FOTOS i MÚSICA de RIO DULCE a GUATEMALA

 Allò era tan bonic que semblava que navegavem per dins d'un quadre...

MÚSICA

La mision

Ennio Morricone

RESSENYA LITERÀRIA: LA CHICA QUE NO SUPISTE AMAR de Marta Robles

 

LA CHICA QUE NO SUPISTE AMAR

Marta Robles

Llegint “La chica que no supiste amar” he descobert la Marta Robles escriptora. Coneixia la seua faceta periodística i comunicadora però no la novel·lística. Mai és tard. M’he n’he adonat que Marta Robles fa igual de bé l’ofici de periodista com el d’escriptora, domina les dues facetes perfectament i que en certa mesura les barreja. I és que parlem  d’una novel·la amb molt de contingut, escrita amb ingredients de l’estil periodístic com són les frases curtes, el llenguatge col·loquial, l’agilitat... i està escrit en present, que ho fa més trepidant. M’ha agradat.

En el llibre és interessant tant la forma com està escrit com el contingut, que són uns temes que no deixen impassibles. “La chica que no supiste amar” és una denuncia sòrdida i fosca que ens endinsa en un món desconegut per a la majoria, el de les màfies de tracta de blanques atrapades per mig de xarxes ben organitzades i el dels clubs d’alternar, que hi ha de diferents tipus, segons l’escalafó social. Marta Robles ens revela com es mouen els protagonistes: els despietats proxenetes, les joves innocents atrapades per mig de xarxes ben organitzades tot per culpa de la misèria, les prostitutes ja majors que passada la joventut es dediquen a explotar de la mateixa manera que ho feren amb elles i també, els consumidors del plaer pagat que pensen que amb diners per davant tenen dret a tot. Molt revelador.

I a més a més llegim sobre les dobles vides, la infidelitat o lleialtat, el masclisme, l’addicció al joc, la gelosia... cert, és una completa novel·la que enganxa des de la primera línia. Gràcies Marta per denunciar, per mostrar fets, per remarcar que la societat no ha de girar la cara a la delinqüència i ha de saber empatitzar amb les víctimes a les que la majoria de les vegades se les qualifica de culpables.  

La novel·la ens mostra pinzellades de la guerra d’Africa i allò que s’arriba a fer en circumstàncies extraordinàries. No és excusa, tampoc el fet de ser jove, però de vegades el passat apareix mostrant facetes de vida que tal volta seria millor oblidar-les. Li passa al protagonista, l’investigador del cas de l’assassinat d’una jove prostituta nigeriana  i a  l’amic, el client que el busca per a que l’ajude a eixir-se’n de la trama en la que està involucrat. També ens mostra la societat nigeriana, i en acabar de llegir estos passatges s’entén el perquè les joves busquen eixir d’on viuen i s’arrisquen a emigrar pensant que van a trobar un món millor. I tal volta si que ho és  però la majoria de les vegades acaben desenganyades. Moltes són joves nugades pel vudú que és un ingredient important en tota la trama.

Hi ha uns personatges principals, per una banda està el detectiu Tony Roures, que personalment desconeixia que és detectiu també en les dos novel·les anteriors de l’autora, i per altra banda l’amic Alberto Llorens, el client. Els dos són amics de quan eren reporters de guerra. Alberto està casat amb una empresària castellonenca però al·legant problemes conjugals s’ha tornat un assidu al club més famós de la costa llevantina. I es quan comencen els seus problemes. No conte més.

Tal volta llisga les dos novel·les precedents de Marta Robles. Cadascuna és independent i no hi ha problema per llegir.les per separat. M’ha agradat este corresponsal de guerra reconvertit  en investigador. És un personatge que a poc a poc va descobrint-se i que encara té molt a mostrar. Segur que Marta Robles ja està preparant  altra novel·la amb Roures de protagonista i seguirà inventant sobre com evoluciona la seua vida.  En “La chica que no supiste amar”, s’han quedat uns temes personals en l’aire que es poden estripar en altres entregues novel·lístiques.

En resum. Està molt bé. Si voleu un text ben filat i escrit amb destresa, endavant, si voleu intriga llegiu-la, no ho dubteu.  Res és el que pareix, o si? Esta novel·la convida al lector a ser un investigador desxifrant pistes i deduint qui pot ser el culpable de l’assassinat alhora que ho fa l’inspector protagonista. Està bé que el lector participe. El llenguatge i l’estil emprat es propici per a eixa connexió amb l’escriptor. El lector llig i s’endinsa en els fets, el lector pateix, el lector s’alegra, el lector viu la novel·la intensament. I en este cas pren a més a més pren consciencia d’una greu problemàtica.

I per últim dir que m’ha agradat que l’escenari on situa l’acció siga proper. Sempre és un goig reconèixer noms de paratges i ciutats entre les pàgines dels llibres. En aquesta ocasió tot passa en la ciutat castellonenca de Benicàssim i la seua platja. Qui conega la zona pot donar fe que anomena paisatges, hotels i restaurants que existeixen realment. Pense que la promoció de les nostres localitats, que mai està de sobra, està bé i en aquest cas, més si cal, servint de fons escenogràfic per conscienciar d’un problema ocult i greu que existeix en la societat en general.

 

VALÈNCIA: PUJADA A LA TORRE DEL MICALET

 La Torre del Micalet ressalta en la ciutat, hi està com un símbol. He pujat moltes vegades malgrat els 207 esglaons de l’escala empinada. Les vistes són magnifiques i paga la pena l’esforç.

Hui us mostre un lloc emblemàtic de València, la catedral que està envoltada de tres grans places. Però abans de mostrar amb detall l’interior del monument religiós, pugem a la seua torre, la del Miquelet, icona de València i del valencians. 

Es va construir entre  els segles XIV, XV, XVI i XVII, tardaren tant perquè era una obra complexa.  I encara es diu que l’obra no s’enllestí, una agulla havia de coronar el campanar i no es va fer perquè l’autor del projecte va morir. És d’estil gotic valencià i està dividit en quatre cossos. La torre originàriament estava separada de la catedral però al segle XV amb unes obres d’ampliació quedà annexionada.

Des de la plaça la Reina entrem a la catedral i una vegada a l’interior busquem la porta de pujada a la Torre. 

Comencem a pujar. És una escala helicoide de caragol. La decoració és sòbria. Són 63metres d'altura en total, amb forma de prisma octogonal d’estil gòtic valencià. Té 207 graons de 25 cm cadascú. La pujada s’ha de fer a poc a poc i parant de tant en tant.

Des del punt de vista històric la torre ha servit per a moltes més finalitats que la de servir de campanar, antigament avisava de perills externs. Mentre pugem observem. 

El primer pis és massís. Me n’adone que està molt net, i és que segons em diuen, en els mesos passats quan la torre va estar tancada degut al confinament es va fer una neteja general. També me n’adone que els graons estan molt ben condicionats. De la primera vegada que vaig pujar, fa molts anys, els recordava més deteriorats i que costava més la pujada per l’erosió deguda al desgast. Actualment la pujada costa però perquè els graons són molt alts i l’escala està molt empinada.

Al segon pis s’hi troba el que s’anomena la presó però en realitat era el lloc on s’hi quedaven  els refugiats de la catedral. Eren fugitius de la justícia que acudien a les autoritats eclesiàstiques per a que els acolliren. Si no havien comés delictes de sang o havien fet el delicte a la catedral o als voltants els religiosos de la seu els admetien per que hi estigueren el temps que volgueren. Era possible gràcies a un privilegi reial que tenien  les catedrals que fou atorgat per Jaume I el 1265 pel qual  no podien ser extrets a la força ni castigats. Els fugitius hi vivien gaudint d’immunitat. El privilegi deixà de tindre efecte entre finals del segle XIX o principis del XX, segons el país. Era un lloc fosc, però era millor que una presó. Quan pugem passem pel lloc i veiem la finestra estreta per la que entrava la poca llum de la que gaudien.

Al tercer cos està la casa del  campaner i al quart cos i últim està la sala de les campanes amb set finestres des d’on pengen les onze campanes, i una altra obertura que dona llum a l’escala. Només s’obri al els dies de toc, no cal dir que és una entrada controlada pels campaners perquè el lloc és menut i més gent de la deguda dificultaria el treball dels encarregats de tocar. 

Els noms de les campanes tenen articles determinats davant: la Caterina, és la més antiga, del 1305, el Jaume, l’Úrsula, el Pau, l’Arcis, el Miquel, la Maria, el Vicent, l’Andreu, el Manuel, la Barbera, la Violant, la més nova de 1735, totes estes amb noms de persones i hi ha dos més que no porten nom humà: la de quarts i el cimborret. És un dels conjunts més nombrosos de campanes gòtiques en Espanya.  En esta part que acabem d deixar enrere no estan totes.

Després de l’esforç arribem. No ho recordava tan gran. El sistema del semàfor està imposant-se en les torres, no és la primera volta que el veig.

A l’espadanya que és del segle XVIII, són les campanes dels quarts i la  campana el Miquel, la de les hores que pesa més de set tones i mitja. La del Miquel dona nom a la torre, com se la coneix popularment. És una variació  del diminutiu de Miquel. És una de les campanes mes grans d’Espanya. Data del segle XVI i pesa més de 7 tones i mitja.

Com a curiositat cal dir que durant uns anys, des de 1940 a 2003 la campana de l’església de santa catalina, que està a prop de la catedral,  va estar junt a les campanes del Miquelet perquè  la torre d’on procedia perillava.

Donem una volta per veure les vistes. Pràcticament estem a soles. Només hi ha una parella d’italians i nosaltres. S'hi veuen unes boniques perspectives de la ciutat.

Després de gaudir de la visita baixem. 

Estem contentes de la pujada que hem fet tranquil·lament,  del que hem vist des de les altures i de la baixada, que ha sigut ràpida i lleugera.

De nou a l’exterior alcem la mirada buscant la Torre on hem estat. És una visita recomanable a excepció dels claustrofòbics i els que tenen algun impediment i no poden pujar escales. 

QUADERN DE VIATGE, tardor 2020

RESSENYA LITERÀRIA: EL FOTOGRAFO DE MAUTHAUSEN còmic i pel.licula

 

EL FOTÓGRAFO DE MAUTHAUSEN

Còmic

Salva Rubio, Pedro J. Colombo i Aintzane Landa

Pel·lícula

 dirigida per Mar Targarona.

 “El fotógrafo de Mauthausen” és una història que podem veure en pel.licula i llegir en còmic, basat en la vida real de Francisco Boix, un jove espanyol que va ser deportat a Manthausen junt a altres espanyols. El còmic és una copia exacta de la versió francesa també editada per la mateixa Norma editorial. La pel·lícula és posterior.

 Francisco Boix nascut a Barcelona l’any 1920 amb inquietuds politiques republicanes des de jove, s’exilià a França en guanyar Franco la guerra espanyola. Al país veí va combatre amb l’exèrcit francès i va ser empresonat durant la Segona Guerra Mundial. Després de passar per un parell de confinaments, l’any 1941 va ser  traslladat a Manthausen, un camp on l majoria eren presoners politics destinats a treballar fins a l’extermini.

 Una vegada al destí final, dins de la malaurança va tindre sort. La majoria dels companys perdien un poc de vida cada dia en l’esgotador treball en la cantera de pedra on hi anaven per construir la que posteriorment seria la famosa escalera dels espanyols, amb 186 graons. Bé es pot dir  que els presoners d’Espanya foren qui la construïren  amb sofriment. Però com Boix tenia coneixements de fotografia perquè el pare era una gran aficionat,  en lloc d’anar a picar pedra, el posaren a treballar junt a un comandant fotògraf, el comandant Ricken, que gaudia fotografiant l’horror de l’extermini camuflant la realitat. Li agradava fer muntatges artístics i on hi havia assassinats ell representava intents de suïcidi o intents de fuga.

 Francisco era l’ajudant principal del comandant en el laboratori i només arribar se n’adona que podia aprofitar la seua posició privilegiada per amagar els negatius de les fotos que plasmaven la vida al camp, per a que en el futur serviren de testimoni de la realitat. Quan l’avanç dels russos era un fet va rebre l’ordre de destruir totes les proves fotografiades i és quan Boix es va arriscar més per a evitar-ho i salavar la maxima quantitat de material.

 Al capdavall, amb l’ajuda d’un companys va aconseguir salvar molts negatius que delataven la crueltat nazi i ell mateix va participar en els judicis de Nuremberg. No va explicar tot el que va voler, tenia molt que mostrar, però al menys el seu testimoni va ser clau per condemnar a un dels criminals SS nazis del camp, Ernst Kaltenbrunner, la mà dreta de Himmler. Al còmic es mostra un poc la decepció que li causa el fet que no el deixen mostrar tot el que té i la decepció general que van sentir els espanyols supervivents amb el govern d’Espanya, aliat de Hitler i Mussolini. Boix acabà exiliat a França. El còmic pretén ser un homenatge a un personatge que ben lluny de ser aclamat és molt desconegut, és una lluita per traure a la llum una veritat que ha estat en segon pla  que en Mauthausen  moriren uns 4000 republicans espanyols.

 El còmic escrit en primera persona per Francisco com si li escrivira una carta a la germana Núria. Se centra en l’etapa de presoner i el dia a dia al camp alemany lluitant com pot pel partit comunista. El còmic és un treball d’equip: Salva Rubio és l’ historiador i guionista, Colombo l’historietista i Aintzane Landa qui dona color als dibuixos. L’obra està molt ben documentada, sobre la història i sobre els camp. També sobre la vida del protagonista treta amb seguretat de la biografia de Francisco publicada per Benito Bermejo l’any 2002 per l’editorial RBA i revisada posteriorment, l’any 2016, qui va investigar Boix durant anys, la vida, les seues fotografies i els arxius fotogràfics capturats als SS del camp de concentració Mauthausen Gusen. També hi ha un documental de l’any 2000 de Lorenzo Soler que mostra la biografia on apareixen fotografies de Francisco Boix i el so de la seua declaració en Nuremberg.

 El format còmic facilita que l’obra siga atraient per a la gent jove, que ha de conèixer els fets històrics per a evitar caure de nou en radicalismes extrems. És una obra que es podria qualificar de  didàctica perquè a més a més, inclou una segona part explicativa de la part històrica que està dibuixada amb articles interessants sobre els fets i l’època.

 L’adaptació del contingut està bé, tenint en compte la limitació que suposa el format còmic. És evident que seria impossible incloure tota la vida de Francisco i s’ha de  resumir, per la qual cosa  tracta només el tema del camp i  a grans trets. També, al meu parer,  li falta un punt d’emotivitat, no transmet l’angoixa dels presoners i la desesperació de la situació, simplement es limita a relatar els fets. Faltaria aprofundir per poder empatitzar.

 Però no s’ha d’obviar que esta novel·la gràfica està molt ben documentada, des del punt de vista històric i escenogràfic: en fets, ambientació de lloc o en la vestimenta. El color fosc predominant, especialment el blavós i grisenc contribueix a donar-li eixe atmosfera obscura i tètrica que hi hauria realment en el camp. Quan hi ha un fet important o es vol ressaltar la gama de colors canvia. Les imatges a doble pagina ajuden a veure amb major magnitud Mauthausen i mostrar-lo tal com era, gran in important. Plasma l’horror, sense recrear-se en imatges macabres ni sanguinolentes, explicant la part essencial en la vida del fotògraf

 Hi ha un detall que em deixà encuriosida, tots els personatges secundaris semblen tenir la mateixa cara, després he sabut que va ser intencionat, per mostrar com veien els alemanys als presoners: individus sense noms i tots iguals. I era així, de fet amb l’uniforme a ratlles i el cap pelat, tots semblaven igual. Però els autors del còmic van més enllà, i també dibuixen els soldats alemanys amb cares semblants, perquè en realitat per als presoners també tots eren igual i es comportaven de la mateixa mala i sàdica manera.

 La pel·lícula, mostra igualment, com el còmic, l’horror de Mauthausen. L’he vista dues vegades i la segona vegada m’agradà més que la primera, tal volta perquè sabia més del tema i a més a més el mateix dia tenia entre mans la lectura del còmic i anava comparant. També la segona vegada vaig trobar un Mario Casas bon actor que abans no havia vist tal volta perquè en aquella primera vegada vaig anar al cine amb el  prejudici de que l’actor no m’agradava i el vaig veure amb mala mirada. I ara dic que Mario Casas convenç, en esta i en altres pel·lícules, ha evolucionat com actor i demostra professionalitat i que sap moure’s en diversos registres.

 Al capdavall després de la segona vegada de veure la pel·lícula crec que Mario i la resta dels actors fan creïble els personatges creant emotivitat i això és molt. I així a la pel·lícula trobem preocupació o angoixa, tranquil·litat i també moments de tendresa protagonitzats pel xiquet i la dona Anna Pointner que salva els negatius. I també veiem molta bogeria, en els guàrdies i especialment impactant la del fill del comandant en la festa al jardí protagonitzant l’escena de la pistola. El xiquet fill de la SS juga a matar, és l’únic joc al que sap jugar.

 Al final de la pel·lícula apareixen les fotos reals del camp amb els protagonistes reals, i tot  ajuda a entendre més la dramàtica realitat i posar-se en el lloc de les víctimes.

 Pense que este tipus de llibres o pel·lícules malgrat que sempre son resums i es queden a mitges del contingut, estan molt bé per a mostrar la història i que no es repeteisca. I és que per molt que es conte, sempre són porcions perquè malauradament la realitat total encara va ser més dura.

 

 

FOTOS i MÚSICA: LLAC ATITLAN i POBLES DEL VOLTANT

 

Un llac únic, un llac preciós, un llac que una vegada vist no es pot oblidar...per l'aigua i pels pobles que l'envolten, i el color i la gent i la amabilitat...per tot.

MÚSICA: tradicional marimba 

ALEMANYA, HAMBURG-III PART: SPEICHERSTADT, els magatzems del port

 Gran part de l’encís de la ciutat és degut a la imatge que ofereix esta àrea de magatzems que van ser tan importants en el passat.

Que bonica és la ciutat! I elegant i tranquil·la.. i harmoniosa...i atraient... Us he mostrat un primer passeig,  després altre pel port ...seguim...

En ratets lliures anem visitar amb deteniment la zona de Speicherstadt que literalment significa ciutat de magatzems. 

Speicherstadt són els antics magatzems del port d’Hamburg que són Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2015, junt al barri Kontorhaus i l’edifici Chliehaus que ja he vist. Unesco va reconèixer el seu valor històric com difusor del comerç i representar una epoca de la història.

 Els magatzems són símbol de la ciutat, són el barri de magatzems amb pilots de fusta més gran del món de1’5 quilometres de longitud. Construïts entre 1885 i 1927( amb interupcio per la I guerra mundial) eren zona fraca per transferis bens sense pagar duana. Van haver d’enderrocar el barri més antic i 24000 persones foren desplaçades. 

La guerra no els va destruir totalment, l’operació Gomorra sobre Hamburg va fer malbé una part que va ser restaurada i les obres de restauració s’enllestiren l’any 1967.

Amb el temps, a poc a poc, els magatzems van deixar de ser utils, degut a l’ús de contenidors que eren més rentables i tambè pels sistemes d’automització en la gestió de magatzems que permetien arrepleglar les mercaderies lliures d’impostos en qualsevol lloc. A poc  a poc la ciutat dels magatzems ja no era necessaria per a la finalitay en la qual va ser creada.

Tota l’àrea de magatzems travessada per canals i  amb 20 ponts, conformen un conjunt d’edificis singulars i alhora que simples són imponents, amb decoració neogòtica i teulades de coure verd que s’hi reflexen a les  aigües i proprcionen la fotografia perfecta es mire des d’on es mire.

Els edificis estan construïts en rajola roja i tenen set plantes. La fesomia del barri destacant la rajola roja constrasta amb els edificis moderns d’acer i vidre que hi ha molt a prop. Els edifics tenen entrada per terra i per l’aigua. Són el major complex de magatzems continus del món. 

No ens cansem de mirar-ho. Ho veiem i fotografiem amb diferents llums i des de diferents punts, i encara que sembla que sempre és el mateix, hi ha matisos que fan que la imatge siga diferent.   

Actualment  acull gran quantitat d’activitats turistiques, com museus per a tots els gustos i edats. També continuen utilitzant-se com  magatzems. A banda també s'ofereixen activitats d’oci com travessies pel riu. 

Sense dubte els magatzems del port són una visita imprescindible en Hamburg que no cal deixar passar. 

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019