RESSENYA LITERÀRIA de LOS INOCENTES

 

LOS INOCENTES

Maria Oruña

Hui ressenye la novel·la “Los inocentes”, de l’escriptora gallega Maria Oruña. Forma part de la saga de “Los libros del puerto escondido” protagonitzats pet la tinent d’homicidis de la Guardia Civil Valentina Redondo i el seu equip d’investigació i són llibres que tenen d’escenari Cantabria.  “Los inocentes” és el llibre que fa 6 de la saga. Però són llibres independents que es poden llegir per separat. De fet jo, a més de “los inocentes” solament he llegit “Lo que la marea esconde” i cert…és també molt intrigant. Ja llegiré la resta. Atrapa el lector des de la primera fulla. Altre llibre de l’autora però ambientat en Galicia és “El bosque de los cuatrovientos” un preciós llibre que transporta a la Galícia profunda i a un monestir que actualment és hotel, per això el vaig ressenyar al blog viatger, perquè és un llibre que a més de fer gaudir al lector amb la trama, fa conèixer llocs interessants. 

En “Los inocentes” tot comença amb un inexplicable atemptat massiu en un balneari de luxe, el de Puente Viesgo, no molt lluny de Torrelavega o Santander. Utilitzen un perillosa arma química i les víctimes són uns empresaris de la construcció i del sector immobiliari, que pertanyen a una associació anomenada BNI i tenen la seua trobada anual al balneari. La BNI són empresaris que treballen de manera independent però s’ajunten de tant en tant per crear una xarxa de contactes.

Valentina és la cap que dirigeix la investigació. La tinent és enigmàtica i atrau per la seua fortalesa i determinació, per la seua intel·ligència i professionalitat. I també per la mirada,  amb dos ulls que no són iguals. Ha de compaginar el treball amb els preparatius del seu casament amb el nuvi anglès Oliver Gordon. Es casen en dos setmanes. Oliver regenta un xicotet hotel en la costa, prop de Suances.

És novel·la negra, d’assassins i assassinats, d’investigació policial coordinada per diversos cossos i forenses escorcollant els morts. Com correspon al gènere, té intriga, de la que mai és el que sembla, de la que convida a llegir mes i més fins a saber què ha passat, saber qui és el culpable i per què ha fet el que ha fet. Unes cites d’altres autors encapçalen el capítols, cites que estan relacionades amb el contingut que conté. Són com pistes.

I fa pensar. A mi personalment m’ha fet reflexionar-hi sobre el càstig i la venjança, sobre els tipus de crims i els criminals i sobre la innocència. Crec que la paraula innocent en la novel·la es pot entendre de diverses maneres. Són innocents els que moren o es veuen afectats pel gas mortífer en el balneari, també els ferits o morts en la persecució del culpable, però també podem pensar que la mà assassina executora de la barbàrie, és la d’un innocent. Opine que hi ha molts assassins que s’han vist abocats a delinquir per les circumstàncies. I no és justificar-los, sinó entendre’ls. Perquè criminals hi ha de molts tipus: estan els dolents “de debó”, sense escrúpols i sense miraments que fan mal per enveges, per poder, per diners...hi ha mil raons...i els dolents per la situació que han viscut o viuen. Crec que hi ha persones que porten als muscles una realitat pròpia que realment els duen a portar una mala vida. I no necessariament són dolentes. En la novel·la estan els dos tipus.

Hi ha moltes novel·les negres publicades, sembla un gènere de moda,  però no totes estan ben escrites. Maria Oruña escriu bé i aconsegueix una trama creïble, encara que estem parlant d’una tragèdia que agafa unes dimensions terribles. I que mai passe!  La novel·la està escrita amb ritme àgil que s’accelera al final en la resolució del cas. Es nota que darrere hi ha un treball de documentació sobre els diferents cossos de seguretat i el treball dels forenses però m’agrada que no es pare en informació que sobra.  I també està encertada la manera com es mostren els fets compaginant-los amb els sentiments de Valentina, que són tan variables. La tinent sap que la persona culpable no és qualsevol, ho sap per altre cas en la que va patir malaurades conseqüències per la seua culpa, sap que és una persona molt perillosa i experta en matar i tot l’afecta personalment.

M’agrada el contrast en diversos aspectes. L’autora ha triat un balneari, oposant el concepte de benestar que s’hi proporciona en els balnearis amb els assassinats que hi passen. I també contrasta la successió dels malaurats fets i la trama, dura i cruenta, fosca i pesarosa, amb el paisatge idíl·lic real que ho envolta. La naturalesa en general és la puresa. Es nota com Oruña estima la terra càntabra: els pobles, la mar...la vegetació i la fauna. Per cert, la merla aquàtica apareix sovint com una pinzellada dolça en l’agra realitat que estan vivint. I seguint amb els contrastos, també n’hi ha entre la manera de ser de Valentina i el nuvi angles. Ella tan activa i ell més reposat i tranquil. Altre aspecte que m’agrada és que apareguen personatges durs i implacables que alhora mostren empatia. No s’ha de prejutjar. Que siga la justícia qui jutge.

 A partir de la lectura de la novel·la els llocs que descriu seran més visitats. No tinc cap dubte que “Los inocentes” és un reclam turístic. Ja ho deixa caure l’autora en la novel·la, cap al final, quan diu que el balneari està tot ple des que passà el fet de l’atac amb el gas... Passa en la novel·la i estic segura que passarà en la realitat. Molta gent és fanàtica de visitar llocs literaris i està de moda organitzar-los per promocionar els llibres i els llocs que en formen part. Qui sap si acabarà fent-se una ruta literària seguint els escenaris de “los inocentes”!

 La novel·la m’ha motivat a buscar informació sobre el gran hotel balneari de Puente Viesgo que es remunta al segle XVIII quan ja es valoraven les aigües termals pel seu poder terapèutic i també sobre el “Templo del agua” que s’obrí al públic en l’any 2006, en el que s’hi pot fer un circuit per a la relaxació i el descans. Reconec que no m’agraden molt els balnearis...però..mai se sap...I he buscat informació sobre Suances i “La playa del loco” amb uns espectaculars penya-segats. És on està situat el xicotet hotel, Villa Marina, on viu Oliver i la protagonista, sembla una zona bonica on no he estat, Oruña m’ha fet ganes de conèixer-la. Que bonic és llegir. És un goig quan et desperten la curiositat.

 

 

FOTOS i MÚSICA de places i racons de LISBOA (Portugal)

 

Quina ciutat!! i quin gust estar una setmana trepitjant-la...Rivalitza amb Porto...però no cal comparar..les dues tenen encís especial.

COMBARRO: RIA DE PONTEVEDRA, mini creuer per Rias Baixas, (Galicia)

 En Combarro trobem  cruzeiros,  cases marineres i especialment horreos... és un poble únic perquè  manté  intacta l’estructura urbanística i l’estil arquitectònic dels segles XVIII i XIX.

Des de Pontevedra, en vaixell anem al port de Combarro, anem a visitar un dels pobles més característics de Galícia. Mentre dinem, a través de la finestra veiem l’illa de Tambo, ja la vam veure de camí a Pontevedra. De nou observem l’espessor vegetal i el far. Però està vegada a més a més, tot just davant, trobem una estampa que mostra essència marinera gallega: són les dones mariscadores en plena feina. Primer en veiem   unes poques, però mes avant...hi ha moltes...sempre dones, sempre ajupides... imagine la duresa de la tasca diària.

Ja arribem al port...

Desembarquem. Combarro és un  poble pintoresc amb encant, segons diuen, dels més bonics de Galicia, un poble típic tradicional pesquer. Comencem el passeig en una gran plaça al costat del port. Veiem els primers horreos. Són generalment de planta rectangular i estan construïts sobre pilars que els eleven per  a evitar l’accés de rates o altres animals a l’interior. Per a la mateixa finalitat al final del pilar hi ha una roda. La rata que volia pujar i entrar, hi trobava impediment per avançar.

Tres són els aspectes que caracteritzen Combarro: els set cruceiros, alguns amb un xicotet altar de pedra enfront, les cases “ mariñeiras” o les porxades sota els balcons que en moltes casos són de pedra, i especialment els nombrosos hórreos. Tot ho trobem en un casc històric menut format essencialment per dos carrers. Hi ha molta gent. Molts turistes venen atrets per la fama de tipisme del poble.

Combarro és essència en quant a arquitectura rural gallega, de fet manté  intacta l’estructura urbanística i l’estil arquitectònic dels segles XVIII i XIX. Hi ha moltes cases rehabilitades amb gust i encert, moltes plantes baixes són hui en dia comerços, i antigament era on es guardaven els utensilis de mar o ferramentes o llenya. Les cases de pedra pertanyien  a famílies mes riques, la fusta també s’utilitzava per a la construcció. Les cases dels pescadors es pintaven de colors cridaners per a reconèixer-les des del mar. Abans tenien una vida senzilla, dedicada solament al mar...tothom es coneixia i hi havia confiança, les portes sempre estaven obertes perquè no hi havia por a la delinqüència...

Hi ha carrers que baixen a la ria, també veiem la ria mirant a traves de l’espai que hi ha entre casa i casa. I entre casa i casa també veiem la part de darrere d’alguns hórreos. Hi ha més de 30 en primera línia de mar, que denoten la convivència de l’activitat agrícola i granadera amb la marinera en el passat, i altres 30 més per la localitat. Els horreos s’usaven com graner o rebost tan els pobles de Galicia com en Astúries, en Combarro també s’usaven com magatzem per a traslladar coses des de la barques que circulaven per les ries que en marea alta arribaven fins a les portes.

Parem davant d’un cruzeiro de granit que hi ha en la part baixa. De cruzeiros, no només en veiem en Galícia també hi ha en Portugal, Irlanda o en la Bretanya francesa.  El que tenim davant té una plataforma quadrangular de dos graons i pedestal cúbic. Té una figura de la Mare de Déu coronada amb el Nen sobre un pedestal, a l'anvers. i a l'anvers presenta Crist Crucificat amb tres claus i mans obertes. Des d’este punt, les vistes són precioses, malgrat les grues que estan fent tasques de condicionament de la platja. Tot és necessari i s’ha de fer quan la marea està baixa! Després, quan arribem a l’altre extrem,  baixarem a la platja.

Me n’he adonat d’una curiositat que he vist en molts cruzeiros de Combarro i  en este també. La figura de la Verge que hi ha a les creus està orientada al mar, mentre que la figura del Crist està en direcció oposada.

El millor és perdre’s pels carrerons intentant evitar el llocs amb més gent, que són just els que tenen les botigues.

Antigament els hórreos es construïen amb canyes i palla, però després es construïren amb pedra i fusta, la qual cosa ha permès que es conserven en l’actualitat. El granit s’utilitzà molt en Combarro, a més també per als cruzeiros i per a les cases i les balcons.

Seguint un dels carrers, s’arriba a l’antic i menut moll que ara està ple de restaurants. Des de fa vint anys a ara ha augmentat la quantitat de tendes i restaurants. Tot està més preparat per a rebre el visitant. Així i tot, val la pena conèixer Combarro…Fa vint anys, com ara, ja em va encisar l’ambient mariner que s’hi respirava.

Combarro també destaca  per les cases construïdes sobre la pròpia roca guanyant terreny.

I acabem en la platja del Padron des d’on trobem una de les més boniques panoràmiques de Combarro, és on estan els hórreos que miren el mar. Esta panoràmica canvia si hi ha marea alta o baixa.

La vida de Combarro passa lentament. Veig com la gent de més edat, baixa a esta part més allunyada de les tendes o restaurants i es dedica a mirar els treballs que estan fent en la platja. Veig una dona que els pregunta com van les obres i els homes carregats d'experència, fan un resum del que creuen està passant i acaben dient que ” as obras avanzan pouco”...

Combarro és història testimoniada per les places, fonts, cruzeiros, hórreos...per la pedra emprada en la construcció, per les barques abandonades i les aus que les envolten... per la platja que canvia segons la marea..i especialment pels habitants que ja estan un poc cansats de la invasió turística....I és que malauradament algunes persones tenen poc mirament i no se n’adonen que Combarro no és un poble-museu sense vida, en les cases viu gent que no està de vacances...que necessiten pau i tranquil·litat per seguir vivint cada dia.   

Acabem la visita retenint en la retina la panoràmica de la ria i escolant música de gaita que interpreta una jove al carrer.  

Estem al QUART DIA DE CREUER: Port de Combarro- remunt del riu Lérez- Pontevedra- Combarro-Monestir de Poio

Vols llegir la resta de dies passats?

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

Estem en el...

QUART DIA DE CREUER: Port de Combarro- remunt del riu Lérez- Pontevedra- Combarro-Monestir de Poio

 

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

FRAGMENTS( propis) LITERARIS I VIATGERS: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil -6

Paris és la ciutat de l'amor i també el lloc on Paulette i Amalio van viure la seua història particular.  Tots dos ja coneixien la ciutat però la redescobriren junts, especialment quan Paulette tornà de la guerra.

Paulette i Amalio en Paris foren molt feliços.

 DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

RESSENYA LITERÀRIA: ARGILA I CALÇ d'Elvira Cambrils

 

ARGILA I CALÇ

Elvira Cambrils.

Per a mi, sempre és un plaer llegir el que escriu Elvira Cambrils, de debò. Tal volta, o segurament, podeu pensar que no sóc objectiva quan jutge la seua escriptura perquè la conec. Hem parlat per les xarxes i en alguna trobada literària i em cau bé. Tanmateix us assegure que la meua opinió no canviaria si no la coneguera, si no sapiguera que darrere l’escriptora hi ha una persona culta, sensible i compromesa. En absolut canviaria de parer perquè abans de parlar amb ella, ja em semblava un goig llegir-la.  

I és que, en general, els seus textos t’arrosseguen sense adonar-te’n, et condueixen sense esforç, enamoren per la bellesa de les paraules i et transporten als mons que vol ensenyar. 

En aquest cas “Argila i calç”, novel·la guardonada merescudament amb el premi Enric Valor 2023, ens mostra per una banda el món d’Amina, una africana immigrant que ha viscut una realitat fugint d’horrors indescriptibles fins arribar a una estabilitat en una Vall solitària en la Marina Alta, un poble menut però amb gent que l’ha rebuda amb calidesa, amb estima. Amina va acompanyada d’una xiqueta, la seua filleta Salma, que amb la seua innocència contagia vida.

I per altra banda, mostra el seu mon propi, posant per a este apartat, de protagonista, a una advocada escriptora, Blanca Miralles, que ha arribat a la vellesa i necessita ajuda en casa. Amina Hodan és qui li proporciona l’ajuda.

L’advocada escriptora ens conta el seu passat i la seua implicació pel valencià i per les dones escriptores que lluitaren per la llengua, i parla sobre Beatriu Civera, Maria Beneyto, Maria Ivars o Carmelina Sánchez-Cutillas. Alhora fa memòria històrica i recorda la repressió viscuda en la dictadura de Francco. Així es fa ressò d’un temps no tan allunyat que marcà tant la manera de viure i d’educar els joves.

També ens conta fragments dels seus viatges a Grècia o Egipte, que m’han fet recordar experiències pròpies. Es nota que l’autora és una gran viatgera.

De tot, ressalta, per la duresa, l’infern viscut per Amina, la jove, quasi una xiqueta, de Djibouti. Amina viu un malson continu: primer quan sofreix la mutilació,  després amb el complicat viatge fugint del seu país fent un trajecte interminable cap a Europa. I tot experimentant un embaras no desitjat. Emociona tot i especialment el dilema  d’Amina per estimar o no estimar la filla producte d’una violació. La vida ha estat cruel amb ella, com amb la majoria de les dones africanes.

Any rere any, lluitadors somniadors, estafats, i víctimes, buscant una vida digna perden la vida al Mediterrani.  Per a molts, la mar és la seua fossa, el lloc on acaben la seua vida. Però Amina és forta, més del que es pensa i aconsegueix arribar a l’Europa desitjada. Volia anar a França, però al capdavall se n’adona que el seu lloc és la Vall de la Marina Alta, en casa de Blanca Miralles. 

Amina i la filla  reben l’ajuda de Blanca. I Blanca alhora reviu gràcies a Amina i la filla. Perquè la vida de Blanca, per circumstàncies personals, no tenia sentit i amb l'arribada de les nouvingudes se li obri una porta al canvi.

I Blanca traspassa la porta i demostra un gir en l'actitut, escrivint sobre la vida d'Amina des que eixí de la seua vall africana i alhora fent introspecció de la seua vida de joventut i casada. Passat i present es connecten. És una narració de doble vessant, que va contat les dos vides en format de pinzellades amb històries recordades, algunes felices i altres malsons. De vegades les històries de cadascuna de  les protagonistes explicant el que han viscut i qui els acompanyaven, van separades, altres vegades conflueixen.  

Entre les dos dones hi ha complicitat, ni importa l’edat, ni el temps ni el lloc de procedència. Les dos són fràgils i són fortes, les dos tenen dubtes i els resolen. I les dos estan ferides, cadascuna per diferents causes. Així i tot està l'optimisme, perquè juntes es fan fortes. Són dones, son víctimes, però s’ha de seguir endavant, malgrat tot.

I tot està escrit amb llenguatge ric, prosa bonica, elegant. Contrasta l’horror de l’ambient que viu la immigrant amb l’amabilitat de l’entorn, la pau i alegria assossegada que s’hi respira en l’ambient rural on està vivint ara. M’agrada.

I tambè m'agrada que escriga sobre dones valentes que es mereixen reconeixement i que el dolor acabe en un raig d’esperança final. I tambè, que siga una novel·la compromesa amb el problema de la immigració així com per l’escriptura en valencià i la passió mateixa per escriure. El llibre reivindica el dret de les dones a elegir, a ser escoltades, a no ser menyspreades, a ser considerades ciudatanes de primera fila. 

Llegir la història d’Amina m’ha recordat altres històries que conec bé, com “Entre dos mons”, que igualment mostra aspectes de la discriminació femenina en el mon africà o la importància del treball de les persones que ajuden els immigrants. Tots els relats que ajuden a prendre consciència de la societat actual i potencienla tolerància són importants: s’ha de conèixer per entendre. S’ha d’entendre per estimar.

Al final del llibre hi ha un codi QR i un mapa explicant l’itinerari del viatge descrit: el que va fer Amina fugint dels seu país, una odissea de més de 5000 quilometres. Molt interessant. 

Enhorabona Elvira per este nou viatge literari.

 

PONTEVEDRA: creuer remuntant el tiu Lérez, en rias Baixas, (Galicia)

Pontevedra és agradable i acollidora, una ciutat còmoda per veure-la, viure-la i sentir-la caminant…

QUART DIA DE CREUER: Port de Combarro- remunt del riu Lérez- Pontevedra- Combarro-Monestir de Poio

Seguim en la ria de Pontevedra. Com cada matí, anem al port, hui al de Combarro que està a la part nord de la ria, molt a prop de la desembocadura del riu Lérez i de la ciutat de Pontevedra. M’agrada la idea d’entrar a la ciutat per via fluvial remuntant el riu.  

I quin viatge més bonic assaborint tantes imatges! Quans instants únics i inesborrables estic acumulant!

Està ennuvolat però no fa fred. Tenim enfront l’illa de Tambo que està enmig de la ria i pertany a Poio, i... de sobte, veiem dofins. És la segona vegada que en veiem en este viatge. Emociona veure’ls. Els observe. Estan juganers. Contagien l’alegria del seu joc divertit. Quin goig! Observe amb atenció el cel, el mar, les tasques dels pescadors...Són moments irrepetibles. Sensacions agradables que creen la felicitat instantània, que alhora queda impregnada per sempre. De lluny veiem el port de Marín, i l’escola Naval Militar, un lloc més d’aprenentatge de la infanta Leonor.

Passem molt a prop de l’illa de Tambo. És menuda, ovalada i coberta d’arbres, especialment d’eucaliptus. Té dos platges unides en la part del nord i tres embarcadors. L’illa tenia ús castrense des de mitjans del segle XX fins a l’any 2022,  que fou des militaritzada. De fet fins fa poc, no estava permès apropar-se a menys de 200 metres de l’illa. Des de l’abril del 2019 l’escola naval militar de Marina permet l’entrada amb moltes restriccions.

La part del sud té una xicoteta península, OTenlo, que sembla una illa i té un antic far, far de TenloChico, que es caracteritza per tenir escala en caragol externa.

Deixem enrere l’illa i Marín,  ja estem apropant-nos a Pontevedra, a l’estuari format per la desembocadura del riu. I traspassant el nomenat Puente de la Ria, remuntem  el riu Lérez i arribem a la ciutat. El pont té 700 metres i dos calçades independents. Forma part de l’autopista i s’inaugurà en 1992. A la ciutat hi ha 8 ponts en total, que en este passeig pel casc antic no veiem.

Pontevedra és una ciutat monumental i jo diria que és una de les més desconegudes d’Espanya. I bonica. M'ha sorpres, encara que ja la vaig visitar fa molts anys. Esta vegada la veig diferent encara que el casc antic està igual que sempre perquè les petjades del passat són inesborrables. La diferència està en que actualment en tot el centre històric no circulen cotxes. L’alcalde, Miguel Anxo Fernandez Lores, així ho va voler. La qualitat de vida era assumpte prioritari.

Iniciem la visita a Pontevedra parant davant l’església de san Roc, del segle XIX, de planta quadrada amb nau única. Destaca la torre campanar en la portada principal. Darrere veiem de lluny la plaça de bous, que està coberta. Diuen, fent broma, que és única perquè els seients de sol són més demanats que els d’ombra. S’usa poc, només  durant les festes de la Peregrina, patrona de la província.

Fa més de vint anys que començà el projecte de convertir Pontevedra en una ciutat per a caminar. L’alcalde, té bones idees, fa 24 anys que ocupa el càrrec i va per a 28. Al principi els comerciants foren reticents per por a perdre vendes. Des de l’alcaldia els van prometre que no es permetria  que s’obrira cap centre comercial dins la ciutat que els poguera fer competència. I així ha estat. Tampoc hi ha activitat portuàries importants, que han passat a dependre de Marin. Pontevedra ha rebut molts premis nacionals i internacionals  per ser model de ciutat. És una ciutat tranquil·la on la gent vol viure. La població ha augmentat amb persones d’altres ciutats que trien establir-se en Pontevedra encara que agafen el cotxe per anar a treballar. La ciutat és el lloc del seu descans.

Fem un passeig circular pel centre històric més ben conservat després del de Santiago de Compostela. Fou declarat conjunt històric en 1951 i manté el passat medieval. L’Alameda és on realment comença el passeig pel centre històric. El primer que veiem és una creu  gegant i als costat dos figures de pedra que representen els soldats caiguts. Fou construït en  1911 per a recordar la victòria  de 1808 front a les tropes de Napoleó.

És una avinguda ampla amb dos edificis que pertanyen a diputació. Al costat, hi ha una institut que porta per nom Valle Inclan, fent homenatge a l’escriptor perquè va viure en la ciutat. Està al costat d’un jardí on hi ha un banc en forma de llibre que m’agrada.

Al final de l’avinguda estan les ruïnes del convent de sant Domènech, construït pels dominics. Actualment serveix de museu de Pontevedra, junt a 5 edificis més. Són els únics vestigis del segle XIV i XV que queden salvats de la demolició del segle XIX. Hi ha elements excepcionals de l’arquitectura gallega.

L’avinguda desemboca en la Plaça d’Espanya, on hi ha altre monument de 1911 dedicat als herois de Ponte Sampaio, que  s’enfrontaren a la invasió francesa al segle XIX. Està fet de granit i bronze.

En la plaça d’Espanya està l’edifici de l’ajuntament, actualment en reformes, per la qual cosa no té banderes exposades. També està l’edifici que és la subdelegació  del govern, seu del poder polític estatal.

I seguint el passeig. Hi ha un detall que trobem en cada rètol de carrer i que m’agrada, el trobe interessant i didàctic per no oblidar el passat. Es tracta de col·locar junt al nom actual del carrer o plaça, el que es coneixia en el passat i que, en la majoria dels casos explica què era el lloc o a que es dedicaven les persones que hi vivien. Anem mirant les grans cases algunes amb escut nobiliari, i pare l’atenció en una font de disseny frances, de 1886.

Només uns metres més enllà, i arribem a la plaça medieval i empedrada Alonso Fonseca on està la basílica de Santa Maria la major, del segle XVI, l’església principal. Hi està  la façana sud. Actualment  és la porta d’entrada però no és la porta principal. Hi ha una raó que ho justifica, després us la conte. Està situada tot just al mateix lloc on antigament hi havia una menudeta església romànica que s’enderrocà al segle XV. Els bisbes Fonseca junt a famílies nobles foren els promotors. També feren aportacions  moltes confraries. La plaça és triangular i està empedrada recordant l’aspecte medieval. En un lateral està la casa rectoral d’estil renaixentista del segle XVI. Enmig de la plaça hi ha un cruceiro del segle XVI??

Per accedir a la porta principal hem de donar-li la volta a l’edifici. Hi veiem una gran escalinata. És la raó per la qual les persones prefereixen entrar per la porta sud, per no pujar tant d’esglaó.

La basílica és un edifici  gòtic amb influències de l’estil manuelí portuguès. L’estructura de la façana principal en forma de retaule ricament adornat és obra del mestre Cornelius d’Holanda i Juan Noble. Hi veiem  a San Pedro i san Pablo, el retaule de la dormició de la santíssima Verge Maria... decoració en forma de vieires, una rosassa que li dona llum a l’interior... Per cert, l’interior és preciós, em sembla de línies elegants.  Entre les representades està fins i tot Cristobal Colon i Hernan Cortes... i altra curiositat: trobem a san Jerónimo, un sant erudit, amb ulleres. Tal volta les ulleres representen la intel·lectualitat.

Seguim per la rua Isabel II i parem a la plaça de la cinco calles, on està la casa on va  viure Valle inclan. Just davant hi ha un cruceiro del segle XVIII.

Per rua princesa arribem a la plaça Teucro, senyorial, elegant...actualment és la zona de tapes i vins.  La grandària dels escuts demostraven la importància de la família. En esta plaça hi ha uns quants a les façanes dels edificis: el més gran, una joia del barroc del segle XVIII, és el del Pazo de los Gago y Montenegro.

Tot seguit anem a un carrer important, Rua Real, que forma part de l’itinerari del camí de Santiago portuguès, uns llums s’encenen de nit per a que el peregrí sàpiga el camí a seguir. Caminem un poc mirant també els carrers transversals, hi ha un que està cobert de paraigües. En el punt central del carrer està la font de los Tornos, neoclàssica de granit, de 1872.

Anem a la plaça Mendez Nuñez, dedicada a un militar de la marina,  heroi de guerra i natural de Vigo. En la plaça està la casa on va viure i va morir, un edifici que es remunta al segle XV. A finals del segle XIX i principis del segle XX la casa acollia una  valuosa biblioteca on més tard se celebrarien tertúlies literàries amb importants literats com Ramón Valle Inclán. En la plaça, davant la casa està l’escultura a grandària natural de l’escriptor. En un lateral hi ha un mirador, era el punt de reunió. Imagine la de temes que tractarien els literats intentant arreglant el món!

Seguint el carrer arribem a la plaça de la Verdura, menuda i ambientada, on antigament se celebraven mercats de tot tipus fins que es consolidà com verdures i hortalisses. Hi ha una font del segle XIX.

Altra plaça amb encant és la plaça de la Leña, una de el més menudes, típiques i pintoresques que conserva l’ambient medieval de Galícia. És rectangular irregular. Antigament era el lloc on es venia la llenya i pinyes per als forns, xemeneies i antics sistemes de calefacció. Es va re dissenyar al segle XVIII quan es construí el pazo barroc de Castro Monteagodo i el Pazo de Garcia Florez, que actualment és un dels edificis museu de Pontevedra. Per la qual cosa, per ser edifici museu, els van unir per una espècie de pont amb arc de granit. A més hi ha altres cases d’arquitectura popular d’una o dos plantes, construïdes al mateix segle, cases amb porxades de fusta i balcons amb flors plens de color. Actualment, la plaça i les cases del voltant,  hi ha molts restaurants, alguns de renom i guardonats. El cruzeiro del segle XV és un dels més antics de Galícia, fou restaurat i col·locat en la plaça.

A prop, està el mercat municipal. El veiem de lluny i cap allà anem. Després passem per la plaça de la Pedreira, on treballaven la pedra, un espai quasi tancat on destaca el pazo de Mugartegui, del segle XVIII, amb gran escut en la façana. En estiu hi fan moltes activitats culturals com cine.

To seguit parem a la plaça de la Herrería, on treballaven els ferrers sota les porxades. En realitat són quatre places, junt a la plaça de la Estrella, la plaça de Ourense i els jardins de Castro Sampedro. L’origen és del finals del segle XIV i inicis del XV quan la ciutat començà a créixer i amplià el recinte emmurallat. Els edificis han anat transformant-se amb els segles. Destaquen edificis modernistes i alguns pazos. També detaquen els jardins junt a l’església de sant Francesc del segle XIV i el que fou un convent reedificat en el segle XVII. En la plaça hi ha un reclam per al visitant: el nom de Pontevedra per poder-s’hi fotografiar davant.

Uns metres més avant està la plaça de la Peregrina que representa ja la part més moderna. Hi està l’església de la Peregrina, l’estructura interior sembla un vieira, símbol de la peregrinació. En la plaça capta l’atenció de tothom un lloro famós, ho va ser en el passat i ho és actualment com protagonista imprescindible en els carnavals, dels quals és part important des que fou adoptat en 1985. Es tracta del lloro Ravachol que, al passat,  es feu popular i estimat pels visitants de la botica perquè avisava l’amo Don Perfecto quan entrava un client i quan algú pretenia anar-se’n sense pagar. El lloro va morir durant els carnavals de 1913 i era tant estimat que li feren un multitudinari enterro. És la raó per la qual cada any es recrea el funeral del lloro Rapachol durant les festes carnavalesques.

Hem fet una ruta circular. Des de la plaça la Peregrina, seguint per la rua Michelena arribem al punt inicial del passeig. Hi ha més places i racons, més edificis i monuments...ho sabem, però en este breu passeig ens adonem de l’essència de la ciutat i que, amb tota seguretat, s’hi viurà molt bé.

Estem en el quart dia de creuer, el viatge continua...

Vols llegir els altres dies?

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023