FOTOS i MÚSICA: LA VALL DE BOÍ a LLEIDA

  Simplement... espectacular...

RESSENYA LITERÀRIA de HAMNET

 

HAMNET

Maggie O’Farrell

 

Hamnet és un llibre especial amb una perspectiva original. M’agrada qui s’arrisca amb mirades diferents. És una obra prodigiosa. L’acció ens situa en Stratford, un menudet poble d’Anglaterra, també ens descriu Londres fosc d’aquella època per la qual cosa ni el poble ni la ciutat es mostren com llocs atractius.  No importa perquè el que ressalta de la novel·la són molts altres aspectes que m’abelleix compartir perquè és un llibre entranyable,  bonic, tendre... encara que també és dur.

 

Hamnet és el fill d’un personatge afamat i en cap moment diu el nom. Només llegint la contraportada se sap que estem parlant de la família de Shakespeare. Així que al famós literat en cap moment se l’anomena pel nom ni cognom: apareix com el pare,  el fill, el germà, el preceptor o el marit.

La raó és per engrandir el personatge femení de la família, Anne o Agnes, de les dues maneres apareix escrit en la documentació investigada per l’autora, que ha optat per Anne per a la seua ficció. Si. El focus principal és la dona, Anne, huit anys major que el marit, el preceptor de llatí, del qual s’enamora perquè veu que és tan extraordinari com ella. Però serà un matrimoni al que no se li posen les coses fàcils.  Primer per la família i després per una inesperada desgracia.

 

És una jove peculiar, viu en contacte amb la natura de la que coneix especialment les propietats medicinals de les plantes i des del primer moment la seua personalitat captiva al lector, tanmateix segurament en el seu temps seria ben criticada per la gent que l’envoltava. Anne va a la d’ella, en una societat marcat per molta rigidesa social i obligacions a les dones. Té poders màgics perquè intueix algunes vegades el futur i cura malalties creant  misteriosos remeis combinant plantes. Llevat d’este aspecte és una dona com qualsevol, que s’esforça dia a dia, que mostra gelosia, amor incondicional als fills…

 

A mi em cau bé Anne, perquè és independent i no perd forces en les nombroses ocasions que li donen motius per a perdre-les. I perquè anima el marit, simplement pel seu amor desinteressat, a que se’n vaja a Londres a complir somnis literaris, encara que suposa quedar-se sola al càrrec dels fills en el poble.

 

L’escriptora de la novel·la, Maggie O’Farrell, ha dit en alguna entrevista que moltes biografies del literat no han tractat bé la figura d’Anne i deixen veure la mala relació amb el marit. Però ella no ho veu just i ha volgut contrastar aquella  mala imatge creant esta, que segon l’autora és més acord en la realitat. De fet quan Shakespeare es jubilà, deixà Londres i tornà al poble amb la dona i les filles. Era molt ric i haguera pogut fer altra vida però optà per seguir amb la família.

 

L’altre focus important és Hamnet, qui dona nom al llibre, és el fill, quasi oblidat perquè va morir als onze anys. L’autora recrea el succés com la inspiració  d’una de les obres literàries més importants de tots els temps: Hamlet. En l’Anglaterra de finals del XVI el nom Hamnet s’utilitzava de manera indistinta amb el de Hamlet. Hamnet és germà bessó de Judith i tenen una germana major de nom  Susanna. Hi ha molts altres personatges secundaris per anar mostrant la vida familiar, però no cal parar-se. Ja els coneixereu quan agafeu la novel·la entre mans.

 

És un relat que va saltant en el temps per mostrar diferents part de la vida dels protagonistes.  Barreja ficció i realitat, per exemple les dates del casament d’Anne i el literat en 1583, la peste i la mort del fill en 1596 o l’estrena de la tragèdia Hamlet en 1601 són reals.  I m’agrada que es  fixe en coses simples, les quotidianes, xicotetes i alhora importants com són la vida familiar, l’afecte, el dolor, la pèrdua... Eixa  naturalitat enganxa.

 

Abans parlava de la màgia que la protagonista pot fer. On hi ha molta màgia és en  l’escriptura, en cada precisa paraula, en cada metàfora, en el lirisme, en la delicadesa,  l’elegància, la sensibilitat …màgia per crear un estil directe i commovedor  explicant una realitat que moltes vegades és dura. Les emocions les transmet perfectament. Jo he llegit traducció de l’anglès, el que vull dir amb esta valoració és que també se li ha de donar mèrit a qui ha fet una traducció tan acurada.

 

Ja he dit que es tracten temes quotidians però el que més ressalta és el dol. Anne té  capacitat per veure el futur  i sentir la presència dels morts, però no és capaç de sentir el fill quan mor. Està trasbalsada de dolor  perquè no l’ha pogut curar i el no el pot sentir quan ja no hi es. Perdre un fill en aquella època no era un fet infreqüent tanmateix l’autora vol explicar que sempre és dolor per a una mare, que l’ha tingut en els entranyes, li ha donat de mamar, ha tingut cura d’ell…Anne està desfeta, desorientada, no acaba  de centrar-se. La mort l’ha pertorbada. I dubta si el marit sent el mateix dolor. No entén que no el demostre i necessita saber-ho. No dic més. 

 

Ha esta un goig llegir una magnifica lectura que ompli els sentits. Una lectura preciosa, imaginativa i a més escrita amb tocs d’intriga. Tots els guardons que ha rebut i tal voltà rebrà són ben merescuts. Una lectura que més que el que diu, és com ho diu. I sincerament, he sentir punxades d’enveja per eixa destresa en escriure.

 

FOTOS I MÚSICA: VOREJANT EL RIU en LISBOA (Portugal)

Un bonic passeig per la ciutat de Lisboa, sempre mirant el riu... 

RESSENYA LITERÀRIA: 14 de abril de Paco Cerdá

 

14 de abril

Paco Cerdá

Hui ressenye un llibre especial,  tan pel que conta i el que significa com per la manera que està escrit. Però, estem davant d’una novel·la? No, malgrat que semble una de gènere negre o d’intriga: el que conta és real, no hi ha ficció. És un assaig o crònica periodística? Tal volta podríem qualificar el llibre així, però ens quedaríem a mitges.

Aleshores, què és “14 de abril”?

Doncs, podríem dir que el llibre són pinzellades de vides i fets en una jornada en concret. Si volem matisar més, caldria sumar tots els qualificatius i dir que és una crònica periodística històrica que basant-se, entre altres fonts, en cròniques de premsa escrites al dia següent del dia descrit o fotografies que il·lustraren la memorable jornada i que l’autor utilitza per descriure-les i alhora situar-nos en el temps imaginant com se senten o què pensen els protagonistes, ens conta el que passà un dia important per a Espanya, concretament el dia 14 d’abril de 1931 quan es proclamà la segona república.

És un llibre magistral escrit amb estil periodístic i jo afegiria que envoltat de literatura en forma de prosa poètica. Perquè a la tècnica periodística, que per ofici domina l’autor, en la qual el contingut és el que importa, s’afegeix la tècnica literària del bon escriptor, on a més del contingut es busca la forma. Per la qual cosa crea textos que no només informen de manera concisa, àgil i directa, com fan els textos de premsa, sinó que atrapen al lector com ho diu. 

És un llibre de fàcil lectura amb capítols curts, frases breus i contundents, que van relatant escenes algunes quotidianes, moltes inèdites i altres transcendentals, que ja la història s’ha encarregat de transcendir. Està escrit en un estil singular amb un narrador omnipresent que  ho sap tot, el que es veu i el que no, sap el que pensen els personatges, el que senten. Un gran encert és el fet d’escriure els textos en present que transporten al dia i al moment. I emocionen els inicis dels capítols, impactants, en els quals ens presenta gent anònima que han trobat la mort entre les manifestacions a favor i en contra del nou regim polític que ha guanyat.

Cada capítol un protagonista. El primer és Emilio, que serà l’última víctima de la monarquia. També Emilio protagonitza la història final. M’agraden els llibres que queden arrodonides, com un cercle. Amb Emilio, que ja anys enrere va patir una palissa monarquica, comença i acaba el llibre.

És un dia on passa de tot i del qual, l’autor ens va mostrant situacions i sentiments com alegries, pesars, dolors, pors, angoixes, il·lusions, esperances, ansietats, desconcerts, lleialtats...és una mirada molt humana que commou.

I destaca per mostrar-ho quasi hora a hora. Per a la separació del temps empra les franges canòniques, les que regien el ritme dels resos en la vida medieval en l’occident cristià. Te mèrit  trobar documentació de totes les hores: Prima, Vísperas, Tercia, Sexta, Nona, Maitines i Laudes.

I també és un encert escriure la història des de perspectives diferents i des d’escenaris diversos arreu d’Espanya. Per tant, no hi ha solament un personatge protagonista, hi ha molts. La majoria són anònims. Sempre he dit que la història és la suma de moltes xicotetes històries i este llibre ho demostra. Però altres no són tan desconeguts, són personatges que abans o desprès del dia en concret ja tenien un cert protagonisme o un paper rellevant en la història d’Espanya, directa o indirectament. Cerdá ens contà qui són i per entendre’ls millor a més ens explica circumstàncies que els envolten.

És un treball d’història molt rigorós. Per escriure’l i documentar-se, Paco Cerdá s’ha capbussat en arxius de tota Espanya, com diu al final del llibre especificant les nombroses fonts en les que s’ha basat. Llegint, a més de gaudir, s’aprèn història.

És un plaer llegir llibres on es nota el treball metòdic de documentació i organització. En “14 de abril” Cerdà l’ha fet necessàriament per poder fer selecció dels succeïts que li interessava plasmar. En este llibre no hi ha improvisació. Tot està pensat.

Tota aquesta mestria i demostració de domini de la narrativa, organització i estructura tan premeditada també es veu en altres obres de Cerdá que tracten la postguerra, com el “El peó” que segueix la vida d’Arturo Pomar, un xiquet prodigi jugant als escacs, i alhora també hi està en “Presentes” que compagina el trasllat ple de veneració i lloances del  fèretre de José Antonio Primo de Rivera des d’Alacant fins a l’Escorial, amb altres vides anònimes i reals de perdedors de la guerra. Cerdà sap difondre la història amagada en segon pla com poques persones ho fan, ho fa com si fos una novel·la on no hi ha res inventat.

Els tres llibres són recomanables i emocionen però dels tres “14 d’abril” m’ha arribat a l’ànima. Realment pense que és un llibre únic, no hi ha altre igual, guanyà un premi i s’ho mereix. Així que si no l’heu llegit, endavant, no us el podeu perdre. 

Espere que no tarde en arribar una nova obra de Paco Cerdá, segur que ens sorpren, segur que m'agradarà.

 

MEDINA DEL CAMPO en Valladolid: EL CASTELL DE LA MOTA

El castell on la filla d’Isabel la Catòlica, la mal anomenada Juana la Boja fou tancada durant dos anys, malalta d’amor, mentre el marit estava en Flandes.

Ja has llegit sobre Isabel la Catòlica? Sobre Madrigalde la Altas Torres que és el lloc on va nàixer? I sobre Arévalo, on va viure?  O sobre el palau testamentari en Medina del Campo  on va testar i morir? Doncs seguim en esta mateixa ciutat, Medina del Campo i indirectament seguim parlant de la reina Isabel la Catòlica, perquè la filla Juana, la reina que mai va regnar, hi va estar tancada. Si, el castell de la Mota és el lloc on anà a parar Juana, mal denominada La Boja, la tercera filla del cinc fills que tingueren els reis catòlics.

Juana va rebre una bona formació i fou enviada a Flandès per casar-se amb l’arxiduc d’Àustria,  Felipe el Hermoso. Fou un matrimoni pactat tanmateix Juana s’enamorà i visqué una apassionada història d’amor barrejada amb política, amb conspiracions..El destí fou el culpable de la seua tràgica vida. Els germans majors moriren i es va convertir en hereva de la corona. Tornà a Espanya per a preparar els tràmits de la  successió acompanyada del marit, però este se’n tornà a Flandes, cansat de ser només el consort.

Tanmateix, estar sense el marit li trastocà l’ànim. Juana patia d’estar massa enamorada, allò de "Boja"  era un qualificatiu que interessava als enemics. Molta gent aprofità per dir que estava inestable i que no seria bona reina. La portaren al castell de la Mota enganyada, li digueren que hi estaria uns dies per a descansar abans de tornar a Flandes amb el marit, però ja m l’estada durà dos anys. Presonera. Sa mare Isabel I la tancà perquè estava en joc la corona. Quan li donaren permís per a anar a Flandes ja havia perdut credibilitat de que podria ser bona reina.  Quan va morir la reina Isabel, al palau reial de Medina del Campo, al testament deixà per escrit  que si la filla no era capaç de regnar ho hauria de fer Fernando com a regent. Així passà. Primer el pare i després el fill Carlos V ocuparen el seient reial en el seu lloc. Al capdavall fou reina durant cinquanta anys i mai arriba a ser reina de veritat.

Però centrem-nos  en el castell i el seu origen. El castell de La Mota, que agafà el nom per la situació en una part elevada de Medina,  és un dels més grans de Castella-Lleó. Fou construït per ordre de Juan II i Enrique IV de Castella,  que l’edificà sobre altra fortificació anterior.

Quan arribaren el Reis Catòlics al poder el convertiren en baluard contra els musulmans. Culminaren les obres en 1483 com be diu l’escut de la porta. ???Era lloc estratègic defensiu perquè des dels castell es podia veure molt de territori. La funció del castell des que es construí fou la defensiva.  El castell fou un dels objectius de les tropes imperials de Carles V durant la revolta dels comuners en 1520. Es veu a les parets senyals de dels enfrontaments, però també fou seu d’arxiu i presó.

L’exterior és impressionant. És enorme.

És  un dels primers construït  en rajola i no pedres o roques. Té planta trapezoïdal amb dos imponents muralles la interior i la barbacana exterior i una alta torre de l’homenatge. L’alta torre de planta quadrada quasi 40 metres d’altura i 13 d’amplària, defensava la porta d’entrada que dona al pati d’armes. Té cinc plantes.

La muralla exterior estava perfectament  pensada per a la defensa de les armes de foc. Era una estudiada barrera per a combatre tot tipus d’armes que els vingueren de l’exterior. Al voltant hi ha un fossat i en un nivell subterrani les galeries de tir per a l’artilleria. S’hi veuen els forats pels impactes dels projectils d’artilleria.

L’accés principal al castell no és lineal i és a través de dos ponts, el segon llevadís. Dos aspecte s per dificultats que accediren a l’interior els enemics. A l’entrada hi ha una arc amb l’escut dels reis catòlics de l’any 1483, any en el que enllestiren l ‘edifici.

Entrem al recinte. És gran. Era fortalesa però també servia d’arxiu de documents del Regne de Castella.

I també es convertí en presó on tancaren personatges importants que dins del captiveri, gaudien de privilegis Des del pati d’armes veiem una finestra, era on estigué tancat altre personatge il·lustre: Cesar Borgia. Era el famós fill del papa Borgia que caigué presoner del gran capità en Nàpols i fou enviat primer a castell de chinchilla on intentà escapar. Després de l’intento fallat, el rei catòlic l’envia a este castell de la mota on després d’un temps tancat i fortament custodiat intentà de nou escapar. I ho aconseguí  ajudat per Rodrigo Alonso Pimentel, el comte Benavente enemic del rei catòlic i alguns criats i el capellà també ajudaren. La nit del 25 d’octubre de 1506 es descolgà mitjançant sogues des de la torre de l’homenatge. Va fugir a Navarra on regnava el cunyat.

Altre personatge famós empresonat fou Hernando Pizarro, germà del conquistador Francisco Pizarro, que passà al castell molts anys acusat d’assassinat.

Donat la importancia estrategica fou objectiu de les tropes imperials del Carlos V en 1520 durant la revolta dels Comuners.

Després de la guerra civil espanyola a l’interior, en el pati d’armes, es va construir un edifici per albergar l’escola de dirigents de la secció femenina, un centre per fer servei social femení, que moltes dones d’avançada edat recorden. Era com el servei militar però de dones. Unes  fotos mostren l’evolució del castell.

L’edifici te portada gòtica.

En la planta baixa està la sala on hi ha una copia de la carta universal de Juan de la Cosa de 1500, pintada per Viladomat sobre tela. És el primer mapa europeu que representa Amèrica. Es imprecís perquè no se sabia ni la meitat del que es descobriria més tard. Es va dibuixar per a que el reis catolis veieren les noves terres descobertes en 1500. Va desaparèixer d’Espanya anà a paar a una biblioteca privada, la d’un noble en paris i fou adquirida pel govern espanyol en 1853 i dipositada en el museu naval de madrid. El que veiem es una reproducció. .

Tambè entrem a la capella Santa Maria del Castillo, que conserva el sòl original. Destaca entre altres aspectes, un tríptic flamenc del segle XV “  la Virgen María y ángeles músicos” de gran valor. I  la talla de santa Teresa del segle XVII. .

A la planta noble s’accedeix per una escala d’estil neogòtic. És on està el saló amb accés a una de les torres anomenada “el mirador de la reina recordant Juana perquè segons es diu hi passava les hores esperant el marit mentre estava empresonada.

Actualment el castell pertany a la Junta de Castella lleó i té us turístic i també s’usa com centre per a fer cursos i congressos. Li fem una ultima ullada al castell. De nou impressina. I tambè mirem de lluny Medina del Campo on està el palau testamentari d’Isabel la catoloca.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

 

LA TOSCANA: PISTOIA

Diuen que Pistoia és bonica i tranquil·la:  la tranquil·litat es veu. No hi ha cap turista. Així que crec que hem d’afegir el qualificatiu de desconeguda. Si és bonica o no. Ara ho comprovem.

Pistoia o Pistoya és, segons diuen, de les poblacions més boniques de la regió i està situada a meitat camí entre Lucca i Florència de la que només està a uns 30 quilometres. Un passeig per la ciutat que fou capital cultural en 2017, ens mostra les petjades del passat.

Iniciem el passeig en la plaça de san Francesco o plaça Mazzini com també se la coneix. Hi ens deixa el bus i iniciem el camí a peu. Presideix a plaça l’església  de San Francisco del segle XIII, construïda en estil sobri i rigorós, sobre un menut convent. Segons la tradició san Francisco d’Asis arribà a Pistoia el 1220.

Tot seguit parem davant de l’església de San Andrés Apòstol, del segle VIII i remodelada en el XII. Té una bonica façana amb la típica decoració de ratlles de marbre en colors, esta vegada verd i blanc, i arcades cegues amb fins capitells. És una decoració que ja ens resulta familiar després d’haver vist tantes esglésies i catedrals en la Toscana. En el passat el seu baptisteri era dels més importants de la zona. Observe la façana amb deteniment. Hi ha un element decoratiu un tant estrany, i és la incorporació del tres Reis Mags. Tal volta l’explicació és perquè  l’església estava en la via Franginea des de Roma cap a Roma. L’artista Pisano te molts treballs fets en esta església.

Seguim caminant. De nou em reafirme que no trobem ningú pel carrer. Després de tanta gent en Florència, Pisa o Lucca!. També és cert que no són hores…fem el passeig  després de dinar i fa calor…Anem per via del Carmine i via delle Pappecami. Parem l’atenció en una menudeta finestra en la façana d’una casa: és per on l’amo venia el gènere que produïa als camps fora de Pistoia. Passem pel jardí de la piazza del Carmine amb l’església homònima, un dels pocs exemples del barroc toscà.

A prop està l’antic hospital,  Ospedale del Ceppo, fundat al segle XIII, tingué paper fonamental en 1.349 amb l’arribada a Europa de la Pesta Negra que matà tanta gent.  En la façana  adornada de la loggia porticada està el friso horitzontal de terracota pintada obra dels escultors Benedetto Buglioni y Giovanni della Robbia, conegut com el Freggio Robbiano. És una meravella. Il·lustra les set escenes de la Misericòrdia: vestir al nuet, atendre al peregrí, assistir als mallats, visitar als presos, soterrar els morts, donar de beure a qui té set i menjar a qui té fam. Tot ho proporcionava este centre en l’Edat Mitjana i Moderna. No falta l’escut dels Medici en la façana, la destacada família florentina de banquers que aportaren governants a la ciutat de Florència des del segle XV, papes com Leon X, Clemente VII i Leon XI i altres càrrecs.  I és que en 1501quedà sota la responsabilitat d’altre hospital florentí. L’escut del la poderosa família el veiem per tot arreu en la Toscana.

No visitem l’interior, encara que si es pot fer visita guiada pels subterrani visitant  la sala d’anatomia de l’antiga Escuela Médica del Ceppo, el jardí del Ospedale; i el museu dei ferri chirurgici (dels utensilis quirúrgics). Enmig de la plaça, anomenada en la piazza Giovanni XXIII, està l’escultura anomenda la lluna en el pou, recordant el pou que hi havia en el passat.

En uns minuts estem en  la plaça de la catedral…

Impressiona. Que gran!. No hi ha cotxes transitant ni aparcats. Totes les gran places haurien de fer el mateix: prohibir aparcar i que passen vehicles. Els monuments s’engrandeixen estant  un espai tancat només per a vianants. I bocabada perquè hi són  els edificis mes importants, els religiosos i politics: la Catedral, el Baptisteri, el palau Vescovi, el palau dels Bisbes... No tan important, en un segon pla, veiem l’antiga església de Santa Maria Cavaliera i la torre medieval de Catilina al costaT del palau del govern.

Pas a pas. Parem davant de la catedral consagrada a san Zeno, bisbe a principis del segle IV, amb l’estàtua del sant acompanyada de san Jacobo, patró de la ciutat. Totes dues són de marbre i estan a la cúspide, la part alta de la façana. San Zeno fou el bisbe que aconseguí les relíquies que estaven en Santiago de Compostela, per a que la ciutat poguera honrar al seu patró. Originàriament fou un edifici romànic del segle XI que anà renovant-se segle rere segle amb la superposició d’altres estils. La façana romànica és del segle XIV, enllestida el 1505 quan Andrea dell Robbia creà la part central  de terracota decorada amb la Madona i el xiquet.

A la part Esquerra de la catedral està el Campanile iniciat el segle XIII, el campanar de 67 metres erigit sobre una torre llombarda a la que se li afegiren tres plantes. La cúspide és del segle XVI reconstruïda cada vegada que el terratrèmols castigaven la ciutat al final de l’edat mitjana. Són 200 escalons fins arribar dalt.

L’interior està dividit en tres naus subdividides per columnes, presbiteri i cripta. Hi ha frescos decorant les voltes i parets i pintures sobre fusta. De gran valor hi es conserva el gran crucifix de fusta de 1274 i un altar de plata fet pels millor orfebres que guarda les relíquies dels Sant.

Parem l’atenció en el  Baptisteri di san Giovanni in corte, de 40 metres d’altura i planta octogonal, que està dessacralitzat i actualment té finalitats culturals. Dissenyat per Andrea Pisano, l’edifici originàriament és del segle XIII, encara que el que veiem és una de les millors mostres de gòtic toscà, amb marbre blanc i verd bicromat alternat segons la tradició pisana. El portal principal està coronat per un timpan triangular complet amb una rosassa enmig.

Entrem. Dins, enmig, presideix la font baptismal octogonal decorada amb terracota destacant front a la senzillesa que l’envolta. La restauració de 1975 va traure a la llum la data de creació 1226 i el nom de l’escultor Lanfranco da Como.

A la dreta de la catedral està el palazzo del Vescovi, el palau dels bisbes el segle XI. Compta amb una loggia, o galeria exterior formada per arc sobre columnes amb sostre i oberta a un o més costats d’estil gòtic i restaurat en 1981. Era la residencia fortificada del bisbe de Pistoia que es convertí en mansió en el segle XII. Els bisbes hi visqueren durant huit segles. Amb el pas del temps, i segles els espais es quedaren menuts i amb l’arribada de temps convulsos, la Revolució francesa,  fou el mateix bisbe qui posà en venta l’edifici. A meitat del segle XIX l’edifici fou utilitzat com vivendes privades i botigues. Hui acull el museu de la catedral.

A la part Esquerra veiem el Palazzo del Podestà, o Palazzo Pretorio Cosntuit al segle XV fou la seu del tribunal de justícia. Com la  resta del conjunt arquitectònic de la plaça és d’estil gòtic però amb  una ampliació important en el segle XIX que va propiciar que perdera part de l’estil anterior. Es famós pel pati interior amb escuts d’armes des magistrats i escuts de famílies importants.

I completa la plaça  altre edifici important:  el Palazzo di Giano o del Comune, seu del govern de la ciutat des de 1294. És l’actual ajuntament. En 1348 es completà  quedant amb  les dimensions actuals i  en 1637 s’enllestí l’annex  que l’uneix amb la catedral.  L’escut d’armes dels Medici destaca en la façana.

Molt a prop, darrere del Baptisteri està la  Piazza della Sala una de les principals de Pistoia. Les primeres esglésies es construïren al voltant d’esta plaça. Enmig hi ha un pou de marbre anomenat “del Leoncino”, al voltant del qual se celebra el mercat de fruites i verdures des de fa segles.

És una zona on actualment hi ha moltes botigues històriques, i de delicadeses, pubs  i restaurants. Pistoia té més que visitar, nosaltres hem fet un tast del més important. Acabem la visita anant per un carrer cobert de cintes de colors. Pense que van bé per a donar ombra i que segurament formen part de la decoració de la festa que unes setmanes enrere, el passat 25 de juliol, Pistoia ha celebrat en honor al patró de la ciutat. És la festa de «la Giostra dell’Orso», una competició entre els quatre barris de la ciutat que té lloc en la plaça de la catedral amb característiques similars a la gran festa del Palio de Siena.

M'ha agradat Pistoia, i crec que efectivament és una ciutat desconeguda de la Toscana que val la pena visitar. De sobte veig un edifici que és una biblioteca: la biblioteca fabroniana. Per què serà que allà on vaig  trobe biblioteques? És una antiga església que no només s’ha reconvertit en una rica biblioteca històrica sinó que custodia llibres antics i únics, alguns qualificats d’estranys, un lloc d’estudi i conservació del patrimoni bibliogràfic. Si. Pistoia és una ciutat per descobrir que va bé per desconnectar de la massificació turística d’altres ciutats de la Toscana que reben milers de visitats.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA