FOTOS i MÚSICA de BRASOV a ROMANIA

 

Tota Romania sorpren, i en concret la ciutat de Brasov enamora...

RESSENYA LITERÀRIA: UN AFER EUROPEU de Jordi Sebastià

 

UN AFER EUROPEU

Jordi Sebastià

La novel·la que hui ressenye mira Europa, però no la turística i idealitzada, no la de postals i guies de viatge, sinó altra ben diferent. L’autor Jordi Sebastià, ha exercit de periodista i just un periodista és el protagonista. També l’autor va estar d’eurodiputat del 2014 al 2016 i curiosament el Parlament europeu, Brussel·les i Estrasburg, és l’escenari triat en la novel·la. Així que Sebastià domina perfectament el tema que tracta.

És un thriller polític que enganxa a poc a poc. Comença quan el jove periodista Joan Ballester, es enviat a Brussel·les a cobrir un acte protocol·lari sense importància. No té moltes ganes d’anar-hi, però és una manera deixar a banda provisionalment problemes sentimentals i familiars. És un immadur. Una vegada a la capital europea es topa amb uns temes que li interessen periodísticament parlant. Joan Ballester és un periodista inexpert al que qualsevol entrebanc el supera, tanmateix acabes sentint empatia, malgrat mostrar-se un poc racista i mirar de les dones, en primer lloc el físic, sempre sospesant la possibilitat d’acabar al llit amb ella.

L’autor ens conta aspectes que coneix de primera mà. I a més a més, apareix com un personatge més. És un joc literari que empra l’escriptor per a confondre, o jugar amb el lector. No deixa de ser un detall curiós: Joan Ballester, el periodista novel·lesc que és qui conta la història, troba en Brussel·les a Jordi Sebastià, l’autor, que a més a més són del mateix poble. Els lectors hem de tenir present que és novel·la i conseqüentment hi ha part de ficció, però ja ho diu la dita “Quan el riu sona, aigua porta...” i de fet els dos de Burjassot, tracten un tema tan important per als valencians com és la taronja valenciana. M’agrada perquè aborda un tema col·lectiu i actual. A Europa, estan a punt de firmar un tractat que pot fer malbé al producte estrella valencià. I està basat en fets reals. Just Jordi Sebastià, quan estava d’eurodiputat, es va enfrontar a l’acord amb Sud-àfrica per a la importació lliure de taronges.

“Un afer europeu” ens convida a reflexionar-hi sobre la política parlamentària. Ens mostra la part més obscura i tèrbola d’este món polític europeu, la part que mai voldríem veure perquè desitjaríem que no existira. Hi ha màfia, hi ha ambició pel poder, hi ha corrupció, interessos econòmics…hipocresia, privilegis financers, i segons diu el periodista protagonista, hi ha poca espenta de solucionar els problemes de la societat. És la realitat i està bé que una novel·la ens la conte, a més sabent que el que llegim està escrit  amb coneixement de causa.

I alhora, ens fa reflexionar-hi sobre quin tipus de periodisme es fa i quin deuria fer-se. Quin és el que volen fer els periodistes. Queden periodistes vocacionals? Els deixen fer la seua vocació? Pot un periodista deixar-se portar per la curiositat? Tal volta seria millor que el periodista començara intentat comprendre el món? Però se sol fer? O tal volta el que se sol fer és una escriptura mecànica basada fonamentalment en enganxar i pegar el que altres fan? Tal volta part de culpa la és de la societat que exigeix la noticia immediatament, que no dona peu a explicacions que puguen donar claredat i llum al que es vol contar. I qui no ho actua amb eixa rapidesa, doncs no val per a l’ofici. Però qui dicta les normes? La societat som tots. No? Així que el que caldria, tal volta, seria posar de tant en tant el fre, parar més en continguts i no lluitar tant per exclusives i primeres planes. També fa pensar-hi sobre el paer dels politics valencians a Brussel·les, no sempre fan el que volen.  Hi ha una idea equivocada que la política europea es més correcta que la que vivim en Espanya però en realitat també es impotent en molts assumptes perquè són molts els integrants de la “familia europea” i no sempre es respecten les normes.

Entre trama i trama llegim l’ambient que viuen els espanyols i valencians que hi estan desplaçats en moments de treball o d’esbarjo, bé politics o periodistes, dos col·lectius que sovint s’ajunten en eixa terra forastera. I és que tot no és treball, llegint la novel·la fem un passeig llamp, ràpid i breu, per les gran places cèntriques dels dos llocs protagonistes.  També, i és molt didàctic, llegint, entrem a la seu dels parlamentaris europeus que regeixen la nostra vida. L’autor ens explica fil per randa el seu funcionament.

I tot està escrit emprant un estil directe, àgil i un llenguatge proper i correcte, amb un puntet de sarcasme. És un estil que ens transporta on vol que els lectors anem. Un llenguatge que ens va calant com la pluja que sempre està present i que va mostrant la trama que va complicant-se a mesura que va avançant el temps.

 

ATIENZA (Guadalajara)

Atienza és un menut poble amb molt de patrimoni i amb un castell que domina des de les altures.

Hui visitem Atienza, un poblet que no arriba a 500 habitants encara que segles enrere arribaren a ser 10.000 ànimes i tenien 15 parròquies. Actualment gent al poble en viu poca i excepte una, les esglésies s’han reconvertit en museus, conservant així un patrimoni valuós i important. De fet el poble, Atienza, està declarat conjunt històric artístic des de 1962. I és que no s’ha d’oblidar la seua situació estratègica en l’encreuament de rutes importants: la de Cid, la del Romànic rural i la del Quixot.

El castell és el monument més representatiu i ja des de la carretera  veiem com la silueta destaca en la part més alta. Ja el Cid qualificà Atienza com “Penya molt forta”. Des del 2019  és popular per haver servit d’escenari de la serie "Juego de tronos".

Des de l’aparcament caminem buscant les places principals. No és molt el trajecte que cal fer. El primer que veiem és una font, la del Tío Vitoriano amb  escut de la Vila.

En tot el casc històric, veiem l’arquitectura rural castellana típica.

Arribem a la plaça de España, l’epicentre de la vida civil, que té forma triangular i una font monumental de pedra que és del segle XVIII.

A la plaça hi ha moltes cases blasonades i també hi és l’edifici de l’ajuntament que data del segle XVII i té una torre de rellotge del mateic segle. Presideix la façana l’escut de la població.

Una de les grans cases, del segle XV, la casa del cordon, que fa cantó amb el carrer Héctor Vazquez, és l’oficina d’informació i turisme, però està tancada entre setmana. Hi acull un museu etnogràfic. És l’etern problema de moltes poblacions que estic trobant en este viatge per Guadalajara i província, obrin en hores i dies puntuals i quan jo hi vaig, està tancat. En altra casa va néixer el comuner Juan Bravo. Algunes antigues cases palaus són ara hotels o restaurants. 

Atienza és xicotet, només mirant per un carreró que va amunt es veuen unes muralles. Atienza en conserva alguns llenços.

Seguim el passeig. Des de la plaça d’Espanya veiem l’arc de San Juan, també conegut com Arrebatacapas. I el traspassem. D’estil gòtic i dona accés a la plaça del Trigo. Hi ha una raó per al nom: l’aire que pegava a la cara als confrares de la Caballada en travessar-lo feia que les capes caigueren o s’envolaren. A més d’esta porta d’entrada, Atienza conserva l’arc de la Verge, l’arc de l’eixida i el Portillo de san Juan.

La plaça del trigo és bonica. Té arquitectura popular típicament castellana amb cases porxades suportades per columnes de pedra rematades amb escuts. Les  façanes tenen entramats de fusta i veig un bonic balcó que fa cantó. A la plaça també se la coneix com la plaça del mercat o plaça Bruno Pascual. M’agrada. A més, no hi ha gent i pocs cotxes aparcats. Els bars que hi ha sota les porxades. encara no estan oberts. S’hi respira tranquil·litat. Si abans havia dit que la silueta del castell representa Atienza, esta plaça podria dir que és la que representa l’essència de la vida de la gent en el passat.

En un lateral està l’església San Juan Bautista que data del segle XVI i és d’estil renaixentista. És l’única del poble que manté les funcions parroquials. Fou construïda sobre una antiga església romànica.

Està oberta i entrem. De l’interior destaca el retaule major, el cor i un orgue barroc del segle XVII.

El castell vigila. Ens tempta per a que pugem-hi. Decidim fer-ho enfilant-nos pel carrer Cervantes. Sabem que ens espera una costera empinada, però tenim ànims perquè endevinen que des de dalt hi haurà una panoràmica completa i  preciosa del poble i dels voltants. A més tenim una garantia. Està obert, no com altres edificis... Al castell no hi ha horaris perquè l’accés és gratuït.

És un castell roquer d’origen àrab del segle XI i posteriorment remodelat. En perdre la funció defensiva va servir de presó i fins i tot de vivenda de Felip V. Durant la guerra de la independència els francesos saquejaren la fortalesa, la qual cosa comportà el començament de la ruïna progressiva.

A mesura que anem pujant les vistes milloren. I curiosament ens adonem que la roca és la paret. L’únic que hi ha en peu és la torre.

Com durant la Reconquista Atienza fou un front important hagué de fortificar-se. La muralla més antiga era del segle XII, la segona línia, de la que queda poc, bordejava el primer cerc del castell. Així que la població a més del castell tenia doble línia de muralles envoltant el castell i el casc urbà. La majoria estan en ruines però podem observar algunes parts que continúen en peu, sobre tot s’hi veuen pujant al castell i des de la part alta. Junt a l’esglèsia de Santa Maria hi ha un tram molt llarg.

Impressiona com domina  l’entorn.

No queda quasi res del castell original excepte la torre homenatge, la porta d’accés i alguns trams de muralla.

S’ha fet tard. Hem de baixar al poble. Al capdavall no he pujat a la torre de l’homenatge per culpa d’anar mirant el rellotge obligatòriament. No ha donat temps per a veure el museu de san Gil, d’art sacre, ni l’arc de la Verge del Carmen, tampoc veiem el museu de san Bartolomé dedicat a l’arqueologia i paleontologia, ni el de la Trinidad, conegut com el de la caballada, perquè hi mostra la festa declarada d’interès Turístic nacional que se celebra en el poble des de fa més de 8000 anys cada any el diumenge de Pentecostes. S'hi fa conmemorant el rescat del menut Alfonso VIII que dugueren endavant la confraria dels arriers. Tampoc veiem de prop l’esglèsia de santa Maria, convertida en cementeri i considerada la més antiga de la localitat, ni la de san Salvador que actualment és vivenda particular, aixi com tampoc l’àbsida gòtic. Ens conformen amb el que hem vist des del castell i des de la carretera.

Llàstima no poder estar més temps i poder veure-ho tot tranquil·lament.

Però amb el temps que disposàvem s’havia d’escollir entre poble o castell i no em penedeisc de la decisió: la pujada al castell ha estat molt bé.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

DÉNIA ( ALACANT) II PART: ELS MUSEUS

Dénia es més que platges. Pocs turistes d’arena i sol entren als seus museus, que expliquen la importància de la ciutat en el passat. I si no se sap el passat no es pot entendre el que és en l’actualitat.

Després de mostrar-vos la ciutat amb el seu castell, us mostre els quatre museus, que a més a més són gratuïts perquè estan gestionats per l’ajuntament.

MUSEU D’ARQUEOLOGIA

Primer entrem al museu d’arqueologia situat en la Casa de la Marquesa de Valero de Palma al carrer Cavallers. Abans el museu estava al castell. Fa poc, en octubre del 2024, s’obri està nova ubicació adaptada als nous temps amb l’ús de noves tecnologies que complementen l’exposició. Hi trobem altra manera de contar la història.

El museu és un recorregut per la història de la ciutat, sempre vinculada al port i la relació entre cultures, a través de les peces trobades en excavacions, dels ibers, els orígens, fins al barroc. El museu es divideix en quatre àrees que corresponen a diferents èpoques de desenvolupament: Dénia ibera, la romana, la islàmica i la medieval i moderna fins al segle XVIII. Els panels informatius fan un resum de la història, és interessant llegir-los.

En l'edifici, a banda de la part del museu, hi ha una xemeneia original, així com alguns mobles i ceràmica. També fotos familiars. 

MUSEU D’ETNOLOGIA

En eixir, entrem al museu etnològic dedicat al segle XIX, que està tot just al costat, al mateix carrer Cavallers. Fou inaugurat en 1991. El museu està en un edifici del segle XIX prototip de famílies burgeses enriquides amb el conreu, elaboració i comercialització del raïm de la pansa.

En la planta baixa hi ha una exposició: "Els efimera” formada per cromos i etiquetes, alguns  relacionats amb la pansa, creats sense intenció de perviure en el temps. Tanmateix, hi són, a més a més aportant informació sobre l’època quan foren creades.

A l’edifici s’han conservat elements ornamentals originals. En la primera planta estan les habitacions de la casa, el paviments ceràmics m’agraden, són de Manises i es feren al voltant de 1900. Hi podem veure indumentària, joies, instruments de treball i enes de la vida quotidiana en la segona meitat del segle XIX. També fotos antigues que mostrem com era i que hi havia en la ciutat d’aleshores.

En la segona planta se centra en el procés de la pansa. Amb eines i objectes relacionats amb la tasca. Hi s’explica clarament amb retalls de premsa i anuncis de quina manera Dénia va ressorgir i tornà a viure una etapa d’esplendor com la de l’època musulmana.  El conreu i comercialització de la pansa seria el motor econòmic per al desenvolupament turístic i també cultural donat que la burgesia gaudia dels avanços del moment. El port jugà un paper important donat que eixia del mar capa  Anglaterra, el nord d’Europa o Amèrica.

MUSEU DEL JOGUET

El museu del Joguet situat al centre històric de Denia, en l'edifici de l'antiga estació de tren de la línia Dénia-Carcaixent, mostra la indústria joguinera de Dénia des de 1904 fin a 1960.

En la planta baixa trobem el Centre d'Art L'Estació, espai que alberga exposicions temporals. En una de les sales hi ha una exposició de pintura. A l’entrada veiem una locomotora, com símbol del que l’edifici era temps enrere. La Vieta va ser la línia de ferrocarril  de via estreta que  unia les localitats de Carcaixent i Dénia. Va funcionar des de l’any 1864 fins a 1974. La línia tenia, sobretot, una funció comercial, ja que permetia l’exportació de cítrics (especialment, taronges) als ports de Dénia i Gandia.

En altra sala hi ha la col·lecció de l’associació d’amics del joguet de Dènia. Esta associació és la que impulsà la fundació del museu l’any 1999 i col·laborà amb l’ajuntament donant peces representatives de diferents èpoques. És un tast del que anem a veure, no és el museu pròpiament dit. Cal pujar a la primera planta on està l’exposició permanent.

Pugem hi. Al Museu del Joguet s'hi mostren joguets fabricats a Dénia des de principis del S. XX fins a la dècada dels 60, l'ampla varietat dels quals  ens revela la importància de la indústria joguinera a partir de l'any 1904. A principi del segle XX, la primera indústria joguinera a Dénia està dedicada exclusivament a joguets de llanda litografiada amb maquinària i models importats d'Alemanya. Deu anys després, als anys vint, es crea una fàbrica de joguet de fusta, tornejat, envernissat, decorats amb aplics metàl·lics i amb aprimorats acabats.

El joguet dels anys cinquanta i seixanta és, per excel·lència, el de fusta. Tot i l'encara sanejada producció de tricicles, bicicletes o patinets amb orígens en les primeres dècades del segle, i a pesar de la luxosa producció de cotxes de pedals, avions i tartanes de metall, és la fusta i els colors que l'acompanyen, l'empremta més emblemàtica que durant aquestos anys aconsegueixen memorables quotes de popularitat.

Hi veiem cuines, jocs de birles, anelles... Ressalta la producció de l'època que creà des de flotes de cotxes i avions de pedals i altres enginys amb rodes, fins a carros, camions, trens, que reprodueixen els grans transports per terra, també per mar. Al museu hi ha molts vaixells grans i menudets...m’agrada i representen la localitat. M’encanta el conjunt de joguets de la platja, que tenen de fons una fotografia.

MUSEU DEL MAR

I parlant de mar i platja...queda per veure el Museu del mar, situat en l’esplanada Cervantes, al port. Hi és des de 2019. A Dénia, amb tanta tradició pesquera amb un port estratègic i història de batalles i naufragis, no podia faltar.

L’edifici era l’antiga llotja on es venia i subhastava el peix que capturaven cada matí les barques de la població i que va tancar el 1997. L'edifici va quedar en desús a causa del seu mal estat, fins que el 2019 va tornar a obrir, mostrant una cara renovada després de llargues obres per restaurar-lo i modernitzar la seua imatge.

Hi ha més de 400 peces arqueològiques i etnològiques relacionades amb el mar, datades des del segle VI aC fins a principi del segle XX. Hi ha fragments de ceràmica, fotografies... àmfores, botiges, càntirs, gerros o sondes o dos escultures franceses enfonsades a Dénia. Hi ha moltes curiositats com una càmera de fotos, accessoris i materials de fotografia de finals del segle  XIX. A més a més, hi ha expositors i una pantalla audiovisual que complementen sobre diferents temes referents al mar i l’ofici.

La majoria de les peces provenen de donacions realitzades al llarg de les últimes dècades, les quals o bé es mantenien en magatzems esperant a veure la llum o formaven part de les exposicions d'altres museus de la ciutat.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, GENER 2025

DÉNIA (ALACANT) I PART: el castell i la ciutat

Dénia té més que platja, hui la descobrim passejant pels diferents barris i carrers i imaginant els habitants de cada època, perquè d’ibers, de romans, de musulmans i dels cristians... hi ha moltes petjades.

Hui visitem Denia, la ciutat costera valenciana que tant de turisme atrau. Vaig amb el grup d’alumnes de la universitat d’Ontinyent NAU GRAN. Molts de nosaltres ja coneguem la ciutat que actualment té al voltant de 47.000 habitants i en estiu arriba a uns 200.000. Molts ja ens hem banyat a la platja, hem visitat el castell o simplement hem gaudit de la gastronomia en algun dels seus bons restaurants, que tal volta tindran  com a plat estrella la gamba roja.  

Hui anem a fer tot això i més. Tot excepte menjar-nos la cotitzada  gamba de Denia, que costa un ull de la cara, i tampoc ens banyarem, perquè estem en gener i l’aigua està massa gelada.

I és que Denia es més que una platja. Pocs visitants, turistes d’arena i sol, han entrat als seus museus que expliquen la importància de la ciutat en el passat. I si no se sap el passat no es pot entendre el que és en l’actualitat. Nosaltres hui ho fem, entrem als  quatre museus que hi ha i descobrim la història de Denia, museus que mereixen un escrit a banda, en una segona part. També descobrim Denia passejant pels diferents barris i carrers i imaginant els habitants de cada època. Perquè és el resultat de diverses cultures: ibers, romans, musulmans i cristians. Tots deixaren petjada. La deessa romana de la naturalesa i la cacera, Diana, deixà el nom a la ciutat. Dénia ve de Diana. Actualment escoltem també sovint Diania que és el nom que ajunta un conjunt de comarques que tenen les mateixes característiques de vegetació de clima...les comarques del sud de València i el nord d’Alacant. La vall d’Albaida en forma part. M'agrada elnom Diania.

El primer que veiem en entrar a Dénia és un llenç de les muralles que anaren desapareixent, com en tots els llocs,  amb la remodelació de d’urbanisme que era més obert. A la ciutat s’hi conserven uns pocs llenços.

Des de la Ronda de les Muralles i sota la muntanya on està el castell, hi ha un túnel. Què serà?

El traspassem. És un refugi antiaeri que es creà entre 1937 i 1938 per protegir la població dels bombardejos de l’aviació. Acabada la guerra s'hi va mantenir obert per unir les dues parts de la ciutat. Hi trobem cartells informatius interessants. Es rehabilità en 2011, el túnel i els accessos, així com les places del centre històric properes.

Places com la del Consell, que es la que trobem només eixir. En un edifici veig un cartell que cataloga Dénia com “Ciutat creativa de la gastronomia”. No sabia que Dénia ostentava este títol atorgat per UNESCO, ara sé que és la raó per la qual s’esmera en mantenir l’essència de la seua matèria prima, la gamba roja, per a que el seu sabor quede intacte.

L’altra plaça del casc històric que es remodelà en 2011 fou la de la Constitució. Hi està  l’església de l’Assumpció d’estil barroc valencià del segle XVIII.

I l’ajuntament d’estil neoclàssic.

Faig una ullada als carrers que envolten la plaça que encara conserven un interessant conjunt de cases construïdes a la darreria del segle XVIII i durant el s XIX, relacionades amb la riquesa i la burgesia que es creà al voltant del fenòmen de la pansa. El comerç de la pansa fou molt important. Tot té una explicació. En la guerra de successió la ciutat es mostrà partidària dels austries i en guanyar els contraris, els borbons, repercutí en un crisis que tardaria en recuperar-se, sortosament el cultiu de la pansa va treure Dènia de la crisis pel  comerç que generà riquesa. Moltes famílies enriquides per la pansa s’establiren en estos carrers. El fenòmen de la pansa s’entén perfectament visitant els museus, com els del carrer cavallers, instal·lats en cases burgeses, un al costat de l’altre, que ja mostraré en altre escrit.

Tot seguit anem al castell seguint per uns carrers menuts i estrets. Passem per davant del convent i església de les Agustinas Recoletas. Són monges de clausura i el convent no és visita, però s'hi pot entrar a l'església en honor a la Mare de Déu de Loreto. Quan es va construir el convent, al segle XVII, Dénia era marquesat, de manera que a la seua inauguració van assistir el Rei Felip III i nombroses personalitats de la noblesa i el clergat.

Ja tenim el castell enfront. Estem al barri Les Roques, construït als segles XIX i XX i formava part del recinte emmurallat del castell, on estava la medina musulmana. És arquitectura popular mediterrània amb cases de poca altura i carrers estrers i empinats. És el barri on tots els veins es coneixen i segurament, a les vesprades i nits, eixen a la  fresca a fer la xerradeta.

El castell és el principal monument de Dénia, és parada obligatòria. És propietat municipal des de 1952. Ha estat rehabilitat i actualment és visitable. Dins trobem zones verdes, llocs per seure i descansar, però especialment el més destacable són les vistes de la ciutat de les platges o del paratge natural el Montgó. Fou construït pels musulmans al segle  X i XI sobre anteriors edificacions. Veiem la Torre Roja i l’entrada, el Portal de la vila.

De totes les cultures que passaren per Dénia cal destacar l’època musulmana, quan la ciutat es convertí en una gran capital. Era el segle XI i arribà a tenir 30.000 habitants, que n’eren molts, tants com la ciutat de Toledo. Hi ha una raó que causà l’esplendor:  el port i els viatges a la Meca, els que cada musulmà havia de fer una vegada en la vida, eixien del port de Dénia. Vaixell carregats de fidels complidors de la religió, travessaven el Mediterrani, arribaven a Algèria,  tot seguit per la costa es dirigien cap a l’Orient i en Palestina continuaven el pelegrinatge cap al punt final. Era tota una aventura, amb riscos i que costava molts diners. Conseqüentment convertir-se en el port preferit pels musulmans suposà molta activitat comercial al voltant del port.

Quan al segle XIII  Dénia fou conquistada pels cristians tot canvià, els musulmans foren expulsats i ja no hi havia viatges a la Meca, així que el port i tota l’activitat derivada començà a decaure.

Entrem a la torre vigia del Consell. Malauradament al castell queda poc del que hi havia originàriament. L’arribada dels cristians, la despoblació posterior o les lluites pel poder afectaren molt al castell

A l’interior  destaca la sala gótica on hi ha una xicoteta exposició.

Tot seguit per les escales de caragol pugem a la part alta. Com ja he dit, un atractiu del castell són les vistes de Dénia que estem veient,  i que conforme pugem seran millors.

De l’època romana, queden vestigis en la part oriental del Castell. A l’època musulmana el castell es dividia en dos recintes concèntrics: El recinte inferior s'anomenava Al-bacar i s'usava com a zona de pastura i resguard del bestiar. Al recinte superior, hi havia l'Alcassaba o palau àrab. A la part exterior del castell se situava la medina. L'any 1304, epoca cristiana,  Jaume II va obligar els habitants de Dénia a traslladar-se al recinte emmurallat, constituint-se la Vila Vella, que perdurarà com a nucli urbà fins a la Guerra de Successió al segle  XVIII.

A la part alta, a l'actual Esplanada del Governador, es construí, entre els ss. XVI i XVII, la residència temporal del V Marquès de Dénia, també Duc de Lerma i vàlid del rei Felip III. Actualment, on es va ubicar posteriorment el Palau, observem les restes del Palau Vell del segle XIV i restes de l'escalinata “ l'imperial” caracteritzada per la forma de T invertida.

El castell deixà de tenir funcionalitat defensiu-militar al S. XIX, quan passà a mans privades, dedicant-se al cultiu de la pansa. Són els abancalaments a l'àrea de la Vila Vella que veiem. Posteriorment tornà  a ser d'ús públic.

En acabar de fer la visita al castell, cal baixar, tornem al centre de Dénia pels carrers que hem pujat. Encara que només eixir del castell he vist que hi ha unes escales que porten directament a l’ajuntament, nosaltres anem pels carrers que tenen més encant.

Una vegada baix tornem de nou  al centre històric i comercial que és on s’hi concentra la major part de botigues i serveis.  Fem un passeig pel carrer  Marqués de Campo un dels més importants i que dona directament al port.

Fem una agradable passeig pel port, on està el museu del mar que mostraré en la segona part de l’escrit. És molt interessant.

Per acabar la visita de Dénia fem un passeig pel barri Baix la Mar. És el dels pescadors- que conserva l’essència marinera. El barri no té edificis monumentals destacant-hi només l'edifici de les antigues drassanes de finals del segle xvi i primers del xvii, de gran sobrietat i amb interessants arcs de pedra tosca. Actualment l’edifici és un hostatge per a turistes.  

El barri Baix la Mar és molt interessant com a conjunt arquitectònic, ja que conserva trets típics dels barris mariners de la Mediterrània, amb les casetes menudes i de colors.

La millor manera de donar per finalitzada la visita és prenent alguna cosa o simplement descansat en un lloc agradable. Perquè no anar als “Magazinos”? Us conte… és un espai amb història. En el passat hi estaven les cavallerisses reials de Felip III,  encarregades al duc de Lerma al segle XVII. Al segle XVIII era on s’emmagatzemaven les panses i mercaderies. Al segle XX hi era la fàbrica de joguets de José Monllor que tenia llicencia Walt Disney. I fins a meitats de la  dècada de 1970 era un carrer gremial amb tallers d’artesans. Des de 2019 és un mercat gastronòmic i en estiu està de gom a gom.

 

 Continuarà... mostrant els quatre museus de la ciutat.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, GENER 2025