FOTOS i MÚSICA: BERMEO ( Bilbao)

Bermeo és un poble pesquer i acollidor que manté l'autenticitat del poble tradicional...un bon lloc per descansar i gaudir de l'hospitalitat del poble basc.

MÚSICA:

GORA TA GORA BETI, OSKORRI

FOTOS i MÚSICA: BILBAO

Observe com es mantenen les tradicions i m'agrada, però alhora veig com canvien els llocs, com evolucionen favorablement ! Van adaptant-se a les necessitats i a la modernitat, contínuament han d’estar preparats per a l’allau de gent que els hi arriba, siga per treballar, per establir-se o simplement per visitar-los...

Per saber més de Bilbao, en este bloc pots llegir en:
Un passeig inacabat
I seguim passejant

Música:
Miguel Bosé-Kepa Junkera
"Iruten Ari Nuzu"

FOTOS i MÚSICA: El GUGGENHEIM de BILBAO

L'edifici del museu Guggenheim és una estructura on, per dissenyar el que és i serà simbol de la ciutat durant molts anys, s'ha ajuntat  imaginació, genialitat, originalitat i mestria arquitectònica.

El text que complementa este vídeo sobre el museu Guggenheim està en:

http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/2012/01/bilbao-el-guggenheim.html

Música: 

Músicas minúsculas

BILBAO: I seguim passejant…

Com canvien els llocs, com evolucionen! Van adaptant-se a les necessitats, a la modernitat, contínuament han d’estar preparats per a l’allau de gent que els hi arriba, siga per treballar, per establir-se o simplement per visitar.

Vidriera de l'estació Abando.

Bilbao té més que un centre històric, a l’altra part del riu Nervión està la universitat privada de Deusto i un grapat d’edificis importants en la vida de la ciutat.

La Universitat de Deusto té renom en els àmbits educatius.

És agradable passejar vorejant el riu però també és bonic anar per la zona alta. Per això pugem en funicular cap al Monte Artanda. S’hi pot anar també en cotxe i caminant. És una zona amb molta vida, hi ha molta urbanització i zones verdes, també llocs per practicar esport. Nosaltres passegem per un jardí que té unes vistes panoràmiques de la ciutat. Malauradament el dia està gris i les vistes no són molt bones.

Pugem en funicular i trobem un gran parc amb unes vistes de la ciutat i un barri  extens i modern.

Crida l’atenció una gran escultura, obra de Juanjo Novella, “ La huella de los Gudaris” en memòria dels soldats bascos que lluitaren contra Franco durant la guerra civil espanyola.

També hi ha una gran escultura, moderna i simbòlica, és la petjada de la memòria.

Ens agrada això del contrast de la zona alta i la baixa de Bilbao i altre dia el dediquem a pujar en ascensor fins l’església de la Begonya, que és la patrona de la ciutat i molt venerada. Per tornar agafem un bus i per buscar-lo descobrim una part nova a la zona alta de Bilbao que encara desconeixíem. 

Pugem a la Begonya, no podem deixar de veure l'esglèsia dedicada a la Patrona.

De nou a la part baixa anem passejant i parem al parc de Doña Casilda Iturriza conegut com el dels “patos”. Este parc és un dels molts que hi ha arreu de la ciutat i és peculiar perquè segueix l’orografia natural. 

El parc envolta el museu de Belles Arts. La gent de Bilbao aprofita els dies de bonança en l’oratge i gaudeix de les zones verdes. Fa uns anys es va fer una ampliació del museu i es va voler seguir l’estil d’arquitectura moderna però per no trencar amb l’existent hi ha trams que les parets de cristall actuals cobreixen les parets de caravista antigues. Dimecres és entrada lliure, nosaltres visitem una exposició de Daniel Tamayo, pintor bilbaí que sembla art iberoamericà, amant del dibuix geomètric, figuratiu i amb colors intensos.

Quina tranquil.litat s'hi respira en este parc...!

En eixir del museu entropessem amb un curiós parc format per fanals diversos, són tots els que llevaren de la ciutat quan els canviaren per nous, per renovar l’enllumenat dels barris.

Parem davant d'este conjunt de fanals. Què són, per què n'hi han tants? Ara ja ho sabem...són els que hi havia abans i ara estan retirats. Curiosa manera de reciclar.

La plaça Moyua és centre neuràlgic, ressalta un edifici d’arquitectura forastera, té l’estil del dels Països Baixos i és que va ser construït després d’haver viscut els fill de la família uns anys en aquella zona europea.

Este edifici té un estil arquitectònic diferent, va ser un capritx imitar  l'arquitectura dels Països Baixos.

Pel camí veiem constantment contrast arquitectònic, algun amb més encert que altre. La majoria són al meu gust aberracions perquè s’ajunta amb poc gust edificis moderns mediocres, sense encant, amb altres de valor històric. Però és la meua simple opinió. Només hi ha un edifici que m’agrada i que em recorda la ciutat de Rotterdam, on edificis ultra moderns conviuen amb antics, és un edifici que trobem de camí a l’Alhondiga.

M'agrada este edifici, és dels pocs que no trobe en dissonància amb la resta de l'arquitectura.

L’edifici de l’Alhondiga és sorprenent, dins d’una façana antiga i restaurada s’hi troba el major centre social i cultural de Bilbao, compendi de modernitat i avantguarda. M’agrada. Només entrar hi ha un gran vestíbul amb una pantalla gegant que projecta una gran bola de foc que és el sol. L’edifici es suporta amb columnes que representen diverses cultures i mentalitats. La modernitat arriba fins i tot als seients que són punts lluminosos on podem seure i descansar. El primer pis és una invitació a llegir per a majors i menuts, amb una part amb jocs i altra amb butaques que miren al vestíbul central. 

Mirant l'exterior no s'endevina el que la Ahondiga amaga...

.

Un lloc fabulós on passar el temps, on es respira tranquil•litat per poder llegir un llibre o revista de les que hi ha a les prestatgeries. I per a qui necessita més silenci hi ha una sala tancada i reservada només per a estudi i la concentració. Un lloc de jocs per al xiquets, un lloc on es projecta cine, on es fan espectacles... Fins i tot la cafeteria és acollidora, amb sofàs i butaques modernes.

...i per dins...m'agrada. Si jo fóra de Bilbao passaria molt de temps en este lloc.

Bilbao és agradable, i molt el visitem a peu. Nosaltres som bones en l’art de caminar i ens sembla que tot està a prop de l’hotel, que està construït buscant la riba del riu. Explique este últim punt. Tot Bilbao està construït en pendent, per exemple, l’entrada a l’hotel està a la tercera planta i només eixir a la porta hi ha unes escales que connecten amb el carrer de baix que és el que dóna al riu i per on s’entra al restaurant. Un poc embolicat no?

Si, tot està a prop, l’hotel està en un punt privilegiat. El pont de Calatrava el tenim just al costat. Dels ponts que hi ha en Bilbao és el que destaca per modernitat, és el que més m’agrada, sovint l’utilitzem per passar a l’altre costat del riu.

El pont de Calatrava, té l'estic identificable de l'autor. 

Em crida l’atenció l’arquitectura de les entrades al metro que són disseny de Norman Foster per la qual cosa es coneixen com fosteritos i pense amb un somriure, ah! com som els espanyols...sempre traient nom a tot...!

Una entrada de metro dissenyada per Norman Foster.

I altra cosa em sorprèn. Bilbao és una ciutat neta. Però me n’adone d’un detall. Les maquines de netejar dels carrers estan tothora funcionant, així dedueisc que és una ciutat neta però perquè sempre l’estan netejant.

En primer pla una escultura de Chillida vora al riu Nervión i al fons l'ajuntament de Bilbao.

Esglèsia de sant Vicent.

M'agrada Bilbao....paasejar pels seus carrers i seure a les terrasses...
El café Iruña ha estat el nostre refugi cada vesprada, lloc per descansar, per observar la gent i per fer el  "txiquiteo" local.

Però de Bilbao, sense cap dubte, el Guggenheim és l’edifici que més bocabada  i és qui domina la ciutat. De fet jo he tornat a esta ciutat només per comprovar si és tan magnífic com ens volen fer creure. I si que ho és, només ell es mereix capítol a banda.

QUADERN DE VIATGE: BILBAO 2011


*Les fotos amb música de Bilbao i les del museu Guggenheim les pots trobar des d'aci, clicant sobre el nom.

BILBAO: Un passeig inacabat per la ciutat

Cada racó d’Espanya, d’Europa o del món, té aspectes que el fan lloc únic. Quan s’hi torna mai és igual i no caben comparacions. 

L’estació d’Abando, a uns metres de l’hotel i en ple centre comercial i social de Bilbao, és el punt neuràlgic de la ciutat on conflueixen trens, metros, busos i tramvia.. està molt a prop dels llocs de compres i els llocs per anar de txiquiteo.

L'estació d'Abando és un gran edifici on destaca una gran vidriera.

El txiquiteo és anar de taberna en taberna fent-se pinxos amb vinets o cervesa, sempre abans de dinar o sopar. És tot un ritual, tota una tradició seguida per joves i majors i també pels forasters que hi arribem imitant els costums seguint la clàusula viatgera “Allá donde fueres, haz lo que vieres”.

Cada vesprada i algun migdia el café Iruña ha estat el nostre refugi per descansar, alguna vegada fent-se el pintxo dins del recinte, com els habitants locals, però la majoria de les vegades a la terrassa de fora observant la gent que passa, escoltant clandestinament converses i indiscretament analitzant-les per adonar-nos-en de la seua manera de viure i entendre un poc la mentalitat d’este raconet d’Espanya que és tan marcadament particular.  

El cafe Iruña, una institució. Vista des de lluny i detall de la porta.

Des de l’estació només creuar el pont està el teatre Arriaga i enfront el jardí de el Arenal, que anys enrere era una zona tota d’arena. És passeig obligat si es va cap al casc antic, nosaltres el veiem molts dies, en diversos moments, uns moments plovent, altres amb sol.

El teatre Arriaga de prop...i el teatre Arriaga de lluny...

L’església de sant Nicolau en els seus inicis era octogonal i per capritx d’un rector hi destinat que no li agradava la forma, manà construir una façana per tapar l’estructura exterior. Si no se sap, no te n’adones, però posant atenció es veu l’estructura dels inicis. 

Esglèsia de San Nicolau, originariàment d'estructura octogonal.

La plaça nova està envoltada de cases de tres pisos que tenen diferents altures, a la primera planta, la més alta, antigament vivien els pares de famílies acomodades; els fills vivien a la segona planta amb sostre mitjans i els criats vivien a la tercera planta on el sostres són més baixets, és curiós observar esta diferencia d’altures, que mai havia vist en altres places paregudes. 

El primer dia que visitem la plaça plou i quasi ni es pot veure perquè el partit nacionalista PNV està preparant un míting polític. Els altres dies gaudim de sol i poca gent, millor així per observar esta curiosa diferencia en l’altura de les vivendes.

Ens conten sobre les tres altures dels edificis de la plaça, i és cert, cada planta té una altura diferent.

Ens endinsem al casc vell, el medieval, i parem al portal de Zamudia, que era el principal punt d’entrada a Bilbao i això se sap perquè segons es diu, el vigilant cobrava més car que a les altres portes. Este casc antic té de peculiar que les cases tenen molta altura, 4 o 5 pisos, l’explicació és la falta d’espai que obliga a construir cap amunt.

En endinsar-nos pel casc antic, destaca este edifici alt, confluència de molts carrers.

Altra peculiaritat són els carrers construïts no plans ni empinats, fan costeres que en uns metres pugen i baixen. La raó és que antigament es tirava la brossa al carrer i sense servei de neteja municipal era la pluja qui s’encarregava d’arrossegar la brutícia cap als claveguerams.

I quina curioisitat observar com els carrers estan fets amb costeres curtes...

La catedral està en una acollidora plaça. És agradable donar una passejada mirant balconades, mirant façanes, observant les rutines diàries de la gent trafegosa que va amunt i avall sense adonar-se’n dels forasters que per hi passem. Ells van a la d’ells i nosaltres a la nostra, estem fent el que hem vingut a fer, conèixer una ciutat i la seua gent.

En una acollidora plaça està l'entrada a la catedral.

El casc vell el formen el conjunt anomenat “las siete calles”, la majoria comerços que encara conserven l’estructura de la casa d’abans, damunt la porta principal hi ha una finestra que era antigament el magatzem on es guardava la mercaderia de vendre. 

Els carrers del casc vell desemboquen en una arteria principal que dóna al riu. En eixa via està l’església de san Anton que té el que es coneix com balcó de les autoritats perquè este punt era la plaça vella i era el lloc on apareixen els mandataris a saludar o parlar. Al costat hi ha un mercat de menjar fresc, el més gran d’Europa segons es vanaglorien, en l’actualitat hi ha mitja part en restauració. 

Em cole dins del mercat i em cole sense permís a una terrassa trassera per veure millor des d’una espècie de balconada la part més vella de Bilbao, les cases dels primers pescadors. L’ama de la paradeta de verdures més propera em crida l’atenció perquè he passat a un lloc privat, però jo demane disculpes dient que en un minut eisc que només vull mirar. Ella accepta les disculpes i em deixa fer perquè se me nota la cara de curiositat i veu que acabe en un tres i no res. 

Al fons està la part més antiga de Bibao, on vivien els antics pescadors.

Foto13 al fons està la part més antiga de Bilbao, on vivien els antics percadors.

A prop del mercat, pare l’atenció en una moderna pescateria que vol competir oferint el peix a la vista a traves d’uns grans cristalls que fan de porta i ocupen quasi la façana, en una edifici antic. M’agrada. Veig que conviuen en harmonia, passat i temps actual.

Al costat del mercat central, on hi ha nombroses parades de peix fres, trobem un toc modern de venda de peix fresc.

Continuarà...

QUADERN DE VIATGE: BILBAO 2011

BILBAO: EL GUGGENHEIM

I és bo recordar llocs i situacions, rememorar l’engranatge viscut que al capdavall ens va fent com som, ens fa pensar com pensem...i actuar com actuem.

Quina meravella visitar Bilbao. La primera vegada que hi vaig estar no estava l’edifici del Guggenheim, la part de la ciutat on està situat era gris, estava abandonada, era una zona trista. Ara no.

M’alegre d'haver vingut i veure el canvi de primera mà.
M’alegre d'haver vist este edifici que embelleix l’entorn i és símbol de la ciutat.
M’alegre també, per esborrar de la ment un incident que em va ocórrer durant la primera visita a Bilbao que no va ser res, però qui sap què haguera pogut passar.

Simplement va ser una participació involuntària en una manifestació no autoritzada nacionalista durant les festes de la setmana gran bilbaina. Per sort, els nervis alterats, la por que s’hi respirava als carrers, la violència premeditada d’uns encegats inconscients... tot s’ha acabat des de fa no res. Tot ha finalitzat des del dia en què 3 integrants encaputxats de la banda d’ETA, anunciaven públicament l’acabament de la lluita armada. Falta molt per resoldre i molt per tancar però ja és un primer pas.

En aquella ocasió, sense voler i sense saber com, l’amiga Reme i jo ens vam vore, de sobte,  enmig de la manifestació no legalitzada. Veníem de casa d’una amiga a la que havíem anat a visitar. L’excessiu control policial ens va fer sospitar que alguna cosa estranya hi havia en l’ambient, però nosaltres havíem quedat amb la colla d’amics que havíem vingut junts en una furgoneta llogada des de València. Havíem quedat en un lloc en concret i a una hora determinada i ja se sap, que quan no es coneix per on s’hi va...Nosaltres només sabíem un trajecte per anar al punt de trobada i casualment era el mateix que feien els manifestants, alguns dels quals provocaven amb insults els ertzaintzes que perdent el control tiraven gomes que queien a l’atzar. La sort o el destí va fer que cap d’elles, que eixien de manera indiscriminada  ens caiguera damunt i ens ferira.Va ser una sort la nostra, que altres no tingueren.

Vam haver de córrer, ens veiérem obligades a amagar-se en portals i tabernes per evitar entropessar amb la gent que s’apartava de la càrrega policial...Per fi arribàrem al lloc de trobada amb els companys de viatge. Era el teatre Arriaga i es refugiàrem a l'interior. Per fora, l’assetjament encara va continuar. Als amics, companys de furgoneta no els deixaren creuar el pont, fins que la situació es va tranquil•litzar.

Però ara mirant el Guggenheim ja queda tot oblidat. I este incident passa al calaix de situacions extraordinàries no buscades, d’eixes que passen de tant en tant.

La carretera creua l’edifici però l’arquitecte va crear l’efecte com si es tractara d’un peix.

El Guggenheim de l’arquitecte Frank O Gehry, l'estem el veient plovent, amb núvols i amb sol,  de dia, de vesprada i de nit...per un costat i per altre...

Mirant-lo per tots els costats, parcial o totalment, de prop o allunyats, l’edifici impressiona.

L’estructura del museu, per fora i per dins és realment esplendorosa, dominant, ressalta en la distància, brilla fins i tot en dies grisos, que són els que en Bilbao predominen.

Marbre, cristall i titani es barregen fent un impressionant conjunt arquitectònic ple de corbes sinuoses que creen en l’interior sales que en cap moment corresponen a les típiques de qualsevol museu. Les diverses sales, unes grans, altres menudes, unes rectes, altres amb parets redones, alberguen art modern i antic, mesclant diferents maneres de mostrar-lo.

Un entramat de vidre cobreix les escales a l'interior. Hi ha moltes exposicions per visitar...no ens cansem de pujar i baixar.

I el titani extern sembla ser les escates del peix que en conjunt simula ser l’estructura. Tot està pensat, fins i tot es va solucionar el problema que la carretera passava pel mig. Van crear un annex a l’edifici que és una cua a l’altra part de la carretera que sembla emergir de l’aigua.

El titani que ho cobreix li dóna una color especial.

A l’exterior obres d’art l’envolten: de  totes destaquen a l’entrada el gos anomenat Puppy i a la part de darrere l’aranya Mamá, una gegant estructura que es veu des de qualsevol punt.

El Guggenheim no és solament l'edifici, al voltant hi ha escultures dignes de parar l'atenció.

Parlant amb la gent local t’assabentes de coses que no se sabem des de fora. I així sabem que quan es creà el museu va haver polèmica perquè el govern basc va invertir molt i la resta de les províncies no volien que tant de pressupost se l’emportara una ciutat. Aleshores no entenien que el museu atrau visitants per a tot el País Basc en general que sense eixa atracció tal volta no acudirien.

La torre d’Iberdrola competeix amb l’edifici Guggenheim, ha estat criticada per voler fer ombra al museu...I cert que hi està volent ocupar el tron.  Quan es mira el museu de lluny o de prop, no es pot evitar entropessar amb la torre més alta de Bilbao, però el Guggenheim és especial i al meu parer és indiscutible quin és l’edifici

principal, la torre serà més alta però el Guggenheim guanya en disseny i modernitat.

La torre Iberdrola

La torre, per alta, està present quan es mira l'edifici del museu. Sembla, fins i tot formar part de l'estructura del museu, però no és així. Són dos edificis separats, que no tenen res a vore i entre els quals hi ha certa rivalitat.

I ha aconseguit omplir de vida els voltants. La zona de l’Eixample és la part nova que més ha canviat l’aspecte de Bilbao. Abans Deusto era gris per les fàbriques i industries, ara no. Abans estava apartada, relegada a segon categoria, ara amb el museu avantguardista és un focus d’atenció no només per a turistes sinó pels habitants de Bilbao que tenen un lloc d’esplai agradable.

La zona de Deusto, abans era gris, ara està  revitalitzada: s'hi veu el pont i la universitat de Deusto i la zona nova creada davant del museu que és lloc d'esplai habitual.

REFLEXIONS POSTERIORS: BILBAO 1987, BILBAO 2011

* Les fotos amb música que corresponen al museu les pots veure clicant ací.