ISTANBUL: Del maremàgnum del GRAN BAZAR a la tranquil•litat del BÒSFOR

En un mercat àrab s’hi poden experimentar tots els sentits: olorem essències i espècies, assaborim tastant el que ens ofereixen, veiem colors i gent, escoltem sorolls o cançons, també els crits buscant compradors...i involuntàriament palpem, quan contínuament entropessem uns amb altres enmig de tanta gent. 

Diuen que Istanbul és la ciutat més gran i occidentalitzada de Turquia. Gràcies a la seua situació entre dos continents, la cultura de la capital turca és molt rica.

Istanbul: la ciutat que està entre dos continents

L’any 2010 el Parlament Europeu la va declarar Capital europea de la Cultura. S’ho mereix pel conjunt monumental que acull  i per la historia que s’hi respira.

Els mercats àrabs tenen un encís especial, no em canse de repetir-ho perquè és cert. Són molts els ingredients que s'hi concentren: olors, sabors, colors, sorolls i també inclou entropessar amb la gent, siga xiquets o adults, locals o forasters, al gran Bazar sempre hi ha gent. El mercat és un fenomen social que agrupa personal, uns a mirar, altres a vendre i altres a comprar. També està el cas simple d’anar hi per veure les amistats. M’agraden els mercats orientals però també qualsevol occidental, més proper, per observar la gent i costums, per saber-ne un poc més d’on sóc en aquell moment.

El bullici, els olors, els sorolls...tot és especial en un mercat àrab.

Però si de mercats parlem en Istanbul, el rei és, sense cap dubte i junt al basar de les espècies, el mercat cobert conegut per tothom: EL GRAN BAZAR en funcionament des del segle XV (1461), és del més gran i antics del món. Està situat al centre de la ciutat vella, a la part europea. Hi ha comptabilitzats al voltant de 60 carrers i al voltant de  4000 tendes. Ens fiem de les estadístiques perquè és impossible comprovar si estes dades són certes, només cal dir que per hi entrar, hi ha 22 portes. 

Allò és enorme, per comprovar-ho farien falta molts dies i molt de sentit de l’orientació per saber que no repetim carrers. El gran Bazar és un maremàgnum de carrers, uns més amples i altres més estrets. De vegades volent tornar a una tenda en concret trobàrem dificultat. Encara que cada tenda té la seua particularitat. En passar un parell d’hores recorrent carrers i tendes, pel cansament i per tant d’estímuls rebuts en poc temps, semblen totes les parades de venedors iguals i si haguera anat a soles, possiblement no haguera sabut eixir de similar entramat.

Encara que portes d'entrada hi ha moltes, nosaltres sempre entràvem per la mateixa...Hi ha tant de carrer, tanta gent que facilment et desorientes.

Hi ha de tot: joies, orfebreria, espècies, estores, pell, espills, teles, vestimentes...i encara hui estan agrupats per gremis. El sistema gremial va deixar de funcionar en Turquia després de constituir-ne la república en 1923 i s’hi donava ensenyament artesanal basant-se en la relació aprenent-mestre.

No tinc moltes fotos de l'interior, la foscor i el moviment de gent feren que les fotos no eixiren amb claredat.
Però en són suficients, només mirar-una recorde fins i tot l'olor que s'hi respirava i recorde el temps passat regatejant per poder comprar.

M’agrada deambular per les ciutats sense cap punt en concret com a finalitat. Així que una vegada vist el principal, que eren els monuments i el gran Bazar, ja podíem dedicar el temps a caminar pel plaer de caminar, simplement per gaudir de l’ambient, de la gent, dels olors, dels colors…i així poder contrastar-ho amb el que ja coneixem d’altres països semblants.

I d’eixa manera és com s’hi veu una ciutat de vegades sense saber on s’hi va. Encara que això pot tenir conseqüències. Un dia buscant el palau Topaki ens equivocàrem i agafàrem un tren cap al barri de Topaki, als afores. Eren els primers dies i no controlàvem les distàncies, no sabíem que el palau que buscàvem estava cèntric i no calia cap tren que ens portara a l’extraradi. Com tots dos s’anomenaven de la mateixa manera, ens vàrem confondre en mirar el plànol.

L'estació de tren

Pujàrem al tren convençudes que era el que tocava fer, però en mirar per les finestres veiem que se n’eixíem de la ciutat. Miràrem a les persones del tren i totes eren locals, Que estrany, el palau Topacki és un dels monuments més turístics de la ciutat! Allò començava a pintar mal, però de sobte vingueren uns militars, que ens envoltaren protegint-nos i indicant-nos  l’errada comesa i mostrant-nos el camí de tornada.

Llevat d’este incident, i el de l’aeroport i la “pistola res més va passar mentre inspeccionàvem la ciutat. Anàvem de dia i de nit, per carrers o places, visitants museus, esglésies o mesquites, sempre al nostre aire.

Recorde els tranvies i nosaltres intentant evitar que ens atropellaren...recrde els voltants de les mesquites envoltant el basar i recorde el caminar sense rumb..només per miirar  i gaudir de l'ambient.

Altres vegades identificàvem el que teníem davant perquè portàvem unes guies de viatge, però les miràvem solament de tant en tant. També vam tenir el privilegi de ser acompanyades per joves locals que ens van voler acompanyar i guiar de manera desinteressada, simplement per fer d’amfitrions de la seua ciutat. Una nit, estant nosaltres al costat, la policia els va obligar a aturar-se, després de mirar-los les cares, un d’ells va ser registrat de dalt a baix, era kurd i per tant molt mal mirat i sospitós de tot el que sempre passa i el que està per passar. 

La universitat

Mosaics al museu.

Els coloms...a les places principals són els amos...

Férem una passejada pel Bòsfor. El Bòsfor és un estret que separa la part europea de la part asiàtica; divideix la ciutat en dos parts i connecta el mar de Màrmara amb el mar Negre. El Bòsfor es va formar cap a l’any 5600aC després d’una crescuda de les aigües del Mediterrani i el de Màrmara que va fer que inundara la vall fluvial procedent d’un llac proper. Amb la irrupció de les aigües del mar de Màrmara a traves del Bòsfor es va fer el mar Negro actual. 

Fugint de l’embarcació turística la passejada la férem amb una menudeta barca de fusta on cabíem uns pocs solament, no hi havia ni lloc per seure, però va ser més autèntic, com si fórem uns simples mariners.

Un home al port en va oferir esta possibilitat i nosaltres no ho dubtàren. la barca que agafàrem era menusa i e fusta, resa a veure amb els vaixells preparats per als turistes.

Però abans de pujar-hi i embarcar-nos en una mini aventura que no sabíem com resultaria, donàrem una volta pel port, gaudint de l’atmosfera clara pel mar, salada i humida...observant...

Al port hi ha vaixells a punt per embarcar l'allau de turistes que sempre hi ha per poder contemplar les aigües del Bòsfor.

.

Al port hi ha molts venedors ambulants de panets.

Va ser una odissea, començant pel regateig que va aconseguir minorar quantiosament el preu que costa fer el mateix trajecte amb el vaixell preparat turísticament. És cert que en este barquet no teníem cap persona explicant-nos el que veiem. És cert, com també ho és, que quan puges en un vaixell on s’explica tot en un grapat d’idiomes quan arriben a contar el que es veu amb el que nosaltres entenem, el monument o el paratge ha passat i ens quedem sense saber res.

El passeig en barca ens va agradar i al dia següent agafàrem un vaixell més gran per anar pel mar Negro camí de les illes dels Princeps, agrupades al mar de Mármara. En són 9, hui en dia lloc és lloc turístic per passar el dia. En època bizantina era anomenada illa dels sacerdots per la quantitat de monestirs que hi havia i solia ser lloc de retir de sacerdots, nobles i prínceps.

Paràrem en unes poques. S’hi respirava tranquil•litat. Hi havia per a visitar convents, monestirs, esglésies...Nosaltres optàrem per donar una volta, perquè anàvem amb el temps controlat, així que hi férem una passejada d’un parell d’hores i prou. El vaixell no esperava.

Illa Burgaz i illa Bukiyada. A estes illes s'hi respira pau comparant amb el bullici de la ciutat. Malgrat ser un lloc turistic no hi ha molta gent, ni forasters ni locals. Istanbul és lloc de pas en viatges circuit tota Turquia i visitar estos paratges no caben quan s'hi va amb el temps just. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ESTAMBUL 1993