FOTOS i MÚSICA de SALAMANCA

L'acollidora ciutat on s'hi respira història d'Espanya... i també hi ha estudi festiu per l'ambient universitàri que es veu i es viu. 

MÚSICA:

Tishri

Ana alcaide

FOTOS i MÚSICA de CIUDAD RODRIGO a SALAMANCA

 

Ciudad Rodrigo...I quin goig admirar els monuments, el castell...passejar pels carrers... 

MÚSICA:

Charrada

FOTOS i MÚSICA: CANDELARIO (Salamanca)

Espanya és tan variada! quants racons incomprables, quants pobles que no han perdut l'essència malgrat el temps i el turisme... Candelario és un d'ells.... sense dubte és un del pobles més bonics de Salamanca...si no el coneixes...a què esperes?

SALAMANCA: El BARRI DE L’OEST

La clau de l’èxit ha estat el fet d'implicar al veïnat, que ha creat l’art al seu gust, que s’ha reinventat amb originalitat.

I com a colofó final de la visita a Salamanca, visitem el barri de l’oest, un barri que respira art.  Hi ha moltes ciutats espanyoles amb zones on trobem façanes pintades, no parle d’una paret, en són moltes... tantes que caracteritzen el barri: Lavapies o Malasaña a Madrid, Poblenou a Barcelona...a Zaragoza.. Màlaga... Bilbao... Vitòria...és el que ve anomenant-s’hi "street art", en la mania que ens ha entrat a tothom de posar paraules angleses per a parlar. En algunes ciutats se celebra fins i tot un festival que ho potencia.

A la meua València també hi ha uns barris que està decorant façanes amb murals. Tinc pendent visitar-los amb càmera fotogràfica, però mentre arriba el moment...hi va el que vaig trobar a Salamanca.

Després d’haver vist la granota i l’astronauta, visitem altre tipus de cultura, l’urbana, la que ix de cada cantó del carrer, la més popular... la cultura dels artistes que volen mostrar el seu art pintant o tocant la guitarra.

Logotip del barri de l'oest a SALAMANCA

Al barri no hi ha turisme, malgrat estar molt a prop del centre. No sé si és el que volen els veïns que l’habiten, no sé si desitgen un allau de curiosos escodrinyant el que pinten. Pense que per una banda pot anar bé a la gent per als comerços però per altra banda, la tranquil.litat no es paga.

Al barri hi ha art a peu de carrer.

Vaig descobrir el barri acompanyant a la parella cicerone, Silvia i Libo, que em varen mostrar la ciutat i que desviant-nos de la ruta clàssica volien anar al centre cultural del barri a demanar informació sobre l’oferta d’uns cursos molt interessants. Els amics ja m’havien avisat, ja veuras les pintures pel carrer, a veure quina de totes és la millor... I així va ser, no tenia prou ulls, de camí vaig observar algunes de les més de cinc-centes portes de garatge que han servit de llenç al veïnat.

Centre cultural.

Si, en este barri a més a més de parets, com en altres ciutats espanyoles, el que es pinten són les portes del garatge o mobiliari urbà. És una galeria urbana en la qual hi ha un grapat de personatges variats. L’art urbà li ha donat altra atmosfera al barri, amb més vida, més modern...

Tot va partir de l’associació de veïns per donar oportunitat i experiència a joves artistes. Es fa concurs anual en el qual poden participar entre 18 i 30 anys. Els interessats envien els projectes del que volen fer i en funció a la quantitat de garatges per a pintar i la qualitat del que es presenta es fa. I el que se selecciona, se sol pintar tot a la vegada durant tres dies, a principi de juny de cada any. També es conviden a artistes consagrats per a que pinten també i deixen al barri la seua obra.

Tanta activitat i tant de color als carrers, contribueix a donar fama al barri i a que a poc a poc vaja convertint-se en lloc de moda. I com tot és una roda, mentre es busca atraure a la gent es té cura dels carrers que estan més néts, les façanes estan impol·lutes i això crea un ambient agradable per a qui hi viu i per qui el visita. 

Unes propostes artístiques en fomenten altres més...i així de la pintura es passa a la música i una antiga carnisseria és actualment epicentre musical i cultural del barri. Tota una aposta  que agrada i que aglutina exposicions, literatura, musica, cursos...

La clau de l’èxit ha estat implicar al veïnat que ha creat l’art al seu gust, que s’ha reintentat creant originalitat.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2016, SALAMANCA.

SALAMANCA: CIUDAD RODRIGO

I quants monuments que hi ha! I tots concentrats dins del recinte emmurallat, donem un pas i en tenim un davant, donem altre pas i en tenim altre…

Des de Salamanca eixim cap a Ciudad Rodrigo que està a només 23 quilometres de la frontera amb Portugal, és una ciutat gran, ciutat monumental… ciutat amb protagonisme especial en la guerra de la independència entre 1808 i 1814, querra que, per cert,  deixà petjada en alguns murs de la ciutat. Ciutat Rodrigo té valor patrimonial, va ser declarada conjunt Historic artístic l’any 1944.

Alcasser

Només entrar per l’arc de la muralla trobem l’oficina d’informació i turisme i com sempre faig quan vaig a un lloc que no conec, entre per a que em diga sobre el que hi ha i no hi ha. Em donen un plànol, de la ciutat, molt complet i detallat. Hi ha molt a veure però en una primera ullada sé que en un tres i no res ( relatiu)  es farà la ruta sencera. Ciudad Rodrigo no és molt gran.

Entrada a Ciudad Rodrigo.

I quants monuments que hi ha! I tots concentrats, donem un pas i en tenim un davant, donem altre pas i en tenim altre…i tots estan dins del recinte emmurallat. Són dos quilòmetres i mig el que hi ha de muralla i es pot donar la volta sencera, esta ben condicionada, el passeig és lliure, no cal pagar com en alguna altra ciutat. Nosaltres no fem la passejada, per ara, però si ens encarem en un tram per contemplar i gaudir del paisatge, la vista del riu i  la ciutat.

Vistes de de la muralla.

Però si es tracta de vistes, les millors són les que trobarem des de la torre de l’homenatge del castell de Enrique II de Tratámara, que és actualment parador nacional, és el que ens han dit, és el que volem comprovar. Cap allà anem seguint l'itinerari turístic que ens hem autopimposat.

Els orígens de la ciutat venen de l’època romana quan Ciudad Rodrigo tingué molta importància. Al segle XII Fernando II la repobla i inicia la construcció de la catedral. Els segles XV-XVI són d’esplendor i prosperitat i els XVII i XVIII és quan es construïren tots els edificis i monuments que hui en dia es conserven fent honor al passat.

En el nostre passeig tranquil, el primer que trobem és la catedral que impacta a la vista per ser immensa, sobre tot tenint en compte que no estem en la capital. L’any 1899 va ser declarada Monument Nacional. A la torre es veuen els efectes de la guerra donat que va servir de defensa.

La catedral.

Trobem moltes cases i edificis importants: casa de los Miranda, casa de los Vázquez, casa de la Marquesa de Cartago, el palau episcopal......palacio del principe...

Al nostre pas trobem moltes cases senyorials.

I anem pujant carrers fins arribar a la plaça del castell, on hi ha un “verraco”, al que no li faig foto perquè no el trobe mai a soles. Sempre hi ha algú al costat que es vol fotografiar junt a l'animal. El verraco és similar als afamats toros de guisando, l’origen és celtibèric. Hi és l’alcasser que és l’actual Parador Nacional.

Alcasser

L’edifici del castell original data de 1372, al segle XVI s’afegí la torre i diverses sales al palau. l’any 1931 s’adapta a les funcions i comoditats de Parador Nacional i va ser el quart en crear-se en Espanya.

Entrem al castell-parador, comprem entrada en la recepció de l’hotel per poder pujar  a la torre i alhora que busquem l’escala, escodrinyem. Gaudim d’una exposició de pintura que hi ha.

Entrem dins...

Abans de pujar entrem als jardins i donem una volta.

Les vistes abans de pujar a la torre.

I ja després ens enfilem per l’estreta escalinata.

Pugem a la torre.

Les vistes de des dalt són magnifiques, només el vent molesta un poc però val la pena admirar el pont medieval sobre el riu Agueda construït sobre un pont antic romà. Mirem entre merlets, veig una plaça de bous  i també s’hi veuen els edificis importants com la catedral envoltada de les teulades de les cases on viuen els habitants de la ciutat.

Des de la torre.

Baixem de la torre, fem una última  i seguim el passeig.

Anem a buscar el palacio de los Aguila, actual museu militar de la guerra de la independència.

I seguint trajecte també parem a la casa de los Vazquez actual seu de correus des de 1944. per admirar l’interior que guarda el sabor històric del passat. Com a curiositat cal dir que en esta  casa es va hostatjar el rei Alfonso XIII en 1928.

El passeig encara no acaba: el convent de la franciscas descalzas, la torre de la casa de chaves...i acabem a la plaça major on fem un merescut descans.

Hem trobat museus situats en  cases rehabilitades i això m’agrada, és una manera d’aprofitament de l’edifici per a que per culpa de l'abandonament caiga. En un dels edificis tot just junt a la catedral, el seminari diocesà san Cayetano, hi ha un curiós museu, el de l’orinal on hi ha art i artesania en orinals, són 1300 peces diferents de diverses èpoques,  materials i  de 27  nacionalitats.

M’agrada esta ciutat, la trobe senyorial i elegant, pels seus carrers, de vegades estrets i entramats i places, que no necessariament són espaioses, a excepció de la plaça major que és molt gran i harmoniosa, amb els seus edificis importants envoltant-la.

Hi és l’ajuntament on es troben  uns canons recordant temps de guerra. Va ser construït al segle XVI i és una joia d’estil renaixentista castellà. Entre tot també destaquen les arcades que miren a la plaça, lloc on es celebren la majoria de les festes a la ciutat, com la festa de la Charrada declarada d’interès turístic nacional.

Plaça Major

Dinem  a la mateixa plaça, cara al sol, que hui escalfa, ens llevem la jaqueta perquè amb  tant de sol la roba molesta, però quan uns juganers núvols es posen davant ens obliguen de nou a posar-nos-la. Així que amb este joc de posar-nos i llevar-nos la jaqueta passa el temps i arriba l’hora d’acomiadar-nos de la ciutat, no sense acabar de fer el trajecte que ens havíem marcat mentre anem a buscar el cotxe que tenim aparcat fora de la muralla.

 

Última mirada des de l'aparcament del mercat.

QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016

SALAMANCA: convent de san Esteban

El convent des d’on partiren cap a Amèrica els precursors dels drets dels indígenes...

Salamanca és especial, sempre ho he dit, i ara que estic visitant-la de la mà d’una cicerone-amiga immillorable que me l’està fent veure de manera diferent, ho dic amb més convenciment.

Convent de sant Esteban

Considerada una ciutat conventual, una de les visites que volem fer és  el convent de sant Esteban. No ens limitem a mirar la façana plateresca que té molts detall per a observar i admirar també, entrem per comprovar que la bellesa de la façana i l’espectacularitat del monument per fora està en consonància amb el que hi ha dins.

Detall de la porta

I quan entrem...Que bonic! Tal volta no siga el monument més famós de Salamanca, però cert, val la pena. A mi m’agrada. Tal volta és degut a que s’hi respira l’aire de les Amèriques... i com a mi m’atrau tant aquell continent... No us estranye el que dic, ara ho explique, el convent i el continent americà del temps de Colon, tenen relació amb sant Esteve i este convent salmantí.

Construït als segles XIII i XIV pels dominics sota els ciments d’una antiga església romànica que hi havia,  una vegada dins, trobem una església gòtica de tres naus, un convent i un claustre amb sales als voltant. De tot el que en un principi  es construí hi ha poc. L’edifici quedà consagrat quasi des del començament com a centre d’estudi i docència de la teologia.  Però és al segle XV i XVI quan arriba al màxim esplendor.

Són molts el personatges importants que hi deixaren petjada, però cal destacar al frare Diego de Deza, protector de Colon, en el temps quan se situa l’arribada del genovès a Salamanca i l’estada al convent, on el navegant trobaria el recolzament que li donaria després la junta dels professos salmantins.

A Fray Diego de Deza, protector de Colon.

Al segle XVI el màxim teòleg va ser el frare  Francisco de Vitoria, iniciador de l’escola  salmantina i creador del dret internacional i defensor dels drets humans que s’aplicaria als indígenes d’Amèrica. I és que la història del convent es completa amb l’aportació evangèlica en Amèrica i Filipines. L’any 1509 els frares d’este convent es comprometeren en la tasca missionera de les noves terres descobertes per Colon i l’any 1510 arribaren a la illa La Española. És on el frare Anton Montesinos, l’any 1511, va predicar el primer sermó a favor dels drets dels indis, després s’uniria la persona  que més es coneix fent esta tasca evangèlica, fray Bartolomé de las Casas, que es va convertir i es va fer dominic, per efecte dels sermons de Montesinos al mateix convent de La Española.

Les guerres i política posterior van espoliar documents i tot el que hi havia de valor, l’edifici quedà ruïnós. Sortosament, a finals del XIX un grup d’intel·lectuals es mobilitzaren per a la recuperació i posterior restauració. Quan de nou arribaren frares a ocupar-lo a les darreries del segles XIX es quan se li va donar l’empenta per a la total restauració.

I a l’any 1897 es converteix en lloc d’estudi general de teologia i passà a ser  facultat de teologia l’any 1947.

Actualment hi ha 30 religiosos dedicats a predicar i a la docència de la teologia. Són predicadors i ja la façana del convent és una manera de predicar de manera artística, no em pare amb detalls, sé que em quedaria curta, hi ha estudis específics que ho detallen.

La façana és una joia arquitectònica i artística.

la façana.

També ho és el claustre del segle XVII. Entrem-hi.

Claustre

 Passe per davant del confessionari de santa Teresa i em crida l’atenció. Pare i escodrinyant què pot ser entre dins i prenc seient. I de sobte m’emporte un ensurt quan m’apareix la santa en un audiovisual que sembla tan real que no sé si li he de contestar o no a les preguntes que fa. Em ric una estona de la meua reacció. I és que el convent va tenir gran importància durant la contrareforma assistint a moltes demandes de santa Teresa, també de san Ignacio de Loyola.

Santa Teresa...sembla la santa vertadera...

Vegem l’escala de Soto construïda entre 1553 i 1556. El nom ve pel mecenes Fray Domingo de Soto, catedràtic de la universitat i confessor de l’emperador Carlos V. I té importància per haver-s’hi fet emprant una tècnica revolucionaria i nova recolzant-se només amb els murs, en voladís, creant un espai lliure que permet el pas des de la part baixa del claustre a la part alta.

L'escala de Soto.

I el que destaca i m’agrada molt és l’església. És una nau de 84 metres de llatga per 14’50 d’ampla i 27 alta i 44 en el creuer. Art i més art, harmonia per tot arreu. S’hi respira pau. Llig una curiositat: l’altar major és de josé Churriguera i es va emprar per a fer-lo 4000 pins que el duc d’alba manà talar. Es va enllestir l’any 1693.

L'esglesia és una meravella i les istema d'espills ajuda a observar-la millor.

No perdem detall, un vegada dins, ho volem veure tot.

El claustre des de la part alta.

Llibres exposats que contenen la seua història evangelitzadora.

 Seguim a l'esglesia però mirant-la des d'altres prespectives.

Eixim contentes pel que hem vist, l’església és una meravella. Els sistema d’espills que ja havia vist en altres llocs és molt vàlid per a admirar sostres sense necessitat de girar el coll cap amunt. En este església els fan servir i ajuda a valorar la bellesa que hi ha.

Mentre caminem buscant l’eixida, anem de nou pel claustre on també hi ha espills que mostren els sostres i a més a més hi ha una exposició amb elements de l’Amèrica colonial i indígena dels temps de l’evangelització.

Un rètol explica qui eren els primers frares en anar a Amèrica a predicar.

I també a les parets que envolten els claustres hi ha frases, exemples d’humanitat, en les que s’expressa el desig de l’ordre dominica d’implantar drets en Amèrica.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2016, SALAMANCA.