relat.

És un llibre que detalla el dolor de la mort i de la incomprensió que va suposar la guerra civil libanesa en la qual la ciutat va quedar dividida en dos parts: una ocupada per la majoria musulmana i l’altra per la majoria cristiana maronita. És un llibre que et situa quan les casernes d’americans i francesos foren bombardejades acabant amb la vida de més de tres-centes persones.

No hi ha un protagonista, en són molts, l’única si de cas, la Mort, però no li vull donar-li eixa categoria. El llibre mostra moltes vides i moltes realitats, hi ha un llarg llistat de personatges entrellaçats que s’enfilen pàgina a pàgina mostrant la guerra, la de Beirut, mostrant l’innocent, mostrant el soldat. Tots són víctimes lluitant per sobreviure enmig del caos i de la barbaritat.

M’agrada el món àrab i sovint he viatjat a països musulmans. Este llibre el vaig començar a llegir perquè volia entendre el conflicte entre musulmans i cristians, perquè volia, un poc, capficar-me en altra mentalitat. Tanmateix al final de les més de 600 pàgines no vaig acabar d’entendre les raons del què passava, però simplement perquè la guerra sempre esta carregada d’irracionalitat.

Malgrat l’ambient negre de la guerra a mi la novel•la em va agradar perquè vaig extraure del contingut total les senzilles històries que conta, les que van passant dia a dia i que en definitiva em van captivar.I m'agradà per la mestria de l’escriptora i reportera Oriana Fellici escrivint.

I encara que jo el ressenye en este bloc viatger, no és un llibre de viatges i per això no mostra paisatges, però en canvi si és un llibre de mentalitats. I analitzar les diferents mentalitats és un aspecte que tot viatger troba interessant per poder entendre més els habitants que va trobant al seu pas en el seu constant caminar.

EGIPTE: la resclosa d’ESNA

Aquell espectacle era un ritual totalment turístic però també era una manera d’alimentar famílies. 

Un dia de sobte, i des del vaixell contemplant les aigües tranquil•les del Nil,  passà una fet inesperat.

Navegant per les tranquil.les aigües del Nil...

Unes barques s’apropaven...

De sobte veiem que unes barques s'apropen.

I els xics des de barques que ens envoltaven ens cridaven, reclamaven l’atenció dels viatgers que estàvem en coberta. Els crits eren escandalosos perquè no era d’un ni de dos...eren diverses barques les que s’apropaven al nostre vaixell i el guirigall muntat era impressionant.

No sabíem bé què volien. No imaginàvem què anava a passar. Quan aconseguiren que uns quants de nosaltres els feren cas, començaren a fer el que tenien planejat: el que per a ells és un ritual diari necessari per aconseguir uns guanys perquè segurament ja ho venien fent en cada creuer que anteriorment els havia passat per davant i segurament ho continuaran fent en estos moments i ho faran en el futur. 

Els joves de les barques ens llençaven al vaixell gel•labes protegides per bosses de plàstic. Era la seua manera de vendre. Saben que als vaixells, una de les nits sol organitzar-se una festa de disfresses o dedicada al món àrab i conseqüentment saben que els turistes volen comprar.

Cada vegada en són més...

Curiosament i malgrat la distància, el regateig no faltava. Jo escodrinyava la situació i em preguntava com s’ho feien per saber exactament qui era la persona que havia “agafat"  la seua gel•laba. I és que no s’enganyaven!. 

Allò era un simfonia de preus de compradors i venedors intentant arribar a un acord. Quan el preu quedava fixat el comprador tirava en una bossa de plàstic amb els diners cap a la barca on estava el seu venedor. Si no hi havia acord, es tirava la bossa amb la gel.laba per la borda intentant encertar a dins de la barca del propietari.

Tots són crits i regateig...quin guirigall que ha trencat la pau i tranquil.litat!

Sé que és una atracció turística més, una conseqüència més de l’allau turístic que la primera vegada que vaig estar a Egipte no s’hi donava. 

Per inesperat i per divertit, pel guirigall que en uns minuts s’hi va formar, aquells xics cridaners em feren passar una bona estona. Va ser un joc enmig de la tranquil•litat de la navegació.

Sembla un maremagnum...però ells ho tenen controlat.

Aquells joves tenien controlada la situació i una vegada fet el negoci o al menys intentar-ho, començaven a allunyar-se del vaixell, deixant de nou les aigües tranquil•les sense tant de moviment. Els joves sabien que era el lloc idoni per vendre perquè just eixe punt, és parada de creuers carregats de viatgers i de divises. Bé ho saben i bé que ho aprofiten amb este curiós sistema d’abordatge.

I és que estàvem a prop de la resclosa d’Esna a uns 5 km al sud de Luxor. La resclosa situada junt a la ciutat és pas obligat i parada necessària de tots els creuers que naveguen pel riu, que no en són pocs, per poder salvar el desnivell d’uns 10 metres.

Quan ens toca el torn de passar per la resclosa el joc-negoci s'acaba.

Els vaixells van passant a mesura que arriben i l’espera depèn del transit. Una vegada toca els torn, els vaixells o motonaus descendeixen quan tanquen les portes i el nivell d’aigua comença a baixar. Passa a l’inrevés per pujar. Vaig observar la pujada i la baixada de les aigües directament, no volia perdre’m un espectacle inusual, un espectacle que probablement no tornaria a veure mai més.

I deixem de pensar en els venedors per observar el nostre pas per la resclosa.

REFLEXIONS sobre EGIPTE 2000

FOTOS i MÚSICA: Poblets del Tirol ( Àustria)

Paisatges verds envoltants d'altes muntanyes  i tradició arrelada...això és, entre altres coses... el Tirol a Àustria...

Música:

Tradicional tirolesa

Este video complemeta el text del bloc:

POBLETS d'AUSTRIA

I a més a més també pots llegir sobre la zona i els Alps en:

Ascensió al PIC més alt d'AUSTRIA

GARGANTAS DE LIECHSTENTEIN

SALZBURG

LA VALL DE LES GRANGES

CATARACTES KRIMMLER

HONDURES: recinte maia de COPAN i la vida que l’envolta

Les ruïnes de Copan són una meravella, però malauradament les envolten unes vides plenes de misèria. 

Ho teníem clar, una vegada en Guatemala no podíem deixar d’anar a Hondures per tal de veure Copan, malgrat haver de creuar-nos tot el país maia d’occident a orient en furgoneta. I va ser un viatge llarg que ens portà a descobrir una diversitat de paisatge i de gent que no esperàvem.

Conforme avançàvem el paisatge anà tornant-se cada vegada més àrid, més sec, menys cultivat i menys muntanyenc. I la gent, conseqüentment per tanta aridesa de terreny i poca possibilitat de conreu, cada vegada semblava més pobra. I no ho semblava, ho era.

Va ser la zona de Chiquimula la que més m’impactà. El nostre conductor Aroldo ens contà que hi la gent literalment es moria de fam, sobre tot xiquets que desnodrits ja no podien suportar-ho més. Esta era la zona de la Guatemala abandonada, la necessitada, la que reclamava una extrema atenció que no arribava, i si arribava era tan poca que deixava a molts desatesos.

Com anàvem sense horaris fixes, quan veiem xiquets vora la carretera paràvem per poder donar alguna cosa. En parar la primera vegada, els xiquets fugiren, ens tenien por. Va ser al segon intent quan se’ns concentrà al nostre voltant un grupet als quals si vam poder repartir un poc del que teníem a mà.

Volíem ajudar-los un poc, dins les nostres possibilitats del moment, sabedors que el que donàvem era un no res comparant amb  tant com necessitaven. Tanmateix qualsevol cosa era molt per a ells. M’alegrà veure com s’il•lusionaren amb els contes que els donàrem . “Que bonito Pinocho” em va dir un menudet com a resposta en posar-li a les mans el conte. I a mi em va omplir de goig l’alegria que li havia provocat tan insignificant  regal. 

I així arribàrem a la frontera d’Hondures. Pagàrem per eixir de Guatemala 10 quetzals i per entrar a Hondures 3 $. No sé si ahores d'ara els preus es mantindran.

Un cartell a la frontera d'Hondures ens donà la benvinguda, anàvem a passar poc temps, el que quedava del dia i la nit. Al dia següent de nou tornaríem a passar per este punt.

Als pocs quilòmetres arribàrem al poble de Copan que en una primera ullada no ens va dir molt perquè entràrem pels afores on hi havia un ambient poc recomanable. L’hotel el teníem allunyat del poble, malauradament, perquè just en qüestió d’hores sorgiria l’imprevist que faria necessari tornar al poblet. L’imprevist  va ser la indisposició d’una persona del grup de sis amics que anàvem. Pobra! No va poder ni veure les ruïnes... tot el temps el va passar a l’habitació de l’hotel reposant. Pagar per entrar al país... per a res...es lamenta encara...

Els guacamais donen la benvinguda als visitants del recinte arqueològic.

Les ruïnes de Copan són espectaculars, com la majoria dels recintes maies, però estes, a més a més destaquen perquè són artístiques. És, segons entesos, la major font d’informació al voltant del món maia i este paper va ser reconegut per la Unesco l’any 1980 quan el recinte va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. 

Esteles

...on s'h conten la història...les batalles guanyades...

El fundador i primer governador de la ciutat de Copan va ser el conegut com Gran Sol Primer Guacamayo i va governar des del 426 fins l’any 437. I a partir d’ell es succeïren molts altres més fins un total de 17. D’entre tots destacaria el governant nª 13, conegut com 18 Conejo.

El museu custòdia moltes peces funeràries importants.

Un quadre representa el que era abans tot el conjunt del recinte

I altre quadre representa la població maia que hi vivia.

Tots estan representats en les esteles que en tot el recinte es poden veure. Però el que més està és 18 Conejo, que va ser qui va manar construir, entre altres monuments, algunes de les esteles més altes del món maia considerades de gran interès artístic per la quantitat de detalls representats. 

Quanta meravella construiren els maies. El recinte està molt ben conservat.

Hi ha una part resguardada en un museu i altra a l’exterior. El conjunt total resulta acollidor, per menut o per concentrat, tan se val el motiu. Els components més importants del recinte arqueològic inclouen l’acròpolis  i un conjunt d’estructures més menudes i places connectades. De tot cal destacar dos meravelles singulars que no es poden trobar en cap altre recinte maia:una és el temple de” Rosalila” i l’altre “la escalinata de los jeroglificos”.

Fa molta calor...i busquem les ombres...

No hi havia gent, la nostra guia Gladiz, contractada al parc al moment d'arribar, es lamentava perquè no és bo per al país tan poc turisme. Nosaltres en canvi, egoistament ens alegràvem i pensàvem: millor caminar pel parc a soles.

La reproducció de “Rosalila”, anomenat així pel color rosat de la pedra és, de l’interior del museu, sense cap dubte el que més crida l’atenció. L’original s’hi troba intacte sota terra i actualment s’accedeix per uns túnels per visitar-lo, malauradament quan jo hi vaig estar els túnels no estaven oberts encara al públic.

Rosalila, és uns reproducció, el vertader està conservat intacte sota el terra.

 El temple s’utilitzava per celebrar cerimònies religioses i va ser construït pel governant nº 10 Luna Jaguar i després va ser enterrat, sense destruir, per a construir altra piràmide damunt. La qual cosa ha contribuït a que el monument es conservara intacte amb frisos d’estuc policromat. També s’hi van trobar nombroses ofrenes de gran valor.

La reproducció és fidel en colors i grandària, fins i tot es veu les parts on està l'estuc que el recobria que no s'ha pogut llevar del tot.

Sobre una base de 18’5 x 12’5, l’edifici s’erigeix en tres pisos fent una alçaria de 14 metres. En la decoració destaca “El pajaro celestial” i tota una gama de dibuixos principalment policromats de roig, verd i groc.

Les esteles funeràries conten la vida dels governants.

Però especialment em va agradar “La escalinata de los jeroglíficos”  de 12 metres i 63 escalons de 9 metres cadascú que va ser construïda al segle VIII d.C. És una gran obra d’art i forma part d’un temple en el qual s’hi realitzaven cerimònies. Els jeroglífics narren la crònica oficial dels 16 governants però a més la disposició dels escalons tenien significat còsmic.

És com un llibre obert del qual actualment s’ha pogut desxifrar el 75%. Les tasques de conservació i recuperació es continuen fent  i són imprescindibles si es vol tenir a l’abast este llibre del passat.

L'escalinata, el gran tresor de Copan, és com un llibre obert.

I és per esta raó, per conservació, que les parts de l’exterior principals estaven resguardades per teles impermeables, és una mesura contra l’erosió, contra les inclemències del temps. 

La protecció del que està a l'intempèrie és necessària si es vol conservar.

També destaca el juego de la pelota, que era un joc ritual en el qual la pilota  no podia ser tocada amb les mans i el capità guanyador s'oferia en sacrifici

Escoltar les explicacions de la guia hondurenya Gladiz, feia ganes de llegir més sobre el tema per ampliar la informació que amb devoció ens anava contant. Nosaltres la seguíem bocabadats, parant l’orella a les històries del passat i del present que ens contava. Al recinte arqueològic hi havia poca gent, Gladiz deia que la culpa era  la política, també culpava a la grip A i a la crisi en general mundial. Va ser un passeig tranquil, que va donar temps de parlar de tot, no havia cap grup més que guiar .

Gladiz ens explicà tot fil per randa i ens guià durant un temps, després ens deixà que deambularem lliurement.

I va ser a la tornada a l’hotel quan es trobàrem la situació que ens marcà unes hores frenètiques. La persona malalta estava pitjor. Era una situació complicada que es va agreujar perquè ja no estàvem en Guatemala: no teníem diners hondurenys (lempires) perquè havíem decidit que no calia canviar-ne per tan poc temps isabiem de bestreta que a l'hotel acceptaven la moneda guatemalenca.

Així que, necessitàvem  un metge o comprar medicaments i com anàvem al poble sense diners? Estàvem allunyats...i a més el nostre conductor Aroldo, ja se n’havia anat al poble de Copan que era on passaria la nit.

I la persona  malalta desesperada...Des de recepció vam intentar cridar al metge que entrava en la cobertura de l’assegurança que havíem pagat en Espanya i la sorpresa va ser que una vegada connectat el telèfon no va respondre ningú. Per a fiar-se de les promeses de les assegurances... Mai més. Al final va resultar una factura d’11$ ...sense parlar¡.

Els empleats de l’hotel ens ajudaren en tot moment, sobre tot a contactar amb Aroldo. Sortosament el beneit conductor,  complidor i responsable, va acudir immediatament i ens va traslladar al poble a una amiga i a mi per buscar remei. Estiguérem deambulant de farmàcia en farmàcia. El problema dels diners es solucionà perquè a la farmàcia acceptaren la moneda guatemalenca de quetzals.

La part positiva, que sempre s’ha de buscar, va ser que poguérem veure el poble de Copan amb altres ulls diferents a com l’havíem vist pel matí. En eixos moments hi havia molt de bullici i gent jove pel carrer i ja no hi havia l’ambient ple de malcarats amb matxet a la cintura que trobàrem unes hores abans. 

La medecina que ens aconsellaren a la farmàcia va donar bon resultat. Ara fem broma preguntant a la pobra persona que es passà les hores tancada a l’hotel: que tal per Hondures? Ella té la seua pròpia resposta. La nostra és ben diferent. Nosaltres veiérem unes ruïnes fabuloses.

Al dia següent deixarem l’hotel perquè de nou tornàvem a Guatemala. En eixe moment ens passà un fet que sempre recordarem. A l’eixida de l'hotel, hi havia una menuda i deteriorada casa de fusta. Tot un contrast. Ja ens havíem adonat de la seua presència el dia anterior i aleshores Aroldo ens proposà que eixe era  un bon lloc per parar i donar el que ens quedava per repartir.

La familia al complet ens esperava perquè Aroldo havia parlat previament.

Eren 7 fills els que ens esperàvem amb impaciència perquè el dia anterior Aroldo els havia avisat que passaríem. Els set xiquets dormien en un llit amb els pares al costat. Tots junts amb la misèria de companya al voltant. Malgrat ser dies d’agost, va ser un “dia de Reis” per a la família a qui donàrem roba, diners, menjar, material escolar... Tot el que havíem portat i havíem anat dosificant, en esta parada es va acabar. 

Per a ells...va ser com un dia de Reis...

REFLEXIONS POSTERIORS, HONDURES, estiu 2009