VENÈCIA: diferent...magnètica...laberíntica II PART

Per a llegir VENÈCIA: diferent...magnètica...laberintica I PART

El gran canal, els venecians l'anomenen el canalazzo, és l’avinguda principal de la ciutat  que està creuada per tres ponts. Té 3.800 m de longitud, entre 30 a 70 m d'ample i 5 de profunditat, són dades que donen idea de la grandiositat que al primer colp d'ull s'hi veu només pujar al vaporetto. Navegant des del principi fins el final trobem molts palaus, es diu que en són al voltant de 200 els que el voregen, edificacions que foren construïdes des del segle XII al XVIII. Jo no els conte, però el que si és cert és que no done a bast mirant a un costat i a l'altre. Perquè tots són dignes d'admirar. La pena és el deteriorament que es veu en alguns, que anuncien una pèrdua de part d'història si no es fa res abans.

Una perspectiva del gran canal.

El gran canal des d'altra  part diferent.

Totes les vistes són boniques.
És un goig fotografiar Venècia.

Venècia està dividida en dues parts pel gran canal, tres barris o sestieres a un costat i tres a l’altre. I  si, són només tres ponts els que travessen el canal de part a part, per això sempre hi ha gent creuant.

De tots el més important i antic és el de Rialto. El pont de Rialto és dels més visitats, a més és el més cèntric i el més proper a la catedral. És el més afamat i popular, es va construir a finals del segle XlX de manera que poguera passar per davall una galera de guerra. Sobre el pont sempre hi ha gent creuant. Per davall també hi ha animació per les tendetes. Siga l'hora que siga sempre hi ha qui està fent fotos. I és que les vistes al canal són espectaculars a qualsevol hora.

El pont de Rialto, el més afamat, construit al segle XIX de manera que poguera passar per davall una galera de guerra.

I ser el pont més afamat, comporta acollir diariament un allau continu de turistes.
Les tendes al voltant no falten.
En cada ciutat on pare dies seguits trobe un lloc especial per descansar. En este viatge cada vesprada parem en un bar situat estrategicament al costat del Rialto, no és barat però nosaltres ho amortizem passant-se hores.

Campo del guetto novo, és la zona on es van assentar els jueus quan se’ls va permetre en 1516. Ho estic llegint a la guia de viatge que tinc i ho apunte al quadern de viatge que en este moment escric. Continue llegint i apuntant que en aquell moment era una zona malsana i cercada de la qual no es podia eixir, encara que el contacte amb els venecians va ser freqüent. En 1787 se’ls va permetre establir-se fora dels límits del barri. Els edificis són més alts que a la resta de la ciutat degut a la falta d’espai que obligava a augmentar les altures. Al barri hi ha pastisseries jueves en funcionament encara i el símbol de la menorà també s’hi veu.

Els edificis del barri jueu són més alts perquè tenien el terreny més restringit.
Encara es conserven símbols del passat del barri.

Venècia va començar a cobrar poder marítim a partir del segle XlX. L’esperit comercial i aventurer de la ciutat es veu representat en Marco Polo. Al principi Venècia era el port de la ciutat, més tard els rics comerciants començaren a edificar els seus palaus i residències.

La petjada del navegant  venecià Marco Polo està present.

Hui en dia Venècia lluita per sobreviure. Es veu assetjada per les aigües contaminades, també pel deteriorament continu dels edificis i sobre tot per la quantitat de turistes que la visiten. I és que els turistes constitueixen la millor font d’ingressos però l'allau continu de tanta multitud de gent a la llarga pot fer malbé. 

I sobre contaminació, recorde de l’estada anterior molts anys enrere, que les aigües estaven pitjor, recorde especialment els mosquits i el desagradable olor, tal volta en aquella ocasió seria ocasionat pel calor d’estiu, que era apegalós. Esta vegada és diferent. La visita a Venècia la fem acompanyada de fred, d’una gelor que cala fins els ossos, fins i tot quan està el sol fora. A mitjan vesprada les temperatures baixem més encara però no impedeix el nostre deambular interromput sovint per entrar a cafès, prendre alguna beguda i entrar en calor.

Ens allunyem del centre, de la plaça de San Marcos, i anem cap a la zona de Castello, perquè Venecia no només són les fotos esteriotipades, Venècia és molt més.

Així i tot, no deixem cap zona de la ciutat per vore. Visitem la zona de Castello on està l’arsenal i l’avinguda Garibaldi que contrasta per tranquil•litat amb el bullici de la plaça de la catedral. L’avinguda Garibaldi és ampla i res turística amb roba estesa als balcons en els carrers perpendiculars.

Als carrers perpendiculars de l'avinguda Garibaldi es veu l'essència de la vida italiana.

I, com no, visitem la plaça de san Marcos, i ho fem de nit i de dia, amb sol i amb pluja, perquè durant estos dies estem tenint de tot. La plaça  té un encís especial que es mereix un capítol a banda, és massa l’esplendor per resumir-lo en línies.

I, aprofitant un dia de sol radiant, no deixem tampoc d'anar a les illes. Comprem un bon que ens permet agafar tots els vaporettos que volem al llarg del dia i aconseguim un horari per saber les hores d’anada i tornada. I cap allà que se n’anem. 

En Murano baixem i fem una passejada ràpida mentre esperem el vaporetto per anar a Burano. Ja coneixia Murano de la visita anterior a Venècia i no era la nostra intenció baixar, tanmateix ho fem per motius d’horari, mentre esperem per anar a Torcello, que és l'illa més allunyada. Així que fem una passejada per l’illa del vidre. Res especial, només destacar les fabriques que hi ha del revaloritzat vidre de Murano, un vidre realment especial.

Murano:
 illa coneguda per la fabricació de vidre.

Arribem  a Torcello, que és l’illa que conserva el vestigi més antic d’assentament de Venècia, hi ha una antiga i valuosa església que la fa mereixedora de la visita. Visita que en esta ocasió la fem a soles, el vaporetto només ens porta a nosaltres dues de passatgeres. 

L'illa està quasi deshabitada i el transport públic arriba amb pocs horaris per a triar. És un lloc desolat, és cert, sobre tot  si es compara amb el centre històric de la ciutat. Eixe ambient de silenci i tranquil.litat s'hi respira només arribar. Nosaltres fins i tot dubtem si és exactament el lloc on volem anar, i és que en baixar del vaporetto no hi ha res, només una senda per on seguir i a més no hi ha manera d'entendre's, estem notant que per estes illes la gent no parla l'italià estandar, deu parlar el dialecte venecià. El que està clar és que el turisme no arriba a esta illa, sortosament per a nosaltres que gaudim de més temps en solitari, però malauradament per a ells que no venint a Torcello es perden una part molt interessant de la història de la ciutat. 

TORCELLO:
l'illa abandonada i solitaria que custòdia una part important de la història de Venècia.

I en acabar la visita de Torcello, després de nou agafem el vaporetto per baixar en Burano. Quina delicia de passeig! En una hora es veu, té al voltant de 3000 habitants, però amb la tònica del passeig agradable sense presses, com ho estem fent estos dies,  perllonguem més l'estada en este lloc tan acollidor, colorit, agradable i tranquil... Malgrat ser comercial especialitzada en encaixos, i haver moltes botigues dedicades al turisme, Burano conserva l’encís de poble de pescadors amb barques al canal i cases de colors. Esta visita si val la pena. El que sobra és la massificació de turistes cridaners que trenquen l’encís del llogaret.

BURANO:
la de les cases de colors, acollidora i turistica, l'afamada pels encaixos.

Power point firmat per Neli.

QUADERN DE VIATGE: VENÈCIA 2008

VENÈCIA: diferent...magnètica...laberíntica I PART

Em falten molts llocs per descobrir i també altres on voldria repetir...i és que sovint, en el moment de deixar el lloc, queda el regust de voler prolongar l'estada.

La llum de Venècia és especial, cal vore un mateix lloc en diferents hores del dia. Així que el millor que es pot fer en Venècia és passejar tranquil•lament escodrinyant racons, imaginant situacions... A Venècia s’ha d’anar amb temps per admirar-la i per gaudir de descans que s’ha de trobar capbussant-se en la ciutat abandonant el guirigall turístic que sempre hi ha. Si es visita Venècia amb l’actitud d’estar i no amb ànsia de vore, es pot aconseguir. Cal conèixer els rituals turístics i fer el contrari i així s’eviten aglomeracions. Les presses deurien estar prohibides si el que es vol és poder arribar a viure i veure la ciutat. Els moments de tranquil•litat són part del seu encís. 

Cal hi anar per contrastar la llum especial que hi ha.

En este segon viatge a Venècia que faig, (el primer siguè tan ràpid que no donà temps de res), m’he imposat esta premissa. És un ciutat menuda i tinc moltes dies per dedicar-li, sense imposicions ni horaris, per deambular lliure sense obligacions innecessàries. Quan s’asseguem a prendre un cafè, un descafeinatto o un machiatto estem un bon rato, observant l’ambient, observant la vida. Així amortitzem el que ens cobren, que no és poc. Venècia s’aprofita del turista, i els preus es desorbiten.

Deambular per carrerons és una manera de veure que Venècia és una ciutat com altra, on es viu i on es fan totes les activitats rutinàries i quotidianes de cada localitat com arreplegar fem, transportar mercaderies a les tendes, anar a comprar el pa o pentinar-se a la perruqueria, tot com en altre indret, encara que ací utilitzen altres maneres de moure’s d'un lloc a altre i la majoria de carrers són d’aigua.

 I pel canal arriben els subministres per a les tendes.
Unes grues ajuden a pujar i baixar de les barques el que calga, bé poden ser els abocadors del fem o les provisions per a les tendes...en Venecia tots els queviures arriben de l'exterior.

Ha sigut la primera impressió, el primer colp d’ull en el trajecte nocturn amb el vaporetto per anar a l’hotel i ha sigut la primera reflexió sobre la realitat. Si, m’he adonat que Venècia no és solament monuments i història passada, no és només turisme, és un lloc, ben allunyat dels estereotips. En Venècia hi ha vida. I es viu en les cases i als palaus mig en runes que tots contemplem amb admiració. Les llums de les finestretes dels palaus i cases deixen veure què s’hi fa de portes endins, elles conviden a pensar en la Venècia humana i no en la Venècia museu.

Esta és la imatge menys vista de Venècia, la que demostra que la gent hi viu i que no és una ciutat museu: testos amb flors als balcons deteriorats, veure com acudeixen les persones al canal a comprar cada dia els queviures...de la mateixa manera que s'hi fa en qualsevol ciutat.

En Venècia no et pots perdre... però sempre vas perdut. Els canals pareixen idèntics per confondre’ns  i desorientar-nos.

Semblen o no semblen iguals?...per això és facil confondre's i perdre's.
Estes imatges menys fotografiades són les que més m'atrauen i per les quals li done a Venècia el qualificatiu de magnètica.

Estar a Venècia es deixar-se portar per la improvisació, no hi ha més remei perquè no hi ha manera d’entendre els plànols. A cada cantó dels carrers més transitats, hi ha indicacions per anar als llocs principals, però si el que volem és altra plaça o església menys turística, més allunyada, no hi ha cap cartell, tot es complica i sempre arribes on no vols. 

Un exemple: Una hora varem tardar un dia en trobar el teatre de la Fenice, i després volíem eixir de la plaça i tot era retornar de nou a ella: Venècia és un laberint.

El teatre La Venice, tan afamat...quan que ens va costar trobar-lo!

Sortosament diuen que Venècia, en qüestió de delinqüència és molt segura, de dia o de nit. I és difícil per l’allau diari de turisme...i pels nombrosos racons on et poden abordar delinqüents...racons com els soportegos que són els passatges de vianants que hi ha sota les cases, generalment foscos i tancats o els pontets solitaris.

 En Venècia hi ha molts soportegos.

Els soportegos, són estrets, obscurs...però en cap moment donen la sensació de perillosos.

Des de l’aigua es veu cada fontego, que és el nom que es dóna als edificis que tenen entrada des de l’aigua. Els antics palaus que es mantenen esplendorosos, són la majoria edificis institucionals o hotels. Els altres, segurament, no tardaran en caure perquè la vida continua dins i necessiten reforma urgent.

Els fontegos són edificis que donen al canal.

En este cas el fontego és un  mercat

Nosaltres dormim a un hotel molt cèntric, és l’avantatge que té. Té una decoració exagerada i antiga plena de floritures que encara que no són del meu gust, reconec estan adequades a l’entorn. 

La majoria dels hotels cèntrics són edificis rehabilitats que mantenen l'essència històrica

L’hotel és de tradició familiar i conserva l’ambient originari, amb fotografies de l’antiga Venècia i dels avantpassats fundadors de l’hotel: els Giorgione. Passejar pels seus corredors emmoquetats i observar els quadres familiars de les parets et transporta al passat. Un passat que la ciutat lluita per conservar.

QUADERN DE VIATGE: VENECIA 2008

NÀPOLS: L’aventura desventurada IV PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada III

M’agrada molt viatjar, és un cuquet que es porta dins i que s’ha d’alimentar. Al llarg de la meua vida he estat en poblats menudets i grans ciutats, algunes perilloses, he visitat deserts i selves, moltes vegades carregats d’imprevistos, he estat dies convivint amb diferents mentalitats i races...i mai passà res. Havia de ser en Nàpols. Ara, passat el temps el fet perd importància. Però aleshores no, estava acostumada a la meua bona sort que per uns dies m’abandonà.

Uns delinqüents m’assaltaren, m’atracaren de manera violenta arrossegant-me per l’asfalt fins aconseguir el botí que era una bosseta que duia creuada al cos.

S’estaven complint els mals auguris de la malastruga.

En la bosseta guardava la documentació, les targetes de crèdit, el mòbil i 300 euros.

No havia dit la malastruga això de, cuidado con ese mobil...? què més havia dit? No, no...no volia ni recordar-ho...

Era una malastruga de debò.

Va ser un fet fugaç però carregat d’exacerbació, desesperació, frustració i eternitat.

Ella se n’anà, però la influència nefasta es quedà. Des del port, plànol en mà decidirem començar a visitar la ciutat. A l’hotel ja sabien que arribaríem tard. Al capdavall com no portàvem maletes, no calia hi anar aviat. Decidirem deambular el que quedava del matí, dinar i després hi anar a descansar. Possiblement les maletes ja haurien arribat a mitjan vesprada.

I així com ho pensàrem, ho férem.

Aquell primer dia a Nàpols, amb maletes perdudes i encara sense estar registrades a l’hotel, en acabar de menjar, agafàrem el camí de la llarga avinguda on estava l’hotel. Era migdia, al voltant de les tres. Feia una xafogor insuportable. No hi havia gent caminant per les voreres, ni a les portes de casa, no hi havia cotxes...no hi havia res. Era una avinguda cèntrica, on estava el museu més important de la ciutat, però a eixes hores semblava una ciutat fantasma. Eixe va ser l’escenari.

De sobte vaig escoltar el soroll d’una moto. En un instant vaig saber que venia per mi. La moto m’avisava circulant per l’ampla vorera i dirigint-se cap on estava jo, cap a nosaltres, jugant a fer esses provocadores. Però no podiem fugir, no hi havia lloc on amagar-nos, ni altra via per on dirigir-nos i escapar de l’amenaça. Sabíem què faltaven molt poques façanes fins arribar a l’hotel. Estàvem molt a prop. Angoixades, desesperades, miràvem la numeració i no faltava res. Alleujarem la passada, mig corrent. Però la moto ens seguia.. I s’apropava. I jugava a allunyar-se sense perdre’ns de vista. I ens rondava creant cercles al nostre voltant.

Sense saber com d’un carrer lateral aparegué un aliat. També motoritzat. Ara no era una, eren dos les motos provocadores i cap persona al voltant que poguera ajudar. El cercle que formaven les motos al nostre voltant era cada vegada més estret. 

És un sentiment difícil de descriure, saber que alguna cosa va a passar i saber que no serà bona. De sobte un dels agressors es llençà damunt meu agafant-me la corretja del bosset que portava creuat. L’altre vigilava i mirava, m’envoltava. La meua germana bocabada no reaccionava. Jo cridava fort, ell tirava amb força, i de tant tirar em va fer caure al terra. La meua germana mirava i continuava igual de bocabadada. Jo tirada en terra, la moto m’envoltava. La meua germana, ara un poc allunyada era un testimoni mut i paralitzat de com la corretja no es trencava i l’agressor mig doblat des del seient de la seua moto forçava i a mi m’arrossegava perquè la moto seguia en funcionament. Però el delinqüent no podia trencar la corda perquè era molt forta.

Si jo haguera pogut li haguera donat la bossa, no haguera posat impediment, però és que no podia llevar-me-la perquè a més portava dos bosses més penjades del braç i l’encreuament d’unes ases amb altres corretges ho impossibilitaven.

Al final aquell delinqüent va decidir baixar de la moto per disposar de les dos mans, ajupir-se on estava jo, ferida, i estirar la corda fins trencar-la del tot. Mentre l’amic ens rondava, el soroll de la moto era desesperant. La meua germana expectant ho mirava tot des de la seua posició allunyada de l’escena. No podia fer res, en el primer moment s’hi quedà paralitzada i va continuar així fins el final. Quan l’individu va aconseguir el botí ràpidament fugí. Desaparegué en un tres i no res junt l’amic.  

Esta és una de les xarabasques resultants després de ser arrossegada per terra.
Hi havia més però eixes no les mostre, quedaven amagades.

Va ser culpa de la malastruga?.No sé. Jo vaig anar coixejant tota la setmana i amb dolor permanent als ossos i també per les ferides als genolls i cuixes. I les maletes no arribaren a l’hotel fins dos dies desprès. Culpable o no, eixos foren els malaventurats fets. 

I sobre la visita a Nàpols...ho deixe per a altre text diferent..En la ciutat, sortosament, ja no ens passà res més dolent però jo tenia el soroll de la moto en cada moment. 

El fet no anava a impedir les vacances...
així que quan no podia caminar pel dolor usàvem el bus o altre mitjà, i al final em vaig atrevir, fins i tot, a pujar el Vesubi.

La ciutat la visitàrem pam a pam.

Anàrem a Ercolano i Pompeya, les ciutats soterrades pel volcà....

I tampoc vam dubtar en agafar un tren per visitar Paestum, un recinte arqueològic molt interessant.

En tornar a casa l’efecte malèvol encara va continuar perquè les maletes van ser de nou extraviades...però... encara va haver més.

Unes setmanes després, estava un dia tranquil•lament a casa i la malastruga em va telefonar. Era per preguntar com havia esdevingut la tornada del viatge i alhora contar-me que estava a l’hospital. A l’hospital? li vaig preguntar un poc espantada. Si, a l’hospital. Al marit, que era  espanyol, l’havien operat de l’esquena. Fins ací tot entrava dins de la normalitat. Però curiosament no havia pogut arribar al moment quan l’entraven al quiròfan perquè el tren que la portava a València es va trencar i va parar només iniciar el trajecte en la població on ella residia. 

Ufff!!!. Un tren avariat a meitat trajecte! Per voler ser optimista, vaig pensar que són coses que solen  passar...però...de debò sol passar?

Definitivament, no puc deixar de creure en l’existència dels malastrucs.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NÀPOLS 2004 i la malastrugança.

NÀPOLS: L’aventura desventurada III PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I 

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II 

Des que havíem conegut la malastruga havíem perdut tres coses: un avió, una nit de vacances a Nàpols i unes maletes. I jo particularment també un poc de la seguretat i optimisme que em caracteritzava.

I el que encara no sabia, era que la cosa anava a continuar.

Sincerament, mai he tingut por de volar, sempre he pensat que l’avió és dels mitjans més segurs de transport. Aquell matí l’única manera d’arribar a Nàpols era via Barcelona, així que havíem de fer dos vols: primer de Madrid a Barcelona i després de Barcelona a Nàpols. I  jo només tenia al cap les paraules de la malastruga que estava al meu costat:. Solo me queda sufrir un accidente. 

Sortosament no sofrirem cap accident d'avió i al final gaudirem de la ciutat.

A més a més, el seu estat de nervis empitjorà, ara corria pressa  per arribar al soterrar i cridava fort el seu pesar i criticava tothom en veu forta sense parar. 

Per fi arribàrem a Nàpols. Per fi...nosaltres ja estàvem a la ciutat desitjada però les maletes no...si pogueren relatar els països que degueren creuar!. De Madrid les enviaren a Nàpols via Venècia i de Venècia...cap persona encarregada sabia més. Les buscarien i ens les enviarien a l’hotel, és l’únic que obtinguérem per resposta.

Certament que el que m’estava passant era nou per a mi. Mig món recorregut i era la primera vegada que perdia l’ avió i les maletes. I ja sé que són fets que desgraciadament solen passar, però és que a mi no. No és normal que culpara la malastruga de semblant adversitat?

Les galeries comercials estaven en un edifici bonic...Va ser el primer que visitàrem
 i  aleshores que allunyada estava jo de saber el que m'anava a passar...

Pobra malastruga, la feia culpable però alhora l’ajudava perquè ho estava passant mal. Si corria agafaria el ferry cap a Capri i arribaria al soterrar. Com anàvem sense equipatge decidirem acompanyar la malastruga al port on l’esperava un germà per anar junts cap a Capri.

Inconscientment siguè un gest per assegurar-me que agafara el vaixell i s’apartara de mi, que se n’anara ben lluny i ja sé que nomes pensar-ho resultava una maldat. I ara em penedeisc, però aleshores no ho podia evitar. Estava convençuda que la mala sort existia i que ella era una portadora.

I és que no va parar. Des de Madrid fins el moment de l’acomiadament no parava d’augurar males coses, 

-cuidado con los napolitanos d’esta ciudad, nosotros los de Capri somos diferentes, repetia i repetia...

-cuidado, dos chicas solas...ese movil que no te lo vean...

 Nàpols...per fi!!!

El Vesubi s'hi veia des de l'avió impressionant.

Va insistir en que la visitàrem en anar a Capri i sincerament jo, i em sap greu admetre-ho perquè en el fons ella no tenia cap culpa,  més que tornar-la a vore, el que volia era perdre-la de vista ja. És cert, la volia ben lluny.

El que mai m’esperaria  era que els efectes de la seua mala sort s’havien arrelat en mi. Faltava molt poc per evidenciar-se.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...

NÀPOLS: L’aventura desventurada - II PART

Per a llegir NÀPOLS:  l'aventura desventurada I 

La  malastruga era de Capri. Estava casada amb un espanyol i vivia en una de les nostres platges on regentava una pizzeria.

Moments abans de pujar al primer avió, de sobte vaig notar que algú m’agafava del muscle. Era Ella, una dona nerviosa que em deia frases precipitades que en un principi no arribava a entendre. Parlava bé l’espanyol però l’estat en que s’hi trobava la feia xarrar sense control. Anàvem  a perdre el vol! Vaig entendre al final després de fer-li ho repetir. Que m’estava dient? Jo ja ho sabia, ja ho imaginava, no calia que aquell manoll de nervis m’ho recordara. En parar-me a pensar un poc en l’estranya situació que aquella italiana estava protagonitzant em vaig quedar dubtosa pensant com sabia que nosaltres anàvem a la mateixa destinació que ella. Em vaig quedar amb la mosca en l‘orella.

Després m’assabentaria que havia estat preguntant en informació qui érem, d’entre tots el passatge, els que segurament perdríem el vol cap a Nàpols. I allí li contestaren que només érem tres les que anàvem cap a la ciutat italiana. No m’agradà que em fera eixe control. Va endevinar qui érem al moment perquè en informació li digueren que es tractava de dos germanes. Ella inspeccionà tot el passatge que esperàvem el moment de pujar i fàcilment ens identificà, no sigué difícil trobar-nos perquè físicament la meua germana i jo ens assemblem.

Es va entossudir que volia que viatjarem totes tres juntes, estava fora de si i es posà a demanar el canvi de  seient. I nerviosa i entossudida com estava, parlava  a crits exigint i reclamant com un dret seure al nostre costat. Amablement el meu esporàdic company de viatge, el que de debò m’havia tocat, va cedir a les demandes d’aquell ser que es mostrava tan desesperat. Ho exigia així perquè arribat el moment una vegada en Madrid les tres juntes ja veuríem què passava si al capdavall perdíem l’avió. Així va ser com sense esperar-ho i sense poder fer res, de sobte tenia una nova companya de viatge diferent al jove que tocava. Els nervis la feien parlar a crits i de manera no molt educada. El pitjor era que parlava fort per a tots i en nom de les tres. I nosaltres només  feia cinc minuts que la coneixíem.

Una vegada enlairats es va tranquil•litzar, al menys aparentment, va baixar el to de veu i la resta del passatge ja no va saber més d’ella fins el final del trajecte.

La resta dels passatgers no però jo si. La companya inesperada de seient comença a parlar-me. Em vaig comportar de manera  educada i vaig escoltar, però cert que en eixa ocasió no m’abellia res ni miqueta saber que contava, perquè xarrava i xarrava sense parar i sense donar peu a la conversa.

I més poc m’abellia escoltar el que m’estava relatant.

Començà a explicar un seguit d’incidències viatgeres que li havien passat en altres circumstàncies amb els avions, amb el personal de vol, amb les maletes, amb la seua vida... Res bo. Tot malaventures. I a mi que em contava?



La malastruga era de Capri, lloc que teníem
previst visitar.



Feia anys que viatjava arreu del món i mai m’havia passat res del que ella estava contant, sortosament. Mai, ni pèrdua de maletes, ni pèrdua de connexions de vol, ni retards exagerats i inoportuns. Res de res. Desprès de més de vint anys viatjant, esta era la primera vegada que anava a perdre una connexió de vol.

I de sobte em digué “es que soy gafe”. M’hi vaig quedar bocabadada, no sabia si riure o plorar. Ella em mirà la cara d’espant i ho repetí per deixar-ho clar. Es verdad, soy gafe, me pasa de todo y nunca nada bueno.

Però jo no eixia de l’espant, no pel que em deia, que no acabava de creure’m,  sinó per la impassibilitat com ho deia, amb sang freda i fins i tot contenta, vanagloriant-se, com si això de ser malastruc fos una virtut. La meua ment no encaixava bé el que deia, m’estava prenent el pèl? Tal volta era una manera de justificar tot allò que en la vida no li anava bé.

Incomprensible!. Era com una carta de presentació: Sóc malastruga i tu?

Capri és una illa de turisme exclusiu, hi ha un
carrer ple de botigues amb les millors i més
cares  marques.

Jo, incrèdula en este aspecte fins el moment, vaig començar a replantejar-m’ho. Ni vaig intentar al•legar en contra. Ella ho tenia clar i no seria jo qui la fera canviar d’opinió.No sé el per què del meu canvi de parer, no ho sé però conforme més en parlava aquella dona nerviosa i desesperada més em fiançava en què allò de la malastrugança no era solament ficció.El que m’estava contant no m’agradava gens ni miqueta. Em contava totes les desgràcies que li passaven sovint desgràcies que mai arribaven soles i mai li passaven a ella solament.

La meua ment començà a reaccionar malament, a imaginar situacions nefastes que aquell ser encara li quedaven per passar i que jo com estava asseguda al seu costat també sofriria. Que m’estava passant? De sobte vaig sentir por per si l’avió s’esgavellava perquè aquell ser que  seia al meu costat ho aventurava. “solo me queda sufrir un accidente aéreo” deia sense pensar que aquelles paraules m’estaven influenciant. Calla calla, li repetia jo sense parar.

Sóc optimista per naturalesa i eixos mals pensaments els havia d’allunyar. Vaig començar a fer mentalment  un balanç de la meua bona sort  de sempre i per moments em tranquil•litzà però això no lleva que a partir d’eixe encontre, creuria en l’existència de sers als que tot els eix mal.

Allunyant-se del centre de l'illa es poden trobar
paratges amb vistes precioses.

La napolitana, oriünda de l’illa de Capri, necessitava arribar el més aviat possible a casa perquè sa  mare es moria i si no agafava la connexió de vol en Madrid, no arribaria a hora Esta era l’explicació de tant de nervi i desesperació, per culpa d’Iberia no veuria sa mare en els últims moments de vida. I malauradament així va ser.

El primer avió va aterrar a Madrid com era d’esperar tard. No varem poder agafar el nostre següent vol i haguérem de passar la nit les tres en un hotel del mateix aeroport. I si no era poc, sense maletes, de les quals Iberia no sabia ni on podien estar. La meua germana i jo ens passàrem la nit consolant la malastruga que va rebre la noticia de la mort de la mare davant nostre. Pretenia passar-se tota la nit parlant perquè no volia dormir en habitació individual. I xarrant, parlotejant ella, passaren moltes hores fins que de tant parlar es va esgotar i va decidir fer l’esforç de passar la nit sola.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...

NÀPOLS: L’aventura desventurada - I PART

El bon viatger no ha de fer cas dels estereotips que venen marcats per guies de viatge o idees preconcebudes...el bon viatger ha de veure les coses sense prejudicis...
Però de vegades passa, i allò que tantes vegades t’han dit i altres tantes t’han advertit, es converteixen en realitat.

La mala sort existeix? I la bona? Ara ho dubte. No sé què pensar.
Sempre he proclamat a qui volia escoltar, que la sort se l’havia de buscar cadascú, que s’havia de fer front amb optimisme cada situació per molt malaurada que fóra i pensar que els mals moments s’acaben i no tornen. I això de la malastrugança...això de “ser gafe”... eren contes inventats.

Innocent de mi! Des del meu món d’optimisme i  fins el moment carregat de bona sort,  pensava, igual que molts dels que esteu llegint este escrit, que els malastrucs no existien, que eren fruit de la invenció d’algun imaginatiu escriptor de novel•les o de guions de cine. Eixe era l’inici del mite, pensava. Els malastrucs han donat peu a acudits i diverses històries, que jo pensava era tot literatura, tot invenció, tot ficció. Això creia jo. Pobres personatges els malastrucs! Em deia quan els veia com en la ficció se’ls representava sarcàsticament, quina maldat per part dels creadors! Si. Era el que pensava fa temps. Ah! dolça innocència, en cap moment se me va ocórrer que podien existir en la realitat.  Ara ja no opine igual, vaig canviar de parer, tot just des que vaig conéixer un malastruc de debò, de carn i os i no de ficció.

L'aventura desventurada  començà abans de pujar a l'avió

Si, aquell personatge que aparegué de sobte en la meua vida, era un portador de mala sort, un ser al qual solament li arribaven adversitats. I malauradament, en este cas, no només li queien del cel, sinó que n’eren tants els contratemps, que els  repartia pels voltants. No, no és una exageració, i amb açò conteste a qui en este moment ho està pensant, qui creu que m’ho invente i el que pretenc és crear més invenció al respecte. No, ho assegure, no és cap exageració malgrat semblar-ho. Parle amb coneixement de causa, perquè malauradament vaig eixir perjudicada quan el destí em posà en un moment determinat al costat d’un ser malastruc.

I entre núvols la malastruga començà a
exercir el seu influix.



Fa anys ja que m’aparegué el portador i repartidor de la mala sort que a més de tenir males experiències personals i extraordinàries també les escampava. Fa anys i encara no l’he oblidat.Contràriament als meus desitjos unes vacances previstes i imaginades com perfectes es tornaren negres.

La meua aventura (quasi) desventurada, com el títol d’un llibre d’ Empar de Lanuza que vaig llegir fa molts anys, començà en iniciar un viatge a Nàpols sense res preparat ni dirigit. Anava amb la meua acompanyant, una germana tan viatgera com jo. Només teníem la reserva en un hotel i unes guies de viatge i plànols de la ciutat estudiats a la perfecció. Tot començà ja en l’avió que ens portava al descans, a la desconnexió estival. En el mateix moment de pujar a l'avió, el malastruc em buscà, em trobà i amb mi s’hi va quedar durant un grapat d’hores.

El nostre destí era Nàpols, un viatge on
només teniem molts plans pensats però només
estava previst l'hotel.

 

Voliem visitar l'illa de Capri

Vore i pujar el Vesubi era un dels atractius que

ens va moure a decidir-se este estiu per

Nàpols.



Si, va ser ja al primer avió València- Madrid quan inicià la mala sort a fer notar els seus efectes perquè el malastruc també viatjava al mateix vol. I el primer efecte va ser un retard. El trajecte previst d’avió va tardar al voltant d’una hora en eixir. Primer contratemps. Casualitat? En eixe moment vaig culpar a Iberia, amb la mala fama de ser sempre tan informal. Tampoc calia exagerar la situació. No va ser molt de temps si es té en compte que hi ha moltes vegades que són més hores les que els viatgers esperem desesperats als aeroports. Encara estàvem començant i la visió optimista predominava.

Així i tot, malgrat l’innat optimisme que generalment  m’acompanya, per a nosaltres, en eixa especial ocasió, era massa temps el que esperàvem perquè teníem el temps just per a la connexió amb el següent vol que eixia de Madrid cap a Nàpols. I cal matisar que el fastigueig de l’hora de retard no solament el teníem nosaltres dues, altra passatgera més, també pensava igual. Érem just les tres d’entre tot el passatge les úniques que anàvem a perdre la connexió amb altre avió. 

A partir d’este moment la malastrugança ja tenia cara i nom.

Estàvem patint el primer contratemps amb el retard del vol. Encara no sabíem la resta dels seus mals efectes, encara no. Però no  tardaríem.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà....