Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 3 de setembre de 2016

POLÓNIA: AUSCHWITZ-BIRKENAU

Entrar al camp d’extermini i el de concentració, és recórrer el museu de l’horror que suposà l’extermini sistemàtic. Per a que no torne a passar tanta barbàrie, hi queden estes fàbriques de matar que demostren el fet vergonyós al que pot arribar la raça humana.

Anem a uns 70 quilòmetres de Cracòvia, el nostre destí és la ciutat d’Oswiecim. Hi és el camp de concentració d’Auschwitz i el d’extermini de Birkenau, llocs que recorden el sense sentit de les guerres i la crueltat humana. Mai entendré com es poden seguir cegament les indicacions d’un boig líder capaç de convèncer a tothom, que matar és la solució bona.


El camp de concentració d’Auschwitz i el d’extermini de Birkenau són uns museus de l’horror i de la mort, creats pel govern polonès a meitat dels segle XX, l’any 1947 inicià el procés, per recordar al món fins on pot arribar la bogeria humana. I és patrimoni de la humanitat per UNESCO des de 1979. Hui en dia el visiten molts turistes d’arreu del món i sobre tot la comunitat jueva que hi van per recordar els avantpassats exterminats.

Un xiquets jueu ortodoxo a les portes de Birkenau.
El jueus hi van per resar pels seus avanpassats.


Són imatges espantoses i esgarrifoses les que trobem, és bocabadant. I tot se sent una vegada al lloc, malgrat saber de bestreta que és el que hi ha perquè hem vist prèviament pel•lícules i documentals. La realitat supera la ficció, cert, perquè no només és veure el que hi ha, és respirar l’aire contaminat de crueltat. I com a contradicció, hui el cel està preciós i molt propici per a la fotografia. El cel i el joc del núvols donaran el toc amable a la visita.

I alhora que m’esgarrife veient el que veig sé que és necessari que estiga per a evidenciar un episodi negre de la història i de la humanitat i fer així homenatge a les víctima innocents. Estos camps de mort i sofriment pertanyen al grup de visites que tothom hauria de fe per sensibilitzar de l’atrocitat.

De lluny ja s'endevina la grandària.
Una vegada al lloc comprove que en realitat són dos camps i no un: Auschwitz, l’original que era una presó inicialment i Birkenau que va ser el camp creat expressament per a exterminar. Jo comence pel creat per a matar i no empresonar.

Hi ha molta gent que passetja al seu aire, altres van en grup passant pels barracons.

Camine al meu aire, sense rumb, no puc deixar de visualitzar el que hi passaria, el que hi es patiria i es ploraria. M’esborrone. No puc entendre eixes ments tan tergiversades. I no dic malaltes, perquè amb les ments malaltes puc sentir empatia. No és el cas, ací parlem de ments boges pel poder i amb finalitat última d’aniquilar.

Traspassem la porta d'entrada...nosaltres a peu, la majoria dels comdemnats la traspassaven en tren.

Passem per diversos barracons, les tanques electrificades i les torres de vigilància espanten i demostren el control exhaustiu per a evitar fugues. Tot amb doble cercat de fil d’aram electrificat i torres que envoltaven els camps feien impossible la fuga.A més a més hi ha panels gràfics i amb text que van mostrant la història.




M'espanten les tanques que en els seu temps estarien electrificades, hi ha molta informació explicativa.

Entrem en algun barracó, buit d’elements materials però ple de sensacions.

Entre i isc tot seguit, no m'agrada l'aire que s'hi respira...

Birkenau es va fer l’any 1942 utilitzant 12.500 presoners dels quals van sobreviure 1500 en enllestir les obres, per les males condicions de treball i perquè el camp es va edificar sobre terreny pantanós focus de paludisme. No importava que moriren, sempre hi havia més presoners per substituir-los. Així que no els importava millorar les condicions de vida perquè sempre tenien material humà per reposar. A Birkenau arribaven d’altres camps tot aquell que no servia per a treballar. Era el punt final. Durant el passeig, que faig respectuosa i en silenci, veig barracons que tenien diverses funcionalitats: dormir, banys, atencions mèdiques, que eren la porta per a la mort directa, les càmeres de gas on s’entrava i ja no s’eixia, i els forns crematoris.

Les vies del tren que anava ple i tornava buit...sempre...


El tren tenia la terminal al camp. La imatge de les vies del tren impacta. Eixa via, eixe tren amb gent amuntegada com si fossin un ramat... ho hem vist en tantes pel•lícules...i ara ho estic veient i m’horroritza. Els pèls se me posen de punta. No es ficció, va passar en la realitat.


Un vago del tren...com els d'abans...

Els rebien falsament simulant tranquil•litat i bona atenció, un equip de metges sempre hi era, el doctor Mengele encapçalava l’equip a punt per reconèixer els deportats, donant calma per evitar les revoltes. En realitat els metges el que feien era classificar el grup de gent apte per al treball del que se n’anava directament a la càmera de gas. Els  xiquets i els ancians eren els primers que hi anaven. Abominació nazi.


Les vies ocupen gran espai.

Després de Birkenau anem a Auschwitz, a uns tres quilòmetres de distància.  “El trabajo os hará libres” diu  a la porta d’entrada, quina contradicció. Es tracta de cinisme d’un regim i d’una gent. Com la  majoria de camps, este també va ser construït pels mateixos presoners.



Entrada a Auchwitz " amb el famos cartell " El trabajo os hará libres"

Auschwitz es creà en un principi per tancar a tots els dissidents que no pensaven de la mateixa manera que el furer, tot el qui s’oposava al nacionalsocialisme de Hitler. Hi havia tot tipus de gent, no només integrants de la resistència polonesa o intel•lectuals, sinó també als considerats indignes de la raça humana: gitanos, homosexuals… i els jueus amb una base ideològica a la que els alemanys tenien molta por. Els jueus havien de ser aniquilats. El camp proporcionava mà d’obra a les mines de carbó i fabriques de guerra.

Els edificis de rajola roja són una constant, acullen un  museu d'horror i espant.


Camine per carrers entre edificis fets en rajola roja, alguns de cinc plantes que ara són museus, amb exposicions de fotos i objectes com maletes o cabell que s’emprava per a fer teles o omplir màrfegues, també hi ha centenars d’ulleres o sabates.



Sistema de calefacció, pannels explicatius, grafics, fotos, objectes de les victimes....em vaig posar malalta en el moment de veure-ho i ara torne a recordar la sensació recordant-ho.

Passem per sales que demostren com malvivien els presoners. Se me posen el pels de punta, no puc evitar-ho.

El museu  preten conscienciar de la tragedia, del genocidi... vol que no s'oblide les victimes..

Les tanques electrificades són una constant que demostra les mesures tan estrictes de seguretat. És veu la reixa que fa de tanca, com era abans encara que reconstruïda.



Cercats electrificats, per a que ningu s'escapara i contara el que hi passava.

Hi ha controvèrsia sobre dades d’assassinats o tipus de tortura perquè en acabar la guerra, els nazis van voler eliminar tot tipus de petjada dels horrors fets en aquell lloc. Però no importa parar en detalls, els fets eren horripilants, molts testimonis de supervivents ho corroboren, malgrat que volgueren esborrar les petjades l’experiència humana perviu.

És un lloc que convida a fer-lo mésespai perquè hi ha molta informació que llegir, però alhora vols anar-te'n perquè angoixa tanta calamitat.

 La vida al camp generalment no passava de tres mesos, a partir d’eixe temps, la falta d’aliment i el pesat treball imposat convertien al presoner en un esquelet vivent. I també està el mur d’afusellament.

El mur de l'afusellament.


Buscar el mètode ideal d’extermini forma part dels fets repugnants acumulables. Des dels guettos on començava ja el genocidi fent-los viure en condicions infrahumanes agafaven als supervivents capaços de treballar i quan ja no servien per al treball els mataven. Començaren amb afusellaments en massa, després empraren les caixes de camió on introduïen els gasos del vehicle, però el sistema no servia a gran escala,  resultaren massa xicotetes per a la quantitat tan gran a exterminar. 


Per a penjar les victimes...

Cada barracó tenia una finalitat...

Al final es va trobar la solució el gas granulat morat que en contacte amb la humitat atmosfèrica es tornava gas asfixiant i tòxic. Una part del recinte, dins d'uns dels edificis, esta dedicada al gas assassí el Zyklon, “la solucion final”, el que va donar la resposta per a exterminar a molta gent alhora.  Les càmeres de gas estaven camuflades sota l’aspecte de dutxes on entraven els presoners nuets. Els cadàvers eren retirats per quadrilles de treball també interns que introduïen els cossos als crematoris on quedaven reduïts a cendres. Per molt que ho conte, mai podrem imaginar ni sentir els que sentirien els interns en veure eixir fum rogenc del crematori, i l’olor seria insuportable. Eren una mitja de 5000 per dia. I estaven els experiments mèdics assassins mes freqüents en Auschwitz que en cap lloc.

La solució final.

Els crematoris.

Amb la ment carregada d’imatges i sentiments, eisc del camp amb el cos malalt perquè  és un lloc trist on l’atmosfera està ennuvolada i carregada de morts i  d’assassinats. I eisc per la mateixa porta d’entrada, la porta de l’engany, la que deia als que hi entraven, que el treball el faria lliures, donant-los falsa esperança.




QUADERN DE VIATGE, estiu 2016. POLÓNIA

1 comentari:

  1. Com bé dius Mariló, aquests llocs s'han de conservar perquè la gent no oblidi el què va passar.
    Però malgrat Auschwitz, Dachau -que vaig visitar amb 17 anys-, o tots els llocs del genocidi ruandés o de Pol Pot a Cambodja, segueixen havent matances amb una crueltat extrema.
    T'envio una abraçada ben gran!

    ResponElimina