Mentre trepitgem sendes per on els moriscs l’any 1609
s’amagaren perquè no volien ser expulsats de la terra que era seua, jo me’ls estic
imaginant: vivint i lluitant, vivint i claudicant, vivint i morint...no ho puc
evitar.
Esta ruta té molts al.licients, entre altres està l'esport, la natura i la història. sovint necessitem atruar-nos per observar la meravella de paisatge que ens envolta. |
A la comunitat Valenciana, concretament a la província d’Alacant està la
Vall de Laguar, a prop de Fontilles i de Pego. I en la Vall de Laguar hi ha uns
poblets singulars que cal hi anar. Els tres pobles de la Vall són Campell (
poble baix), Benimaurell (poble dalt) i Fleix ( poble mig). Però en esta ocasió
no pare l’atenció en els pobles, me’n vaig directament a la muntanya per fer una
ruta preciosa, perfecta per als amants
de fer caminades, també per als amants de la natura, i per què no? també per
als amants de la nostra història morisca
perquè trepitjar estes sendes i muntar i baixar estos graons ens transporta als
temps del segle XVII.
Mapa de la ruta |
Anem pas a pas.
Comencem la ruta cap al Barranc de l’infern, que és l’encaixament
del riu Girona al seu pas per la Serra del Mig Dia i la Serra d’Ebo, lloc que
molts excursionistes utilitzen per fer rappel. Nosaltres no farem rappel, perquè
no anem a baixar al barranc, nosaltres anem a caminar i gaudir de la bellesa
del paisatge que l’envolta.
El barranc de l'Infern convida a l'esport de risc i és perillós si no s'està acostumat. S'ha d'anar amb compte quan s'hi va, han hagut casos d'accidents mortals. |
El punt de referència per a esta ruta circular és el
llavador de Benimaurell. Podem començar des d’este punt o passat el poble, on
un plànol ens mostra el camí que hem de fer. Des d’ací s’inicia la ruta cap al
barranc. Són 14’4 km i un desnivell de 1205 m. I el temps estimat de 4 o 5
hores tenint en compte que hi ha desnivells i s’hi fan moltes parades.
Primer, mirant el gràfic abans de fer marxa, ens
espantem perquè hi ha molt de trajecte, després ens encoratgem. L’amic Ernest que
ens acompanya i fa de guia per estos paratges, ens anima dient que “no és res” afegint que al final tindrem
la compensació d’un bon dinaret.
Esta ruta s'anomena “La catedral del senderisme” per la quantitat
d’escalons que hi ha. I és que en són molts els que se’n trobem en el nostre
caminar, un caminar que fem sense pressa però sense pausa, muntanya amunt,
muntanya avall.
Escales de pedra afavoreixen l'ascensió i el descens, Al dia següent les cames segurament "es queixen" estaran adolorides...tan se val...El dolor de cames, com arriba després se'n va. |
No passa res, venim dispostos a tot, posats
d’impermeable, per si plou i bastons per afavorir la caminada.
Ens passem el temps posant-nos i llevant-nos peces de roba, durant uns minuts plou, però després para. |
Este paisatge agronatural té un encís particular. Els
àrabs ens deixaren, entre altres coneixements, la forma d’aprofitar el terreny
mitjançant bancals o terrasses, que permeten el conreu en paratges tan abruptes
com este que hui visitem.
Seguim el sender, no hi ha pèrdua, està molt ben
senyalitzat i delimitat. Solament quan arribem al riu cal buscar l’entrant per
on començar a pujar. Nosaltres parem en este punt a esmorzar, cal agafar forces
per a l’ascensió. Però és optatiu, cadascú
que pare quan li vinga la gana de menjar.
El riu és un bon lloc per reprendre forces, encara que acaben d'iniciar la ruta i el cansament no s'ha fet de notar. |
I només un advertiment, que diu l’amic-guia “improvisat”
per a l’ocasió: si hi ha pluja, és un barranc perillós perquè no té eixida, solament s’hi
pot pujar i baixar pels laterals, l’aigua desemboca a una presa i ja han hagut casos de morts. Queda dons
advertit per als possibles futurs visitants. No és broma, adverteix per finalitzar.
I després d'esmorzar, cal pujar buscant l'accés més fácil. |
La ruta transcorre creuant varies vegades el riu.
Passem el temps mirant on posem els peus entre sendes, pistes i molts escalons,
i alhora mirant també les parets d’escalada que ens envolten. És una meravella
que admirem els que ens agrada la muntanya i també els que ens agrada caminar.
Si a més a més ens agrada la història l’admiració és més gran.
I és que la història de la Vall de Laguar està unida
al seu origen àrab i als moriscs que s’hi quedaren en estes terres fins el
segle XVII. És un paratge símbol de valentia i fortalesa malgrat acabar la
història en derrota.
Al llarg del camí parem de tant en tant...l'excusa és unes vegades descansar... |
Conta la història que quan al port de Denia la nau ja
estava a punt per emportar-se tots els moriscs de la zona cap a Orà, els que
estaven a la Vall de Laguar s’amagaren per estos paratges a l’ombra de la
muntanya El cavall verd, anomenat així perquè segons conta la llegenda hi
arribaria un cavall verd per salvar-los. El moliner Melini i la sanadora Ezme
foren els que comandaren el grup primer i es comptabilitzen milers els moriscs
de la zona que s’hi amagaren.
Altres vegades la parada és simplement per admirar el que tenim davant... |
Quan estic caminant per este paratge no puc evitar pensar
al voltant de possibles vides i situacions, que no són certes perquè són fruit
de la imaginació, però que tal volta hagueren pogut passar. Ho faig sovint...
això d’imaginar.
I també parem per jugar amb la imaginació inventant vides i històries que podrien haver passat entre estes muntanyes. |
Puc sentir, fins i tot, el terrible desassossec dels
moriscs en veure l’assetjament de l’exèrcit, els terços de Nàpols, i el dolor
per la massacre que es deuria lliurar en estes muntanyes abans de la rendició
total al novembre de 1609. Van ser expulsats definitivament i amb la carta nova
de repoblació hi acudiren 27 famílies d’agricultors procedents de Mallorca.
Caminem i no ens cansem de mirar el mateix, cada vegada des d'una perspectiva. |
Quin plaer de ruta, amb bones vistes, respirant aire
pur i història, encara que al final acabem amb picor de quàdriceps per la llarga
caminada fonamentalment feta pujant i baixant els 6500 escalons que diuen hi ha
en total. Això diuen, jo no els he comptat. Són escalons de pedra moriscs que
hi queden malgrat el temps passat.
De tornada, deixem enrere el refugi dels moriscs i entre bancals d'ametlers, cirerers i oliveres arribem al punt d'inici. |
Hem anat a bona marxa, millor dit, a una marxa
“normal” perquè ni hem tardat tant com es vaticinava, (més de 5 hores) ni tan
poc com el que tarden els experimentats en muntanya que no paren en cap moment (3
hores o 3 hores i mitja). Nosaltres comencem cap a les deu del matí, i acabem a
l’hora de dinar estimada, (un poc més de les dos) fent moltes parades, per
esmorzar, per xarrar o per contemplar el paisatge.
Han estat al voltant de 4 hores, o un poc més, fent gran part del temps camí en zig-zag. Amb bona companyia i bones vistes el temps ha passat volant.
QUADERN DE VIATGE: La VALL DE LAGUAR, hivern del 2010
*Si
voleu saber més us convide a llegar la visió d’uns experts en muntanya, entreu A UN TIR DE PEDRA, on hi ha, entre
altres articles de la zona, un apartat complet i detallat sobre esta catedral
del senderisme.