CANADÀ: En ruta TORONTO, OTAWA, MONTREAL, QUEBEC

Vaig passar per Canadà com un llamp, va ser un simple tast… em vaig quedar amb gana de més... qui sap si tornaré?El temps dirà.

Després d’haver aterrat a Nova York  i visitar la ciutat dels grata-cels, on tinc clar que vull tornar, iniciàrem un itinerari per conéixer un poc més. Arribàrem a Washington i volíem anar al Canada. Així que seguint la Cordillera dels Apalaches arribàrem a Niàgara, per admirar les fabuloses cascades, un paradís natural encisador al que li vaig trobar un defecte: el muntatge turístic al seu voltant.

Férem nit a un dels nombrosos hotels situats al costat de les cascades i eixirem molt matí cap a TORONTO, on ens trobàrem una sorprenent moderna ciutat cosmopolita que visitàrem al nostre aire, començant per l’afamada torre CN de 553 metres d’altura amb vistes espectaculars. La torre CN és la carta de presentació de la ciutat i m’agradà, no per ser emblemàtica sinò per les vistes de la ciutat. Des de la inauguració, l’any 1976 atrau a molts turistes. 

Toronto és la ciutat més gran de Canadà i la cinquena més gran de Nord-america. És centre de la cultura anglofona i amfitriona en moltes celebracions nacionals.

Visitàrem el Parlament i entrarem a un centre comercial que només en estructura cridava l’atenció. En realitat tota la ciutat  ens cridava l’atenció, el Toronto City Hall, les mansions, l’estació de trens, els centres comercials... per l’harmonia existent ajuntant edificis antics alguns gòtics i altres Art Decó, amb gratacels super moderns i elevats, torres amb rellotge, al costat de torres de vivendes, rajola roja i vidre configuraven una barreja preciosa, elegant.

La curta estada a la ciutat havia acabat i havíem de seguir ruta. Ja en carretera travessant preciosos paisatges canadencs paràrem, abans d’arribar a OTAWA,  al llac Ontario on s’hi respirava una immensa tranquil•litat, I una vegada a Otawa la visita va ser més fugaç encara que la de TORONTO, malgrat ser la capital de Canada i la quarta més gran del país.

D’Otawa, només vàrem veure El Parlament, això si des de diferents perspectives, més properes i més allunyades. El Parlament està situat  a un turó, l’impressionant edifici recorda les construccions vistorianes europees. Hi ha una gran explanada davant que nosaltres recorreguerem de dalt a baix, d’esquerra a dreta una i mil voltes. És enorme i lloc on sovint se celebren concerts, obres de teatre, i altres esdeveniments culturals.. desfilades protocolàries.

Tot seguit anàrem a MONTREAL, on canviàvem d’idioma, MONTREAL és la segona ciutat més gran del món de parla francesa.

Hi passejàrem pels barris residencials de gran influencia europea: El Mount Royal, l’estadi olímpic, les vieux Montreal… de Montreal guarde el recprd de la celebració del meu aniversari. I especialmnet recorde la nit de festa i el meu esforç per traure endavant una conversa en llegua francesa.

I l’ultima etapa d’estes pinzellades canadenques va ser l’acollidora ciutat de QUEBEC, de xicotetes dimensions i també parla francesa, ha sabut conservar tot  l’ambient totalment francés, el conjunt emmurallat, les esglésies, carrers plens de tavernes…tot ens va deixar un dolç record. 

Despres d’haver-me soltat practicant amb la llengua de Moliere ara ja tenia més fluïdesa... Però com tot en esta ruta feta molts anys enrere, anàvem massa de pressa d’uns llocs a altres, i de cada lloc ens quedàvem amb ganes de quedar-nos més.

Tot ensenya, i viatjar d’esta manera fa que ja no em vulgues més de viatges amb les mateixes característiques de veure les coses sense parar l'atenció amb elles.

I amb tot... el que és cert és que vàrem eixir de Canada amb gana de més, em va saber a poc, havia vist cinc punts importants: NIÀGARA, TORONTO; OTAWA, MONTREAL I QUEBEC, però necessitava més temps de romandre en cada lloc.

Ara recordant este viatge encara m'entren més ganes de tornar-hi i fer fotos amb millor càmera que la que portava aleshores i d'explicar amb més detall i mirar-ho amb els ulls actuals. El temps dirà si ho faré...

REFLEXIONS POSTERIORS DE VIATGE, estiu EEUU i CANADÀ, 1993

AMÈRICA: CURRÍCULUM VIATGER amb enllaços directes

Visita la pàgina especifica  per entrar directament al post que t’interesse.

Un poc sobre Amèrica

Sóc una privilegiada, no per haver fet magnífics viatges, sinò per gaudir amb ells. Ho dic ara i sempre ho repetiré.

Viatjar fa veure la vida de diferent manera. Estic segura. Després de visitar-los, els països grans, no els veiem tan poderosos i els menuts i discriminats, els veiem amb una mirada solidaria, tal volta protectora.

He estat en CANADÀ, en ciutats com Otawa, Toronto o Quebec, són ciutats boniques i acollidores, i no m’importaria tornar per trepitjar-les amb més deteniment, però com contra gustos no hi ha res escrit jo em decante pels nuclis més menuts, pels rurals i sovint infravalorats per deconeguts. I de Canada també conec Niàgara... quanta bellesa!... quina força que té la naturalesa... però quin mal que fem els turistes... convertint de vegades en circs, paratges màgics.

He estat a ESTATS UNITS, en la gran urbe Nova York que em va meravellar malgrat les paraules anteriors, perquè considere que és una ciutat formada per mil minicomunitats internes que saben conviure i que no desentonen quan es posen unes al costat de les altres. A Nova York vull tornar per caminar avinguda amunt i avall i repetir experiències que fa temps vaig experimentar. I d'Estats Units hi ha molt més que veure, de passada conec Washington o Philadelphia i de passada, molt de passada vaig veure les comunitats d’Amish amb les seues regles i normes ancorades al passat. com m'agradaria endinsar-me, camuflar-me a dins d'una comunitat, però només per veure i poder entendre.

D’Amèrica central he tingut la sort d’anar a COSTA RICA, amb un viatge lliure i a soles... molta gent desconeix estos paratges. I és el que els costa-riquenys volen... un turisme però controlat. Només perquè és un país sense exèrcit ja deuria de ser considerat una joia, si a este fet afegim que Costa Rica, com diu encertadamnet el seu eslògan publicitari, és pura vida, és verda i natural... Costa Rica val la pena.

I de MÈXIC... he trepitjat un poc la part maia... De tot em quede amb la ciutat de San Cristobal de las Casas, a Chiapas... la part més indígena i discriminada, on les reivindicacions cobren vida perquè són necessàries. I és que Chiapas està al mateix costat de GUATEMALA, on he estat ja dues vegades i tornaria amb els ulls tancats... La primera vegada va ser buscant el passat maia...i la segona vegada per veure els maies en l'actualitat una vegada ja coneguda la part maia del passat i a més amés fent una escapada a les ruïnes de Copan a HONDURES; el viatge guatemalenc es va centrar en conèixer la realitat actual, entrant a les seues cases i convivint am la gent, amb maies que conserven les arrels i tradicions, també visitant les escoles, anant als seus mercats locals o parant a xerrar amb agricultors que treballaven els camps des de primera hora. És un goig trepitjar un país endinsant-se en l’essència.

També de passada vaig estar a Belize, però tan poc de temps que quasi no compta. Va ser una mirada ràpida als seus carrers plens de jovens que ens escudrinyaven amb unes cares no molt acollidores i una mirada als paradisiacs callos... i una conversa llarga amb una jove, Regla era el seu nom, que em va contar la seua vida digna de plasmar-la en una novel·la.

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

FOTOS i MÚSICA: NIÀGARA i pinzellades de CANADÀ

Les cascades de Niàgara són immenses, espectaculars, magnètiques...
però tremendament explotades turísticament. 

Quina enveja de l’espectador del passat, quan tota la infraestructura que les envolta no hi era!

Música:

Lovesong 

(The Piano Tribute To the cure)

  Inmaculate Fools

*Per llegir el text que ho complementa, clica ací.

CASCADES DE NIÀGARA

Quin impacte visual vore la naturalesa en esta pur, la brutal força en caure l'aigua al riu...allò era com un tro, "un tro d'aigua".

Les cascades del Niàgara són conegudes arreu del món i es poden considerar una de les meravelles naturals més visitades.  Les constitueixen un grup de grans caigudes d’aigua del riu Niàgara que estan en la frontera entre Estats Units i Canadà. Comprenen tres salts d’aigua diferenciats: la cascada de la Ferradura o canadenca a la província d’Ontàrio, la cascada nord-americana a l’estat de Nueva York i la més menuda, la cascada del Vel de Núvia. 

En conjunt no tenen molta altura, però si són molt amples. Durant milers d’anys este impressionant espectacle solament era conegut per les tribus natives de la regió que escoltaren el rugit de l’aigua molt abans d’arribar a vore-les. Era com el so d’un tro. Niàgara deriva d’una paraula d’una tribu india iroquesa que significa “tro d’aigua” i això són, per la força que tenen. 

Meravellats per la majestuositat i bellesa, moltes tribus reclamaren les cataractes com a pròpies. Per a totes aquelles tribus natives les cataractes tenien un significat espiritual perquè creien que un déu poderós habitava en elles.

Jo sóc amiga de les paraules i no vull potenciar allò de "una imatge val més que mil paraules" però este és altre cas en els que ni ajuntant paraules i imatges, s'arriba a explicar la sensació que se sent.

Des que foren descobertes pels colonitzadors europeus s’han fet molt populars, per bellesa i espectacularitat i també per ser una gran font d’energia. Diuen que també són importants per portar endavant un projecte de conservació ambiental.

I, per suposat, i com no aprofitar-se’n?. Són un focus turístic impressionant que gaudeixen, o pateixen segons com es mire, les ciutats bessones Niàgara Falls, l’una a l’estat nord-americà de Nova York i l’altra a la província canadenca d’Ontàrio.

Estàvem a la part de Canada i la policía amb bicicleta controlava la situació.

I això de patir, ho dic sincerament amb cert pesar. S’ha creat un muntatge al voltant de les cascades que li lleven l’encís d’entorn natural, creant un aura d’artificialitat que no em va agradar.

Em sembla perfecte que es facilite a tothom l’accés a les cascades per viure la sensació d’estar a prop, d’estar baix d’elles, de poder mullar...jo mateixa vaig gaudir de l’experiència irrepetible per la qual cosa no puc estar en contra de  l’obertura al turisme d’este paratge natural. 

Però tot té un límit i unes maneres. 

Entenc que les cascades són un gran negoci i entenc que tothom vol emportar-se la seua part. Hi ha restaurants de tot tipus i preus, tendes, camps de golf, spas...parcs infantils... divertiments per al dia i també per a la nit. Hi ha hotels per a tot tipus de turisme i recorde que en vaig adonar que predominaven els destinats als recent casats. Recorde com de cridaneres estaven exposades les ofertes destinades per passar la millor lluna de mel. 

Niàgara falls era quan jo ho vaig visitar, i segurament continuarà sent, un complex totalment artificial i banal que em deixà la sensació, que tanta parafernàlia turística al voltant trencava el sabor autèntic del que realment s’anava a visitar.  

Parlava abans de límits però també de maneres. Si tot l’engranatge turístic d’este paratge natural s’haguera fet pensant més en buscar la consonància amb l’entorn natural tal volta no tindria eixe record agre-dolç de lloc falç. Hi ha molts països on la natura mana sobre tot sense oblidar el turisme i la font d’ingressos que suposa. I és el que em dol de Niàgara, la falta d’un urbanisme adequat amb l’entorn natural.   

I especifique que el lloc té també part “dolça” perquè les cataractes, oblidant tota l’artificialitat, la massificació de gent i el negoci creat, són  realment una meravella digna d’admirar.

Apropar-se a la cataracta és emocionant. Es fa a peu i en vaixell. A la dreta de la imatge es pot vore la gent amb impermeable groc. Seguint una senda a peu s’arriba al peu de la cataracta.

Nosaltres estàvem en Canada i visitàrem les cascades des de la part canadenca. El parc Reina Victòria tenia unes plataformes que oferien una espectacular vista a les cascades d’Estats Units i les canadenques. També recorde caminàrem per senderols i túnels que ens portaren sota les cascades i que ens deixaren per protegir-nos de l’aigua uns impermeables grocs. I estava la torre Skylon que des de l’any 1965 ofereix la visita més elevada sobre les cascades. 

Hi ha diversos punts claus on estan  les milors vistes.

Pujàrem, junt a un muntó més de visitants, a bord del transbordador Maid of the Mist, que s’endinsava dins la gola de la cascada. No sabíem exactament fins on arribaríem a apropar-se però ens donaren uns impermeables a tots per a no mullar-se, esta vegada de color blau. Tot augurava una vista emocionant de les cascades....i vaja que ens emocionàrem. 

Ens divertírem quan ens apropàrem, quasi fins tocar-les...quan es podia sentir la força i l’esplendor de la natura verge, allunyats com estàvem dels muntatges turístics.

Els impermeables que proporcionen al vaixell, esta vegada blaus, són imprescindibles per no banyar-se.

Després pujàrem al telefèric anomenat Spanish Aero Car, per admirar els ràpids. El telefèric creua el canó per damunt del remolí d’aigua, conegut com Niàgara Whirlpool i per damunt del pont Rainbow. Va ser construït per una companyia espanyola i oficialment inaugurat en 1916, segons un disseny de l’enginyer espanyol Leonardo Torres y Quevedo (1852-1936). Una placa a l’entrada ho explica. Una referència curiosa al voltant d’esta persona, que no diu la placa i tampoc és molt coneguda, és que  Torres Quevedo va ser qui va inventar el primer ordinador del món.

El telefèric ens permet vore les cataractes des d’altra prespectiva.

El telefèric està penjat en dos punts de Canada, malgrat creuar la frontera d’estats Units i Canada quatre vegades en un viatge complet a una velocitat de 7 km l’hora. L’altura en el tram central és de 61 metres sobre el riu i la longitud és de 539 metres.

Des de la cabina de l’aerocar hi havia vistes impressionants de totes les parts de les cataractes, també s’hi veien des de les altures els visitants seguint els senderols naturals i els transbordadors que s’apropaven a les cortines d’aigua que formaven les aigües en caure, de la mateixa manera que ho havíem fet nosaltres. 

Des del tranquil passeig en aerocar vegem, no solament les cataractes, també el pont Rainbow i els remolins que es formen al riu.

A peu, des de l’aire o des l’aigua les vistes eren immenses, l’experiència emocionant...I què dir més de les cataractes? 

M’agradaria que la fúria turística no fóra tanta. 

M’agradaria  que es pensara més en la natura i no tant en el negoci.

M’agradaria que tot retornara a quan les tribus natives eren les ames del paratge i tot era vegetació i aigua...o a uns segles després quan començaren a obrir l’accés per apropar-se i poder tocar l’aigua.

El turisme és bo, però s’ha de saber controlar.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre CANADÀ 1993