ALMERIA: TABERNAS I EL DESERT

M’agraden els deserts, els trobe magnètics, els d’arena el que més, però els àrids també són paisatges suggestius per la seua atraient desolació.

Hui anem a visitar el poble de Tabernas a uns 35 quilometres d’Almeria i especialment volem visitar el seu desert. I parlem d’un desert de debò. El desert té 280 quilometres quadrats i està declarat Parc Natural des de 1989.

El desert de Tabernas és l’únic desert europeu. I és que Almeria és la província més seca d’Europa. Si parlem tècnicament és veritablement un desert pel seu ecosistema excepcional amb un microclima general per les muntanyes que ho envolten.

Les condicions climatològiques especials han configurat el terreny característic que li dona valor geològic i paisatgístic, també botànic i faunístic. El paratge està declarat zona d’especial protecció per a les aus, per la riquesa avifauna. I és que poca pluja i una zona envoltada d’unes imponents muntanyes comporta l’aridesa i el qualificatiu de calor infernal que es deu suportar en època estival. Hi ha temperatures extremes que van de 40 graus diürns a -5 nocturns. Encara que inusualment, durant esta setmana passada han hagut inundacions en la provincia i també en esta zona.

La població de Tabernas no té res d’especial, i tal volta si que ho tinga però amb les ganes de trepitjar el desert no donem importància al que veiem i ens sembla una població secundaria.

I si parem a Tabernas és perquè anem amb una guia local que ens dirigeix les passes. El primer que fem és entrar al centre d’interpretació que explica tot al voltant del desert,  sobre l’ecosistema, els animals, la fauna, la flora de la zona...i ho mirem...però amb presses...hi ha molt que llegir i estem ansiosos perquè el que volem és veure els paisatges que ens envolten.

De lluny veiem les ruïnes del castell de Tabernas construït als segle XI durat lèpoca de dominació àrab.

Anem a la plaça principal del poble per visitar l’església de la Encarnación. Del segle XVII i d’estil mudèjar tardà.

Donem una volta pels voltants de la plaça, i en una paret trobem a Clint Eastwood... perquè segur que passaria pel poble alguna vegada. Tabernas, el desert i Almeria era i és, escenari de pel.licules.

I ara si, agafem l'autobús per anar al punt de partida d’una caminada. No entenc de geologia però si sé observar les formes que l’erosió han configurat. Sé observar i imaginar, és el que m'agrada. Mirant a traves del cristall de l’autobús no perd detall del paisatge, sembla que estem en Arizona. Nomes hi ha un poc de verd, alguns pins i eucaliptus donen un toc de color verdós entre els matisos del color terra, grocs, ocres i marrons. Em pregunte com aguanten estos pins amb tanta sequera.

Passem de llarg els poblats de l’oest que tantes vegades van atraure a directors de cinema. I és que van veure en el desert espanyol una manera d’estalviar diners. Hui en dia munten espectacles turístics recreant l'antic oest americà. També veiem de lluny el que queda de decorats de pel.licules....com fortaleses, poblats, muralles o alguna torre.

Me n’adone que hi ha algunes cases abandonades, caserius que no han pogut suportar la vida del desert que sense cap dubte no ha de ser gens fàcil. Altres caserius aguanten aprofitant la vena turística.  Imagine quantes persones hauran sigut extres en totes les pel·liculers rodades, espanyoles italianes o americanes sovint en necessitarien i segur que per a la gent de la província seria un al·licient participar-hi: ser actor per un dia!.

Sovint m’he preguntat perquè a les pel·lícules europees de l’oest se les anomenen spaguetti western, ara ja ho sé. I a més a més m’he assabentant que també se les anomenaven "xoriç western" o "paella western". M’he posat les mans al cap. Tot es cosa dels americans. Si, aixi és. Eren els qualificatius que empraven despectivament els crítics americans que les consideraven inferiors als westerns americans de collita pròpia. Espaguetti per a les que s’hi feien italianes i xoriç o paella a les espanyoles. Encara que algunes de les pel·lícules  es van salvar del rebuig generalitzat i van ser tractades amb benevolència.

I és que este tipus de pel·lícules es van posar de moda a la dècada de 1960 i 1970 i eren sempre de producció  europea, la majoria ern d'Itàlia i d'España,  a diferència de les del gènere que eren americanes. Durant estos anys s’hi feren centenars de pel·lícules perquè  tenien molta demanda. Amb la “Trilogia del dólar” del director Sergio Leone el subgènere  va aconseguir ser un fenòmen de masses. “Por un puñado de dolares” va ser la primera de la sèrie produïda en Espanya l’any 1964 i el desert de Tabernas l’escenari escollit, concretament el que hui és el parc temàtic Oasys Mini Holliwood, que nosaltres veiem de lluny. La segona pel·lícula “ La muerte tenia un precio” i la tercera” El bueno, el feo y el malo” també foren filmades al mateix lloc. Eren massa violentes però al capdavall la critica americana no va tindre mes remei que acceptar este tipus de  pel·lícules com un subgènere més i deixar d’infravalorar-lo. No cabien comparacions amb les americanes perquè el pressupost era molt inferior i a més a més tenien característiques que les diferenciaven. I amb el preu està la diferència. I així i tot tampoc quedaven tan malament. Es rodava en Espanya en lloc d’anar als escenaris naturals americans. La forma per estalviar era reutilitzar decorats per rodar diferents pel·lícules.

I un ingredient molt important i innovador que van incorporar  i que va ser un encert va ser la banda sonora original, composada per Ennio Morricone barrejant instruments inusuals amb elements diferents com dispars o xiulets. La música donava èmfasi a moments clau de la pel·lícula.

Després de l’èxit de Sergio Leone els escenaris espanyols es feren famosos  i  també vingueren americans a rodar les seues pel·lícules western i també altres que no pertanyien al gènere.

A poc a poc el western europeu va anar perdent adeptes A partir de 1970 tanta violència va començar a cansar i el subgènere va adoptar un altre estil, menys violència i més humor amb “Le llamaban Trinidad”, però al final acabà cansant i acabà desapareixent.

Encara s’hi filmen pel·lícules, sèries  i espots publicitaris perquè el paisatge continua sent fotogènic. I no només arriben cineastes d’àmbit espanyol també s’ha filmat material, especialment sèries americanes. Esta constant demanda fa que les instal·lacions es  mantinguin intactes.

Arribem a un punt en concret i l'autobús para. Baixem per iniciar la caminada. Ho fem pel llit del riu Aguas. I el priemer que em ve al cap és el joc semàntic i pense sobre la contradicció, perquè és un riu que va sec la majoria de l’any. Anem a buscar l’oasi que va servir d’escenari per a la pel·lícula “Laurence d’Arabia”.

I caminant caminant per un camí fàcil, salvant xicotets tolls d’aigua i grapats de pedres arrossegades degut a unes recents pluges i entre un fabulós paisatge, arribem a l’oasi que va servir d’escenari  de la pel·lícula Laurence d’Aràbia.

És un paisatge inusual que m’ha sorprès.  És un paisatge desolat, àrid i per formes capricioses que les muntanyes han dissenyat entenc que l’agafaren d’escenari de pel·lícules de l’oest o en este cas simulant un desert àrab.

Veig microcràters provocats per les gotes de pluja, rambles enfonsades, xemeneies de fades, solcs o regueres, capes de terrenys plegades, muntanyes que semblen de paper, com les que fèiem de xicotets per muntar el betlem...

És un lloc fabulós per pensar en la gran varietat paisatgística que tenim a Espanya i que de vegades s’infravalora. El sol està amagant-se, cal reprendre el camí de tornada.

Faig la caminada en solitari pensant en la bellesa de la mare Naturalesa i també pensant amb tots els famosos del cine americà europeu que arribaren a Almeria i gaudiren d’estos escenaris naturals incomparables, actors, actrius o directors tan coneguts com Charles Bronson, Claudia Cardinale, Brigitte Bardot, Clint Eastwood, Steve McQueen, Yul Brunner, Faye Dunaway, Sean Connery, Bud Spencer, Terence Hill, Gregory Peck, Harrison Ford, Henry Fonda, Steven Spielberg, Orson Welles, Mankiewicz, Burt Lancaster,  Richard Burton, Charlon Heston, Jack Nicholson Gene Hackman, Anthony Quinn, Fane Dunaway  Arnold Achwarzenegger, Michael Caine, Rachel Wiech, Ursula Andress i molts més. Fins i tot John Lennon... Però  especialment pense amb Peter O'Toole que va trepitjar este mateix lloc on m’hi trobe... i enmig del silenci puc imaginar tots els enrenous del rodatge. Fa ganes de veure de nou la pel.licula.

I de fet, ho faig quan torne a casa i cert que he reconegut les escenes en la pel.liculaon apareix l'oasi i les palmeres. 

QUADERN DE VIATGE, ALMERIA, desembre 2019

EGIPTE: Els nubis d’ASSUAN

Al Sud d’Egipte, i ja quasi frontera amb El Sudàn, trobem els nubis, d’ascendència reial, de raça negra i posat elegant. 

Núbia és la regió situada al sud d’Egipte i al nord del Sudàn. La població viu al llarg de la vall del Nil aprofitant la fertilitat que proporcionen les aigües, just entre la primera i la sexta cascada. Antigament va ser un regne independent. Tenen llengua pròpia, tanmateix predomina la utilització de l’àrab o idiomes criolls i han acabat per parlar dialectes tan diferents uns d’altres que entre els mateixos nubis no s’entenen. Però si que tenen comuna la cultura i les formes d’organització socials i econòmica.

Poblat nubi.

Els nubis, que es consideren a si mateixos com descendents de l’antic regne de Kush  i de la dinastia kushita d’Egipte, originàriament estaven organitzats en set clans que habitaven la regió de Núbia, una àrea entre Aswan en el sud d’Egipte i Dongola en el Nort de Sudán. Durant segles, este territori va ser camí de les caravanes que comerciaven entre Egipte i els regnes africans del Sud. Entre els segles XVI  i XIX Nubia estigué ocupada per l’imperi otomà i conseqüentment molts emigraren a zones més allunyades.

Poblat nubi.

És el meu segon viatge a Egipte i malgrat visitar pobles, ciutats i mercats en la primera estada, vaig quedar tan enlluernada per l'esplendor del passat faraònic que vaig tornar a casa pensant que m'havia faltat barrejar-me entre la gent dels pobles. Així que, com si fos una asignatura pendent, en esta segona ocasió no vull perdre l'oportunitat de visitar un poble nubi.

A la dècada de 1960 del segle XX, molts pobles nubis quedaren inundats en construir la pressa de Aswan  i al voltant de 100000 pobladors foren obligats a reinstal•lar-se en altre lloc i alguns ho feren en el que s’anomenà la Nova Nubia a uns 40quilòmetres al nord d’Aswan, però altres emigraren més lluny, a altres països on el riu ja no hi era. 

Poblat nubi.

Són musulmans però barregen les seues creences ancestrals, i així pensen que el Nil té vida pròpia amb àngels i líders religiosos per la qual cosa, es requereix al Nil en assumptes d’amor, salut o fertilitat.

Al poblat nubi.

I no hem d’oblidar l’ascendència reial. Els antics faraons eren nubis, foren una important civilització paral•lela a la romana però després de segles de lluita perderen la independència contra els mamelucs que dividiren el poble nubi  i al final els desplaçaren del lloc on vivien i foren separats.

Actualment hi ha integració on viuen però s’hi veu la necessitat d'expressar la identitat. I no poden evitar preguntar-se  com es feren tants esforços per salvar els monuments i no ho feren per salvar la identitat com a poble. I és que només els buscaren la solució del canvi de residencia sense entendre que necessitaven el riu per a viure i tampoc tingueren en compte que  separant tot el grup de nubis se'ls abocava a la mort com a unitat.

Al poblat nubi.

Amb respecte entrem a una casa del poblat, ens endinsem a la cuina, creuem el pati, ens barregem entre les dones de la casa. L’economia es basa en l’agricultura: blat, civada, pèsols, meló o mango... Els dàtils formen part important en l’alimentació. 

Al poblat nubi.

Una jove m’ofereix pintar-me de genna i jo complacient accepte. M’agrada este tatuatge que en unes setmanes desapareix, el tindré de record en tornar a casa.

Els homes treballen la terra i les dones fan les tasques de casa, algunes també treballen fora, cosint o fent de mestres.

Al poblat nubi.

També tenen el turisme com font d’ingressos.   Al poblat   ens   espera un   jove que s’encarrega d’organitzar   passejos pel desert. Nosaltres en fem un. Sempre és un goig tenir a prop el desert i encara que resulta artificial    veure’ns als occidentals     damunt del dromedari, el nostre vehicle provisional per unes hores, no deixa de ser una  experiència. Si, és una experiència malgrat haver passat per ella altres vegades i en altres països, perquè cada desert és diferent i cada dromedari també. 

Al desert d'Assuan.

Al desert d'Assuan.

El meu jove guia que controla l’animal és molt rialler i fa molt agradable el passeig. Tots ho són, entre ells hi ha complicitat, estan acostumats al tracte amb estrangers.

Al desert d'Assuan.

Els joves guies ens porten per les dunes, per un paisatge inhospit...que "no té res", solament arena i rena.. i eixa és l’ànima del desert, la immensitat que t’envolta i que ompli sense més.

I de sobte, en un moment donat, la caravana de dromedaris para, hem de baixar, ens tenen preparat un descans a base de música i balls. Tot tremendament turístic però alhora divertit i gratificant.  Com m’agrada el desert i la seua gent!

Al desert d'Assuan

Des del desert arribem al mausoleu del Agha Kan i la seua dona la Begum, tot rodejat de dunes groguenques i banyat per les aigües del Nil. És la segona vegada que visite el mausoleu, esta vegada he arribat amb dromedari, la primera amb falua... quantes coses que ofereix el país...

El Nil

També fem passeig pel riu i veig l’hotel old cararact escenari de pel•lícules d’Agatha Christie.

El Nil

hotel Old Cataract

Visitem la pressa d'Assuan, a un costat el llac Nasser i a l’altre el riu, va ser una mampresa important per salvar monuments, edificis mil•lenaris que si no els hagueren canviat de lloc quedarien inundant s davall les aigües.

Pressa d'Assuan

I també donem una volta diurna per la ciutat d’Assuan. De nit ja hem visitada assaborint l’ambient nocturn, amb tant o més bullici que de dia, i jo em pregunte, la gent no dorm?

Totes les vistes les hem fet sota un estricte control policial. Tenen por a possibles atemptats. No volen que els turistes deixem d’anar i posen les mesures policials controlant. El turisme, com el Nil, dóna a Egipte vida.

Assuan

QUADERN DE VIATGE, estiu EGIPTE 2000

TUNISIA: OASIS DE MUNTANYA, MIDES, TAMERZA, CHEBIKA i NEFTA

Són paratges muntanyencs allunyats, situats enmig del desert,  semblen oblidats, perduts allà on estan amagats.

Estem a l’Atlas tunesí, al nord de Tozeur, a prop de la frontera algeriana, són muntanyes àrides i abruptes on solament un vehicle tot terreny pot anar-hi, només conductors experts mostren destresa per estos caminals que ells coneixen tan bé. I és que una visita per Tunísia ha d’incloure visitar els oasis de muntanya, visitar els seus poblats i els palmerals, per així poder adonar-nos-en de la diversitat paisatgística que ajunta el país.

De camí la vista es perd, el desert és immens, el paisatge àrid predomina, anem a buscar els oasis que donen vida front tanta sequera.

Quan hi ha una imatge de desert, sobren les paraules...

Parem a MIDES “gargantas del wadi el Oudei” just en la frontera amb Algèria. Va ser assentament romà. Actualment la gent que viu en estos poblats sobreviu com pot, alguns aprofiten el turisme que hi arriba per vendre artesania que ells mateix fan.

Mides.

Després anem a TAMERZA, antic poblat berber on visitem la gran cascada. La cascada és una atracció per al turisme, els berbers ho saben i volen vendre exposant el que fan. En este lloc hi ha moltes paradetes de venedors, hi ha molt per triar: roses del desert, mocadors, teixits, dàtils...rèptils embotellats...turbants tuaregs i fins i tot fan tatuatges utilitzant genna. Tot sempre regatejant. 

Tamerza

Tamerza té passat històric que es remunta als romans i va ser també bisbat cristià durant l’època bizantina. El paisatge és en tot moment espectacular. Canvia de color segons l’hora del dia, les tonalitats blanques, roges o violeta es succeeixen conforme passen les hores.

Tamerza: aigua que és vida enmig de la natura àrida i seca

A 14 quilòmetres de Tamerza està CHEBIKA, on  visitem el poble, anem a l’oasi i el Palmeral. En temps dels romans va ser un lloc defensiu. Destaca pet la bellesa del paisatge, a la falda de la muntanya s’amaguen les cases construïdes amb pedra i adob. 

Chebika

Després anem a NEFTA, que compta, com tota la zona, amb vestigis romans i és coneguda per les fonts termals i l’oasi. Nefta és lloc espiritual de peregrinació, el segon del país degut a les mesquites. Hi ha més de vint. 

Nefta.

A més a més està La corbeille, conegut com el cistell de palmeres, el majestuós oasi que compta amb més de 4000 mil palmeres envoltat de parets rocoses, d’on broten fonts naturals d’aigua que s’arreplega i es canalitza.

Le Corbeille.

Estem en terra de dàtils però també de roses, les del desert, que són blocs d’arena cristal•litzada degut als canvis bruscos de temperatura de la nit al dia. Com m'agraden estes roses, més si cal que les altres.

Rosa del desert, que no és més que  arena capriciosament formant escultura.

I no deixem de visitar TOZEUR, la capital de la regió, una ciutat tranquil•la on s’hi respira i contagia calma. No ens podem perdre el suc i la medina amb carrers estrets i foscos, barris estancats al segle XIV.  A Tozeur se la coneix pels seu magnífic Palmeral, és l’oasi de Tunísia per excel•lència, les seues palmeres que ocupen molta extensió de terreny i per la varietat de dàtil que proporcionen. Les cases, són com en la resta de llocs que hem visitat, d’adob i estan decorades amb dissenys geomètrics. 

Tozeur.

QUADERN DE VIATGE, PRIMAVERA, Ruta per TUNISIA 1998

Per saber més de Tunisia clica a l'etiqueta corresponent.