Nº 13- RESSENYA LITERÀRIA: El conte de la Balladoreta i altres (LLEGIR TRADICIÓ)

*Post actualitzat en novembre de 2014 amb el vídeo de la Balladoreta inclou video i activitats derivades del conte, per treballar amb xiquets i xiquetes.

nº13-El conte de LA BALLADORETA i altres 

(LLEGIR TRADICIÓ)

de Mariló Sanz

Hui dedique el temps als més menuts. Són els més agraïts llegint i escoltant històries, es mereixen tota l’atenció, tan per part meua com de tots. Hui pare l’atenció en això tan bonic que és llegir en valencià i alhora llegir tradició.

Conèixer la tradició i els costums dels llocs on estem o visitem ajuda a entendre el que estem veient. Allà on vaig busque les llegendes del passat, per això li he dedicat temps a les “meues”, les més properes perquè vull donar-les a conèixer.

“La cadireta de boga” és una col•lecció de contes infantils encetada fa anys per l'entitat Caixaontinyent. Va ser una iniciativa lloable, com totes aquelles que proposen editar llibres, una iniciativa parada actualment, però qui sap? , tal volta podria continuar. Tan de bo que així fóra. Tan de bo la resta d’editorials que es preocupen per mantenir l’esperit del paper front al llibre digital no pararen mai.

Este esperit de publicar venia recolzat per la demanda constant del públic infantil perquè és un fet innegable que la col•lecció agrada molt als xiquets. Parle amb informació de primera mà perquè xiquets, pares i mestres m’ho han fet saber. M’ho diuen directament perquè del total de la col•lecció, he de dir modestament, he contribuït escrivint-ne cinc. I ho dic amb modèstia perquè considere una gran sort que em contaren unes històries tan boniques.

La tradició oral és important però cal escriure-ho per a que no es perda, ja que el fil de la continuïtat es pot tallar i si passa, s’obliden estes històries.

M’agrada escriure i m’agrada la història i la tradició. M’agrada escoltar gent gran i m’agrada plasmar les seues històries en la llengua com ho conten, el nostre valencià.  Escriure-les en castellà no seria igual, ni per al altres llegir-ho tampoc. La nostra llengua és rica en expressions i en vocabulari que en alguns casos tenen difícil traducció. Per això m’agrada escriure sempre en valencià , per no perdre l’essència del relat siga allò que m’han contat o allò propi que escric, inventat o no inventat.

“Robert i Cecilia”, el primer conte que vaig escriure per a la col•lecció, tenia de protagonistes dos xiquets “viatgers per obligació”. En “Les perdiuetes”, un dels protagonistes acaba fugint per culpa d’un malentès. En “La valenta raboseta” els dos personatges no paren mai de córrer. En “La Balladoreta”, la protagonista no és viatgera, és una tossuda xiqueta que només vol ballar. I per últim, "El pollaste de Nadal", també se'n va fugint d'un tràgic final. Com veieu...la majoria dels meus ficticis protagonistes i jo compartim esperit viatger.

M’enorgulleix d’esta tasca que tantes satisfaccions m’ha donat, primer xerrant amb les dones grans que tanta saviesa tenen, després jugant amb el llenguatge fent versió dels contes, donant-los forma i musicalitat. També ho passe bé contant-los i al final rebent el somriure d’agraïment dels més menuts. Molts mestres m’han recolzat introduint en el treball escolar el tema de la tradició oral i han tirat mà dels meus contes, he conegut molts xiquets de moltes escoles variades que bocabadats els han escoltat i han gaudit de debò amb el relat.

Seguiu animant a la lectura, continueu inculcant el seu valor als futurs adults. Ells ho agrairan al moment i també en passar els anys. Perquè cada llibre és un joc: el joc d’aprendre noves coses, de visitar altres llocs,  de poder convertir-nos en altre personatge...i per damunt de tot, el joc de somniar i d’imaginar.

Muntage audiovisual: 

Silvia del Carmen Belda

Música: 

Pep Soler

Veu narradora i autora del conte: 

Mariló Sanz

Edició en paper: 

Caixaontinyent

I ARA POTS JUGAR AMB LA BALLADORETA SEGUINT  L'ENLLAÇ al bloc
LA CASETA UN LLOC ESPECIAL.

Temples d’EGIPTE: KARNAK, LUXOR i ABU SIMBEL

Hi ha imatges que són molt difícils de transmetre oralment o per escrit. Com explicar la grandiositat i la majestuositat de certs temples egipcis?

En vore la primera vegada el temple de KARNAK, vaig pensar que era espectacular. Les seues columnes eren immenses i ens obligaven a girar contínuament el cap amunt. Però si va ser impactant esta primera impressió, encara més em va agradar assistir a un espectacle de llums i so nocturn. Especialment vaig prestar atenció perquè era en francès poètic i vaig voler aprofitar l’ocasió d’adonar-me del meu nivell de la llengua de Moliere.   

Karnac, impressionant de dia i també de nit amb l'espectacle de llum i so que et transporta al passat.
Moltes fotos d'este primer viatge pertanyen a l'amiga Pilar de Sagunt que m'acompanyava, la seua càmera era de "les bones" i les fotos resultants eren totes precioses. 

El conjunt de Karnak és el centre religiós més antic del món, és un museu a l’aire lliure que mostra importants restes de la cultura de l’antic Egipte. Em va agradar especialment l’avinguda d’esfinges que portava al primer piló d’entrada, esfinges amb cap de carner que simbolitzen el déu Amón protegint al faraó. Karnak és el segon lloc més visitat del país i considerat Patrimoni de la Humanitat. Una meravella, una més de les moltes que té Egipte. 

Columnes inmenses...la grandiositat és la tònica predominant en tots els monuments d'Egipte.

L'avinguda d'Esfinges , que unia temples.

De la primera visita al temple de LUXOR guarde el record que es preparava per a un esdeveniment, era la representació de l’opera Aida de Verdi que anava a concentrar a un grapat de gent famosa. Luxor estava de festa, l’ocasió s’ho mereixia: L’opera Aida representada en el  millor escenari, sense decorats artificials. Antigament hi havia una avinguda d’esfinges amb cap humà que es prolongava fins el temple de Karrnak situat a dos kilòmetres. Del segon viatge guarde a més un bon sortit de fotos que ja mostraré en el blog en un passeig fotogràfic.

Cada temple té la seua personalitat, no hi ha dos iguals.

El recinte sencer era un maremagnum d'atifells, de grues, de persones...el temple es preparava per a la representació de l'opera "Aida" de Verdi.

La primera vegada que vaig contemplar ABU SIMBEL va ser des de l’aire. Hi anàrem en un avionet xicotet, que només veure’l espantava per desarranjat, amb aparença clara d’inseguretat. El trajecte no va durar molt, sortosament i aixo que el temple està a la part més al sud del país, quasi a la frontera amb Sudan, en territori nubi. I recorde que malgrat anar en un principi tranquil•la, contemplant el desert des de dalt, l’aterratge res suau, em va fer dubtar de la seguretat i en va fer pensar per moments que el viatge anava a acabar malament.

Les dunes del desert vistes des de les altures a traves del cristall de l'avioneta.
Malauradament no vaig captar la imatge del temple.

La segona vegada hi vaig anar amb vaixell, altra manera diferent i no menys interessant

Abu Simbel és la joia entre les joies d'Egipte. L'esplendorós temple demostra la grandesa del faraó Ramses.

Este temple és una joia arquitectònica i de bellesa incomparable. Malgrat ser construït en teoria per lloar els déus  en la pràctica va ser erigit per donar glòria eterna al seu constructor Ramses II, El gran. Abu Simbel no només és un dels monuments més majestuosos del món sinó que és també símbol de la gegantesca tasca de recuperació que s’hi va fer de 14 temples amenaçats pel llac Nasser. Va ser immens l’esforç que s’hi va fer per recuperar-lo de les inundacions del Nil, traslladant-lo a una zona més alta. I és de valorar com el tallaren per parts i peça a peça a manera de trencaclosques, després el muntaren. 

I pensar que tot va ser traslladat per a evitar que les aigües ho inundaren...tot, peça a peça.

Els edificis originals s'exavaren en la roca,
per al trasllat quartejaren la roca i després la muntaren com si fóra un trencaclosques.

Abu Simbel és un temple digne d’admirar, com tot en Egipte. Durant el segon viatge vaig tindre l’oportunitat, de nou, d’assistir a altre espectacle de llum i so. Els egipcis ressalten les meravelles que tenen per la nit amb estos jocs de llums i imatge, musica i història que són realment espectaculars. A diferència de Karnak que era un trajecte pel temple, en esta ocasió la façana d’Abu Simbel feia de pantalla. I el resultat va ser senzillament bocabadant. Ja ho relataré quan li toque el torn al segon viatge que comparant-lo amb el primer va resultar diferent.  Ja ho mostraré amb relats o simples passejos fotogràfics. Ja arribarà el moment.

REFLEXIONS POSTERIORS SOBRE EGIPTE 1987 

FOTOS i MÚSICA: BILBAO

Observe com es mantenen les tradicions i m'agrada, però alhora veig com canvien els llocs, com evolucionen favorablement ! Van adaptant-se a les necessitats i a la modernitat, contínuament han d’estar preparats per a l’allau de gent que els hi arriba, siga per treballar, per establir-se o simplement per visitar-los...

Per saber més de Bilbao, en este bloc pots llegir en:
Un passeig inacabat
I seguim passejant

Música:
Miguel Bosé-Kepa Junkera
"Iruten Ari Nuzu"

Ruta verda: ABADIA de San FRUCTUOSO a la LIGURIA ITALIANA

La sensatesa ha d’estar present quan hi ha situacions desconegudes.

La destinació final en esta ruta és un preciós raconet, diuen que és dels més bonics de la Ligúria i d'Itàlia. En un primer moment a mi no m'ho sembla tant perquè arribar hi ha estat un patiment constant.

L’última jornada per terres de la Liguria ha estat una caminada fins a San Fructuoso, només s’hi pot anar amb vaixell o caminant per sendes de muntanya. La meitat del grup ha optat pel vaixell, nosaltres no.

El trajecte ha estat llarg i ho sabíem de bestreta, però no ens ha importat perquè això de caminar ens agrada. Entenc a qui ha optat per la comoditat del vaixell, caminar sense estar acostumat pot arribar a ser un suplici fins i tot en trams de fàcil accés i curts. 

Des del primer moment no hem sabut molt sobre les caracteristiques de la ruta, el guia acompanyant tampoc ho coneixia. Hem començat el trajecte desconfiant i pensant que estàvem deixant-nos guiar per un inexpert que no sabia per on anava i eixa sensació no ens agradava.

A san Rocco, punt de partida de la senda observem  i estudiemel plànol de la ruta.

En una primera etapa la senda està ben definida i el camí ha estat fàcil. Les vistes són espectaculars, conforme pujàvem la panoràmica era millor, no cal dir-ho. I durant la primera hora de trajecte tot han sigut alegries.

Les vistes són precioses...malgrat la dificultat del camí.

Però han començat a aparèixer unes costeres dificultoses i uns caminals estrets amb la mar al costat i la perspectiva mirant avall esgarrifava perquè són uns penya-segats escarpats i alts. Donada la dificultat d’alguns trams, hi havia col•locades unes cadenes enganxades a la roca per poder agafar-nos, i això ens ha  alertat de la perillositat, i un poc també, ens ha espantat, però solament per anar més amb cura i saber millor on posàvem els peus. 

No sóc cap experimentada muntanyera i el meu punt de vista és subjectiu però pense que la caminada no era extremadament complicada però alhora tampoc fàcil, i ho dic comparant-la amb altres sendes i caminades que he fet amb anterioritat. En qüestió de capacitat personal no hi ha res objectiu.. 

Pugem i baixem costeres, de vegades necessitem el braç d'un amic que ens ajude.

Avançàvem i el camí apareixia i desapareixia. Estàvem en plena muntanya amb costeres que pujàvem i baixàvem en tot moment...Sovint he pensat que el que estava fent no era “senderisme de plaer”, del que malgrat les dificultats quan s'acaba és una satisfacció. Sovint he envejat a aquells que havien agafat el vaixell.
Han estat quatre hores d'esforç, suant pel calor, amb el cor angoixat, i accelerat per les costeres interminables.

Llàstima de vistes perquè el que predominava front a la bellesa ha estat el patiment. De tant en tant hem parat i ens hem assegut per contemplar la mar i per eliminar la tensió.

Són uns penya-segats de gran altura.

Reconec que esta negativa sensació ha estat deguda a la inseguretat continua de no fiar-me de qui m’estava guiant. Ell anava tan desorientat com tots....Angoixa anar caminant per un lloc amb incertesa de no saber on està el final, pensant que estàvem perduts en meitat de res, sense cobertura de telèfon en cas de necessitat...i suportant la falsa autosuficiència de qui no volia admetre que no sabia per on anar.

De vegades necessitem ajuda per salvar costeres.

Estic segura que tot haguera canviat amb un guia coneixedor de la ruta i que l'esforç haguera sigut un plaer constant perquè la ruta "deu ser" preciosa i les vistes espectaculars.

Sortosament, cap al final del trajecte, s’ha obert un punt d’esperança en trobar una parella senderista que caminava en direcció contraria. La parella anava amb pas ferm i decidit, tenint clar el camí, no com nosaltres, seguint que l’atzar guiara les nostres petjades. 

Mirar el mar lleva tensió a l'angoixa de la sensasió de sentir-se perdut i de l'esforç de la caminada.

El joves ens han indicat la direcció clara i ens han donat una referència del temps que ens quedava: mitja hora d’una pesada pujada constant i mitja hora de baixada en picat fins la platja. Ja no teníem forces però hem escoltat la informació amb alegria pensat que això ja no era res si ja teníem ben enfilat el camí correcte.

El millor ha estat l’alegria en arribar. A la platja ens estaven esperant, tots descansats, la resta dels integrants del grup.  Ja estem, ja vegem la platja i l’abadia......per fi!!!!! cridàvem. De lluny, arraconada, estava   la badia de Capodimonte, segons diuen, un dels llocs més bonics d’Itàlia. 

Al final arribem. Hi està la platja...Quina alegria! de lluny vegen les companyes de viatge esteses al sol.

En un primer moment no ens hem adonat de la bellesa de l’indret, estàvem esgotats i enfurrunyats per haver-nos perdut en la serra i tenir un guia-acompanyant que només deia:. Açò és aventura!.

I la vista se'n va irremeiablement cap al baret, on anem a beure's la millor cervesa del món.

Una vegada descansats i oblidada un poc la fastigosa caminada, hem vist bé la construcció que teniem davant, una abadia dedicada a san Fructuoso i també la Torre dels Doria.

I descansem als peus de la torre Doria.

La construcció de la badia es va portar endavant des del segle X fins el XIII, però abans hi existia una ermita edificada per monjos catalans de Tarragona, que són els que transportaren fins este lloc les relíquies dels bisbe màrtir. Durant segles este indret va pertànyer als prínceps de Dòria, que al segle XIII feren construir magnifiques tombes. 

Una vegada descansats totalment hem visitat per dins el conjunt monàstic dels segles X-XI

Dediquem un temps a visitar l'abadia per dins.

Com han canviat les coses! Hi era el lloc on retirats i en lloc privilegiat vivien els monjos en l’antiguitat. L’abadia es fa servir actualment per guardar les barques i les xarxes per pescar. 

El que antigament era un lloc religiós i habitatge de nobles, hui és guarida de pescadors.

I la platja acull molta gent que ve a passar el dia i a aprofitar el sol, com nosaltres.. 

El lloc és turístic i facilment accessible per mar.

Per sort la tornada la fem en vaixell...El poble de San Rocco, des d’on vam iniciar la a caminada per la muntanya, es veu des de lluny.

El vaixell ens espera per tornar. Les vistes de tornada són boniques, és altra prespectiva del que hem vist pel matí de de dalt de la muntanya. Passem per Rocco,  està dalt del cim, el lloc on hem començat la caminada.

I la pròxima parada és Camiogli. Un inesperat poble preciós.

QUADERN DE VIATGE: La LIGÚRIA ITALIANA, estiu 2007

nº 12- RESSENYA de cine: LO IMPOSIBLE, pel.licula

 LO IMPOSIBLE 

director: J.A Bayona.

Sinopsis i opinió personal

Per què està la ressenya de la pel.licula "Lo imposible" inclosa en este bloc viatger?  Hi moltes raons.

A banda de mostrar magistralment un fenòmen natural ocorregut el 26 de desembre de l’any 2004 que va comportar moltes víctimes, apareix un tipus de turisme estandarditzat en molts dels països costaners qualificats com paradisíacs o exòtics. Un tipus de turisme del qual, personalment vull fugir. En refereixo als ressorts o hotels de “tot inclós” on una polsera al canell indica que pots gaudir de tot el que l’hotel té: begudes, serveis, menjar…Si el turista en qüestió es cenyeix a no eixir dels límits de l’hotel escollit corre el perill de configurar a la ment una falsa imatge del país, falsa i irreal perquè a l’hotel viu un luxe, o semi luxe,  que uns metres més allunyats no solament no existeix, sinó que mai s'aconseguirà.

La pel•lícula basada en un fet real ocorregut a una família espanyola, presenta este tipus d’hotel, amb totes les comoditats però també traspassa els límits mostrant la població veïna que en este ocasió arreplega a la protagonista i, amb els seus remeis tradicionals i locals, li donen una primer ajuda d’emergència front al perill de perdre la vida.

Els efectes del tsunami són devastadors sobre  naturalesa, bens materials i vides humanes, és una gran tragedia. Així apareix altra realitat, la dels hospitals. És evident que la pràctica quotidiana (abans i despres d'aquell malaurat esdeveniment), no és la que es veu a la pel•lícula on el col•lapse és total i estan desbordats per tots els costats, però aconseguint separar de la ment el que és fruit del desastre, ens fem idea de la “si existència “ d’infraestructura hospitalària. I és que hi ha certs països, i Tailàndia és un d'ells, on cap persona voldria caure malalta perquè erròniament es pensa que mai et podrien curar.

La pel•lícula és un crit de solidaritat i humanitat fins i tot quan no hi has forces. La sensibilitat de la mare que vol ajudar a un xiquet que escolta plorar entre les runes és infinitament commovedora. No pot ni moure’s arrossegant una cama ferida i xorrant sang pel pit i vol, “necessita”, ajudar al desconegut xiquet que plora.

També ho és l’ajuda esgarrifadora i deseperada que dóna el fill Lucas als malalts de l’hospital buscant els familiars...Així com el gest de l’italià amb el pare oferint-se a ajudar-lo a buscar la família i acompayar-lo en el seu deambular.

La complicitat i els lligams que es creen entre la mare i el fill és sobrecollidora.  

Al meu parer, este fill i esta mare marquen el ritme de la pel•lícula i són els qui mostren tota la tragèdia externa i interna. La mare representa el seu paper bé però l’actuació del xiquet, de Lucas, és senzillament perfecta. Faltaria saber la opinió dels veritables protagonistes, de la família d’espanyols que són els qui van viure la tragèdia en primera persona...ells són els únics que saben si el rol representat s’ajusta o no a la realitat, però en una visió externa, “el que s'hi conta, qui ho conta i com ho conta” m’agrada.

Llegint estes línies es pot pensar que la pel•lícula cau en la sensibleria, i no és així. Està clar que és un producte que es vol vendre i hi ha escenes realment que busquen tocar l’ànima de l’espectador i traure-li la llàgrima. Està clar que hi ha imatges magistralment filmades que busquen esgarrifar a qui ho mira. I dic que està magistralment ben fet perquè mirant la pantalla et creus que el tsunami està engolint-se tot allò. En cap moment penses que són imatges irreals filmades a una piscina i amb un ventilador.
Les imatges són realment impactants.

I com última raó per la qual parle d’esta pel•lícula és perquè la considere un cant a la supervivència en la lluita contra la mort, és un punt d’optimisme per al viatger que quan empren una marxa, quan va a un desconegut lloc, no sap què pot trobar. Estem envoltats per amenaces d’ huracans, riuades, volcans semidesperts o ja desperts...la por de catàstrofes naturals sovint hi és quan es tria una destinació... esta pel•lícula ens diu que s’hi pot eixir victoriós de qualsevol situació.

COSTA RICA: El Poblet de Tortuguero

De segur que la visita a este paratge natural la recordaré durant molt de temps, pels paisatges contemplats, exuberants i verdosos, per observar tan directament la vida animal que envolta el parc i per haver conegut a gent tan simpàtica i amable, tan oberta i riallera, com és la del poble de Tortuguero.

Per anar al poble de Tortuguero, una barca ens transporta des del lodge, que és com s’anomena on dormim. El primer lloc on anem és la seua platja, que és un àrea silvestre creada l’any 1975 per a la protecció de la tortuga verda. Al primer colp d’ull me n’adone que esta platja no és molt propicia per al bany perquè segons ens conten, les seus aigües tenen molts corrents marins que resulten perillosos per qui no les coneix, també perquè sovint s’apropen taurons famolencs. Els veïns de la població es banyen amb tota tranquil•litat perquè coneixen a la perfecció cada moviment d’ones i controlen les visites dels taurons. 

La platja de Tortuguero propicia per a que les tortugues hi vagen a deixar els seus ous, però no per al bany

A mi no m’agrada esta platja, no són aigües que conviden a remullar-se. La platja esta plena de brosses i branques i les aigües del mar dipositen a l’arena uns sediments que per altra banda les fan propicies per a que les tortugues acudeisquen en massa per desovar els ous i soterrar-los durant els mesos de juliol a octubre, just en esta època.

El poblet de Tortuguero és xicotet, només hi ha un estret carrer allargat que dona pas als altres laterals i a camins de terra per accedir a les cases. En el camí principal predominen les tendes, els lodges i els bars. La gent que viu a Tortuguero aprofita el turisme que visita el Parc Nacional. Dins de Costa Rica el Parc Nacional és un lloc valorat, tanmateix no tothom que visita Costa Rica arriba a esta part, i cert que si no ho fan, al meu parer,  es perden un paratge natural que s'ha de viure i experimentar si es vol conéixer l'essència natural del país. Si jo tornara a Costa Rica, tornaria a anar.

Un carrer travessa el poble, és el principal d'on eixen camins perpendiculars.

Seguint els camins secundaris trobem la veritable vida dels seus habitants, cases menudes de vegades amb una o dues dependències i la majoria amb l’hamaca al carrer. La roba estesa es veu sovint i és que hui ha eixit un dia solejat i s’ha d’aprofitar l’ocasió per assecar la roba. Entrem per fer una ullada al lloc de reunió dels joves, és una discoteca que dóna directament al canal i pense que és l’eixida d’emergència més original que he vist en la meua vida. 

Deixant el carrer principal, on hi ha tendes esperant turistes, trobem el que és realment la vida del poble.

La discoteca està decorada de manera simple, només uns llums de colors dels que fan fosforescència. En este moment, de dia encara, ja està oberta al públic i ja hi ha a la barra uns clients que deuen ser els habituals, bevent la primera copa de la nit que encara no ha començat. Estos clients, uns negres somrients i simpàtics, com tota la població del Tortuguero, ens conviden a quedar-nos. I ho fem. En la part de fora també hi ha una barra amb clientela que es refresca del xafogor. 

El lloc per prendre una copa i ballar...encara no és hora punta...l'ambient  amb la gent local encara està per arribar

Escodrinyant pels camins laterals descobrim l’escola i al costat, la casa del mestre. Davant la porta uns xiquets ens conten que és el que fan habitualment a les classes i com és el seu mestre. Ens apura si d’un moment a altre surt de la casa, ens escolta i s’adona que estem parlant d’ell, perquè els xiquets conten indistintament tot allò que el mestre fa a l’escola, i relaten el que els agrada i el que no, sense cap preocupació. Jo si que estic apurada, no per mi, pels xiquets per si reben alguna recriminació.  No pare de mirar la porta de casa el mestre per si apareix. No seria la primera vegada que em passa una situació on de sobte i sense esperar-ho, apareix el mestre de l'escola. 

L'escola, lloc de formació dels futurs adults. El mestre viu al costat...

Sortosament no apareix. Els xiquets ens acompanyen en tot moment carrer amunt carrer avall, perquè és l’únic que hi ha. Aprofitem per conversar perquè la gent és xerraire. Nosaltres preguntem i ells estan dispostos a contestar, i ells pregunten i nosaltres també estem dispostos sempre per a contestar.

Un cartell a la porta d’una casa ens fa traure un somriure. Deu ser un lloc de menjar malgrat no semblar-ho. L’escrit demostra clarament el caràcter tranquil i pacífic de la gent del carib. Demostra també el caràcter impacient que demostrem de vegades els viatgers. 

El simpàtic cartell diu: NO SE PERMITEN PRISAS DE NINGUN TIPO; NUESTRA COMIDA NO VIENE ENLATADA: ESTAIS DE VACACIONES, DISFRUTA  Y GRACIAS POR TU VISITA.

I jo em pregunte...quines impertinències hauran tingut que suportar esta gent per arribar l’extrem de posar la norma de comportament a l’entrada. 

I és que hi ha gent que no sap eixir de casa...

Hi ha gent que no sap comportar-se...

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA 2006

FOTOS i MÚSICA: El GUGGENHEIM de BILBAO

L'edifici del museu Guggenheim és una estructura on, per dissenyar el que és i serà simbol de la ciutat durant molts anys, s'ha ajuntat  imaginació, genialitat, originalitat i mestria arquitectònica.

El text que complementa este vídeo sobre el museu Guggenheim està en:

http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/2012/01/bilbao-el-guggenheim.html

Música: 

Músicas minúsculas

TIKAL: Recinte maia a GUATEMALA

La vista des de les altures és impressionant, verdor condensada sense clarors i enmig, emergents, les crestes de dos piràmides. Hi es comprova com de forta és la naturalesa que ho va envoltar i engolir tot, i com de sàvia la intel•ligència humana maia del passat, construint conjunts arquitectònics de semblant envergadura.

Un cartell anunciava el que anàvem a veure.

Havíem passat la nit al recinte arqueològic de Tikal on solament hi havia uns pocs hotels sense luxes, n'eren pocs però suficients i sobre tot m'agradà observar que estaven construits per harmonitzar amb l’entorn. A les deu de la nit ja era tot fosc, els generadors de llum s’apagaven, era la norma per mantenir la tranquil•litat dels que hi viuen: els animals i els fantasmes dels antics maies. 

Ens alçàrem enjorn. Estava previst que la visita anava a durar entre 4 i 5 hores, les distàncies travessant vegetació entre piràmide i piràmide són llargues. Però nosaltres ho vam acurtar en quasi una hora, perquè vam pujar a un transport que ens va portar directament a la piràmide IV . No obstant això no vam perdre detall del que trobàvem de camí. 

L'arbre sagrat, molta vegetació i un llac...com van saber escollir aquell savi poble maia!

El fet és que ens vam aprofitar, els 6 que anàvem junts, de l’excusa d’un dels companys del grup que no s’hi veia amb forces de caminar molt i augurava que no volia cansar-se massa abans d’hora. I així, amb l'excusa convincent que ens vàrem apropiar la resta de companys, va ser com vam arribar a la piràmide més fresquets que unes roses i amb totes les forces intactes per pujar l’escalinata llarga de fusta que dona accés a la part alta de la piràmide de més altura.

Les escalinates d'accés no estaven al meu primer viatge, així s'evita erosionar la pedra de la piràmide.

La vista era espectacular. Ho és i ho seguirà sent. És una imatge perenne i immortal: enmig de la natura les crestes de les dos piràmides. Front semblant vista s’hi comprovava com de sàvia era la intel•ligència humana maia del passat, construint conjunts arquitectònics de semblant envergadura. 

Quina vista més espectacular!

També s’hi comprovava en cada piràmide el fort poder que tenien els governants perquè eren edificis creats per engrandir-los, per adorar-los, per deixar ben clar a la resta de gent qui era el qui manava. Va ser un goig descansar a la part mes alta de la piràmide després de l’esforç de la pujada amb temps per reprendre forces i mirar, observar i pensar, i amb tot, conéixer i entendre un poc més la història i la vida.

En baixar, seguírem, ara ja a peu, per sendes naturals entre vegetació i crits dels “monos aulladors” que estaven molt cridaners. De camí veiem monticles que eren ruïnes de construccions maies encara per descobrir i altres en procés d’excavació, com el conjunt del cinc palaus on estava treballant una delegació espanyola. I és que hi ha molt amagat, engolit per la selva. A Tikal hi ha solament un 15% excavat. Anselmo, que era una persona local que ens acompanyava, mantenia l’opinió que era millor que es paralitzaren les excavacions perquè el preu a canvi era molt alt.

Seguírem per un camí, escoltant el soroll del mono aullador...i parant-nos a mirar entre branques per descobrir els causants de semblants crits aterradors.

Excavar com ho estaven fent a Tikal suposava desforestar i això estava derivant a un canvi climàtic que s’estava fent notar en els conreus i en la vida quotidiana. Així que ell era de l’opinió que s’hi dedicara el pressupost a mantenir el que ja estava i a altres menesters, més que a extraure altres restes arqueològiques. “con lo que tenemos ja es suficiente” deia. Cert era que des de la perspectiva local tenia raó però no sé des del punt de vista històric i artístic si s’opinaria de la mateixa manera. 

El camí ens portà a la piràmide V, amb un valor especial per als espanyols perquè la restauració va estar finançada per Espanya. L'infanta Cristina ho va inaugurar el 2003. Recorde del viatge anterior que estava tancada al públic i la reina havia anat feia poc per comprovar el que s’estava fent.

Totes les piràmides fan pensar en la intel.ligència que deurien tenir els constructors i enginyers per poder construir sense quasi mitjos.

Seguint el camí marcat per Anselmo, que estava com en casa fent-nos descobrir racons visibles i amagats, observàrem la vegetació frondosa i les varietats d’arbres que hi convivien, com el copal, per fer cerimònies i ritus o l'arbre del xicle. No vam veure cap pisote però entre la frondosa vegetació, en cap moment deixàrem d’escoltar el crits estridents del monos, com si estigueren enfadats amb nosaltres per entrar a casa seua sense permís. Sortosament només cridaven i quasi no es deixaven veure camuflats entre el ramatge. Per sort tampoc va eixir al nostre pas cap jaguar dels que hi viuen com molt bé quedava clar per la carretera d’entrada al parc, on hi havia senyals avisant del perill que en qualsevol moment es podia creuar un davant del cotxe.

Els animals són els amos del lloc; pisotes, monos o jàguars...tan se val. Estem envaint sa casa.

I arribàrem a la gran plaça. Majestuosa. Preciosa. I pujàrem, sempre per les escalinates laterals de fusta, a la part alta de la piràmide 2, la de la reina, que és des d’on s’hi veia tota sencera. Una meravella impressionant que ja recordava de fa 11 anys quan la vaig veure per primera vegada. 

Les escales laterals no desentonen en la vista de la piràmide.

Una cosa havia canviat després de tant de temps, la primera vegada, a les piràmides, encara vaig accedir per les escalinates originals,  les principals. Feia uns anys que s’havien creat els accessos de fusta laterals per evitar més deteriorament i per afavorir l’ascens, donat que pujar per la pedra natural amb escalons tan alts no resultava res fàcil.

Les escales de fusta estan molt ben ideades per evitar fer malbé la piràmide.

Ja en el camí de tornada passàrem per veure la zona residencial amb patis centrals i cases laterals. 

S'ha de caminar molt per poder veure tot el recinte, però val la pena. En el segon viatge vaig entendre més, tal volta perquè un local anava explicant-nos tot el que trobàvem al nostre pas.

Tot sorprenia, tot meravellava, tot era bonic. No recordava haver-ho vist amb tant deteniment la vegada passada. El fet d’anar escoltant les explicacions d’Anselmo va contribuir a entendre millor la societat maia en l’antiguitat i també la societat maia i ladina actual. Anselmo com la resta de conductors, llanxers, cambrers... o qualsevol interlocutor del moment amb els que vam anar parlant al llarg de tot el trajecte, no tenia cap inconvenient en explicar com vivien i com pensaven. En este viatge, estàvem configurant una visió completa sobre Guatemala fruit de tota la informació procedent de tantes  persones diferents.

De prop i de lluny totes les vistes són boniques, totes transporten a una civilització important, valenta i amb coneixements sorprenents.

REFLEXIONS sobre GUATEMALA 1998 i 2009, FOTOS de l’any 2009