VALÈNCIA: PLAÇA de SANTA CATALINA, L’ESGLÉSIA, LA TORRE I LA XOCOLATERIA

Una visita completa: església, pujada a la Torre i calfar el cos amb el millor xocolate calent de València.

En la plaça santa Catalina de la ciutat de València, molt a prop de la catedral, a la que aconselle entrar i també visitar la basilica de la mare de Déu dels Desemparats, està l’emblemàtica torre i l’església de Santa Catalina, que porta el nom de la plaça on s’hi troba. És be d’interès cultural des de1981. 

La torre imposa i més si es veu des del carrer de la Pau, carrer que es creà a final del segle XIX obrint el centre urbà al mar i també de mésa prop, tenint en compte la perspectiva mirant la Torre. Tal volta no siga tan important o popular com la Torre del Micalet, però a mi especialment m’agrada, és molt bonica per fora i em recorda els anys d’estudiant.  

A l’església podem entrar per la porta que dona al barri del mercat, a la plaça Lope de Vega. Hi trobem una façana que manté el gòtic original amb tres capelles sepulcrals tancades i si ens apropem, podem distingir que per a cegar-les s’empraren peces gòtiques i fragments d’escultures.

La portada actual és barroca del segle XVIII amb un rosetó central i dos menors laterals. Hi també veiem sobre la porta, l’escut de la corona Reial i enmig de l’escut escenes del martiri de santa Catalina, s'hi veu com una maquinària formada per unes rodes amb fulles afilades, que es trencà al tocar el cos de la màrtir. Al final hagueren de decapitar-la.

A l’esquerra de la façana hi ha un retaule ceràmic que es va restaurar l’any 1979, dedicat a la Verge de la Pau. És l’únic record que queda de la capella dedicada a esta Verge, que fou construïda al 1510 i que estava a l’interior del temple. Quan es va construir la capella es tapià el rosetó lateral i actualment s’ha tornat a refer.

Al carrer Tapineria hi ha altra porta d’entrada, que quasi passa desapercebuda per estar encaixonada entre les cases. 

Nosaltres entrem a l'interior per la menudeta plaça de santa Catalina, que sempre està plena de gent perquè  va de camí a la Plaça la Reina i a la Plaça de la Verge on està la catedral i la basílica de la Mare de Déu. 

La portada  sembla incompleta i està en una posició forçada com a conseqüència de la constricció de la Torre, es de tradició gòtica del segle XIV. Hi està el bust de sant Catalina, la màrtir venerada.

L’església és una de les més antigues de la ciutat, una de les deu fundacionals. Es va construir sobre una mesquita anterior i en 1245 ja tenia rang de parròquia.

M’ha sorprès, realment pensava que estava més deteriorada i m’he trobat un conjunt arquitectònic harmònic i elegant. És de tres naus  amb contraforts laterals, en els que es col·locaren les capelles laterals, amb voltes. Al segle XVI l’edifici fou decorat amb estil renaixentista,  i en 1785 va adoptar l’estil barroc,  l’any 1950 es feu una restauració per tornar li l’estil gòtic inicial, i se li llevà tota la decoració neoclàssica i barroca que tenia. 

En realitat estos edificis necessiten una constant reforma. Un cartell a l’entrada diu que el sostre necessita restauració i demana ajuda monedaria. En una de les capelles llegim sobre la recuperació de les campanes. En l’actualitat hi ha dos. Una d’elles, Eloi va estar resguardada al Micalet des de 1940 a 2003 perquè la torre estiguè a punt de ser enderrocada i per salvar-la fou cedida a la torre veïna del Micalet. Les sis campanes que hi havia antigament eren de1729 i es van fer en Londres per la qual cosa se les coneixia per les luteranes. Se les consideraven les millors de la ciutat. Es destruïren dos segles més tard. En l’actualitat només hi ha dos però s’ha iniciat el procés de recuperació de la resta, fent repliques de les angleses, per ser úniques en Espanya.

Destaca la capella major que disposa de girola com en la catedral. De fet son les úniques edificacions religioses gòtiques en València que la tenen.  Presideix la capella un gran crist crucificat d’1’40 metres fet en 1965.

També  destaca la gran rossasa, que m’agrada. No són vidrieres antigues però fan la missió d’il·luminar el temple amb els efectes colorits. Unes representen escenes bíbliques altres son dibuixos geomètrics.

Des de l’interior de l’església, tot just quan comença la girola, està la porta de pujar a la Torre. No podem deixar de pujar-hi, és una escala de caragol còmoda de pujar.

Des de les altures veiem vistes boniques del barri del mercat i la plaça redona, i  la plaça la reina entre altres.

Diuen els experts que és una joia arquitectònica, una de les mes boniques d’Espanya. Mesura 56,12 m d’altura. És de planta hexagonal com el Micalet, té quatre pisos, més el cos de les campanes i el remat superior amb  cupuleta menudeta i un globus terraqui  amb un penell i una creu. Cert que destaca, és barroca del segle XVII, fou construïda entre 1688 i 1705 i autònoma respecte a l’església.

Es única per l’ornamentació barroca particular a base de capitells i la primera en utilitzar columnes salomòniques en el cos de les campanes. Em criden també  l’atenció les finestres i la rica decoració en pedra.

En la base del  la Torre hi ha una inscripció en llatí que explica qui la va construir i en quin any: la traducció ve a dir és que  es col·locà la primera pedra  l’any 1688. Passà per diverses etapes i problemes i  Juan Bautista Viñes  va ser el principal picapedrer.

I tot just enfront de l’església i la Torre està l’orxateria i xocolateria,  possiblement, la més famosa de València, clàssica entre els locals però també entre el turistes perquè ve recomanada en quasi totes les guies turístiques de la ciutat. I de les més antigues, ja ho diu a la porta: dos segles de tradició!. Que bonica la ceràmica de la porta!

I  la ceràmica de dins també! No podem deixar de mirar-la!

Hem entrat perquè és un del llocs més famosos i un dels llocs on fan el xocolate calent més bó en València. I hui fa molt de fred i abelleix molt. Si fora estiu beuríem una orxata que també és deliciosa.

Hi ha també espai a la part de dalt. Malauradament no corren bon temps per a l’oci per la pandèmia i hi ha molta taula buida. Jo recorde haver entrat i no poder quedar-me de tant ple, eren altres temps, quan el virus no circulava per l’ambient.

Destaca l’assortiment de gelats artesanals, dolços valencians,  entre els que no falten ni els xurros ni els bunyols de carabassa... i melmelades...Q uant varietat!.

Demanem un xocolate calentet amb xurros per acabar la visita a la zona. Jo trie el xocolate a la francesa, i està tan espès que quasi és podria talla en ganivet. Com a mi m'agrada. Super bo. Hi ha també tradicional el suïs o a la menta.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, hivern 2021