NÀPOLS: L’aventura desventurada - II PART

Per a llegir NÀPOLS:  l'aventura desventurada I 

La  malastruga era de Capri. Estava casada amb un espanyol i vivia en una de les nostres platges on regentava una pizzeria.

Moments abans de pujar al primer avió, de sobte vaig notar que algú m’agafava del muscle. Era Ella, una dona nerviosa que em deia frases precipitades que en un principi no arribava a entendre. Parlava bé l’espanyol però l’estat en que s’hi trobava la feia xarrar sense control. Anàvem  a perdre el vol! Vaig entendre al final després de fer-li ho repetir. Que m’estava dient? Jo ja ho sabia, ja ho imaginava, no calia que aquell manoll de nervis m’ho recordara. En parar-me a pensar un poc en l’estranya situació que aquella italiana estava protagonitzant em vaig quedar dubtosa pensant com sabia que nosaltres anàvem a la mateixa destinació que ella. Em vaig quedar amb la mosca en l‘orella.

Després m’assabentaria que havia estat preguntant en informació qui érem, d’entre tots el passatge, els que segurament perdríem el vol cap a Nàpols. I allí li contestaren que només érem tres les que anàvem cap a la ciutat italiana. No m’agradà que em fera eixe control. Va endevinar qui érem al moment perquè en informació li digueren que es tractava de dos germanes. Ella inspeccionà tot el passatge que esperàvem el moment de pujar i fàcilment ens identificà, no sigué difícil trobar-nos perquè físicament la meua germana i jo ens assemblem.

Es va entossudir que volia que viatjarem totes tres juntes, estava fora de si i es posà a demanar el canvi de  seient. I nerviosa i entossudida com estava, parlava  a crits exigint i reclamant com un dret seure al nostre costat. Amablement el meu esporàdic company de viatge, el que de debò m’havia tocat, va cedir a les demandes d’aquell ser que es mostrava tan desesperat. Ho exigia així perquè arribat el moment una vegada en Madrid les tres juntes ja veuríem què passava si al capdavall perdíem l’avió. Així va ser com sense esperar-ho i sense poder fer res, de sobte tenia una nova companya de viatge diferent al jove que tocava. Els nervis la feien parlar a crits i de manera no molt educada. El pitjor era que parlava fort per a tots i en nom de les tres. I nosaltres només  feia cinc minuts que la coneixíem.

Una vegada enlairats es va tranquil•litzar, al menys aparentment, va baixar el to de veu i la resta del passatge ja no va saber més d’ella fins el final del trajecte.

La resta dels passatgers no però jo si. La companya inesperada de seient comença a parlar-me. Em vaig comportar de manera  educada i vaig escoltar, però cert que en eixa ocasió no m’abellia res ni miqueta saber que contava, perquè xarrava i xarrava sense parar i sense donar peu a la conversa.

I més poc m’abellia escoltar el que m’estava relatant.

Començà a explicar un seguit d’incidències viatgeres que li havien passat en altres circumstàncies amb els avions, amb el personal de vol, amb les maletes, amb la seua vida... Res bo. Tot malaventures. I a mi que em contava?



La malastruga era de Capri, lloc que teníem
previst visitar.



Feia anys que viatjava arreu del món i mai m’havia passat res del que ella estava contant, sortosament. Mai, ni pèrdua de maletes, ni pèrdua de connexions de vol, ni retards exagerats i inoportuns. Res de res. Desprès de més de vint anys viatjant, esta era la primera vegada que anava a perdre una connexió de vol.

I de sobte em digué “es que soy gafe”. M’hi vaig quedar bocabadada, no sabia si riure o plorar. Ella em mirà la cara d’espant i ho repetí per deixar-ho clar. Es verdad, soy gafe, me pasa de todo y nunca nada bueno.

Però jo no eixia de l’espant, no pel que em deia, que no acabava de creure’m,  sinó per la impassibilitat com ho deia, amb sang freda i fins i tot contenta, vanagloriant-se, com si això de ser malastruc fos una virtut. La meua ment no encaixava bé el que deia, m’estava prenent el pèl? Tal volta era una manera de justificar tot allò que en la vida no li anava bé.

Incomprensible!. Era com una carta de presentació: Sóc malastruga i tu?

Capri és una illa de turisme exclusiu, hi ha un
carrer ple de botigues amb les millors i més
cares  marques.

Jo, incrèdula en este aspecte fins el moment, vaig començar a replantejar-m’ho. Ni vaig intentar al•legar en contra. Ella ho tenia clar i no seria jo qui la fera canviar d’opinió.No sé el per què del meu canvi de parer, no ho sé però conforme més en parlava aquella dona nerviosa i desesperada més em fiançava en què allò de la malastrugança no era solament ficció.El que m’estava contant no m’agradava gens ni miqueta. Em contava totes les desgràcies que li passaven sovint desgràcies que mai arribaven soles i mai li passaven a ella solament.

La meua ment començà a reaccionar malament, a imaginar situacions nefastes que aquell ser encara li quedaven per passar i que jo com estava asseguda al seu costat també sofriria. Que m’estava passant? De sobte vaig sentir por per si l’avió s’esgavellava perquè aquell ser que  seia al meu costat ho aventurava. “solo me queda sufrir un accidente aéreo” deia sense pensar que aquelles paraules m’estaven influenciant. Calla calla, li repetia jo sense parar.

Sóc optimista per naturalesa i eixos mals pensaments els havia d’allunyar. Vaig començar a fer mentalment  un balanç de la meua bona sort  de sempre i per moments em tranquil•litzà però això no lleva que a partir d’eixe encontre, creuria en l’existència de sers als que tot els eix mal.

Allunyant-se del centre de l'illa es poden trobar
paratges amb vistes precioses.

La napolitana, oriünda de l’illa de Capri, necessitava arribar el més aviat possible a casa perquè sa  mare es moria i si no agafava la connexió de vol en Madrid, no arribaria a hora Esta era l’explicació de tant de nervi i desesperació, per culpa d’Iberia no veuria sa mare en els últims moments de vida. I malauradament així va ser.

El primer avió va aterrar a Madrid com era d’esperar tard. No varem poder agafar el nostre següent vol i haguérem de passar la nit les tres en un hotel del mateix aeroport. I si no era poc, sense maletes, de les quals Iberia no sabia ni on podien estar. La meua germana i jo ens passàrem la nit consolant la malastruga que va rebre la noticia de la mort de la mare davant nostre. Pretenia passar-se tota la nit parlant perquè no volia dormir en habitació individual. I xarrant, parlotejant ella, passaren moltes hores fins que de tant parlar es va esgotar i va decidir fer l’esforç de passar la nit sola.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...