Ruta verda: ABADIA de San FRUCTUOSO a la LIGURIA ITALIANA

La sensatesa ha d’estar present quan hi ha situacions desconegudes.

La destinació final en esta ruta és un preciós raconet, diuen que és dels més bonics de la Ligúria i d'Itàlia. En un primer moment a mi no m'ho sembla tant perquè arribar hi ha estat un patiment constant.

L’última jornada per terres de la Liguria ha estat una caminada fins a San Fructuoso, només s’hi pot anar amb vaixell o caminant per sendes de muntanya. La meitat del grup ha optat pel vaixell, nosaltres no.

El trajecte ha estat llarg i ho sabíem de bestreta, però no ens ha importat perquè això de caminar ens agrada. Entenc a qui ha optat per la comoditat del vaixell, caminar sense estar acostumat pot arribar a ser un suplici fins i tot en trams de fàcil accés i curts. 

Des del primer moment no hem sabut molt sobre les caracteristiques de la ruta, el guia acompanyant tampoc ho coneixia. Hem començat el trajecte desconfiant i pensant que estàvem deixant-nos guiar per un inexpert que no sabia per on anava i eixa sensació no ens agradava.

A san Rocco, punt de partida de la senda observem  i estudiemel plànol de la ruta.

En una primera etapa la senda està ben definida i el camí ha estat fàcil. Les vistes són espectaculars, conforme pujàvem la panoràmica era millor, no cal dir-ho. I durant la primera hora de trajecte tot han sigut alegries.

Les vistes són precioses...malgrat la dificultat del camí.

Però han començat a aparèixer unes costeres dificultoses i uns caminals estrets amb la mar al costat i la perspectiva mirant avall esgarrifava perquè són uns penya-segats escarpats i alts. Donada la dificultat d’alguns trams, hi havia col•locades unes cadenes enganxades a la roca per poder agafar-nos, i això ens ha  alertat de la perillositat, i un poc també, ens ha espantat, però solament per anar més amb cura i saber millor on posàvem els peus. 

No sóc cap experimentada muntanyera i el meu punt de vista és subjectiu però pense que la caminada no era extremadament complicada però alhora tampoc fàcil, i ho dic comparant-la amb altres sendes i caminades que he fet amb anterioritat. En qüestió de capacitat personal no hi ha res objectiu.. 

Pugem i baixem costeres, de vegades necessitem el braç d'un amic que ens ajude.

Avançàvem i el camí apareixia i desapareixia. Estàvem en plena muntanya amb costeres que pujàvem i baixàvem en tot moment...Sovint he pensat que el que estava fent no era “senderisme de plaer”, del que malgrat les dificultats quan s'acaba és una satisfacció. Sovint he envejat a aquells que havien agafat el vaixell.
Han estat quatre hores d'esforç, suant pel calor, amb el cor angoixat, i accelerat per les costeres interminables.

Llàstima de vistes perquè el que predominava front a la bellesa ha estat el patiment. De tant en tant hem parat i ens hem assegut per contemplar la mar i per eliminar la tensió.

Són uns penya-segats de gran altura.

Reconec que esta negativa sensació ha estat deguda a la inseguretat continua de no fiar-me de qui m’estava guiant. Ell anava tan desorientat com tots....Angoixa anar caminant per un lloc amb incertesa de no saber on està el final, pensant que estàvem perduts en meitat de res, sense cobertura de telèfon en cas de necessitat...i suportant la falsa autosuficiència de qui no volia admetre que no sabia per on anar.

De vegades necessitem ajuda per salvar costeres.

Estic segura que tot haguera canviat amb un guia coneixedor de la ruta i que l'esforç haguera sigut un plaer constant perquè la ruta "deu ser" preciosa i les vistes espectaculars.

Sortosament, cap al final del trajecte, s’ha obert un punt d’esperança en trobar una parella senderista que caminava en direcció contraria. La parella anava amb pas ferm i decidit, tenint clar el camí, no com nosaltres, seguint que l’atzar guiara les nostres petjades. 

Mirar el mar lleva tensió a l'angoixa de la sensasió de sentir-se perdut i de l'esforç de la caminada.

El joves ens han indicat la direcció clara i ens han donat una referència del temps que ens quedava: mitja hora d’una pesada pujada constant i mitja hora de baixada en picat fins la platja. Ja no teníem forces però hem escoltat la informació amb alegria pensat que això ja no era res si ja teníem ben enfilat el camí correcte.

El millor ha estat l’alegria en arribar. A la platja ens estaven esperant, tots descansats, la resta dels integrants del grup.  Ja estem, ja vegem la platja i l’abadia......per fi!!!!! cridàvem. De lluny, arraconada, estava   la badia de Capodimonte, segons diuen, un dels llocs més bonics d’Itàlia. 

Al final arribem. Hi està la platja...Quina alegria! de lluny vegen les companyes de viatge esteses al sol.

En un primer moment no ens hem adonat de la bellesa de l’indret, estàvem esgotats i enfurrunyats per haver-nos perdut en la serra i tenir un guia-acompanyant que només deia:. Açò és aventura!.

I la vista se'n va irremeiablement cap al baret, on anem a beure's la millor cervesa del món.

Una vegada descansats i oblidada un poc la fastigosa caminada, hem vist bé la construcció que teniem davant, una abadia dedicada a san Fructuoso i també la Torre dels Doria.

I descansem als peus de la torre Doria.

La construcció de la badia es va portar endavant des del segle X fins el XIII, però abans hi existia una ermita edificada per monjos catalans de Tarragona, que són els que transportaren fins este lloc les relíquies dels bisbe màrtir. Durant segles este indret va pertànyer als prínceps de Dòria, que al segle XIII feren construir magnifiques tombes. 

Una vegada descansats totalment hem visitat per dins el conjunt monàstic dels segles X-XI

Dediquem un temps a visitar l'abadia per dins.

Com han canviat les coses! Hi era el lloc on retirats i en lloc privilegiat vivien els monjos en l’antiguitat. L’abadia es fa servir actualment per guardar les barques i les xarxes per pescar. 

El que antigament era un lloc religiós i habitatge de nobles, hui és guarida de pescadors.

I la platja acull molta gent que ve a passar el dia i a aprofitar el sol, com nosaltres.. 

El lloc és turístic i facilment accessible per mar.

Per sort la tornada la fem en vaixell...El poble de San Rocco, des d’on vam iniciar la a caminada per la muntanya, es veu des de lluny.

El vaixell ens espera per tornar. Les vistes de tornada són boniques, és altra prespectiva del que hem vist pel matí de de dalt de la muntanya. Passem per Rocco,  està dalt del cim, el lloc on hem començat la caminada.

I la pròxima parada és Camiogli. Un inesperat poble preciós.

QUADERN DE VIATGE: La LIGÚRIA ITALIANA, estiu 2007