EUROPA: CURRÍCULUM VIATGER amb enllaços directes

Visita la pàgina especifica per entrar directament al post que t’interesse.

Un poc sobre Europa... amb llocs on he anat a fer una tast i després amb més temps he tornat.

El primer contacte amb Europa va ser FRANÇA, concretament Paris, en viatge d’estudis, amb escapada a les properes ciutats de Brussel•les, gante i Bruixes. I fa poc vaig retornar al mateix Paris quan vaig visitar la zona de la BRETANYA i de la NORMANDIA. que bonic Paris...sempre i quina zona, la Bretanya-Normadia, més bonica! El sabor medieval en cada casa... I ara...acabe d'arribar de Montpellier...ja us contaré...sobre este lloc tan acollidor i proper.

Després d’aquell primera estada en una residència universitària parisenca, vindria un circuit per Suïssa, Àustria i d’Alemanya, la selva negra... una viatge llamp però que va servir per crear ganes de més...De fet anys més tard tornaria a Àustria però per trepitjar les seues muntanyes... si, a més de visitar grans ciutats com Insbrick, Salsburg o Graz...i xicotets poblets del Tirol, el que siguè realment interessant va ser fer rutes caminant pels Alps. Tota una experiència. A Alemanya, la considere pendent, perquè malgrat caminar per alguns dels seus fabulosos llacs i visitar dues vegades Munich em falta molt més per conèixer.

També he estat als Països Baixos i voldria tornar, perquè fa temps que hi vaig anar i perquè vull parar més  temps en cada ciutat.

Fa molts anys vaig visitar Portugal i també he tornat este estiu a la capital fent rutes pels voltants. Així com fa anys vaig visitar Escandinavia i anys després vaig voler tornar a Noruega centrant el viatge en la part lapona: El Cap Nord.

Una ruta per Anglaterra- Irlanda em va despertar el cuquet per eixos paratges. A Irlanda he tornat, també a caminar pels seus paratges naturals i a visitar ciutats; i a Anglaterra...espere no tardar en tornar-hi....

El viatge a Grècia em va encisar...el Pelopones, la capital i les illes...un deliri que va arribar fins a Efeso en Turquia...

Recorde una setmana a Praga, amb fred i neu...que bonic el seu casc històric...i fent escapades en tren pels voltants també.

I què dir d’ITÀLIA? Va ser el primer viatge final de carrera fent circuit per les ciutats més importants i des d’aleshores a Itàlia l’estic visitant racó a racó, ciutat a ciutat. Una setmana a Roma, o una setmana a la Ligúria, una setmana a Nàpols, una setmana a Venècia o una setmana a Bolonya.

 I també he visitat SICILIA, que em va sorprendre, per moltes coses.

A Europa trobem altres zones que ens creen dubtes en si estem a Europa o Asia...és el cas de RUSSIA i ISTAMBUL, a Turquia. Istanbul és altre món...i encara que té la seua part europea i els aires són més occidentals que en altres països musulmans, cert que entrar a Istanbul és capficar-te en un indret molt diferent al que en la resta d’Europa et pots trobar.

De Rússia vaig fer la ruta anomenada anell d’Or visitant les grans ciutats de Moscou i San Petersburg, va ser tot un descobriment visitar la zona fa anys quan encara no estava tan obert al món, tal volta seria hora de tornar per veure els canvis que ha experimentat ....

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

FOTOS i MÚSICA: EFESO (Turquia)

Deixa't arrossegar camí a Itaca, seguint a Lluis Llach, 

i arriba de la seua mà a Efeso:

 una joia entre joies

Música: 

Viatge a Itaca de Luis Llach

Per saber més d'Efeso  clica ací, és el text que complementa les fotos del vídeo.

TURQUIA: Les ruïnes d'EFESO

És impressionant adonar-nos-en fins on arribà el domini de l’imperi romà. Allà on vaig hi ha petjades romanes.  

Venim de Patmos  i el vaixell va cap al port de Kusadasi, a Turquia. 

Hem canviat radicalment d’ambient, ara estem en terra àrab, occidentalitzada, però no deixa de ser àrab, amb els seus basars i nombroses tendes d’estores on el ritual és prendre un te mentre es fa una ullada a les mercaderies.

Des de Grècia...arribem a Turquia.

Parem a Kusadasi un poc intranquils perquè hem llegit als periòdics i hem escoltat a la tele que hi ha un brot de còlera. No serà molt, pensem per llevar-li gravetat a l’assumpte. Però no deu ser tan lleuger quan uns cartells al port ho avisen. 

Kusadasi és un típic poble d’estiu de la costa mediterrània explotat per al turisme i és en esta època quan, segons diuen, té una vida nocturna animada. Nosaltres no ens quedem a comprovar-ho, la nostra estada és curta, només uns minuts en arribar i unes hores abans de pujar de nou al creuer. I és que en baixar de vaixell un bus ens trasllada a les ruïnes d’Èfeso que estan a 30 minuts per carretera.

ÈFESO és una de les excavacions arqueològiques més extenses del món. S’hi pot dir, sense exagerar, que és un museu a l’aire lliure per la gran quantitat d’obres antigues exhibides al seu lloc original.

Són unes ruïnes afamades, el turisme és inevitable.

Fem un tranquil passeig per esta ciutat, abans tan esplendorosa i ara en ruïnes. No podem anar amb presses ni volent. Quina xafogor que fa!. Però val la pena. La ciutat va ser construïda quasi exclusivament en marbre. Quina meravella només imaginar-ho!

L’època daurada d’Èfeso va ser amb els romans. Èfeso es va convertir en un dels grans centres culturals i econòmics d’occident. Va ser l’època de construcció d’algunes de les millors edificacions, com el temple d’Artemisa, Diana per als romans, considerada una de les set meravelles del món. 

El temple d’Artemisa li donà renom a Èfeso, situat en una prospera regió per on passaven viatgers i mercaders de tota Asia Menor. La ciutat rebia  influencia de moltes creences i era símbol de fe per a molta gent.

Va ser un lloc venerat.

La glòria d’Èfeso va augmentar en acudir hi san Pablo en diverses ocasions per combatre la veneració a la deessa Artemisa. Poc després una de les set esglésies de l’Apocalipsi va ser hi construïda.

A Èfeso visitem els punts importants, a més del temple d’Artemisa del qual només queda una de les columnes, i ho fem seguint les indicacions d’un plànol. Parem l’atenció a la biblioteca de Celso, el Agora o mercat, l’estadi, el gran gimnàs o el bordell. No parem de fer fotografies malgrat el calor que fa. I és que volem emportar-nos un poc d’Efeso a casa, i la càmera és la manera de fer-ho. A l’antic amfiteatre parem i ens asseguem per descansar de l’esgotament pel calor. És un gran teatre, ho era, tenia capacitat per a 25.000 espectadors i és el lloc des d’on, segons ens conta la història, san Pablo el Diví, invità a la revolució dels artesans en predicar que només existia un Déu.

No importa el calor...deambulem admirant cada racó.

San Juan Evangelista va elegir esta ciutat per escriure l’Evangeli, mentrestant, com havia promès a Jesús, tenia cura de la Verge Maria, la qual  hi va viure fins la seua mort.

La decadència d Èfeso va arribar a principis del segle III d.C després de la invasió goda.

En acabar la visita a les impressionats ruïnes de l’immensa ciutat, tornem a Kusadasi. Encara no és l’hora de partir el vaixell i anem a un taller d’artesania tèxtil. Ja sabem que és la típica tenda de comprar, però hi anem perquè mai està de sobra conèixer el procés de manufactura que utilitzen en Orient per fer les afamades estores turques. 

Després d’estar en la ciutat d’Èfeso havíem oblidat allò del colera que tant ens havia espantat en tocar port, però de sobte ho recordem. Mentre ens mostren els amables turcs les estores ens conviden a un te.  En eixe moment una persona del grup diu: no hi havia còlera a Kusadasi? I el té? No serà perillós beure’n?. A poc, a poc, tots els del grup ens adonem del fet, tenim un got de té a la mà, el té està fet amb aigua i l’aigua podria estar contaminada. Altra persona assegura que l’aigua bullida, ja no està contaminada No sabem què fer. Uns opten per deixar el got a un raconet amagat, altres opten per dissimular i fer com si beguérem, altres simplement tenim el got a la mà i tambè estan els que tranquil•lament el beuen. 

Segurament tots els cartells anunciant el còlera eren exagerats i els turcs de la tenda en veure tots els gots intactes pensarien: Què estranys estos espanyols, a ningú els ha agradat el té...

QUADERN DE VIATGE  illes de GRÈCIA i EFESO, any 1994

Per llegir més sobre Turquia clica ací.
Per saber més sobre Grècia, clica ací.

FOTOS I MÚSICA: ISTANBUL (Turquia)

Istanbul és ciutat europea i ciutat oriental, 
perdre's pels basars és un deliri, 
passejar pels carrers un plaer...
Istanbul té una màgia especial.

Música:

Arabic folk music

Si vols llegir sobre Istanbul:

Monuments principals

Del gran bazar al bòsfor

ISTANBUL: Del maremàgnum del GRAN BAZAR a la tranquil•litat del BÒSFOR

En un mercat àrab s’hi poden experimentar tots els sentits: olorem essències i espècies, assaborim tastant el que ens ofereixen, veiem colors i gent, escoltem sorolls o cançons, també els crits buscant compradors...i involuntàriament palpem, quan contínuament entropessem uns amb altres enmig de tanta gent. 

Diuen que Istanbul és la ciutat més gran i occidentalitzada de Turquia. Gràcies a la seua situació entre dos continents, la cultura de la capital turca és molt rica.

Istanbul: la ciutat que està entre dos continents

L’any 2010 el Parlament Europeu la va declarar Capital europea de la Cultura. S’ho mereix pel conjunt monumental que acull  i per la historia que s’hi respira.

Els mercats àrabs tenen un encís especial, no em canse de repetir-ho perquè és cert. Són molts els ingredients que s'hi concentren: olors, sabors, colors, sorolls i també inclou entropessar amb la gent, siga xiquets o adults, locals o forasters, al gran Bazar sempre hi ha gent. El mercat és un fenomen social que agrupa personal, uns a mirar, altres a vendre i altres a comprar. També està el cas simple d’anar hi per veure les amistats. M’agraden els mercats orientals però també qualsevol occidental, més proper, per observar la gent i costums, per saber-ne un poc més d’on sóc en aquell moment.

El bullici, els olors, els sorolls...tot és especial en un mercat àrab.

Però si de mercats parlem en Istanbul, el rei és, sense cap dubte i junt al basar de les espècies, el mercat cobert conegut per tothom: EL GRAN BAZAR en funcionament des del segle XV (1461), és del més gran i antics del món. Està situat al centre de la ciutat vella, a la part europea. Hi ha comptabilitzats al voltant de 60 carrers i al voltant de  4000 tendes. Ens fiem de les estadístiques perquè és impossible comprovar si estes dades són certes, només cal dir que per hi entrar, hi ha 22 portes. 

Allò és enorme, per comprovar-ho farien falta molts dies i molt de sentit de l’orientació per saber que no repetim carrers. El gran Bazar és un maremàgnum de carrers, uns més amples i altres més estrets. De vegades volent tornar a una tenda en concret trobàrem dificultat. Encara que cada tenda té la seua particularitat. En passar un parell d’hores recorrent carrers i tendes, pel cansament i per tant d’estímuls rebuts en poc temps, semblen totes les parades de venedors iguals i si haguera anat a soles, possiblement no haguera sabut eixir de similar entramat.

Encara que portes d'entrada hi ha moltes, nosaltres sempre entràvem per la mateixa...Hi ha tant de carrer, tanta gent que facilment et desorientes.

Hi ha de tot: joies, orfebreria, espècies, estores, pell, espills, teles, vestimentes...i encara hui estan agrupats per gremis. El sistema gremial va deixar de funcionar en Turquia després de constituir-ne la república en 1923 i s’hi donava ensenyament artesanal basant-se en la relació aprenent-mestre.

No tinc moltes fotos de l'interior, la foscor i el moviment de gent feren que les fotos no eixiren amb claredat.
Però en són suficients, només mirar-una recorde fins i tot l'olor que s'hi respirava i recorde el temps passat regatejant per poder comprar.

M’agrada deambular per les ciutats sense cap punt en concret com a finalitat. Així que una vegada vist el principal, que eren els monuments i el gran Bazar, ja podíem dedicar el temps a caminar pel plaer de caminar, simplement per gaudir de l’ambient, de la gent, dels olors, dels colors…i així poder contrastar-ho amb el que ja coneixem d’altres països semblants.

I d’eixa manera és com s’hi veu una ciutat de vegades sense saber on s’hi va. Encara que això pot tenir conseqüències. Un dia buscant el palau Topaki ens equivocàrem i agafàrem un tren cap al barri de Topaki, als afores. Eren els primers dies i no controlàvem les distàncies, no sabíem que el palau que buscàvem estava cèntric i no calia cap tren que ens portara a l’extraradi. Com tots dos s’anomenaven de la mateixa manera, ens vàrem confondre en mirar el plànol.

L'estació de tren

Pujàrem al tren convençudes que era el que tocava fer, però en mirar per les finestres veiem que se n’eixíem de la ciutat. Miràrem a les persones del tren i totes eren locals, Que estrany, el palau Topacki és un dels monuments més turístics de la ciutat! Allò començava a pintar mal, però de sobte vingueren uns militars, que ens envoltaren protegint-nos i indicant-nos  l’errada comesa i mostrant-nos el camí de tornada.

Llevat d’este incident, i el de l’aeroport i la “pistola res més va passar mentre inspeccionàvem la ciutat. Anàvem de dia i de nit, per carrers o places, visitants museus, esglésies o mesquites, sempre al nostre aire.

Recorde els tranvies i nosaltres intentant evitar que ens atropellaren...recrde els voltants de les mesquites envoltant el basar i recorde el caminar sense rumb..només per miirar  i gaudir de l'ambient.

Altres vegades identificàvem el que teníem davant perquè portàvem unes guies de viatge, però les miràvem solament de tant en tant. També vam tenir el privilegi de ser acompanyades per joves locals que ens van voler acompanyar i guiar de manera desinteressada, simplement per fer d’amfitrions de la seua ciutat. Una nit, estant nosaltres al costat, la policia els va obligar a aturar-se, després de mirar-los les cares, un d’ells va ser registrat de dalt a baix, era kurd i per tant molt mal mirat i sospitós de tot el que sempre passa i el que està per passar. 

La universitat

Mosaics al museu.

Els coloms...a les places principals són els amos...

Férem una passejada pel Bòsfor. El Bòsfor és un estret que separa la part europea de la part asiàtica; divideix la ciutat en dos parts i connecta el mar de Màrmara amb el mar Negre. El Bòsfor es va formar cap a l’any 5600aC després d’una crescuda de les aigües del Mediterrani i el de Màrmara que va fer que inundara la vall fluvial procedent d’un llac proper. Amb la irrupció de les aigües del mar de Màrmara a traves del Bòsfor es va fer el mar Negro actual. 

Fugint de l’embarcació turística la passejada la férem amb una menudeta barca de fusta on cabíem uns pocs solament, no hi havia ni lloc per seure, però va ser més autèntic, com si fórem uns simples mariners.

Un home al port en va oferir esta possibilitat i nosaltres no ho dubtàren. la barca que agafàrem era menusa i e fusta, resa a veure amb els vaixells preparats per als turistes.

Però abans de pujar-hi i embarcar-nos en una mini aventura que no sabíem com resultaria, donàrem una volta pel port, gaudint de l’atmosfera clara pel mar, salada i humida...observant...

Al port hi ha vaixells a punt per embarcar l'allau de turistes que sempre hi ha per poder contemplar les aigües del Bòsfor.

.

Al port hi ha molts venedors ambulants de panets.

Va ser una odissea, començant pel regateig que va aconseguir minorar quantiosament el preu que costa fer el mateix trajecte amb el vaixell preparat turísticament. És cert que en este barquet no teníem cap persona explicant-nos el que veiem. És cert, com també ho és, que quan puges en un vaixell on s’explica tot en un grapat d’idiomes quan arriben a contar el que es veu amb el que nosaltres entenem, el monument o el paratge ha passat i ens quedem sense saber res.

El passeig en barca ens va agradar i al dia següent agafàrem un vaixell més gran per anar pel mar Negro camí de les illes dels Princeps, agrupades al mar de Mármara. En són 9, hui en dia lloc és lloc turístic per passar el dia. En època bizantina era anomenada illa dels sacerdots per la quantitat de monestirs que hi havia i solia ser lloc de retir de sacerdots, nobles i prínceps.

Paràrem en unes poques. S’hi respirava tranquil•litat. Hi havia per a visitar convents, monestirs, esglésies...Nosaltres optàrem per donar una volta, perquè anàvem amb el temps controlat, així que hi férem una passejada d’un parell d’hores i prou. El vaixell no esperava.

Illa Burgaz i illa Bukiyada. A estes illes s'hi respira pau comparant amb el bullici de la ciutat. Malgrat ser un lloc turistic no hi ha molta gent, ni forasters ni locals. Istanbul és lloc de pas en viatges circuit tota Turquia i visitar estos paratges no caben quan s'hi va amb el temps just. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ESTAMBUL 1993

TURQUIA: Monuments principals d’ISTANBUL

Hi ha siluetes de monuments que mai s’obliden: d’Istanbul, la Mesquita "azul" i Santa Sofia són dos exemples 

Istanbul és una preciosa ciutat a cavall entre orient i occident, entre Asia i Europa. Diverses civilitzacions deixaren-hi petjada. Batejada succesivament com Bizanci, Constantinoble i Istanbul, la ciutat sempre fou fascinant i esplèndida, es mereix més temps del que generalment se li dóna.

Tan se val el temps que s'hi passe, la visita a Istanbul sempre deixa amb gana de més. Nosaltres hi anàrem un setmana sencera, per passar a més a més la nit de cap d’any. Hi anàrem per voler canviar d’aires i no complir amb els rituals que sempre tothom fa quan s’acaba un any i s’enceta altre. I curiosament malgrat estar tan allunyats de la realitat de casa, al final férem el de sempre encara que amb el canvi d’escenari resultà diferent. 

En arribar a Istanbul i instal•lar-nos a l’hotel ens organitzàrem. En esta ocasió viatjàvem tres persones i a l’avió coneguérem dos alacantines amb qui congeniàrem des del primer moment. Cada dia fèiem la mateixa rutina: de bon matí començàvem, plànol en mà, a visitar la ciutat. A mitjan vesprada tornàvem a l’hotel i després d’una dutxa ràpida quedàvem en un pub amb els altres espanyols que havíem conegut a l'avió. Després anàvem a sopar tots junts, generalment sempre al mateix lloc cada nit, on al final l’amo ja s’unia al sopar amb nosaltres. Només fallàrem el dia que s'acabava l'any.

El dia de cap d’any  buscàrem un lloc diferent al de cada nit i després ens concentràrem on tothom anava,  la plaça Taksim, per després acabar la nit en un local amb música cubana. Així que ni al son espanyol ni oriental, canviàrem d’any ballant salsa.

Tots els dies gaudírem de l'espectacle del capvespre i de la bonica imatge de la silueta de les mesquites en fer l'efecte del contrallum.

El viatge començà amb un entrebanc un poc aterridor. Estàvem a l’aeroport d’Istanbul i en el control d’equipatge ens obriren una maleta. En esta ocasió tenien motius evidents, jo mateixa ho veia bocabadada amb el meus ulls per la pantalla de l’escàner. Era la silueta d’una pistola. No ens ho podíem creure!. Per moments ens vam veure en un embolic important que haguera pogut acabar en presó. Només recordar la pel•lícula "El expreso de medianoche" m’esborrone d’espant*. Ens apartaren de la cua i s’emportaren la maleta per obrir-la, per escorcollar-la i comprovar l’existència de l’artefacte. Van ser moments d’angoixa i d’incomprensió que a la fi s’acabaren en veure que la pistola era un assecador del cabell. Tot es va quedar en una anècdota i un bon ensurt que particularment mai oblidaré. Des d'aleshores, l'assecador ja no forma part de l'equipatge.

El viatge que havíem previst tenia concertat des d'Espanya l’avió i hotel;  i també els dos trasllats aeroport-ciutat, la resta era tot lliure. Vingué a per nosaltres un individu que només portar-nos a l’hotel començà a oferir-nos tot el catàleg de visites opcionals. Però ningú del grup  li va fer cas i s’enfadà. El que no sabíem nosaltres en aquell moment era que aquella cara de pomes agres ens portaria conseqüències al final de la setmana.

I és que quan arribà el moment del trasllat a l’aeroport, aquell individu-guia va decidir que no venia per nosaltres per acompanyar-nos. Ens va deixar plantats, enfadat perquè ningú va contribuir a guanyar-se cap comissió monetària per les visites guiades. I nosaltres, a mitjan nit perquè l'avió eixia a primera hora, ens quedàrem amb un pam de nas i desesperats perquè en cap moment haguérem imaginat la reacció.

Així que després d’haver gaudit de debò d’una meravellosa ciutat durant una intensa setmana i haver conegut gent local amable que desinteressadament ens havien servit de guies improvisats mostrant-nos racons que només saben els locals, ens trobàvem amb l’excepció. A l’hora acordada, després de set dies des de l’arribada, hi estàvem tots els espanyols a l’hotel i sense saber què fer. Al final una persona del grup va agafar la capdavantera i es va fer responsable de la situació.  Va cridar taxis i els va pagar assegurant que no patirem que la majorista li ho reemborsaria. Beneïda siga. Ella va resoldre el problema.

És fàcil moure's per Istanbul nosaltres teníem l’hotel al cor de la ciutat vella i amb l’ajuda del plànol sense complicacions podíem fer tota la visita al nostre aire. Ho teníem tot a un tir de pedra! Tot. Monuments, llocs de menjar i d'esplai, part antiga i part moderna. La ciutat té una topografia particular, té el "cuerno de oro" que és el braç de mar que separa els dos barris principals, en el primer s'hi reagrupen la major part dels monuments històrics i el segon, facilment accesible a traves de dos ponts, Atarük i Galgata, és el que correspon a la ciutat moderna, amb carrers amples, grans comerços i la plaça Taksim, que és el nucli principal en esta zona.

El kebap és el típic menjar turc.

A Istanbul hi ha contabilitzades 525 mesquites, tal volta en siguen més. Cada mesquita pot tenir fins 6 minarets. L'estampa aèria des de les altures deu ser impressionant. De totes en destaque dos: la mesquita "azul" i Santa Sofia. 

La Mezquita azul és la més gran d’Istanbul, construïda al principi del segle XVII en un lloc que aleshores ja era el centre de la ciutat i estava prop del palau Topkapi i alhora situada enfront de l'altra mesquita "rival" santa Sofia. I és rival perquè segons diu la història, va ser construida per superar-la. La va manar construir el sultà Ahmet que va pujar al tron als 14 anys i governà amb acceptació popular fins els 28 anys. Va morir unes setmanes després d’inaugurar la mesquita i està enterrat  al mausoleu que es va construir posteriorment. Per edificar-la s’hi va tenir molta cura i es van elegir  els millors materials.

La mezquita azul, de lluny i l'entrada.

Personalment m’agradà més Santa Sofia, construida per Justiniano al segle VI. Actualment museu, és una de les obres sacres més grans de l’època bizantina. Primer va ser església 916 anys, des de la seua construcció  l’any 537 fins la conquista d’Istanbul l’any 1453, any que passà a ser mesquita durant 481 anys. L’any 1935 va ser inaugurada com a museu després d’una restauració. Va ser la primera construcció més gran de base quadrada coberta per cúpula. I la cúpula té 31 m. de diàmetre i 55 d'altura. Impressionant mirar cap amunt...o mirar cap als laterals, per dins o per fora, santa Sofia és una meravella, un lloc dels que dificilment s'oblida.

D' Istanbul em quede amb la imatge de santa Sofia, per fora i per dins. tota ella s'ha de visitar, és un museu, és història, és art,és religió, és vida...

El sultanat de Soliman va destacar perquè l’imperi es va escampar al màxim. Només va construir una mesquita i va ser als 30 anys però el resultat va ser la creació d’un edifici espectacular. Va ser construïit per un gran arquitecte otomà, Sinan, conegut com l’arquitecte que treballava sense necessitat de plànols. 

El gran edifici de la mesquita de Soliman.

El palau Topkapi és el lloc històric més important d’Istanbul perquè va ser la base administrativa de l’imperi Otomà un del grans imperis del món. Va ser construït entre 1475 i 1478 prop de gran basar damunt d’unes roïnes d’una ciutat romana. Amb els anys els governants anaren enriquint-lo  ampliant-lo amb noves edificacions fins el segle XIX que va ser abandonat. El palau és enorme. Conta la història que hi vivien 5000 persones i altres 5000 arribaven cada dia de visita i que 5km de muralla l’envoltaven.

El palau Topaki és molt gran,  hi ha moltes dependències per a visitar.
En Istambul se'l considera el monument principal de la ciutat.

La cisterna de Yerebatan està enfront de Santa Sofia. És la més gran de totes les que es construïren a Istanbul. Les cisternes eren dipòsits d’aigua potable i eren necessàries quan en cas de guerres els enemics destruïen els aqüeductes o enverinaven les aigües. Va ser construïda l’any 532 i utilitzada fins el segle XIV. Posteriorment al segle XIX va ser restaurada. Recórrer les sales de 8 metres d’alçària és enigmàtic, tal volta per la foscor o pel soroll d’aigua constant que en ocasions hi ha i en altres, creiem escoltar. I art, alhora podem observar art en forma de  columnes, hi ha un total de 336  o escultures. 

La ressenya de llocs d'interés monumentals podria continuar, però Istanbul és més...és l’ambient...són els mercats...Este apartat requereix un capítol especial.

REFLEXIONS sobre ISTANBUL, hivern 1993

"EL EXPRESO DE MEDIANOCHE" és un clar exemple de les penúries que s'hi passen a les presons turques.