VALÈNCIA: PLAÇA de SANTA CATALINA, L’ESGLÉSIA, LA TORRE I LA XOCOLATERIA

Una visita completa: església, pujada a la Torre i calfar el cos amb el millor xocolate calent de València.

En la plaça santa Catalina de la ciutat de València, molt a prop de la catedral, a la que aconselle entrar i també visitar la basilica de la mare de Déu dels Desemparats, està l’emblemàtica torre i l’església de Santa Catalina, que porta el nom de la plaça on s’hi troba. És be d’interès cultural des de1981. 

La torre imposa i més si es veu des del carrer de la Pau, carrer que es creà a final del segle XIX obrint el centre urbà al mar i també de mésa prop, tenint en compte la perspectiva mirant la Torre. Tal volta no siga tan important o popular com la Torre del Micalet, però a mi especialment m’agrada, és molt bonica per fora i em recorda els anys d’estudiant.  

A l’església podem entrar per la porta que dona al barri del mercat, a la plaça Lope de Vega. Hi trobem una façana que manté el gòtic original amb tres capelles sepulcrals tancades i si ens apropem, podem distingir que per a cegar-les s’empraren peces gòtiques i fragments d’escultures.

La portada actual és barroca del segle XVIII amb un rosetó central i dos menors laterals. Hi també veiem sobre la porta, l’escut de la corona Reial i enmig de l’escut escenes del martiri de santa Catalina, s'hi veu com una maquinària formada per unes rodes amb fulles afilades, que es trencà al tocar el cos de la màrtir. Al final hagueren de decapitar-la.

A l’esquerra de la façana hi ha un retaule ceràmic que es va restaurar l’any 1979, dedicat a la Verge de la Pau. És l’únic record que queda de la capella dedicada a esta Verge, que fou construïda al 1510 i que estava a l’interior del temple. Quan es va construir la capella es tapià el rosetó lateral i actualment s’ha tornat a refer.

Al carrer Tapineria hi ha altra porta d’entrada, que quasi passa desapercebuda per estar encaixonada entre les cases. 

Nosaltres entrem a l'interior per la menudeta plaça de santa Catalina, que sempre està plena de gent perquè  va de camí a la Plaça la Reina i a la Plaça de la Verge on està la catedral i la basílica de la Mare de Déu. 

La portada  sembla incompleta i està en una posició forçada com a conseqüència de la constricció de la Torre, es de tradició gòtica del segle XIV. Hi està el bust de sant Catalina, la màrtir venerada.

L’església és una de les més antigues de la ciutat, una de les deu fundacionals. Es va construir sobre una mesquita anterior i en 1245 ja tenia rang de parròquia.

M’ha sorprès, realment pensava que estava més deteriorada i m’he trobat un conjunt arquitectònic harmònic i elegant. És de tres naus  amb contraforts laterals, en els que es col·locaren les capelles laterals, amb voltes. Al segle XVI l’edifici fou decorat amb estil renaixentista,  i en 1785 va adoptar l’estil barroc,  l’any 1950 es feu una restauració per tornar li l’estil gòtic inicial, i se li llevà tota la decoració neoclàssica i barroca que tenia. 

En realitat estos edificis necessiten una constant reforma. Un cartell a l’entrada diu que el sostre necessita restauració i demana ajuda monedaria. En una de les capelles llegim sobre la recuperació de les campanes. En l’actualitat hi ha dos. Una d’elles, Eloi va estar resguardada al Micalet des de 1940 a 2003 perquè la torre estiguè a punt de ser enderrocada i per salvar-la fou cedida a la torre veïna del Micalet. Les sis campanes que hi havia antigament eren de1729 i es van fer en Londres per la qual cosa se les coneixia per les luteranes. Se les consideraven les millors de la ciutat. Es destruïren dos segles més tard. En l’actualitat només hi ha dos però s’ha iniciat el procés de recuperació de la resta, fent repliques de les angleses, per ser úniques en Espanya.

Destaca la capella major que disposa de girola com en la catedral. De fet son les úniques edificacions religioses gòtiques en València que la tenen.  Presideix la capella un gran crist crucificat d’1’40 metres fet en 1965.

També  destaca la gran rossasa, que m’agrada. No són vidrieres antigues però fan la missió d’il·luminar el temple amb els efectes colorits. Unes representen escenes bíbliques altres son dibuixos geomètrics.

Des de l’interior de l’església, tot just quan comença la girola, està la porta de pujar a la Torre. No podem deixar de pujar-hi, és una escala de caragol còmoda de pujar.

Des de les altures veiem vistes boniques del barri del mercat i la plaça redona, i  la plaça la reina entre altres.

Diuen els experts que és una joia arquitectònica, una de les mes boniques d’Espanya. Mesura 56,12 m d’altura. És de planta hexagonal com el Micalet, té quatre pisos, més el cos de les campanes i el remat superior amb  cupuleta menudeta i un globus terraqui  amb un penell i una creu. Cert que destaca, és barroca del segle XVII, fou construïda entre 1688 i 1705 i autònoma respecte a l’església.

Es única per l’ornamentació barroca particular a base de capitells i la primera en utilitzar columnes salomòniques en el cos de les campanes. Em criden també  l’atenció les finestres i la rica decoració en pedra.

En la base del  la Torre hi ha una inscripció en llatí que explica qui la va construir i en quin any: la traducció ve a dir és que  es col·locà la primera pedra  l’any 1688. Passà per diverses etapes i problemes i  Juan Bautista Viñes  va ser el principal picapedrer.

I tot just enfront de l’església i la Torre està l’orxateria i xocolateria,  possiblement, la més famosa de València, clàssica entre els locals però també entre el turistes perquè ve recomanada en quasi totes les guies turístiques de la ciutat. I de les més antigues, ja ho diu a la porta: dos segles de tradició!. Que bonica la ceràmica de la porta!

I  la ceràmica de dins també! No podem deixar de mirar-la!

Hem entrat perquè és un del llocs més famosos i un dels llocs on fan el xocolate calent més bó en València. I hui fa molt de fred i abelleix molt. Si fora estiu beuríem una orxata que també és deliciosa.

Hi ha també espai a la part de dalt. Malauradament no corren bon temps per a l’oci per la pandèmia i hi ha molta taula buida. Jo recorde haver entrat i no poder quedar-me de tant ple, eren altres temps, quan el virus no circulava per l’ambient.

Destaca l’assortiment de gelats artesanals, dolços valencians,  entre els que no falten ni els xurros ni els bunyols de carabassa... i melmelades...Q uant varietat!.

Demanem un xocolate calentet amb xurros per acabar la visita a la zona. Jo trie el xocolate a la francesa, i està tan espès que quasi és podria talla en ganivet. Com a mi m'agrada. Super bo. Hi ha també tradicional el suïs o a la menta.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, hivern 2021

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-11

 

Maia fa un viatge per Guatemala envoltat de misteri, la mare ha de parlar-li quan torne a Espanya perquè ha de contar-li un passat turbulent. Maia gaudeix del viatge però està ansiosa per sabe què passa.

ES SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

RESSENYA LITERÀRIA: PAN DE LIMON CON SEMILLAS DE AMAPOLA de Cristina Campos

PAN DE LIMON CON SEMILLAS DE AMAPOLA

Cristina Campos

El títol atrau, només per la singularitat, la portada també atrau per fina i delicada. Ja fa temps que anava darrere de la novel.la, volia comprovar perquè agrada a tanta gent, especialment dones. I ja ho sé. El contingut mostra vides quotidianes i molta gent s’hi pot veure reflectida en les dues germanes. També sé que en general agraden molt les històries d’amor i este llibre en té. Les dones no tenen manies en dir que el tema de l'amor els agrada, els homes, en canvi, si els agrada s'ho callen, és la raó per la qual cosa este llibre ha passat de boca a orella més entre les femines.

La base de la novel·la és la historia de la retrobada de les dues germanes mallorquines en hivern del 2010. Marina i Anna després de 14 anys sense veure's reben una panaderia en herència de mans d’una desconeguda. En un principi tenen idea de vendre l’herència però Marina es nega i necessita saber qui ha sigut la persona que els ha fet la cessió de la propietat. És una decisió que canviarà totes les seues vides.

Marina té 45 anys, és independent amb una parella alemanya més jove. Tots dos són  metges cooperants en Etiòpia. L’altra germana, Anna, té 49 anys està casada amb Armando al que no estima. Tenen una filla adolescent de 14 anys i viuen una vida acomodada en Valldemossa,  encara que ara estan passant per mal moment econòmic. Totes dues són diferents, com del cel a la terra, una viatgera, independent, sense preocupacions per enriquir-se i viu com vol mentre que l’altra no ha eixit de l’illa, és submisa, viu aferrada la vida de rica i viu segons li han imposat. Massa contraposades. sembla, al meu parer forçat. El que conta de Marina és interessant però la història de la germana, pareix, de vegades contingut de telenovel·la sentimental perquè concentra tots els ingredients: marit absent, infidelitat, malaltia... 

Altra cosa que no m'agrada és que hi ha massa diferència entre les dues històries paral.leles i sembla que estiga llegint dos novel.les. Els personatges masculins  també són molt oposats, massa per al meu parer. Està el bo i el dolent i el que apareix per a substituir al dolent que és el prototip ideal que la majoria de dones busca. És el que pense.

I a més a més, qui narra en tercera persona és dels que tot ho sap tot, com si estiguera dins del cervell i del cor dels personatges. En este cas, qui narra fa, a més a més, apreciacions personals que posa entre parèntesi. Realment pense que és una llàstima perquè si la història haguera estat narrada per alguna de les protagonistes, que molt bé podia haver-ho fet, veuria i valoraria la novel·la d’altra manera.  Ho he dit moltes vegades, i tal volta em faig pesada però este tipus de narracions fan que no em crega el que passa. En canvi si m’agraden els narradors que tenen sentit de ser, que expliquen el que passa perquè saben de què o de qui es parla. O en tot cas, expliquen la història sense "saber-ho tot fil per randa". 

Sense llevar cap mèrit al treball fet, perquè una novel·la costa molt de fer,  amb tot qualifique la novel·la de drama entretingut i prou i és que a més a més, el trobe predicible. Comença bé. Al principi cada pàgina va endinsant-te en el món de la panaderia i de vegades fins i tot he imaginat els olors. Però a poc a poc el llibre va perdent màgia perquè inclou massa tòpics, massa frases amb idees preconcebudes i amb prejudicis. Tal volta mire massa i ho analitze tot.

Però tot no és negatiu, està bé la varietat de temes que tracta: el de l’amistat, la lleialtat, el temps perdut, la necessitat de buscar i fer el que no s’ha fet abans, la superació de pors, la decisió  sobre el futur i especialment el de la maternitat, que cadascuna de les germanes viu d’una manera. Hi ha secrets per mig que expliquen comportaments que marcaren a Marina en la infància. I el secret principal està en una de les receptes.

La recreació dels escenaris també m’agrada, et fa viatjar mentalment a Etiòpia i també a la bonica localitat de l’illa espanyola. És un goig passejar pels carrers de Valldemossa de la mà dels personatges, pels carrers empedrats i les costeres, pels camps amb les oliveres i els ametlers... M’agradaria saber si l’hotel existeix i la panaderia també. També m’agrada que el mallorqui com a llengua estiga present.

De tots els personatges i fets em quede amb Marina i el que conta sobre Etiòpia, fent mirar al lector sobre la realitat en el tercer mon. Amb Marina m’agradaria xerrar i que em contara més sobre la seua vida fent la tasca en l’ong Metges sense fronteres de la qual sóc sòcia des de fa molts de temps. Sé que gaudiria escoltant les aventures i desventures com cooperant al llarg del món. A banda, hi ha altres personatges femenins a ressaltar com són Catalina i Úrsula, que tenen un rol important i  estes també m’agraden com estan descrites.

Amb tot, al capdavall, la novel·la compleix la funció de distraure, perquè és una lectura “lleugera” i "dolceta". La recomane malgrat les meues reticències perquè en conjunt  desperta, tranquil·litat, pau, calma...  i és sensible. 

Mentre la llegia no sabia que estaven preparant una pel·lícula i ara ja està feta, dirigida per Benito Zambrano. És curiós però  imaginava que acabaria en pantalla. Pot ser per intuïció o perquè la veia com un guió cinematogràfic, sabent que l’autora està relacionada amb el sèptim art. En tot cas, pense que sempre és millor llegir abans que veure-ho en cine o tele pel simple fet de poder imaginar els personatges i no deixar que te’ls imposen. 

DESCOBRINT POLÒNIA

Que bonica Polònia! el país dels slotis i no euros, el país de la polca, el país dels carruatges, el país de Chopin...  

Si no coneixes el país, entra en cada link i descobriràs unes ciutats i paisatges que t’agradaran. A mi em captivaren.

El meu trajecte començà en Cracòvia i abans de passejar per la ciutat vaig anar a veure el cap de concentració i extermini d’AUSCHWITZ-BIRKENAU, que em posà els pèls de punta. Està prop de Cracòvia. 

Entrar al camp d’extermini i el de concentració, és recórrer el museu de l’horror que suposà l’extermini sistemàtic. Per a que no torne a passar tanta barbàrie, hi queden estes fàbriques de matar que demostren el fet vergonyós al que pot arribar la raça humana.  I és Patrimoni de la Humanitat per UNESCO des de 1979. Hui en dia el visiten molts turistes d’arreu del món i sobre tot la comunitat jueva que hi van per recordar els avantpassats exterminats.

Després vaig visitar les mines de sal, que em deixaren amb la boca oberta. Tot fet amb sal! S’obriren al públic per primera vegada al segle XV i actualment és un dels principals reclams turístics de Polònia. I ho val. Són patrimoni de la Humanitat des de 1978.

La ciutat de Cracòvia té un encis especial: la plaça vella, la colina de Wawel, el barri jueu, i la resta de carrers i places. És la segona ciutat de Polònia, considerada capital pel patrimoni històric que guarda, i la més visitada per l’ambient que barreja oci i cultura alhora. El centre històric quasi no va patir desperfectes després de la guerra així que el podem veure exactament com era, restaurat, clar és,  però són els  mateixos edificis. La part principal és la plaça vella,  la del mercat, que té el valor de ser la més gran medieval d’Europa. Hi està la catedral de Santa Maria, la Lonja de paños, que està situada al bell mig de la plaça, la torre de l’ajuntament i menuda però visible està  l'església de san Adalberto, d’origen romànic. I tot envoltat de festa i ambient!

Una vegada vista la plaça vella, cal visitar els voltants i també altres parts de la ciutat. Es pot fer un passeig des de la plaça fins a la Barbacana.

Podem anar a la colina de Wawel on està el castell i la catedral... i anem envoltats per la llegenda del drac.

I tambè podem visitar  el barri jueu que especialment m’agradà. És un goig passejar pels carrers del barri jueu, tradició i moda s’ajunten... i esborrona veure part del mur del gueto, té forma de làpida perquè dins era com soterrar-se en vida.

Eixim de la ciutat de Cracòvia i fem un recorregut en bus pel país. Parem a Wroclau-Breslavia. Entre gnòmons que eixien al nostre pas, vaig descobrir una ciutat molt acollidora amb una plaça preciosa on conviu el passat i la modernitat.

I després a Poznan. Que bonica és la plaça vella de Poznan per la nit! Sembla escenari d’un conte infantil, imaginava que d’alguna façana eixiria algun personatge conegut… era pels colors, pels llums... per la grandària tan menuda…tot el conjunt m’agradà.

També anàrem a Torun, ciutat Patrimoni de la Humanitat per  Unesco en 1997 que manté carrers intactes des de fa 700 anys, és el bressol de Copèrnic, símbol i imatge de la ciutat.

I ja al Bàltic visitàrem Gdansk. Tinc escrit tant! Ipart, IIpart i IIIpart. 

És una ciutat elegant, bressol de l’àmbar que en èpoques passades donà prosperitat, i bressol de les revoltes més recents que canviaren el panorama polític i social en molts països d’Europa. La ciutat és un maremàgnum de colors i d'olors, de sabors i de gent. Gdansk també es coneguda per crear-s’hi el sindicat Solidaridad.

Quina ciutat més bonica!

Molt a prop està Sopot. Ah el Bàltic...! I quin aire s’hi respira... tanque els ulls i encara crec sentir l’agradable brisa. Sopot és una ciutat balneari que va ser descoberta  al segle XIX per les propietat curatives. Al moll hi ha un  pont de fusta  que és el més llarg d’Europa i un dels més llargs del món, donat que s’endinsa al mar 500 metres. Sorprèn per gran, per ample.

Seguírem el trajecte i paràrem al castell Malbork. Una gran fortalesa teutònica testimoni del passat i de la història, la fortalesa més gran d’Europa.

I acabem el viatge en VARSOVIA, des d’on agafen el vol de tornada. És  una ciutat preciosa que em va encisa. Tornaré. Tambè vaig escriure molt explicant com és i el que em va fer sentir: Ipart, IIpart, IIIpart, IV part i Vpart.

Hi ha unes places precioses. En una d’elles, una sirena recorda la creació de la ciutat per dos germans pescadors anomenats Wars i Sawa, nom en polonès de Varsòvia, perquè la sirena els ordenà fundar la ciutat vora el riu. L’altra plaça, la del Castell,  és triangular. Hi ha trams per fer bonics passejos com el del Camí Reial, i també trobem edificis moderns es barregen amb antics, estils variats, l’era soviètica va deixar petjada important, així ho demostra El Palau de la cultura. I també per fer memòria històrica, cal visitar  el gueto de Varsòvia. M’esgarrifa, m’impacta.

REFLEXIONS POSTERIORS de POLÒNIA, estiu 2016

 

ITÀLIA: TRANI en la regió de PUGLIA

La ciutat "slow" amb un castell, una catedral, un port pesquer, un barri jueu...i bon peix fresc per menjar...

Des de Bari anem a Trani, continuem a la costa Adriàtica, només són uns 45 quilometres al nord-est de Bari. És una ciutat amb molta història i patrimoni amb petjades de romans, llombards i bizantins. En temps passats el seu port va ser un dels més importants des d’on partien els croats cap a Terra Santa. 

Trani té al voltant de 60000 habitants i és un dels centres turístics més importants de la regió. A més a més concentra activitats econòmiques com la pesca, producció d’oli d’oliva verge extra i el vi dolç Moscato.

Només trepitjar Trani, al primer colp d’ull qualifique la ciutat d’espaiosa i tranquil·la, amb molta llum. Li veig alguna cosa que la diferència, de primeres pense que pot ser el sol i el mar,  el color de la pedra que empren en les construccions i que els caracteritza o l’absència de sorolls. Hi ha turisme però no molt. Després m’assabente que Trani forma part del llistat de les citta slow ( ciutat lenta)  que és un moviment que va sorgir en Itàlia en 1999 per compaginar el desenvolupament de les ciutats amb la qualitat de vida. Poden pertànyer-hi ciutats d’arreu del món que tinguen menys de 50000 habitants, ciutats que els preocupe la millora de la qualitat de vida, el medi ambient i les noves tecnologies, que vulguen equilibrar tradició i modernitat. Són ciutats amb espais sense cotxes, per poder passejar, són llocs on es potencia el xicotet comerciant de productes autòctons tractats ecològicament, restaurants que elaboren receptes tradicionals. Més que ciutats lentes, seria millor definir-les com ciutats respectuoses amb l’entorn i les persones, amb la vida. I Trani compleix tots els requisits.

El primer que veiem és una imatge del castell i la catedral al fons, tot junt al mar...és una imatge idíl·lica. Cert que és un mirador bonic i agradable amb la brisa del mar de cara. Ara entenc per què a Trani se l’anomena la Perla de l’Adriàtic, denominació que també qualifica Dubrovnic. I és que la costa Adriàtica banya moltes ciutats joies.

Fem un relaxat passeig i passem per les portes de castell Svevo, en posició estratègica per poder divisar qualsevol perill que arribara del mar i protegir la ciutat dels atacs. Fou construït per Federico II al segle XIlI. És un edifici fortificat de formes robustes amb finalitat defensiva, de planta quadrangular, situat just sobre una zona rocosa al port. Al passat va ser escenari de molts esdeveniments importants, tan de morts com de celebracions. Va patir moltes remodelacions, també en va haver en temps de Carlos V. L’últim us va ser de presó provincial des de 1832 fins 1974.

A prop, caminant uns metres, està la catedral de Sant Nicolau Pelegrí, majestuosa, imponent, elegant. És el tresor de la ciutat. Rivalitza amb la catedral de Bari. Però el sant de Trani era altre, no s’ha de confondre. Me n’adone del color de la pedra que té un color rosat, és la Pietra di Trani que s’extrau en canteres de la ciutat. i li dona aires senzills i distingits. A la façana, que és més menuda que el cos de l’edifici,  hi ha una rosassa.

En realitat són tres esglésies superposades. De fet quan la visitem en som conscients pujant i baixant escales. Començaren a construir-la l’any 109 i s’enllestí al segle XIII. A la façana, hi ha una escala de doble rampa que condueix al portal de bronze, que és una replica que s’inaugurà en 2012. L’original està a l’interior. Cert que és una catedral singular per la situació i perquè està construïda en un estil romànic de la Puglia influenciat pel corrents orientals i on s’hi barregen altres estils posteriors.

El campanar fou construït més tard i no s’enllestí fins el segle XIV. Està connectat a la catedral per un arc. Té quasi 60 metres. L’observe amb atenció. Me n’adone de les finestres en cada cos són diferents, en el primer cos la finestra es bifora, en el segon és trífora, en el tercer en quatrífora i en el quart la finestra està dividida en cinc parts. Està rematat en octogonal.

Entrem a l’interior de la catedral per una porta oberta al sud que ens du a la part inferior, concretament a la primitiva església de Santa Maria sobre la que es va construir la catedral. És una llarga sala dividida en tres naus amb vint-i-dos columnes. Hi veiem restes de les pintures que antigament la decoraven.

Altra escala ens du a l’hipogeu de San Leucio, excavant sota el nivell del mar, és un recinte molt fosc on antigament estaven les relíquies de san Nicolas, quan arribaren al segle XII. A les parets hi ha restes de frescos en no molt bon estat de conservació.

Tot seguit accedim a la cripta de san Nicolas del segle XII, amb columnes de marbre grec d’estil bizantí. Hi trobem la imatge del sant venerat. Però... qui era san Nicolas peregrí? Doncs, era un pastor grec que va morir molt jove a Trani. De xicotet sempre en soledat en la muntanya, es dedicà a l’oració i a la meditació. Començà a recórrer la regió amb una creu a la mà repetint sense parar la frase “Kyrie eleison” que significa Seynor teniu pietat de nosaltres. Era un jove molt ingenu i tothom se’n burlava, el creien un individu amb poc trellat i un endimoniat perquè es comportava com un dels “bojos per Crist” que hi havia en aquell època. Volgué peregrinar a Roma i diu la llegenda  que no va ser ben rebut. Tampoc l’acceptaren a Lecce i Tarento. Al capdavall arriba a Trani, diuen que a lloms d’un dofí...Si...un dofi, les llegendes tenen molts ingredient exagerats, tal volta per captar l’atenció dels que les escoltaven en l’antiguitat. El cas és que el bisbe Bizancio, veient tanta ingenuïtat i ximplesa, li va permetre predicar-hi. Però malauradament el jove que després de tant de trot havia emmalaltit, als quinze dies d’arribar-hi va morir. Tanmateix, durant els dies que va romandre a Trani va donar consells que propiciaren miracles. Les llegendes...ja se sap...no importa que siguen vertaderes o falses, el que importa és que són boniques i desperten la creativitat, tan de qui les crea com de qui les escolta. Jo, en este cas, ja m’estic imaginat al jove sobre l’animal arribant al port. Quan proclamaren al jove sant, el bisbe volgué construir esta església en el seu honor.

Després de visitar les criptes, accedim a la catedral. És una gran sala  dividida en tres naus, per dos files de columnes dobles. S’hi respira sobrietat i s’hi veu un aura especial. En l’antiguitat estaria ricament adornada i plena de color, com la resta de catedrals de la Puglia. A un lateral està la porta original,  obra de Barisano Da Trani i construïda en 1175.

Seguim passejant, l’oratge convida a fer-ho lentament. Hui fa sol. Anem cap al port. Està tot a un tir de pedra. No perdem de vista el campanar que s’imposa i ressalta. Al nostre pas hi ha palaus restaurats que ara tenen altres finalitats, com per exemple la de museus.

El port és un lloc pintoresc, els pescadors han arribat amb les barques i trauen el peix a la venda, altres netegen les barques i els utensilis,  ho deixen tot a punt per a al dia següent que, si les inclemències de l’oratge no ho impedeixen, eixiran de nou a la mar. Quina vida més dura la d’aquell que ha de mirar el cel cada dia per saber si treballa o no eixa jornada! També hi ha vaixells d’esplai. 

És un passeig agradable perquè la brisa, i els colors omplin els sentits. Els núvols juganers canvien constantment de forma pintant el cel com si fos un llenç. També l’olor a menjar desperta la gana. Hi ha nombrosos restaurants i bars més modests on assaborir eixe peix tan fresc acabat de pescar. Mentre divaguem sobre la vida dels pescadors, i sobre on anem a dinar, de sobte, uns adolescents ens pregunten d’on som. Ells són de Trani i estudien  l’espanyol, els abelleix practicar la llengua que xampurregen, algun millor que altre, i ho fem durant una estoneta. Són uns joves molt simpàtics i agradables.

Entre restaurants i cases de pescadors, em crida l’atenció una església menudeta que mira al port. És l’església de Todos los Santos que data de meitat del segle XII i va ser construïda per l’ordre dels cavallers templaris. És un edifici senzill, de planta rectangular i tres naus. La façana té un pòrtic de tres arcs. Va pertànyer a l’ordre dels templaris fins a l’any 1312, després passà a mans de cavallers de San Juan de Jerusalem, acabà sent de diverses famílies nobles de Trani.

Després de dinar, decidim continuar el passeig traspassant una de les portes antigues de la muralla i ens endinsem en el centre històric. Anem  sense rumb fix. És un entramat de laberíntics carrers on, entre esglésies i palaus, estava el barri jueu. Antigament hi havia quatre sinagogues, actualment hi queden dos transformades en esglésies.

L’antiga gran sinagoga convertida en església de santa Ana, actualment és el museu jueu de Trani.

I amb este passeig assossegat li diem adéu a Trani. M’ha agradat molt la ciutat, sense cap dubte és un dels llocs a recomanar en una visita per Puglia.

QUADERN DE VIATGE, TARDOR 2021, VIATGE A  PUGLIA i BASILICATA.