VALDEPEÑAS (CIUDAD REAL) I PART: MUSEU DEL VI

 Visitem el museu del vi de Valdepeñas, del que diuen és unic en Castella la Manxa.  

De Valdepeñas, primer anem al museu de vi i després farem un passeig per la seua plaça principal per dinar en alguna taberna.

Museus de vi hi ha molts en Espanya, en Toro per exemple, fa uns mesos en  vaig visitar un que  m’agradà. Hui visitem en Valdepeñas altre inaugurat l’any 1999, del que diuen és únic en Castella la Manxa. 

L’edifici és  funcionalista i s’ha fet sobre un antiga bodega, la de Leocadio Morales que data de 1901. Morales fou un gran comercialitzador i exportador de vins de Valdepeñas a principi del segle XX. Però no era l’únic, just per una investigació que porte entre mans al voltant de l'emprenedor aieloner Batiste Aparici Belda, que tenia fàbrica d'aiguardents i que es movia per estes terres, sé que a final del segle XIX, hi havia a la localitat altra fàbrica molt important. Ho dic veient la capçalera de cartes que empraven aleshores en la que està el dibuix de l’enorme empresa amb les més modernes instal·lacions que existien en el moment. Però d’eixa hui no toca parlar, hui parlem del present i de com ha evolucionat la de Morales i altres més del sector i com als anys setenta del segle XX, aquells vins valorats passaren a la nova generació de vins de Valdepeñas. Encara que, de Batiste si tornaré a dir alguna cosa més.

Entrem i el primer que trobem és un gran pati, el típic pati amb el pou manxego amb brocal fet amb pedra d’una sola peça, veiem l’estructura de la teulada a dos aigües amb teula de tradició àrab, el moll de descarrega, la bàscula, les premses, les gerres, veiem els utensilis de llaurar... Hi ha molt on mirar. Tot realment curiós. Com ha canviat la vida i la manera de treballar!

Al voltant del pati estan les sis sales d’exposició en interior que anem veient a poc a poc i mostren distints aspectes de l’activitat vinícola de la comarca.

Trobem sobre la història i tradició de la denominació d’origen Valdepeñas, la comercialització, la cultura, l’enoteca, la gastronomia... l’evolució de les pràctiques culturals de la vinya i l’elaboració de vins. Hi ha molts panels informatius que expliquen sobre cada matèria. 

De les sales de l’interior, primer entrem a la sala didàctica, que té parts interactives.

Hi ha una guia explicant el que hi ha a la sala. Ens conta sobre la fil.loxera que era un pugó que matava  les vinyes a principi de segle XX en els camps. Fou un greu problema. Però es queda a mitges en l'explicació. Deu ser una guia provisional. I és que tire en falta que parle sobre una important solució contra el pugó: la implantació de les "vides americanes" que va arribar a nivell nacional de la mà de Batiste Aparici Belda, els mateix emprenedor que he anomenat abans, que després dels negocis de l'alcool i aiguardent, és dedicà al món agricola. En un moment donat, m'aprope a la jove i en veu baixa li ho dic i aleshores es delata com poc experta que ha memoritzat el que diu i no té idea de més. Em sap greu per Batiste! Que poc se sap d'ell! 

Després entrem a les sales que envolten el pati. En realitat tot el conjunt és un museu didàctic, que mostra l’evolució des de la tradició i la innovació. Hi ha diversos apartats...parem en una sala on hi ha panels exposant sobre la festa de la verema...i sobre literatura que fa referència al vi...

Altre apartat és el laboratori...

I també hi ha una part amb vitrines exposant totes les classes de vins.

Anem de sala a sala, tot és interessant per saber sobre el vi en el passat.

Al final de l’itinerari hi ha un gran espai on trobem màquines i utensilis necessaris per a l’elaboració de vi en el passat. I també hi ha moltes fotos. Són de Harry Gordon en la verema de 1959 en Valdepeñas. Harry Gordon va naixer als Estats Units i es va graduar en Filadèlfia. Els seus treball són coneguts arreu del món. Va arribar a Espanya en 1954 i s'hi va establir a Barcelona per treballar de fotògraf i en la industria cinematogràfica. Les  fotografies que hi ha al museu són testimoni d’una manera de treballar i de viure, mostra tradició, utensilis, vestimentes... són imatges quotidianes, informals, on els treballdors i treballadores es mostren naturals enmig de la dura tasca, i sempre en to festiu, que una cosa no li lleva l’altra... Són imatges importants per a la història.

Al museu també es visiten les instal·lacions de l’antiga bodega de Leocadio Morales amb un tonells enormes fets de fusta consistent.

Ens acomiadem del museu fent una última mirada al gran pati, que tanta activitat tindria en el passat. Me ho imagine: persones i vehicles, cavalls inclosos amunt i avall trafegosos. Una moderna i gran escultura enmig fa referència al cep de la vinya...és un cep gegant que representa perfectament el significat que vol el museu: tradició i innovació de la mà.

QUADERN DE VIATGE, VALDEPEÑAS, primavera, 2022

ORIOLA (ALACANT)-III PART: Entre monuments...seguim el passeig.

Hem començat un passeig per Oriola i ens agrada el que estem veient...ens hem trobat inesperadament amb una desconeguda ciutat monumental que recomane visitar.

I el passeig encara no ha acabat, el que hem vist fins ara m'ha agradat. Encara queda per veure monuments molt importants, com Santo Domingo o la Catedral. Anem hi. Pas a pas.

Ara ens dirigim cap al riu i trobem més palaus i cases senyorials...com la casa Villaescusa, d’estil modernista construïda en 1915. Antigament en la planta  baixa hi havia un comerç: Galerias Colon. De lluny veiem la catedral, cap allà anem però no directament, primer fem  un passeig pel riu.

Ja tenim el riu Segura davant, que creua d’est a oest la ciutat. Té cinc ponts per a trànsit de vehicles i quatre pera vianants. Fem un passeig amb el riu a la dreta. De lluny veiem un antic rellotge, és el que estava a l’antic ajuntament al segle XIX. El riu no està molt net, hi ha brossa, branques, canyes...i també hi ha ànecs. A l’altra vora del riu també veiem un gran edifici a meitat construir, ens diuen que fa molts anys que paralitzaren les obres. No hi ha solució per a estes coses que li lleven bellesa a la ciutat? 

Deixem el riu i ens enfilem per un carrer ample on està el Ateneo, el casino orcelitano, de finals del segle XIX. Entrem però no podem veure molt perquè hi ha preparatius per a un “event”. Però si que ens expliquen un poc la història del casino i ens ensenyen la terrassa des d’on hi ha bones vistes al riu.

Arribem a la plaça Sije que té un encant especial. Ramón Sijé fou un escriptor i periodista d’Oriola molt amic de Miguel Hernández. Hi destaca, a la dreta,  el palau de Rafal, de principi del segle XX . També hi està el palau del duc de Pinohermoso, a l’esquerra, de final del segle XVI, però totalment reformat al segle XVIII, que és actualment biblioteca pública i arxiu històric. A la plaça tambè està veiem el palau de Monserrate del segle XIX, que fou caixa d’estalvis, actualment a la part superior hi ha un cartell que diu Centre cultural Miguel Hernández. Des de la plaça es veu un cimbori bonic, es el del palau del baron de la Linde.

Des de la plaça hi ha un camí per pujar al mirador del seminari diocesà san Miguel, que al llarg del passeig hem vist sovint per estar a la  part alta de la muntanya.

Molt a prop està la catedral del Salvador i santa Maria, seu de la diòcesi d’Oriola-Alacant. Abans d’arribar a la porta principal, en el que era l’antic fossar, veiem un xicotet claustre que pertanyia al convent de la Merced i que fou traslladat i reconstruït en este emplaçament en 1942, així que ara pertany a la catedral.

Seguim caminant amb el lateral de la catedral al costat, es veuen murs forts, compactes i trobem una de les portes d’entrada. L’edifici és del segle XIII construït d’estil gòtic català o llevantí sobre restes d’una antiga mesquita. Fou Alfons X el savi qui volgué que l’església fora la major de la villa, però no fou declarada catedral fins el segle XVI. L’edifici va anar fent reformes fins el segle XVIII.

Arribem a la plaça Salvador on està la façana principal. La torre és una de les parts mes antigues de l’edifici, una sala fou presó i en altra es conserva la maquinària del rellotge del segle XVIII.

L’interior és menut, o ho sembla, tal volta és perquè l’espai està dividit en tres naus. Hi ha girola i capelles entre els contraforts. I enmig està el cor. S’endevinen les parts gòtiques i la renaixentista. La llum entra per la rosassa i dos finestres  a la part alta. L’orgue és del segle XVIII i barroc, fou reformat al segle XIX.

Entrem al museu catedralici, molt ric com tots els de les catedrals. Generalment no m’agrada veure tanta ostentació i riquesa religiosa perquè em venen al cap totes les famílies que passen fam i que amb el que val un calze tindria la vida resolta durant temps...no puc evitar eixe pensament.

Al costat de la catedral està el gran palau episcopal, del segle XVIII, on vivia el bisbe, sacerdots i els ajudants o criats. En alguna ocasió va servir de residència a personatges il·lustres com el rei Carlos IV o la reina Isabel II.  Des del segle XV hi estava l’hospital del Corpus Christi, actualment és el museu diocesà d’art sacre.

Quants monuments, no he deixat de bocabadar-me…Hi ha antic palaus senyorials, edificis religiosos per tot arreu i fins i tot dinem en un, tot un honor...com grans senyors i senyores... És el  palau de Tudemir, prop de la catedral, amb grans sales restaurades i condicionades com hotel. Tambè té una terrassa menuda i acollidora amb referències al poeta local Miguel Hernández.

Encara queda altre “gran i important” edifici per visitar, és Santo Domingo. Té més de 18000 metres quadrats de superfície. Considerat durant molt de temps el més gran de la comunitat valenciana. Hi concentra l’estil barroc, el manierisme i el renaixement. En el seu origen, 1510, fou convent dels dominics on es creà un col·legi que alhora acabà convertint-se en universitat, una important universitat  que duraria quasi tres segles. Hi va estar la primera biblioteca nacional espanyola. Actualment és un col·legi diocesà concertat. Quan era menut Miguel Hernandez estudià en este col.legi, estava molt prop de sa casa. Realment només mirant l’exterior ja dic que és una meravella. Impressiona. Ara entenc per què se’l coneix com l’Escorial de Llevant.

Entrem per visitar els claustres: el claustre Major o del col·legi és renaixentista, del segle XVII, amb arcs de mig punt i semi columnes estriades amb capitell jònic.

I el claustre de la universitat és barroc, del segle XVIII, amb arcs de mig punt recolzats amb columnes i decoració heràldica.

Retornem al claustre Major per accedir a l’església. I quan entrem ens meravellem dels que hi ha. És el realment espectacular, originàriament renaixentista, és barroca en la decoració. Molt barroca. No queda res per pintar, i molt en daurat. Tanmateix hi ha coordinació i el que podria ser carregant i excessiu, no ho resulta tant a la vista. I el resultat particularment m’agrada. Només queda fora de lloc un afegit posterior en l’altar que destaca perquè no té res a veure en el conjunt total.  

És de nau única, amb capelles i contraforts. Pare l’atenció als balcons, des d’on antigament les famílies amb més possibilitats econòmiques tenien reservat el lloc per escoltar la missa sense mesclar-se amb la resta de la gent. La diferenciació social era necessària per mantenir la consideració en la societat i que es notara qui tenia el poder. L’església és bé d’interès cultural del patrimoni espanyol.

Fem una última mirada a l’edifici i a la façana de l’antiga universitat.

I ho fem des de diverses perspectives perquè traspassem la Puerta de la Olma, de Crevillente o de Elche, i veiem la façana lateral de la universitat al complet, que ens dona idea de la grandària. Esta porta antiga és l’unica que queda en peu després de enderrocar les muralles i està declarada be d’interès cultural.

I amb esta mirada, diem adéu a la ciutat dels monuments, la ciutat de Miguel Hernández, la ciutat que es mereix més reconeixement, i una visita pausada de més d’un dia, perquè el que hem fet és només una pinzellada. Em quede amb les ganes de tornar per veure millor el seu Palmeral, que limita el casc històric de la ciutat i està declarat be d’interès cultural del patrimoni històric espanyol i que hem vist a l’entrada i a l’eixida només de passada. I també podria anar a la platja... És la zona coneguda com Orihuela Costa.

 

La ciutat mereix una oportunitat per eixir del “quasi” anonimat. Necessita una bona política de inversió en restauració i conservació de patrimoni i màrqueting promocional perquè guarda tresors monumentals de gran valor i bellesa. Pense que Oriola podria complementar perfectament un paquet turístic que ajuntara la ciutat i la costa, o el que és el mateix, cultura, història i art amb relax de sol i platja.

Has llegit la I PART que és lavisita a la casa de Miguel Hernández?

Has llegit la II PART que és l’inici del passeig?

QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, febrer 2023, ORIOLA

 

ORIOLA (ALACANT)-II PART: Entre monuments... inici del passeig.

Pense que Oriola és una ciutat, que podria catalogar com "desconeguda" i que això hauria d’acabar, té molt de Patrimoni important.

Hui us mostre la ciutat d’Oriola, de la que ja he escrit sobre la casa de Miguel Hernández.  M'agraden les excursions que estem fent organitzades per la universitat d'Ontinyent "Unisocietat".  Oriola està a la Vega baja, molt prop de Murcia, és capital de comarca. Té censats quasi 80000 habitants però  només uns 33000 viuen a la ciutat, la majoria viuen en la costa i en els pedanies. Nosaltres visitem la part urbana...anem a fer un passeig per la història i la cultura entre monuments eclesiàstics, civils... envoltats de muntanyes que no perdem de vista, i mirant el riu Segura que la creua en el seu camí cap al mar abans de desembocar en Guardamar del Segura.

I és que de monuments... hi ha molts. No pensava que hi hauria tants! És que fent un repàs a la història ens adonem que Oriola fou antigament molt important per la riquesa de l’horta, per la riquesa portuària i per les salines. L’emplaçament actual d’Oriola es remunta a l’època romana però s’han trobat vestigis humans i materials des del tercer mil·lenni abans de Crist. Al segle XIII l’Infant Alfonso conquistà la ciutat a favor de Castella i acabant el segle, uns cinquanta anys després, és Jaume I qui la conquista per a Aragó. Al segle XIV amb Felip V, era considerada la més importat del regne de València amb títol de ciutat des del 1437, bisbat propi des de 1566 i universitat des de 1568, per això té  tants monuments que parlen del seu passat.

El primer que veiem és la parròquia de Santiago Apòstol, monument nacional des de 1933 i be d’interès cultural des de 1985 que fou edificada sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica al segle XV. Té dos portades i una torre, un dels millors campanars de la Comunitat Valenciana. La portada principal es construiria en 1488 coincidint amb les Corts celebrades pels Reis Catòlics en Oriola. És d’estil gòtic isabelí. Hi està el lema i l'escut dels Reis. També està la figura de Santiago, obra feta en 1947-1948 substituint l’anterior que fou destruïda. La portada lateral és d’estil barroc del segle XVIII i dona entrada a la capella de la comunió.

L’interior té una sola nau, el que dona aparença de molt gran. D’estil gòtic llevantí fou reformat en els segles XVI i XVIII. Hi ha una valuosa col·lecció de pintura des del segle XVII fins al XIX. Però el que em crida l’atenció és la gran cúpula, una pila baptismal de marbre roig i un púlpit, ambdós del segle XVIII. Hi ha una Sagrada família del segle XVIII formada per la Verge de xicoteta, san Joaquin, i una santa Ana, curiosament canosa, que està en la capella de la Inmaculada.

També em pare a mirar la capella de la Sagrada família feta per Francisco Salzillo en 1765.

Però especialment el que més destaca de l’interior, és el daurat orgue d’estil barroc del segle XVIII. Seguint l’estil centreeuropeu té un oval a la part de dalt deixa passar la llum d’un vendaval que hi ha a la part de darrere. 

Una vegada a l’exterior, veiem, Nuestra Señora de Montserrate, però de lluny...Oriola té massa per a veure i hem de fer selecció. Ho deixem per a altra ocasió.

En la primera meitat del segle XIX, en 1829, Oriola va patir un terratrèmol causant morts i destrosses materials en la comarca. Cinquanta anys després, l’any 1879, el riu Segura es desbordà degut a unes pluges torrencials, és la coneguda Riada de santa Teresa en la qual 300 persones moriren. Però la ciutat ressorgí de les tragèdies. Els edificis que patiren desperfectes es restauraren i sortosament a l’any 1969, el casc antic fou declarat conjunt històric artístic. Tanmateix hi ha tant de Patrimoni que ens adonem que hi ha molts edificis als que els falta restauració. Quina llàstima veure el palau de Rubalcava com està de deteriorat! De tres plantes i edificat pels marquesos de Rubalcava en la dècada de 1930, fou adquirit per l’ajuntament d’Oriola en 2010 per donar-li ús social i cultural. Però hi està...caient...! Esperem que, al menys, se salven les fonts i bancs de rajols dels jardins o a l’interior, la col·lecció de ceràmiques o l’escala de marbre de l’interior...Esperem que algun dia brille l’esplendor dels seus amplis i luxosos salons, mostrant cultura, com era la intenció del consistori.

Just enfront està el museu de la Reconquista. Hi ha panels informatius i exposició festera, que no veiem completa. I no ho fem perquè en realitat volem veure la maqueta de la ciutat que destaca enmig de la sala i mostra perfectament com era l’antiga oriola.

Hi està la imatge d’una dona famosa, la Armengola, Hermenegilda-Eugenia, cristiana casada amb Pedro Armengol, que allà pel segle XIII, era nodrissa dels fills de l’alcaide musulmà. Segons conta la llegenda un dia va saber que els mudèjars locals tenien planejat matar als cristians i els alertà evitant la matança. Va disfressar a dos joves ben fornits com si foren les seues filles i van entrar al castell amb la intenció d’assassinar a l’alcaide. Ho feren i tot seguit prengueren possessió del castell. Al dia següent, dia de santa Justa i santa Rufina, les patrones considerades les salvadores, Jaume I d’Aragó acabaria tirant fora als musulmans. Des de 1991, durant la celebració de les festes, una dona representa este personatge que demostrà tant de valor.

La bandera d’Oriola, “la gloriosa ensenya del Oriol” també representa esta dona tan guerrera i la veiem acompanyada de les santes.

Seguim caminant i trobem una preciosa font del segle XIX, on de nou està l’Armengola representada. La font està davall del depòsit de l’aigua, el Pozo del Cremós, punt des d’on es distribuïa antigament l’aigua potable a gran part de la ciutat.

Arribem a la plaça on està actualment l’edifici de l’ajuntament, el palau barroc del Marques de Ameva. Destaca l’escut, en l’anomenada “esquina del pavo”. A l’interior de l’ajuntament es conserva la “real y gloriosa ensenya del Oriol” símbol de la ciutat. Des de la plaça veiem de lluny l’església convent del Carmen, edifici declarat bé de rellevància local.

Al costat de l’ajuntament està l’església de les patrones santa Rufina i santa Justa, construïda al segle XIV sobre una de les mesquites antigues. Era d’estil gòtic però ara la veiem amb moltes transformacions posteriors. Té un imponent torre campanar gòtica amb pinacles a l’estil del Micalet valencià i un rellotge dels més antics d’Espanya, donat que és del segle XIV.

Té una sola nau de gran altura. Veiem preparatius per a la setmana santa per la qual cosa les santes patrones estan amagades darrere d’un teles roges. Donem una volta observant detalls escultòrics, com una dona en el moment del part, veiem les capelles, obres d’art ...i l’imponent orgue neoclàssic de finals del segle XVIII. Tenia portes pintades i actualment estan en el castell de Santa Barbara d’Alacant.

I tot seguit entrem al museu de la muralla, situat davall de l’aulari de la universitat d’Oriola. I és que, ho trobaren quan estaven construint-les. Hi veiem part de la muralla i quatre torres d’època almohade, també es veuen els banys àrabs, part d’un palau gòtic...cases... És molt gran i es pot recórrer seguint un camí establert sobre una passarel·la de vidre transparent. I tot fa pensar quans restes més hi haurà per tota la ciutat...

Seguim caminant i observant cases palaus, com el del conde de la granja, una antiga casa del segle XVIII, que manté la façana barroca. A la cantonera està l’escut familiar.

La muntanya ens envolta i sovint veiem a la part alta el seminari diocesà de san Miguel.

Continuarà...perquè, el passeig per Oriola dona per a més...

QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, febrer 2023, ORIOLA